La dinàmica del Sínode ens ha donat l’oportunitat de redescobrir i rellegir la dimensió del “caminar junts” com a element de la identitat i missió de Blanquerna. En aquest món complex i canviant, entre la paràlisi i la dinàmica compulsiva, el “caminar junts” esdevé profètic i del tot necessari. Però anem a pams.
Dr. Andreu Ibarz, professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL
Amb motiu de la convocatòria d’un nou sínode el papa Francesc va tornar a sorprendre. No per seguir fent ús d’aquesta assemblea representativa dels bisbes del món, que va ser creada per Pau VI fruit de l’esperit del Vaticà II, sinó per la temàtica, la modalitat inèdita i els destinataris. Per aquest motiu alguns experts parlen de l’esdeveniment eclesial més important del segle XXI. Vegem les peculiaritats que estan singularitzant aquest procés: el títol del Sínode és “Per una església sinodal: comunió, participació i missió”. Dit això sembla que estiguem davant d’un joc de paraules. Sona barroc i enigmàtic: un sínode sobre la sinodalitat? Al darrere d’aquesta formulació i assumint la pròpia etimologia ens trobem amb la idea de “fer camí junts”. El mateix papa Francesc ho deia en el discurs amb motiu del 50è aniversari de la creació del Sínode dels Bisbes:
El camí de la sinodalitat és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni. Així, caminant junts, i junts reflexionant sobre el camí recorregut, l’Església podrà aprendre quins són els processos que poden ajudar-la a viure la comunió, a realitzar la participació i a obrir-se a la missió. El nostre “caminar junts”, en efecte, és el que millor realitza i manifesta l’Església com a poble de Déu pelegrí i missioner.
I això, és nou o més aviat ve a consolidar una forma necessària de viure i ser? Aquest camí sinodal amb modalitat inèdita, que s’ha iniciat per primer cop en l’Església, té tres fases: una diocesana (octubre 2021 – agost 2022), una altra continental (setembre 2022 – març 2023) i la darrera universal (octubre 2023), que finalitzarà a Roma amb el Sínode dels Bisbes, on es recolliran totes les experiències i els testimonis d’aquest ampli camí sinodal arreu de l’Església universal. Mai s’havia desenvolupat un procés similar.
El Sínode es dirigeix a tots els creients; també a aquells que participen en institucions eclesials locals, regionals i universals. Alhora es relaciona amb tota la família humana sencera atès que l’Església camina juntament i, per tant, es demana un diàleg amb els creients d’altres religions, amb persones allunyades de la fe i amb persones i institucions del món de la política, de la cultura, de l’economia, del treball, etc. Està clar que es tracta d’un plantejament valent i inusitat.
A hores d’ara la diòcesi de Barcelona, com la resta de les diòcesis de tot el món, ha tancat la fase diocesana. Ha estat un itinerari molt ben valorat que s’ha materialitzat amb el document de la seva aportació. El text és el resultat d’un treball participatiu d’unes set mil persones que han reflexionat a través de tres-cents grups. Blanquerna-URL ha estat un d’aquests col·lectius. Què ha suposat això?
Sota el títol general Blanquerna, comunitat universitària i fundació diocesana, aprofundeix i s’interroga sobre el Sínode “Caminar junts”, es va planificar la nostra participació i es van organitzar dos actes oberts a tothom. El primer, “Una crida a caminar junts: Què passa a l’Església?”, vinculat a la naturalesa universitària de la institució, per conèixer la realitat eclesial. La universitat és un lloc privilegiat per a la reflexió i l’anàlisi i no podíem perdre aquesta oportunitat. Es va organitzar una taula rodona amb la participació de tots els estaments de la institució (Patronat, professorat, PAS i estudiants). En aquesta trobada hi van participar unes seixanta persones, que també van poder manifestar les seves opinions i reflexions. Va ser una veritable experiència de diàleg obert i d’enriquiment des de mirades diverses. El segon encontre consistí en una reflexió i diàleg compartit sobre la pregunta comuna “Com es realitza avui aquest caminar junts?”, i també sobre dos dels seus deu nuclis (“Els companys de viatge” i “Dialogar en l’Església i en la societat”). En aquesta segona trobada, amb el títol “Una crida a caminar junts: Les experiències i les aportacions de Blanquerna”, hi van participar trenta-sis persones. Aquí, la nostra “inspiració cristiana” va ser un factor decisiu de motivació profunda i de veritable crida al discerniment, és a dir, a un “veure i jutjar” per apuntar un “actuar”.
Compartim dos paràgrafs molt significatius del document final de la nostra aportació a la fase sinodal sobre quin significat donem al “caminar junts”:
La convocatòria del Sínode ens convida a fixar-nos com “caminem junts” i l’oportunitat de descobrir-nos, així com, reconèixer les nostres semblances i diferències. Percebem la nostra universitat amarada d’un estil dialogant i d’encontre, com un espai de frontera perquè hem caminat junts i portem molts anys de camí. Per tant, hi ha una continuïtat del projecte. Un element molt important és el bagatge històric i d’estil. Com que estem en una frontera és fàcil que ens “enfanguem”. No fem un servei a l’Església sinó un servei de l’Església a la societat. Blanquerna és una manera de fer de l’Església. Som un exemple d’Església i sentim que som transmissors del missatge de l’Evangeli.
Caminem junts a partir d’un triangle format per la sincronia, simpatia i simfonia. Sincronia: perquè estudiants i professors anem a temps diferents, i intentem unir i adaptar els temps dels uns amb els altres. Simpatia: perquè es tracta d’un diàleg, el seu pathos versus el nostre. Simfonia: perquè som veus diferents, de vegades tendim a la cacofonia però cal evitar la monofonia.
De les moltes coses positives d’aquesta experiència caldria remarcar les següents: a) Una major consciència de treballar en una institució que desplega la seva tasca des del diàleg i l’encontre; b) Una vivència d’Església viscuda des d’una sana pluralitat i amb un sentiment de sentir-nos “servei d’Església a la societat”; c) La importància de la història de la “institució”, el “projecte” i la solidesa de l’“estil” com a elements que ens ajuden en aquest caminar junts; d) La importància de l’excel·lència, la proximitat i la passió, factors decisius en el nostre encontre amb les persones i servei a la societat; e) El potencial d’algunes realitats singulars de Blanquerna —el seminari, per exemple—, que són veritables entorns de sinodalitat amb i entre els joves estudiants. I, sobretot, el desig explícit d’afavorir en un futur aquest tipus de trobades i reflexions.