El titular del reportatge d’aquest número de La Revista de Blanquerna no és, precisament, esperançador. Just després de viure els primers mesos de la pandèmia es va escriure, es va dir, i ens vam dir que hi havia moltes coses que hauríem de canviar, que aprendríem del que havíem viscut i que això ens faria millors. La història, però, ens ensenya que la memòria és curta. Mentre la pandèmia encara és present a les nostres vides, esclata una guerra, la invasió de Rússia a Ucraïna, que provoca un altre tsunami: morts, refugiats, incertesa i una inflació desbocada que amenaça amb una recessió mundial. Hem vist l’altra cara de la globalització, un fenomen que en els seus inicis ens havia de portar a un món més ample, a una interrelació més fàcil, a una mobilitat que facilitaria el futur laboral dels joves, a una economia més competitiva. La pandèmia ha estat global i les conseqüències de la invasió d’un país a un altre també són globals. Els experts assenyalen, però, que el problema no és nou, les pandèmies i les guerres o els conflictes no han deixat d’existir, només que no les teníem a casa, a Europa.
Com a consequència de la pandèmia, de la crisi econòmica, de la precarietat en l’abastiment de productes bàsics i del creixement significatiu de les desigualtats socials que vivim, s’ha constatat un creixement important dels problemes de salut mental de la població, especialment entre els joves. La desesperança, la tristesa, l’angoixa pel present i, sobretot, pel futur, són freqüents entre la gent jove. Segons les dades que s’han recollit a l’informe Via Universitària de la Xarxa Vives, a partir de les enquestes que han respost 50.000 universitaris de vint universitats de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andorra, la meitat dels estudiants universitaris han tingut algun problema de salut mental durant la pandèmia: el 17,1 % han tingut depressió, el 19,5 %, ansietat, i el 10,2 %, altres trastorns, durant els mesos més durs del confinament del 2020.
Repensar quina societat, quin món volem també és responsabilitat de la universitat. Algunes veus assenyalen que per fer front al que vivim cal posar les persones i la vida al centre del sistema, cal ser conscients que el creixement il·limitat no és l’única possibilitat de progrés, que no tot val. És urgent entomar la responsabilitat individual i col·lectiva per donar la volta a una situació que porta el món a la deriva i, sobretot, tenir cura dels nostres joves, del futur. Cal que dediquem temps a pensar-hi, a reflexionar-hi.