El major èxode de persones després de la II Guerra Mundial
Les fotografies són dels alumni de Blanquerna Comunicació Alba Losada, Guillem Trius i Samuel Nacar, i de la professora Sandra Balsells
Centenars de milers de persones recorren a peu Europa amb un únic i poderós objectiu: sobreviure. Fugen de la guerra de Síria, que enguany fa cinc anys que va començar. A diferència dels immigrants, que abandonen el país d’origen de manera voluntària a la recerca d’una feina o millors condicions de vida, els refugiats són persones desplaçades forçosament. Durant la travessia corren el perill de resultar greument ferits o morir, ja que, davant la inacció d’Europa, recorren a les màfies i a perillosos mitjans de transport. Exposats a la intempèrie o amuntegats en camps, als problemes de salut ocasionats o agreujats per la seva situació en trànsit se’n sumen altres de caràcter psicològic. I és que no només fugen de la violència del seu país d’origen, sinó que es troben desemparats en els suposats països d’acollida.
Els anomenem refugiats perquè ens deixem portar pel llenguatge dels mitjans de comunicació. Però, qui els acull en condicions dignes? És el major èxode de persones després de la Segona Guerra Mundial. Les xifres no són precises ni coincidents, ja que es refereixen a una població en moviment constant, tot i que l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) assenyala que el primer trimestre del 2016 més de 120.000 refugiats van arribar a les costes gregues i italianes. 400 van morir intentant-ho. Es calcula que només dins de Síria hi ha 6,5 milions de persones desplaçades. I el petit i veí país del Líban acull més d’un milió de refugiats, xifra que representa el 28% de la seva població. Jordània alberga el segon camp de refugiats del món, Za’atari, on viuen uns 80.000 siris que han fugit de la guerra. En total, des que va esclatar el conflicte, 4,8 milions de persones s’han convertit en refugiades i busquen una mínima seguretat en països veïns com els mencionats i d’altres com l’Iraq, Turquia i Egipte, on les dures condicions de vida es deterioren dia rere dia.
ILDEFONSO HERNÁNDEZ AGUADO:
“FAIG REFERÈNCIA A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE I LES VIOLACIONS, QUE AUGMENTen EN SITUACIONS DE DIFICULTAT. LES DONES I ELS NENS SÓN ELS QUE MÉS PATEIXEN ELS ABUSOS DE PODER”
La majoria dels 20 milions de refugiats que hi ha actualment en el món viuen en països en vies de desenvolupament, fronterers als estats en conflicte. La pèrdua d’esperança respecte a una solució política al conflicte; el sentiment d’inseguretat i vulnerabilitat; les limitades oportunitats per guanyar-se la vida i les escasses o nul·les possibilitats d’educació, són algunes de les principals raons per les quals els refugiats es desplacen més enllà de les regions limítrofes al país en guerra, tal com ha succeït amb els refugiats de Síria.
La mort: risc imminent
Tant si es troben en trànsit com si estan establerts en un camp, les condicions de vida que tenen són infrahumanes. El catedràtic de Medicina Preventiva de la Universitat Miguel Hernández i exdirector general de la Societat Espanyola de Salut Pública, Ildefonso Hernández Aguado, assenyala que en el primer cas el principal risc per a la salut és la mort o les lesions greus “pel fet que el trànsit es produeix en situacions molt difícils, ja que com que no existeixen vies regulars i segures per a la travessia els refugiats recorren a les màfies i als mitjans de transport deficitaris. Aquest risc és el més greu”. En segon lloc, els refugiats són sotmesos a altres formes de violència igualment importants. “Faig referència a la violència de gènere i les violacions, que tot i que a vegades no es fa visible augmenta en situacions de dificultat. Les dones i els nens són els que més pateixen els abusos de poder”, explica Hernández.
A aquestes situacions de violència cal sumar les dificultats per accedir a l’atenció sanitària bàsica. Des dels serveis d’urgència fins a la medicació necessària de les persones amb malalties cròniques, passant per l’atenció prenatal i de part i les vacunes per als nens. Exposats a la intempèrie o amuntegats en camps, el dret a la salut es perd en situació de trànsit. Dins de la mateixa Síria, en els camps per a desplaçats que hi ha al nord-oest, oest i centre del país, Metges sense Fronteres ha documentat que, de mitjana, un hospital o centre de salut ha estat bombardejat cada setmana de l’any 2015. A final del mes d’abril d’aquest any morien més de cinquanta persones en una sèrie d’atacs aeris a l’hospital Al-Quds de la ciutat d’Alep. En els darrers anys, els atacs contra hospitals s’han tornat freqüents en les zones en conflicte, tot i que el principi fonamental del dret de guerra indica que els centres de salut i els treballadors mèdics han d’estar protegits en situacions de conflicte.
Estrès crònic i múltiple
Als problemes de salut ocasionats (o agreujats) pel fet d’estar en constant moviment, se’n sumen altres de caràcter psicològic causats per les vivències diàries. “Hi ha un altre capítol, menys investigat, respecte com afecta la seva dignitat l’acollida que reben quan arriben a Europa. Les seves expectatives xoquen amb la realitat, malgrat que vénen de situacions molt difícils”, indica Hernández.
ILDEFONSO HERNÁNDEZ AGUADO:
“FAIG REFERÈNCIA A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE I LES VIOLACIONS, QUE AUGMENTen EN SITUACIONS DE DIFICULTAT. LES DONES I ELS NENS SÓN ELS QUE MÉS PATEIXEN ELS ABUSOS DE PODER”
El psiquiatre i professor de la Universitat de Barcelona Joseba Achotegui fa anys que estudia l’estat psicològic de les persones que s’enfronten a un procés migratori. A nivell psicològic, els immigrants poden patir un quadre d’estrès crònic i múltiple pels diferents dols que fan des que abandonen el país d’origen. Quan la migració és voluntària no té per què donar-se el dol migratori, ja que segons explica el mateix Achotegui a la revista acadèmica de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna Aloma (volum 30, número 2, any 2012), “la migració és moltes vegades més una solució que un problema”, ja que l’immigrant busca un futur millor. En el cas dels refugiats, però, la migració és forçosa.
“Els efectes psicològics que pateixen les persones emigrants tenen a veure amb la manera en què prenen la decisió d’emigrar. No és el mateix si es tracta d’una decisió meditada, reflexionada i pactada amb la família, que si és una decisió reactiva feta per pura supervivència”, explica la psicoterapeuta i doctora en Psicologia de Blanquerna-URL, Olga Herrero. “En el segon cas les conseqüències són terribles, ja que la decisió es pren en condicions límit i sense cap tipus de suport”, afegeix. Les persones emigrants passen per diferents tipus de dol en funció de com viuen el procés, segons ha estudiat el doctor Achotegui. El dol simple és aquell que es fa quan la decisió d’abandonar el país d’origen es pren en bones condicions i el dol pot ser elaborat; el dol complex es viu quan existeixen dificultats serioses per a l’elaboració del dol; i el dol extrem és aquell que es fa en condicions infrahumanes i no és abordable.
Els refugiats passen per un dol extrem. “A diferència del dol per la mort d’una persona que tu estimes, que desapareix físicament –de manera que no hi tornes a tenir accés–, als refugiats no els ha desaparegut el país d’origen. Viuen en una situació d’ambivalència perquè deixen un lloc que no volen abandonar. I no només és aplicable a la terra, també a la família, els amics, la llengua, la cultura, la feina, l’escola”, assenyala Herrero, que és especialista en processos de dol. Els estressos són múltiples, tant a nivell psicològic com social. D’una banda, senten por, terror, tristesa, incertesa davant el futur, falta de control sobre la pròpia vida. Se senten sols, indefensos, desprotegits. Des d’un punt de vista social, pateixen l’exclusió i l’abandonament. Han perdut la casa, la feina, l’escola.
La síndrome d’Ulisses
Aquest és el nom amb què es coneix el conjunt de símptomes descrits que tenen el risc de patir les persones que s’han vist obligades a abandonar el seu país d’origen, en referència a l’heroi grec que va patir nombroses adversitats i perills allunyat de la seva família. La directora del grau d’Infermeria de la Facultat de Salut Blanquerna-URL, Rosa Rifà, assenyala el dret dels refugiats –i també dels immigrants– a rebre suport emocional. “La migració és una transició vital rellevant en la vida d’una persona i cal abordar-la. Els professionals de la salut hem d’acompanyar aquestes persones en el seu procés migratori i per això necessitem competències culturals. Hem de ser capaços d’entendre la persona des del seu codi cultural, no des del propi”, explica Rifà, impulsora de l’assignatura Infermeria i Multiculturalitat, que persegueix capacitar els estudiants per tenir cura dels malats provinents d’altres cultures.
Òscar Mateos:
“Merkel va rebre pressions del propi partit i de la ciutadania. en un context de crisi on es debilita l’estat del benestar i les classes mitjanes perden força, una part de la població ha començat a posar-se nerviosa”
Hi ha raons per pensar que la crisi humanitària dels refugiats no representa un fenomen temporal. El 2015 la Unió Europea va rebre la xifra rècord d’1.255.640 peticions d’asil, segons Eurostat, més del doble que el 2014 (només Alemanya en va tenir més d’un milió). Les condicions de vida dels refugiats són infrahumanes, indignes, cosa que repercuteix en la seva salut, entesa d’una forma holística. Des de la Societat Espanyola de Salut Pública es titlla la situació d’“inacceptable” i es demana una acció urgent per a afrontar les necessitats de salut dels refugiats i per a abordar les causes d’un sofriment addicional i innecessari. “No hi ha salut si no es respecten els drets morals”, assenyala Hernández, que qualifica el paper de les institucions d’insuficient. “Els governs estan incomplint les normes que ells mateixos s’han marcat, i això és inacceptable”, conclou. Vetllem, doncs, com a mínim, perquè els refugiats siguin realment refugiats.
La indiferència com a resposta
El paper de les institucions europees en la crisi humanitària dels refugiats ha estat àmpliament debatut i existeix un consens generalitzat entre els experts que no ha estat l’adequat. Alemanya, al capdavant, va decidir obrir les seves fronteres a principis de setembre de 2015 –coincidint amb la imatge del petit Aylan mort en una platja turca que va fer la volta al món–. La riuada humana cap al nord d’Europa va desbordar els països de trànsit de la ruta dels Balcans i, davant la falta d’una política europea comuna, les respostes nacionals no es van fer esperar: tancament de fronteres i aixecament de murs. Actualment, set països, inclosa Alemanya, han reintroduït els controls fronterers. Les pressions vers la zona Schengen han augmentat i, després de 31 anys en funcionament, es planteja suspendre la lliure circulació de persones fins a un període de dos anys mentre s’estabilitza la situació.
La resposta de la cancellera alemanya ha virat d’un extrem a l’altre. El coordinador i professor del Grau en Relacions Internacionals de Blanquerna-URL, Òscar Mateos, explica que, “davant l’obertura de fronteres, Angela Merkel va rebre pressions tant per part del seu propi partit com de la ciutadania. En un context de crisi econòmica, en què es debilita l’Estat del Benestar i les classes mitjanes perden la seva força, una part de la població ha començat a posar-se nerviosa”. Europa viu un auge dels partits d’extrema dreta. El passat abril l’ultradretà Partit de la Llibertat va guanyar les eleccions a Àustria.
“El gran problema de la UE és que no té una política d’asil comuna i cada país dóna la resposta que pot i vol”, apunta Mateos. Europa té el repte d’aconseguir una nova política comuna de migració i d’asil. El compromís de la UE de reallotjar a 160.000 refugiats de tot el món, segons unes quotes assignades a cada país en funció del PIB, la població, l’atur i els esforços previs en aquesta qüestió, ha estat incomplert pels estats. Espanya només n’ha acollit 18, quan, segons les quotes fixades per la UE, hauria de reallotjar-ne més de 15.000.
“La resposta de la ciutadania es pot agrupar en tres grans blocs: els bel·ligerants, els mobilitzats i els indiferents”, reflexiona Mateos. El primer grup el formen les persones que s’han manifestat en contra dels refugiats i han atacat algun dels llocs on es trobaven allotjats. “Tot i que aquest tipus d’actes han estat minoritaris, a nivell electoral, i mitjançant enquestes, se sap que és un pensament més majoritari del que es podria pensar”, reflexiona Mateos. “Hi ha una part de la població que rebutja els refugiats i els partits polítics estan alerta perquè no volen perdre vots”, afegeix.
Un segon grup és el dels mobilitzats, que surten al carrer i demanen vies segures per tal que els refugiats arribin allà on volen, ja que tenen tot el dret de fer-ho. La plataforma Stop Mare Mortum és un exemple a Catalunya. “El gruix el conformen els indiferents. Aquells que pensen que tot el que passa és una llàstima, però no es poden obrir les portes a tothom. En un context de crisi el drama es mira amb desconfiança”, conclou Mateos.
El compromís dels periodistes ‘freelance’
El paper dels mitjans de comunicació en la crisi dels refugiats ha estat clau en la conformació de l’opinió pública. Les capçaleres tant nacionals com internacionals han permès despertar consciències, però també alimentar discursos xenòfobs. La primera imatge impactant contra la inacció de la UE la va publicar en portada el diari alemany taz.die tageszeitung. Es tractava d’un fotomuntatge on els principals líders polítics europeus es trobaven dins d’una pastera. La sacsejada, però, va arribar amb la foto de l’Aylan, un nen de tres anys ofegat sobre la sorra d’una platja turca. La població va exigir una resposta política, més enllà de la retòrica, i la cancellera Merkel va obrir les portes als refugiats sirians. Els atacs sexistes la nit de Cap d’Any a Colònia i les informacions que apuntaven que un dels terroristes dels atacs de París duia passaport sirià (informació que tot i no ser contrastada va ser utilitzada per alguns líders polítics per alertar sobre el perill que entre el flux de refugiats hi havia terroristes jihadistes) van ser l’altra cara de la moneda.
La fotoperiodista i professora de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, Sandra Balsells, argumenta que els mitjans de comunicació no han complert la seva funció de servei públic. “Tot i els pics d’informació puntual, la cobertura que s’ha fet no ha estat suficient. Els mitjans tenen molta més capacitat per abordar millor aquest flux de persones i, sobretot, els problemes en els països d’origen. La premsa no ha fet el seu paper de posar els polítics contra les cordes per tal que prenguin decisions i donin una resposta consensuada a l’èxode”.
SANDRA BALSELLS:
“Les millors cobertures les fan periodistes independents, amb recursos PROPIS i una gran vocació. els dos certàmens més importants de fotografia d’enguany els han guanyat fotoperiodIstes independents”
Una menció especial mereixen els reporters que sense el suport de cap mitjà viatgen a les zones de conflicte per entendre el que passa, recollir-lo i publicar-lo. “Les millors cobertures dels països en conflicte les fan periodistes independents, amb els seus propis recursos i una gran vocació”, assenyala Balsells, que recorda que dos dels certàmens més importants de fotografia d’enguany els han guanyat fotoperiodistes independents amb imatges de la crisi humanitària dels refugiats: Warren Richardson (World Press Photo) i Samuel Aranda (Ortega y Gasset). Balsells reivindica la feina de joves professionals, encara poc coneguts, com els que il·lustren aquest reportatge.