El segle XX ens va donar molts exemples del grau que pot assolir la barbàrie humana: milions de morts en dues guerres mundials, l’Holocaust, l’amenaça d’extermini nuclear i infinitud de conflictes bèl·lics en el context de la Guerra Freda, que era freda al Nord però ben cruenta al Sud, lluny de les capitals benestants d’Europa.
Pere Franch, coordinador del grau de Periodisme i Comunicació Corporativa i director del màster universitari en Periodisme Internacional de Blanquerna-URL
Vaig néixer en aquell context, als anys seixanta, amb la creença innata que el pas del temps portaria a la fi dels conflictes i a un progrés imparable. A mesura que anés creixent, la humanitat també havia d’avançar i, amb ella, la saviesa col·lectiva i el coneixement compartit, en un afany comú per a una major dignitat i amb la ferma voluntat de construir un món cada vegada millor. Aquella candidesa d’adolescent va semblar fer-se realitat a finals dels vuitanta: se’ns va dir que la fi de la confrontació bipolar havia de ser l’oportunitat per, ara lliures de traves ideològiques, avançar junts cap a un futur engrescador. Aquell canvi coincidia amb un progrés tecnològic i científic extraordinari que també havia convertit el món en un indret més petit: amb la globalització tot estava més a l’abast i era més fàcil estendre arreu i per a tots l’educació, la sanitat, la cultura, el progrés i la riquesa.
Però de seguida es van fondre aquelles esperances: les guerres dels Balcans dels noranta, el genocidi de Ruanda del 94, els talibans al poder a l’Afganistan el 96 i, de seguida, el terrorisme internacional, les guerres d’Afganistan i l’Iraq, el fracàs de les primaveres àrabs… La tan anhelada pau no acabava d’arribar. A més, la dilució de les fronteres i l’acostament dels pobles i la seva interacció havien provocat un altre fenomen al Nord opulent: l’auge del racisme i de l’exclusió davant les onades migratòries. I d’aquí es va passar primer a l’augment del discurs de l’odi, tot seguit a la normalització política dels seus propagadors, i al final a l’arribada als governs de forces d’extrema dreta, amb quotes de poder cada cop més sòlides. I això a través de les urnes. A aquesta alienació hi ha contribuït el pervers mal ús de les xarxes socials. La falsa representativitat del like i el share genera comunitats, sí, però també pot reforçar l’aïllament i crear bombolles de ciutadans que, d’esquena els uns als altres, s’enfronten en una guerra cultural destructiva; ho hem vist als Estats Units de Donald Trump.
La falsa representativitat del like i el share genera comunitats, sí, però també pot reforçar l’aïllament i crear bombolles de ciutadans que, d’esquena els uns als altres, s’enfronten en una guerra cultural destructiva
I on som ara, el 2023? Continuem en guerra. Les institucions que després de 1945 havien de portar a una millor cooperació entre els pobles de la Terra s’han demostrat inoperants i obsoletes; s’ha constatat que continuem a mans de les grans potències (oh, sorpresa!). La guerra d’Ucraïna ha unit Europa i ha enfortit l’OTAN davant d’una Rússia cada cop més debilitada però dirigida amb mà de ferro per un dictador que enverina l’oposició; i ha consolidat com a superpotència una Xina puixant dominada per una elit amb un poder econòmic i polític que creix de manera inversament proporcional al seu respecte pels drets humans i a la seva voluntat de contribuir a un planeta més just i estable.
Si bé la guerra d’Ucraïna ens toca de prop, la llista (incompleta) de conflictes de major o menor intensitat i de situacions de repressió és llarga: a les guerres de Birmània, Síria, República Centreafricana, el Congo, el Tigre, Líbia o Iemen s’hi han d’afegir el retorn dels talibans a Afganistan, la repressió de les protestes a l’Iran o l’expulsió dels rohingyes birmans cap a Bangladesh, sense oblidar la batalla perduda dels palestins, els kurds, els uigurs i altre pobles. No hem progressat gaire.
Però socialment, estem pitjor que fa uns anys? El pessimisme imperant ens pot fer errar la percepció (feu un cop d’ull al web Gapminder, que em passa un bon amic). El Banc Mundial ens aporta moltes dades. Fixem-nos només en dos exemples: quan el 1990 estàvem a les acaballes del comunisme, noranta-tres de cada mil infants no arribaven als cinc anys de vida; el 2021 aquesta xifra havia baixat a trenta-vuit. I en plena guerra de Vietnam, als setanta, el nombre de persones de més de quinze anys alfabetitzades era del 67 %; el 2020 era del 87 %. Ara bé, altres dades més recents ens han de posar en alerta: el mateix Banc Mundial advertia el passat octubre que el Covid-19 i l’alça de preus causada per la guerra d’Ucraïna havien aturat per primera vegada des dels anys noranta la reducció anual de l’extrema pobresa, i que l’objectiu d’eliminar-la del tot el 2030 se n’estava anant en orris. A les conseqüències de la pandèmia i la invasió russa d’Ucraïna s’hi han d’afegir les del canvi climàtic, al qual tampoc posem aturador.
A les conseqüències de la pandèmia i la invasió russa d’Ucraïna s’hi han d’afegir les del canvi climàtic, al qual tampoc posem aturador
Una de les propostes per pal·liar una mica aquest sinistre panorama l’aporta Intermon Oxfam en el seu document Survival of the richest. Aquest informe, publicat al mes de gener, revela que de tota la riquesa generada des de 2020, dues terceres parts l’ha acumulada l’1 % més adinerat, i el terç restant ha anat a mans de l’altre 99 % dels humans. I afegeix una idea agosarada: “un impost d’un 5 % a les fortunes dels multimilionaris recaptaria 1,7 bilions de dòlars anuals, quantitat capaç de treure fins a 2.000 milions de persones de la pobresa”. Un objectiu difícil d’imaginar, tret que continuem aferrats a la candidesa adolescent de creure que el món va endavant de manera imparable. Preguntem-nos si en realitat no retrocedim cap al futur.