El 2021: un moment definitori per a la governança mundial
Text: Susana Pérez Soler
Fotografies: Pere Virgili
El 2021 ja ha arribat. Deixem enrere un 2020 marcat per la incertesa, la perplexitat i la vulnerabilitat i estrenem un nou any sense gaires certeses. Una minúscula partícula de setanta milionèsimes de mil·límetre ha capgirat des de les nostres relacions personals fins a la governança mundial, al mateix temps que ha deixat al descobert les deficiències del sistema: ni els governs, ni les empreses tenien una planificació per fer front a una pandèmia sobrevinguda. El 2020 ha estat un any d’improvisació i d’una capacitat resolutiva qüestionable. El 2021 serà un any d’acció en què es prendran decisions amb afectacions molt més enllà d’aquest any. Som davant d’un moment definitori. Es produirà un canvi en l’hegemonia dels EUA a favor de la Xina? Seguiran les restriccions a les llibertats individuals un cop arribi la vacuna a tothom? La digitalització de l’educació i les activitats professionals liberals s’accentuaran o es recuperarà la normalitat precoronavirus? Reflexionem amb experts de les relacions internacionals, la gestió política, la salut, l’educació i la comunicació sobre la vida en temps de pandèmia.
Des de l’aparició del virus a Wuhan l’any 2019 s’han perdut moltes vides i feines, però també ha afectat altres intangibles difícils de quantificar com la salut mental i la confiança en algunes institucions. L’arribada de la vacuna aquest 2021 genera esperança i pot ser un punt d’inflexió en la tan desitjada recuperació. En l’àmbit de la governança mundial, s’obren moltes disjuntives; “les decisions que prenem el 2021, tant individuals com col·lectives, condicionaran la manera de viure i d’interrelacionar-nos durant els pròxims anys”, assenyala el professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL (FCRI) Eduard Soler i Lecha, que ha coordinat i editat l’informe del CIDOB “El món el 2021: deu temes que marcaran l’agenda internacional”.
“La Xina entén el món de manera multipolar i està destinada a tenir un paper predominant en alguns sectors, però entén que el poder s’ha de compartir i no busca esdevenir una superpotència sense rival”
EDUARD SOLER I LECHA
Molts analistes han assenyalat en els darrers mesos que la crisi del coronavirus suposa un punt d’inflexió en l’hegemonia dels EUA a favor de la Xina. No obstant això, si alguna cosa hem après el 2020, és que les anàlisis precipitades no condueixen enlloc. “La Xina no busca l’hegemonia que van aconseguir els Estats Units després de la Guerra Freda”, explica Soler. “La Xina entén el món de manera multipolar i està destinada a tenir un paper predominant en alguns sectors, però entén que el poder s’ha de compartir i no busca esdevenir una superpotència sense rival”. Les anàlisis recents també apunten que avancem cap a unes societats més autoritàries i centralitzades, ja que aquests models són els que han afrontat la pandèmia amb major eficàcia. “Aquests discursos són interessats perquè hi ha hagut societats amb valors democràtics que han gestionat la crisi sanitària igual de bé”, raona Soler. “Hi ha un debat sobre els elements que han permès a alguns sistemes polítics i socials fer una millor gestió. És aquí on entra l’autoritat, però no entesa com a gestió política sinó de cohesió de la societat; altres factors que influeixen són els valors, la geografia, la recollida i fiabilitat de les dades, etc.”.
El debat és complex i profund i té diferents arestes, però sí que hi ha consens que els valors asiàtics surten reforçats, valors, com ara, l’harmonia social i el compromís cívic, que es poden donar també en contextos democràtics. Un altre punt de consens és que els països amb governs populistes no han gestionat bé la pandèmia. “El populisme pot aprofitar la crisi global sanitària perquè el control de la població és més fàcil quan emergeixen noves pors, però el model de gestió d’aquests governs no ha estat bo”, diu Soler. “Políticament parlant, l’any 2021 comença el 20 de gener amb la presa de possessió del tàndem Biden-Harris. Es planteja com un moment de canvi, d’altes expectatives per a una part de la societat nord-americana, però també de frustració per als més de setanta-quatre milions que van apostar per la continuïtat de Donald Trump”.
La pandèmia ha deixat al descobert les deficiències del sistema. Els governs no tenien una planificació davant una possible pandèmia mundial. El 2020 ha estat un any d’aprenentatge i el 2021 esdevé un moment definitori en què es prendran decisions importants. En l’àmbit europeu, s’ha donat l’esquena a les polítiques d’austeritat que van imposar-se per superar la crisi del 2008 i s’ha superat el bloqueig als pressupostos plantejat per Hongria i Polònia. “És una situació crítica; hi ha un sentiment de trauma, a causa d’unes pèrdues importants tant des del punt de vista quantificable com no quantificable. El cop és dur i perdurarà en moltes generacions, però hem pres consciència de la importància de salvaguardar el medi ambient i lluitar contra les desigualtats, que han augmentat durant la pandèmia. Veurem si les decisions preses a partir d’ara corregeixen o empitjoren aquestes deficiències”, conclou Soler.
Les llibertats individuals, en suspens
Més enllà de la política, la gestió de la pandèmia ha afectat les llibertats individuals de la ciutadania. Durant l’etapa més greu de la crisi, que esclatà a mitjans de març del 2020, el govern espanyol va declarar l’estat d’alarma i va confinar totalment més de quaranta-set milions de persones durant noranta-nou dies. A partir d’aleshores, hi ha, en menor o major grau, restriccions per sortir al carrer, però sempre amb l’obligatorietat de fer-ho amb mascareta; també n’hi ha per socialitzar-se i moure’s entre països. El control sobre la població ha augmentat i la pregunta és legítima: fins quan? I encara més: són eficaces les mesures? Sense anar gaire lluny, la gestió ha estat molt diferent a Catalunya i a la Comunitat de Madrid. A mitjans d’octubre, Madrid tenia la pitjor incidència d’Europa per contagis de COVID-19 però el govern autonòmic va resistir-se a imposar restriccions més dures malgrat les demandes del govern central. Catalunya va tancar universitats, restauració, gimnasos i espectacles en aquell moment, quan les xifres de contagis i mortalitat eren més baixes. “Si entre els científics no hi ha unanimitat, un té dret a fer-se preguntes”, diu el periodista i professor de la FCRI, Josep Martí Blanch.
“En nom del bé comú, l’Estat ha entrat al menjador de casa, es prohibeix a col·lectius sencers treballar, se’ns dona ordres sobre quanta gent podrem ser a taula per Nadal, a quina hora hem de recollir-nos a casa o si podem treure els pares de la residència per acomiadar plegats un any que podria ben bé ser el seu darrer”, continua. “El gran motor de la humanitat és la por i, quan les coses es torcen, les persones exigim garanties. I ho fem sabent que no hi ha respostes fermes. Volem tranquil·litat i l’obtenim restringint drets. En les societats democràtiques deleguem tota la responsabilitat als governants i els governs actuen amb aparença de saber. Però ni tan sols la ciència té una resposta unívoca davant la COVID-19”.
“El gran motor de la humanitat és la por i, quan les coses es torcen, les persones exigim garanties. I ho fem sabent que no hi ha respostes fermes”
JOSEP MARTÍ BLANCH
Sigui com sigui, el 57% dels espanyols assegura que no té confiança en la gestió del govern estatal per fer front a la crisi del coronavirus, segons dades del baròmetre de setembre del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques); cal tenir en compte que el CIS no inclou cap pregunta sobre aquesta qüestió des de l’octubre. D’aquest percentatge, la meitat, és a dir un 29% dels ciutadans consultats, diu tenir poca confiança, i l’altra meitat, un 27,8% del total de sondejats, admet no tenir-ne cap. On sí que hi ha consens és en la necessitat d’introduir reformes en la sanitat espanyola; així ho considera el 84% dels ciutadans. D’aquests, la gran majoria, un 94%, creu que el més oportú seria dedicar-li més recursos econòmics i augmentar les plantilles, al mateix temps que hi ha una aposta ferma per augmentar la coordinació entre autonomies i ampliar el nombre d’instal·lacions i recursos dedicats a la prevenció i el tractament de les pandèmies; així ho afirma un 90%.
Hi ha qui considera que qüestionar les restriccions és negar la pandèmia o dubtar de la seva eficàcia. Hi ha poques veus crítiques en l’àgora pública que s’atreveixen a discrepar de les decisions preses. “Sembla que no es pot parlar en abstracte i que només es pot parlar en nom de la ciència. Partim de la premissa que la gestió de la pandèmia és un monopoli de científics i que la resta de rames del saber no poden dir la seva. Els científics estan aprenent dia a dia i es mouen també en el terreny de la incertesa. Un país governat per epidemiòlegs estaria esbiaixat”, continua Martí Blanch. “El bé comú és un paraigua fet amb els materials de l’esperit del temps i aquesta és una època que permet desplegar-lo sense límits i fins allà on es consideri en nom de la salut. Hi ha qui considera que la conculcació dels drets de ciutadania en nom de la pandèmia s’accepta perquè té un horitzó temporal. Però, quan el govern entra al menjador de casa, és molt difícil fer-lo fora”, conclou.
La salut pública al servei de la pandèmia
Tampoc no hi ha unanimitat en el nombre de defuncions a causa de la pandèmia. Segons dades del Ministeri de Sanitat, el 24 de desembre del 2020, haurien mort 49.698 persones amb coronavirus. En canvi, si es té en compte el nombre de morts comptabilitzat pels diferents registres civils de les disset comunitats autònomes, les defuncions “per coronavirus o amb sospita de coronavirus” ascendeixen a 77.000 des del passat mes de març. Aquest és el nombre de persones mortes comptabilitzades normalment entre 2015 i 2019, cosa que suposa 1.650 morts per cada milió d’habitants. Si agafem aquesta dada, Espanya és el país més colpejat per la COVID-19 fins ara. Té molt a prop Bulgària (1.620 morts per milió), que aviat el superarà, i no gaire lluny països com Bèlgica (1.380), Regne Unit (1.160), els Estats Units (1.120) i Itàlia, que a l’octubre rondava els 1.270 morts per milió. L’any passat, a Espanya, va morir un 26% de persones més del normal. La xifra és semblant a Itàlia, Bèlgica, Xile i els Estats Units. Ara bé, totes aquestes xifres són provisionals. Primer, perquè alguns països notifiquen les defuncions més a poc a poc. Però, sobretot, perquè les morts continuen creixent, i encara poden haver-hi noves onades. Més enllà dels morts, les afectacions pulmonars i tromboembòliques, les malalties mentals i les relacionades amb la pobresa s’han aguditzat. En total, a Espanya s’han infectat uns dos milions de persones des de l’inici de la pandèmia.
Tots els recursos que els governs posen a disposició de la sanitat s’han centrat a protegir i prevenir la malaltia i a promocionar la salut pública. Aquestes tres p (protecció, prevenció i promoció) són els pilars bàsics de la salut pública. “Amb l’objectiu de protegir la ciutadania, els governs han imposat mesures com ara l’obligatorietat de la mascareta en la via pública i la limitació de la mobilitat i les relacions socials. Per tal de prevenir-la, hem assistit al desenvolupament vertiginós de les noves vacunes i hem vist la manera en què els científics de tot el món han treballat per compartir les seves troballes. Quant a la promoció de la salut, els recursos han estat destinats a les campanyes de comunicació institucional per conscienciar de la importància de complir les mesures”, explica el doctor i professor de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna (FCS) Joel Montané.
Encara no sé sap quant dura la immunitat, ni quina reacció té en diferents grups poblacionals, però davant la letalitat del coronavirus s’accepta el risc. En condicions normals no seria així”,
JOEL MONTANÉ
De la crisi del coronavirus podem extreure’n algunes lliçons sobre salut pública. “La primera onada ens va agafar desprevinguts i va ser la més letal des del punt de vista de la mortalitat, però en la segona i la tercera, que va començar amb el Nadal, hem après a detectar, diagnosticar i prevenir la malaltia”, continua. Els científics han treballat de manera col·laborativa aportant les diferents peces per comprendre el comportament de l’epidèmia, i aquest coneixement ha alimentat les polítiques sanitàries de tots els països i ha salvat milions de vides. S’ha anat desxifrant la malaltia en temps real: s’ha descobert que es podia contagiar sense símptomes, que es propagava en esdeveniments socials i que es transmetia per l’aire.
Una altra de les lliçons ha estat el desenvolupament vertiginós de les noves vacunes. La de Pfizer es rep a Espanya des del 27 de desembre. “Ha estat una cursa en tota regla, ja que el temps mitjà per desenvolupar una vacuna és de deu anys. La bona notícia és que hi ha més d’una vacuna. El punt dèbil és que tenen mancances de seguretat a llarg termini, perquè s’han saltat parades obligatòries exigides a d’altres vacunes en condicions normals. La vacuna s’ha testat entre la població sana d’entre vint i cinquanta anys i s’aplicarà a la població de risc i d’edat avançada. Encara no sé sap quant dura la immunitat, ni quina reacció té en diferents grups poblacionals, però davant la letalitat del coronavirus s’accepta el risc. En condicions normals no seria així”, continua Montané.
Les vacunes no portaran la normalitat a l’instant. “Cal produir-les a escala planetària i distribuir-les sense trencar una cadena que exigeix fred extrem. Cal planificar-ne el repartiment i administrar-les, i a mesura que tot això succeeixi, les restriccions aniran disminuint a poc a poc. Encara hi ha moltes incògnites i el virus pot mutar produint soques que no responguin a la vacuna. Ara bé, hi ha una part de la població que té un sentiment de trauma i no tornarà a la normalitat dels concerts multitudinaris i les abraçades i els petons amb amics mai”, conclou.
Subjectes a la tecnologia
És en la manera de relacionar-nos, d’aprendre i de treballar on els canvis provocats per la COVID-19 han estat més ràpids. La digitalització és una tendència que durant el 2020 s’ha accelerat i encara ho farà més el 2021. Si el 2019 va ser l’any del TikTok, el 2020 ha estat el de Zoom. Veurem què ens depara el 2021, però les empreses tecnològiques són ara, més que mai, al centre de la vida, tant en l’àmbit laboral com en el personal. Sense els grans gegants com Google, Amazon, Facebook i Apple la pandèmia, el confinament i les restriccions a la mobilitat i la socialització haurien estat ben diferents.
“Això no hauria estat possible sense el lideratge i implicació extraordinària dels professionals de l’educació d’arreu del món, que en molt poc temps han fet i continuen fent un esforç ingent per assegurar la qualitat necessària d’aquesta adaptació en línia”.
JORDI RIERA
Un dels sectors més sacsejats per la digitalització ha estat l’educació, que en pocs dies ha hagut d’adaptar les classes presencials a l’entorn digital. Segons dades de la UNESCO, més de mil cinc-cents milions d’alumnes i seixanta-tres milions de mestres han estat afectats per tancaments parcials o totals del sistema educatiu en més de cent noranta països. La pandèmia del coronavirus representa el major desafiament en l’educació en el món sencer des de la Segona Guerra Mundial, segons el grup Atlantis, creat per la Fundació Varkey i format per vint-i-sis antics ministres d’Educació i caps de govern de tot el món. “Aquesta crisi de l’educació està impulsant també grans innovacions en els àmbits sociotecnològic i metodològic, en la mesura que els governs despleguen accions de diferent tipus per assegurar la continuïtat de l’ensenyament-aprenentatge a través de mètodes alternatius, des de plataformes digitals i altres recursos multimèdia”, explica el catedràtic de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL (FPCEE), Jordi Riera. “Això no hauria estat possible sense el lideratge i implicació extraordinària dels professionals de l’educació d’arreu del món, que en molt poc temps han fet i continuen fent un esforç ingent per assegurar la qualitat necessària d’aquesta adaptació en línia”.
La bretxa digital ha esdevingut un repte per garantir el dret a l’educació en les societats occidentals. Entorn d’un 15-20% de nens en edat d’escolarització obligatòria a Catalunya van quedar “desconnectats” arran del confinament amb especial incidència en entorns i contextos més vulnerables. Els problemes de connectivitat, la manca de recursos tecnològics bàsics i l’absència de competències digitals van ser les principals causes d’aquesta escletxa. El retorn a les aules el curs 2020-2021 ha permès reduir-la, cosa que ha evitat l’aprofundiment en les greus desigualtats que ja eren presents en el sistema, però que la pandèmia va agreujar.
La informació, tant dels mitjans de comunicació com de les empreses i les institucions, ha estat clau per resoldre la pandèmia i això posa en valor el paper dels professionals de la informació al mateix temps que els atorga una responsabilitat enorme”
PATRÍCIA COLL
El món universitari encara manté una fórmula híbrida de caràcter semipresencial o en línia per a la majoria de l’activitat docent, menys pel que fa a les matèries de caràcter purament pràctic. El col·lectiu docent i l’alumnat ha hagut de millorar, aprofundir i acreditar en molt poc temps les seves competències en tecnologies digitals. En un entorn en què l’estudiant té una major autonomia, la digitalització ha vingut per quedar-se més enllà de la crisi sanitària? “La presencialitat i el seu sentit revisat postpandèmia continuarà sent la clau diferenciadora del model universitari presencial respecte de les universitats en línia”, apunta Riera. “Però, sens dubte, el gran repte postpandèmic de les universitats presencials passarà per ressignificar i integrar la presencialitat. La modalitat presencial hibridarà cap a opcions multimodals (blended) d’aprenentatge. Un ecosistema d’aprenentatges ampli i divers, sense perdre l’eix vertebrador de la presència, trencarà la comprensió clàssica de les aules com a únics espais físics-temporals dipositaris de tota l’acció educativa. Cauran els murs de les aules i s’obrirà un model d’aprenentatge que dissenyarà l’aventura d’aprendre com un contínuum connectat d’experiències i reptes amb sentit, molt probablement cada vegada més interdisciplinari”.
Aquesta hiperacceleració digital, tant en l’àmbit educatiu com en la manera de relacionar-nos i de treballar, ha estat analitzada per dos periodistes i professors de la FCRI, Patrícia Coll i Josep Lluís Micó, en el llibre Hiperaceleración. La revolución digital en la época del coronavirus. “Durant la pandèmia, hem passat de veure la tecnologia com una amenaça a tenir-la com una aliada”, reflexiona Coll. “Un exemple d’això són les videotrucades, generalitzades durant el confinament, tant en l’àmbit familiar com empresarial. Certament, en la tecnologia trobem pros i contres, però al final aquesta et permet fer coses que sense ella no podríem fer. Avui, ha deixat de ser una opció, no utilitzar-la”. La comunicació, tant personal com institucional, ha estat un factor clau en la gestió de la pandèmia. “La COVID-19 ha resignificat el paper de la comunicació en la societat. Sense informació, la ciutadania no sap com actuar, ni cap a on anar. Està perduda. La informació, tant dels mitjans de comunicació com de les empreses i les institucions, ha estat clau per resoldre la pandèmia i això posa en valor el paper dels professionals de la informació al mateix temps que els atorga una responsabilitat enorme”, afegeix. El 2020, el consum de mitjans de comunicació va augmentar de manera significativa per seguir l’actualitat de la COVID-19, marcada per les males notícies. El 2021 arranca amb una notícia esperançadora: l’arribada de la vacuna. Tant de bo només sigui la primera.