Entrevista a la Dra. Emília Sánchez
Text: Marta Clos
Imatges: Esperanza Maestro
El dia 2 de març vam publicar al Butlletí de Blanquerna una entrevista amb la Dra. Emília Sánchez, especialista en salut pública, en la qual ens parlava del coronavirus, de la Xina, de la por al virus, de la incidència que podia tenir a casa nostra. En aquell moment ningú s’esperava encara el que va passar després. El títol de l’entrevista va ser: “En salut, el risc zero, no existeix. Ara bé, a casa nostra, disposem d’un sistema sanitari preparat per assumir aquesta situació”. Durant els tres mesos de confinament he mantingut converses telefòniques periòdiques amb la Dra. Sánchez, entre d’altres raons perquè les dues hem format part de la Comissió de Seguiment de la COVID-19 a Blanquerna-URL.
Un dia, molt enfadada, em va dir: “Marta, ara no diria el mateix, ara diria que tenim uns professionals excel·lents, de deu, però un sistema sanitari amb carències, amb escletxes, amb deficiències”. També estava disgustada pels missatges contradictoris dels polítics. I vam decidir reprendre aquella conversa per convertir-ho en una reflexió més serena, útil, sobre el que ha passat i, sobretot, sobre el que haurem d’aprendre per encarar el futur.
A punt ja de jubilar-se com a professora de la Facultat de Ciències de la Salu, ha seguit des de casa l’evolució de la pandèmia, recollint dades, revisant articles, avaluant projectes de recerca.
Comencem pel titular, tenim bons professionals, però no tenim un bon sistema sanitari.
Exacte. Fa vint anys i escaig el sistema sanitari català tenia prestigi a tot el món. Es parlava del “model sanitari català” i les seves peculiaritats es van explicar i imitar a molts països, insistint sempre que el principal actiu del sistema sanitari català eren els seus professionals. Ara, amb la pandèmia, s’ha vist que els professionals de la salut són l’eix fonamental i el motor del sistema sanitari.
“Fa vint anys i escaig el sistema sanitari català tenia prestigi a tot el món. Es parlava del «model sanitari català» i les seves peculiaritats es van explicar i imitar a molts països”
EMÍLIA SÁNCHEZ
Què era el que ens feia tan bons?
La innovació, l’entusiasme i el compromís, conjuntament amb uns anys de bonança econòmica. M’explico. Catalunya va rebre les transferències de salut l’any 1979 i, en el procés de reforma, el 1990 la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) va crear el sistema de salut públic i universal actual amb un model basat en la separació de funcions: l’autoritat la té el Departament de Salut, el finançament és a càrrec del Servei Català de la Salut (CatSalut, asseguradora pública) i la provisió de serveis assistencials la porten a terme, a través de convenis i contractes, diverses entitats amb personalitats jurídiques diferents: des de centres públics a privats, com hospitals vinculats a l’església o als ajuntaments, per exemple. El funcionament s’havia de fer sota els criteris de qualitat, equitat i eficiència als quals es va afegir més tard la sostenibilitat. Aquestes característiques eren trencadores, totalment innovadores i s’inspiraven en models de salut internacionals com ara el National Health Service anglès. Una altra peculiaritat que estem veient actualment en les fases de la desescalada és la distribució territorial o geogràfica tant de l’estructura organitzativa com dels recursos. L’èxit del model raïa no només en el seu caràcter jurídic, sinó també en la capacitat d’adaptació a la realitat canviant de la població catalana i de la seva salut, mitjançant la utilització d’instruments diversos com els plans de salut o els mapes sanitaris. A l’octubre del 2009 el Parlament va aprovar la Llei de salut pública, primera a l’estat espanyol, que confirmava la importància de considerar la salut més enllà de l’atenció a les patologies i que incorporava la protecció i la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia. Alguns dels indicadors de salut de Catalunya es troben entre els millors d’Europa (esperança de vida, percepció de l’estat de salut, etc.) i, en general, la satisfacció dels ciutadans amb els serveis rebuts és bona. Però, en el decurs d’aquests darrers anys, l’adaptació als canvis sociodemogràfics, epidemiològics, assistencials i tecnològics il·lustrats per l’envelliment de la població, la immigració, el perfil de les persones cada vegada més informades i exigents, les tecnologies de la informació i la comunicació, entre d’altres, no s’ha fet amb el dinamisme que el model sanitari preveia.
Què ha fallat?
Jo crec que durant tots aquests anys hem continuat creient que teníem un dels millors sistemes sanitaris del món sense adonar-nos —o no volent adonar-nos— que ja fa una dècada que el sistema patia retallades constants que feien minvar-ne la capacitat resolutiva. Teníem llistes d’espera notables, reduccions de plantilles, serveis d’urgències a punt del col·lapse a l’hivern, etc., però les persones que necessitaven atenció, més tard o més d’hora la rebien i així anàvem seguint. Davant l’amenaça del coronavirus, quan encara només afectava la Xina i Itàlia, no hi va haver una resposta adient i ràpida. Com deia el Dr. Pedro Alonso en una entrevista a La Vanguardia, la supèrbia ens va impedir de reaccionar. I quan l’epidèmia començava a fer estralls es van posar de manifest totes les mancances estructurals, no només faltaven llits i respiradors per als malalts més greus sinó que no hi havia suficients professionals i ni tan sols bates, mascaretes i guants —els famosos EPI— perquè es poguessin protegir del contagi del virus. Tanmateix, la resposta immediata dels professionals sanitaris i de la societat civil va aconseguir que els sistema no se saturés. Cal recordar que, quan se’ns mostraven les corbes de l’avanç de l’epidèmia, sempre estaven emmarcades per la línia vermella que no es podia traspassar, la que assenyalava la capacitat instal·lada del sistema per poder atendre correctament els pacients crítics. Els professionals sanitaris van fer torns interminables en condicions poc pròpies del que seria esperable en el món occidental, la població es va confinar disciplinadament i moltes empreses locals van canviar el tipus de producció per ajudar a pal·liar les necessitats dels malalts i els sanitaris als hospitals. L’esforç ha estat immens, gairebé increïble i, al final, el sistema no ha fet fallida; ara bé, en el rànquing de països europeus ocupem el segon lloc en nombre de morts. Alguna cosa no es va fer bé.
“El discurs de la cancellera Merkel del 18 de març no té precedents, va ser excepcional perquè, emfasitzant la seriositat de la situació no va deixar de destacar la responsabilitat de cadascun dels alemanys en la solució”
EMÍLIA SÁNCHEZ
Per què altres països com Alemanya ho han fet millor?
A Alemanya el sistema sanitari estava preparat per a l’emergència. A més de la seva capacitat a les unitats de cures intensives, molt superior a la dels països veïns, hi ha altres aspectes que expliquen les diferències com, per exemple, el fet que a mitjan gener els viròlegs alemanys havien desenvolupat un test per detectar el virus, al febrer els laboratoris alemanys havien fabricat tot l’estoc de kits necessaris per fer les proves, i el govern es va comprometre ja des dels moments inicials a fer tests, seguiment i control dels infectats i els seus contactes. Tot això sumat a les polítiques econòmiques, als milions d’euros que es van destinar a subsidis per a petites empreses i autònoms, a les mesures per garantir l’estabilitat de les grans empreses i als ajuts per protegir el benestar de les famílies, i tenint en compte que, en cap moment, a Alemanya hi hagi hagut confinament total. El discurs de la cancellera Merkel del 18 de març no té precedents, va ser excepcional perquè emfasitzant la seriositat de la situació per la gravetat del problema, no va deixar de destacar el paper i la responsabilitat de cadascun dels alemanys en la solució; cal tenir en compte que el nivell de confiança del poble alemany en els seus governants és alt.
La comunicació de la cancellera Merkel també ha estat clara, directa, ha tractat els alemanys com a persones adultes, responsables… Vostè també estava molesta amb les informacions contradictòries dels responsables polítics i de l’àmbit de la salut d’aquí. La comunicació és determinant en aquestes situacions?
Absolutament. Davant una crisi, la població busca referents per informar-se i saber com actuar. Si el problema és de salut, els responsables de salut pública, siguin tècnics o polítics, haurien de ser la referència. En l’entrevista anterior, recordo que vaig dir que els comunicats que s’emeten des de Salut Pública han de transmetre unitat en el missatge, coherència en la manera de tractar els problemes i transparència en la gestió; així, encara que procedeixin de diversos organismes —estatals, autonòmics o locals— o de diferents professionals —ministre, director general, metge o infermera— no han de ser contradictoris perquè, si ho són, generaran dubtes i confusió en la població. Això és el que hem vist en el decurs de la pandèmia de la COVID-19, incoherència en les intervencions i actuacions tant en el confinament com en la desescalada, incongruència amb les dades de seguiment del nombre de casos nous i de morts, manca de coordinació entre estaments, etc. Tanmateix, voldria assenyalar que, en moments d’incertesa com els que estem vivint, moltes vegades es produeixen discrepàncies o es mostren diferents punts de vista entre els científics. Aquesta circumstància no té res a veure amb el que acabo de comentar; en ciència, és absolutament legítim mantenir postures fins i tot antagòniques mentre no es resolgui el dubte que s’està estudiant. Per això s’ha de fer recerca, que ha de ser transparent i independent, per tal d’obtenir resultats vàlids que es puguin traslladar a la població i se’n pugui beneficiar. Però crec que m’he allunyat de la seva pregunta sobre la importància de la comunicació i m’agradaria tornar-hi per dir que, la majoria de vegades, els professionals de la salut no comuniquem tan bé com caldria ja sigui perquè no ens han ensenyat a fer-ho, perquè no tenim la capacitat d’empatitzar amb l’altre, perquè no en sabem gaire, del tema, i ens sentim insegurs o perquè, deliberadament, volem deixar caps per lligar.
“Davant una crisi, la població busca referents per informar-se i saber com actuar. Si el problema és de salut, els responsables de salut pública, siguin tècnics o polítics, haurien de ser la referència”
EMÍLIA SÁNCHEZ
Com hem de millorar el nostre sistema de salut? Quina és la clau de volta?
Pel que hem comentat, queda clar que el sistema sanitari català ja té una edat. No sé si caldria modificar la LOSC o s’hauria de reformar el sistema nacional de salut actual, o potser ambdues coses, preservant, sempre, els principis fonamentals que van inspirar-los com la universalitat, la qualitat, l’equitat i la territorialitat, entre d’altres, a més de la transparència, el rendiment de comptes, la sostenibilitat, etc. Les característiques i les expectatives de la població catalana han canviat, en aquest temps; l’envelliment progressiu, les desigualtats socials existents, la immigració, els hàbits i estils de vida, l’ús creixent de la tecnologia en les diferents fases del procés d’atenció, la participació ciutadana, la qualitat de vida, etc. demanden un nou escenari. En qualsevol cas, caldrà dedicar a la sanitat un major finançament tant pel que fa a la protecció i l’atenció a la salut com a la recerca associada. Catalunya destina a salut al voltant del 5,3% del producte interior brut (PIB) mentre que, per exemple, a Dinamarca aquest percentatge és del 10,3%, i la mitjana als països de l’OCDE amb sistemes de salut universal com el nostre és del 6,8%. A Espanya, en conjunt, s’hi destina el 6,4%, un punt percentual més que a Catalunya, fet que s’explica pel sistema de finançament autonòmic, que castiga les comunitats autònomes amb un PIB més alt i competencialment més desenvolupades. Un estudi del Cercle de Salut, presentat el 30 de gener d’enguany, just abans de l’inici de la pandèmia, concloïa que Catalunya hauria d’afegir a la sanitat pública entorn de 5.000 milions d’euros per equiparar la seva despesa a la de països similars. En aquests moments, la xifra estimada encara és més alta. De ben segur hi ha d’haver canvis, també de mentalitat, per no oblidar que els diners que es dediquen a salut no representen una despesa, sinó una inversió.
“Catalunya destina a salut al voltant del 5,3% del PIB mentre que, per exemple, a Dinamarca aquest percentatge és del 10,3%, i la mitjana als països de l’OCDE amb sistemes de salut universal com el nostre és del 6,8%”
EMÍLIA SÁNCHEZ
Què ens espera? Quant temps viurem amb la por al virus? Quan tindrem una vacuna?
Tot el que tenim ara són previsions, prediccions i especulacions, però no hi ha cap certesa de com serà el futur. Sí que coneixem, però, com ens podem protegir d’aquest coronavirus enmig d’una crisi econòmica i social de la qual ens costarà molt sortir recuperats. Cal recordar allò que vaig dir en l’entrevista anterior: el risc zero no existeix, ningú no està segur, tots som vulnerables encara que en diferent grau. Avui coneixem la petjada que el SARS-CoV-2 ha deixat en el nostre país en forma d’immunitat: només el 6% de la població catalana ha generat anticossos. L’altre 94% és susceptible a la infecció i ja es pot dir que la majoria no adquirirà la immunitat de manera natural a curt termini i que caldrà una vacunació general per aconseguir-ho. Mentrestant, les mesures higièniques, il·lustrades pel rentat de mans curós, el distanciament social i la utilització de mascaretes, que serveixen no només per a la protecció individual sinó que tenen un component altruista de generositat i gran responsabilitat, són determinants per protegir la salut pública, la salut de tota la població. El virus continuarà vivint entre nosaltres, desconeixem si hi haurà una segona onada a la tardor o l’hivern, com molts anticipen fent paral·lelisme amb l’augment d’infeccions respiratòries que es produeixen en aquestes èpoques de l’any, però tots hem après —o almenys ho hauríem d’haver fet— de l’experiència, el sistema sanitari inclòs, i, en el cas que es produeixi, sabrem resoldre-ho millor. I encara que no arribi mai aquesta segona onada, estarem més ben preparats per enfrontar-nos a altres amenaces que puguin venir. Com en moltes malalties infeccioses, els esforços preventius i les esperances estan posats ara mateix en una vacuna. Segons l’OMS, al març, hi havia més de quaranta investigacions de candidats a la vacuna, de les quals ja n’hi ha un parell que s’estan assajant en humans amb resultats preliminars satisfactoris. A Espanya hi ha quatre iniciatives basades en els laboratoris de recerca del Centro Nacional de Biotecnología (CNB), el CSIC, l’Hospital Clínic de Barcelona i l’IrsiCaixa. Si aquestes recerques es desenvolupen favorablement, la vacuna podria estar disponible en un termini no inferior a un any. Simultàniament, com no pot ser d’altra manera, hi ha molts investigadors que treballen en la cerca de fàrmacs efectius per tractar la COVID-19.
La Dra. Emília Sánchez es va doctorar en Medicina a la UB i es va especialitzar en Salut Pública a la Universitat de Califòrnia. En el transcurs de la seva vida professional ha dirigit diversos programes de prevenció, planificació en salut, metodologia de la recerca i avaluació de sistemes i serveis sanitaris i ha participat en nombrosos projectes de recerca vinculats a la salut pública, a la prevenció de la transmissió del VIH de mares a fills i a la incontinència urinària, entre d’altres. Té una trajectòria professional molt reconeguda en l’àmbit de la salut pública. És autora de més de cent articles publicats a revistes indexades nacionals i internacionals i de diferents capítols de llibres. Des del curs 2005-2006 imparteix l’assignatura Salut Pública a la Facultat de Ciències de la Salut, de la qual va ser vicedegana de Postgrau, Recerca i Relacions Internacionals entre els anys 2010 i 2016.