Text: Francesc Viadel
Il·lustració: Esperanza Maestro
La Dra. Elena Carrillo-Alvarez és dietista-nutricionista especialista en l’àmbit de l’epidemiologia social, professora titular de Medicina Preventiva i Salut Pública a la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL i investigadora principal del grup Global Research on Wellbeing (GROW), des de fa poc reconegut com a consolidat per la Generalitat de Catalunya. Dins el GROW, investiga aspectes relacionats amb una alimentació adequada tot tenint en compte les desigualtats socials així com les poblacions més vulnerables. Parla de la inseguretat alimentària que, contràriament al que pot semblar, és el terme amb el qual en recerca es fa referència a la fam, a la manca d’aliments al món.
La dietista-nutricionista Carrillo també ha investigat la influència de les relacions socials en els hàbits i estil de vida dels adolescents i la seva resiliència en contextos vulnerables, una investigació que s’ha acabat ampliant també a la gent adulta i gran.
Ara mateix, dirigeix dos projectes Erasmus+ sobre envelliment saludable i prevenció de malalties no transmissibles —les principals causants de morts en el món— en poblacions envellides. També és la investigadora responsable del node espanyol vinculat al projecte internacional Tool4MEDLife, i col·labora amb destacats experts com el doctor Ichiro Kawachi, de la Harvard TH Chan School of Public Health, la doctora Danielle Gallegos, de la Queensland University of Technology (QUT), o la Foundation for Global and Community Health.
A més, col·labora amb institucions públiques com l’Ajuntament de Barcelona o l’Oficina Conjunta d’Alimentació Sostenible (OCAS), en el consistori de la qual participa, i la Generalitat de Catalunya.
A què es refereixen quan parlen d’inseguretat alimentària?
El terme inseguretat alimentària va sorgir als anys vuitanta del segle XX per substituir el terme fam. La majoria d’estudis que fa l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) van veure que calia fer alguns matisos per entendre millor el fenomen a escala mundial, de tota la població que no té prou aliments. El terme vol posar en relleu que el problema no és que hi hagi una falta molt gran d’aliments sinó l’impacte que pot tenir aquesta mancança en totes les dimensions de la persona, no només a la salut física. Cal pensar també en la incertesa que moltes persones tenen davant del fet de si podran o no menjar aquesta nit, demà, i, encara, de si ho podran fer com voldrien. A partir d’aquesta idea, s’estableixen les diferents gradacions. Parlem d’inseguretat alimentària severa quan hi ha una manca d’aliments. La condició d’inseguretat severa condiciona la quantitat d’aliments que realment pots consumir. Una de moderada seria aquella que modifica, en el cas que la persona sí que tingués accés a l’alimentació, el tipus d’aliments que consumirà. És a dir, si s’ha de privar per força en un moment donat de menjar carn, posem per cas, o qualsevol altre tipus d’aliment.
Sempre associem la fam a un fenomen que es dona en països d’ingressos baixos i mitjans. Estem veient, però, que a Espanya mateix molta gent viu en aquesta inseguretat alimentària de què parlem.
És curiós, sí, perquè a Europa hem estat prou cecs davant d’aquesta realitat. Als Estats Units o a Austràlia hi ha més estudis sobre aquesta situació. A Espanya o a Europa en general no és fàcil trobar estudis sobre inseguretat alimentària. Sempre hem considerat que la fam és un problema de països pobres o en vies de desenvolupament. A partir de la crisi del 2008 va ser quan es va començar a parlar de persones, famílies, que pateixen aquesta problemàtica.
A Espanya o a Europa en general no és fàcil trobar estudis sobre inseguretat alimentària. Sempre hem considerat que la fam és un problema de països pobres o en vies de desenvolupament
Vam veure com algunes escoles van haver d’assumir els àpats de molts nens.
En efecte. Val a dir que aquests àpats suposen una mesura de salut pública molt important i no només en termes d’inseguretat alimentària sinó a l’hora de garantir també que tothom pugui tenir un àpat, des del punt de vista nutricional, més o menys equilibrat. Durant la pandèmia de la Covid-19 vam editar amb l’Ajuntament de Barcelona una guia d’alimentació saludable i econòmica per a famílies amb infants. I la motivació que s’elaborés aquesta guia amb dades amb què treballàvem des del 2012 va ser justament arran d’una sèrie de notícies en què famílies es queixaven de com s’havia reemplaçat la beca menjador. Si fem memòria, cada autonomia va donar respostes diferents al fet que els nens no tinguessin accés a la beca menjador a causa del confinament. Fou molt conegut el cas de Madrid, que va vehicular aquesta prestació a través de Telepizza. A Catalunya es va donar una targeta a les famílies amb un import de quatre euros per dia per cobrir l’àpat del dinar. Moltes famílies, segons explicaven a la premsa, es queixaven que amb aquesta quantitat no en tenien prou per cobrir aquest àpat. Fa un any, abans de la inflació, vam estimar que amb uns sis euros per dia un adult pot menjar adequadament. Això vol dir que pot menjar d’acord amb el que les guies alimentàries consideren acceptable tant pel que fa al tipus d’aliments com a les quantitats.
Si ho apliquem a una família amb dos infants, però…
Clar, caldrà sumar les necessitats de tots els membres, i les de les criatures varien amb l’edat. Si fossin adolescents estaríem parlant de més diners perquè les seves necessitats alimentàries poden ser fins i tot una mica més elevades que les dels adults. Val a dir que, a diferència del que són altres necessitats, en aquest cas no s’aplica una escalament de costos: els estris que calen per cuinar un determinat aliment, el consum d’energia, etc. es poden prorratejar entre els membres de la família, però els aliments no: cadascú ha de menjar el que necessita.
El cas és que durant els anys de la crisi es va veure que molta gent tenia dificultats per poder cuinar a causa dels costos. Ho hem vist una altra vegada durant la Covid. En ciutats del nostre entorn, com Nàpols, s’han donat situacions límit.
Cert. No tenim xifres. L’any passat a Espanya es va fer un estudi representatiu que assenyalava que entre el 10 i el 13% de la població estava en situació d’inseguretat alimentària. Algun altre estudi apunta a un 15 %.
Això és molta gent, un percentatge molt elevat per a un país com Espanya.
Sí.
Què fa l’Administració, la societat civil davant d’aquesta problemàtica?
D’entrada cal saber que la majoria de les accions que s’adopten no provenen de l’àmbit de la salut pública sinó del de l’acció social i dels departaments dedicats a garantir els drets socials. Tots tenim la idea del banc d’aliments però aquest no subministra directament aliments a les persones que ho necessiten sinó que, tal com passa amb altres entitats, com per exemple Creu Roja, fan de grans distribuïdors per a entitats més petites: la parròquia del barri, una associació de veïns, etc. Aquest sistema cada vegada està més protocol·litzat, especialment a Catalunya i, en concret, a Barcelona, on s’està fent una feina increïble. Els diferents agents implicats en l’alimentació social, inclosa l’administració, s’han aplegat i estan treballant de manera coordinada per donar resposta al repte de la garantia del dret a l’alimentació d’una manera més digna tenint en compte aspectes com ara la manera com es donen aquests ajuts (econòmics o en espècie), la privacitat a l’hora de recollir els ajuts, o el tipus d’aliments que els arriben, entre d’altres. Cal pensar que no tothom té les mateixes tradicions alimentàries, cultura alimentària.
Cal saber que la majoria de les accions que s’adopten no provenen de l’àmbit de la salut pública sinó del de l’acció social i dels departaments dedicats a garantir els drets socials
A través de quin instrument o instruments fa possible aquesta prestació?
L’Ajuntament, a través de l’Acord Ciutadà, va crear una xarxa per al dret a una alimentació adequada de la qual formen part el Banc dels Aliments, la Creu Roja, Càritas, i entitats més petites com Espigoladors o Fundació Treball. Aquestes entitats van engegar una reflexió molt profunda sobre què estava passant i van concloure que calia treballar d’una altra manera, anar a l’arrel del problema que en cada cas generava la inseguretat alimentària: situacions laborals precàries, de regularització… D’una banda, hi ha la voluntat d’intentar abordar els casos des de les causes i després de donar resposta de manera que sigui més digna per a les persones. D’aquesta reflexió han sorgit alternatives com la dels horts comunitaris, les cuines comunitàries… Cada vegada més entitats i fins i tot serveis socials opten perquè l’ajut sigui en forma de targeta-moneder, que permet que les persones puguin comprar el que volen. És una forma no exempta de controvèrsia.
Cada vegada més entitats i fins i tot serveis socials opten perquè l’ajut sigui en forma de targeta-moneder, que permet que les persones puguin comprar el que volen. És una forma no exempta de controvèrsia
Sempre passa que les entitats o l’administració, quan presta un servei a algú necessitat, s’arroguen el dret de fiscalitzar-lo, de dir-li com ha de gastar uns determinats diners…, s’infantilitza la persona…
Correcte.
D’altra banda, a mitjans dels noranta, al costat dels moviments com l’antiglobalització, va nàixer el moviment freeganism contra el malbaratament d’aliments, especialment per part de les grans superfícies. Ha canviat alguna cosa des d’aleshores? Continuen llançant-se a les escombraries cada dia tones de menjar o descartant la distribució d’aliments hortofructícoles pel fet de considerar-se que el seu aspecte no és òptim per comercialitzar-se?
Certament, la reducció del malbaratament és un tema de molta actualitat en relació amb els reptes de sostenibilitat que tenim al davant. Pel que fa a la inseguretat alimentària, els bancs d’aliments són grans recaptadors i distribuïdors d’excedents d’aliments. Tenen molta expertesa i capacitat logística per fer-ho en condicions òptimes. Hi ha també iniciatives com la de Mercabarna, que treballa més en la recuperació de producte fresc a través d’un recurs que ha desenvolupat recentment, el FoodBack. Un element important en aquest sentit són uns fons d’ajuts europeus que fins ara es deien Fons d’Ajut Europeu als més Desfavorits i que ara mateix estan canviant la manera d’operar. Fins ara, a Espanya, amb aquests fons es compraven aliments a l’engròs i aquests eren distribuïts, primerament, a centres d’emmagatzematge (el Banc dels Aliments i Creu Roja) i, posteriorment, distribuïts a entitats que els lliuren a les persones que en necessiten. Mentre que, d’una banda, la donació d’aliments comprats té la part positiva que evita la incertesa de dependre de donacions, de l’altra, provocava situacions de vegades kafkianes com que anaves a un centre i et trobaves un producte que venia d’un país com Israel. Això en termes de sostenibilitat, un altre aspecte del problema, era incomprensible tenint en compte que el nostre país és un gran productor agrícola. En qualsevol cas, no deixa de ser controvertit, també, el fet que haguem de donar a les persones que ho necessiten les nostres sobres. No seria millor regular la producció d’aliments perquè no hi hagi segons quins excedents?
Regular la producció d’aliments en aquest sentit suposaria una intervenció del mercat i segur que ens trobaríem amb el mateix problema que genera la regulació de preu dels lloguers per combatre la greu crisi d’habitatge que patim.
Sí, molt complicat. Amb tot, s’han donat passes com regular què és pot fer amb els excedents de la gran distribució sobretot per un tema de seguretat alimentària. Els supermercats s’han d’assegurar que venen aliments en condicions. A més, s’estableixen acords perquè les empreses puguin canalitzar els excedents de la millor manera.
Entenc que la situació de crisi d’habitatge, la sequera, la inflació… ha agreujat la situació de la inseguretat alimentària.
Totalment. Totes les necessitats bàsiques al final estan interrelacionades, són poroses. En els pressupostos de referència en què treballem valorem els costos del transport, l’habitatge, el vestir, etc. Ens trobem davant del que planteja la Piràmide de Maslow o jerarquia de les necessitats humanes. És a dir, les persones en un moment donat es poden veure confrontades a triar entre pagar la factura de la llum o menjar. És evident que l’abordatge de la problemàtica de la inseguretat alimentària ha d’anar més a les arrels. Potser no és només qüestió d’assegurar els aliments d’una persona sinó de procurar que tingui també un habitatge.
El dilema més dramàtic potser és el que enfronta una persona a menjar o a tractar-se una malaltia com la diabetis tal com planteja la FAO en els seus documents.
Efectivament. Tenim la sort, a Espanya, de tenir un sistema públic de salut universal gràcies al qual estem protegits, a diferència d’altres països.
També hi ha, però, països europeus com Hongria, Polònia, Grècia, on potser les condicions no són les de França, Espanya, Alemanya… A Estats Units mateix l’índex de pobresa és molt alt i entre les persones més pobres es donen les xifres més altes d’obesitat, amb tot el que això suposa per a la salut.
Sí. Encara tenim la creença que les persones mal alimentades han d’estar primes i, en canvi, com que tenim aquesta proliferació d’aliments barats de molt mala qualitat el que passa és que aquestes persones poden estar desnodrides, però alhora tenir excés de pes.
Quines malalties pot provocar la inseguretat alimentària?
Malalties relacionades amb la salut mental a causa del patiment, de l’estrès causat per la incertesa. Problemes de creixement adequat en els nens per manca de proteïnes. Fins i tot, es pot comprometre la seva capacitat d’aprenentatge, de relació social. En persones adultes més prevalença d’obesitat, diabetis, hipercolestorèmia…
Al grup han estudiat els problemes d’alimentació en relació amb les desigualtats socials.
Sí, teníem interès a saber de quina manera les relacions socials en diferents grups socials influeixen en els comportaments de salut. D’una manera intuïtiva podem pensar que les persones de contextos socials més desfavorits mengen pitjor perquè no poden satisfer el cost de la dieta però hi ha moltes més raons. Potser el fet que tinguin pitjors perspectives de vida no els incentivi tant a fer un esforç per alimentar-se millor. Hi ha també factors culturals, socioeconòmics, molt ben estudiats per sociòlegs com per exemple Bourdieu. Per a persones pertanyents a un grup socioeconòmic alt un àpat de luxe pot ser menjar marisc o productes orgànics. En canvi, per a persones d’un nivell més baix, potser és el menjar fast food. Per tant, no és només el cost de la dieta sinó tot allò que l’alimentació representa culturalment i socialment per a les persones.
Barcelona va ser l’any 2021 capital de l’Alimentació Sostenible.
Sí, va suposar un impuls molt important per crear una estratègia amb vista al 2030 per assolir un seguit d’objectius.
Un dels objectius és incrementar el consum d’aliments de proximitat. Però es dona el cas que aquests aliments solen ser més cars.
Realment és una de les qüestions més complexes d’abordar. El sistema alimentari és un monstre i funciona amb tota la potència de la lògica del benefici i anar en contra d’això és molt difícil. Generalitat i Ajuntament de Barcelona acaben de crear una oficina per treballar per a l’alimentació sostenible. Les recomanacions que es fan en aquest sentit són intentar que les cadenes de producció siguin més curtes, que no hi hagin tants intermediaris, que el sector de la distribució no aglutini tant de poder. Pensa que un supermercat mana els productors i els consumidors i al final podem comprar només el que hi ha a la botiga. Existeixen no sé quantes varietats de cigrons però nosaltres només en podem comprar dos tipus determinats.
El sistema alimentari és un monstre i funciona amb tota la potència de la lògica del benefici i anar en contra d’això és molt difícil
El document elaborat en el context de Barcelona Ciutat Sostenible apunta a l’agricultura urbana i periurbana com una de les possibles solucions atès el cost de la producció i els interessos que hi ha al voltant del sòl. Sembla molt utòpic, no?.
Són accions que poden tenir un impacte a petita escala amb molts beneficis alimentaris i socials però és fa difícil de pensar que una gran ciutat pugui abastir-se d’aliments amb iniciatives com aquestes.
Com podem reduir, doncs, els percentatges tan elevats d’inseguretat alimentària que tenim?
La meva perspectiva sempre és social. La teva salut a l’última sempre depèn de quines són les teves condicions de vida. Reduir aquesta inseguretat alimentària passa per millorar les condicions de vida de la població i, d’altra banda, i encara que sigui molt difícil, és clau una reorganització del sistema alimentari perquè sigui més just, potenciar cadenes de consum més curtes, els petits productors, per evitar que hi hagin sectors amb tan de poder, flexibilitzar el sistema. D’altra banda, aquesta gran amenaça del canvi climàtic, que està afectant la pagesia, pot també fer-nos canviar la manera de fer les coses.