Entrevista al Dr. Carlos Pérez Testor
La pandèmia no només ha posat a prova la nostra societat des d’un punt de vista socioeconòmic o assistencial. Les nostres relacions interpersonals, la nostra salut mental individual i col·lectiva també s’ha vist molt afectada.
Text: Francesc Viadel
Il·lustracions: Esperanza Maestro
Carles Pérez Testor, doctor en medicina i cirurgia, especialista en psiquiatria, catedràtic de Blanquerna-URL, psicoterapeuta de parella i família a la Fundació Vidal i Barraquer i supervisor docent de la Societat Catalana de Teràpia Familiar, ha dedicat bona part de la seva recerca acadèmica a l’estudi dels aspectes emocionals i comunicatius en l’àmbit familiar i de parella, un àmbit profundament sacsejat per la realitat punyent de la COVID-19.
El Grup de Recerca de Parella i Família que dirigeix a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL (FPCEE) acaba de publicar a la prestigiosa revista nord-americana Family Process un primer estudi sobre com el confinament ha afectat les famílies. Amb el títol “Mixed-method study of individual, couple and parental functioning during the state regulated COVID 19 lockdown in Spain“, l’estudi és el resultat del treball dels investigadors Anna Vilaregut, Cristina Gunther-Bel, Sonia Torras-Garrat, Eduard Carratalà i Carles Pérez Testor.
Potser ens pensàvem que això de les epidèmies era una cosa del passat…
Ja fa anys que sabem d’epidèmies com la de l’Ebola o la de la pesta; molta gent creu que és una cosa de l’edat mitjana però encara existeixen en països del tercer món. Són, però, epidèmies molt circumscrites i que no es movien d’un territori determinat. Això ens donava una sensació d’invulnerabilitat. Era una realitat de països amb uns sistemes sanitaris poc desenvolupats. Pensàvem que mai no ens podia passar a nosaltres, que tenim una sanitat universal d’unes capacitats i desenvolupament com mai hi ha hagut a la història. Aquesta idea que nosaltres estem sans en un món malalt ha saltat pels aires. Nosaltres també hem emmalaltit.
Estàvem preparats?
No. I ara és fàcil de dir-ho. La sanitat pública a Europa s’ha vist superada. També és cert que a Catalunya veníem d’una austeritat malentesa que havia malmès la sanitat i l’educació públiques i ens havia deixat sota mínims. Tenim una sanitat universal, sí, però molt mal gestionada econòmicament. No teníem el material suficient, ni respiradors, ni mascaretes, etc.; també és cert que no el teníem ni nosaltres, ni ningú.
És, potser, la conseqüència d’assumir el neoliberalisme com a recepta per gestionar les nostres societats?
Bé, el que queda clar és que Europa s’havia organitzat al voltant de polítiques socials molt importants. Pensem en el sistema britànic de salut (NHS); sempre havia estat un mirall per a tota una generació de sanitaris que ens vàrem formar a casa nostra a finals dels setanta. A Catalunya també teníem un sistema català de salut molt bo, si més no amb bons hospitals i un desenvolupament adequat de l’atenció primària, i a partir del 1980, amb la creació de la Xarxa Pública de Salut Mental, que semblava que podria donar resposta a les necessitats del moment. Aquest sistema va patir una patacada molt forta el 2009, quan ens va arribar la crisi econòmica internacional del 2008. En la pandèmia de la COVID-19 han influït, segurament també, aspectes culturals i antropològics, per exemple, les diverses maneres de relacionar-nos. Als llatins, a la gent de l’Europa del sud, que som més de fer reunions familiars, de tocar-se, abraçar-se, etc. ens ha perjudicat. En canvi, sobretot els països asiàtics, on ja es manté de per si una distància entre les persones, juntament amb la capacitat que tenen de complir amb les normes, s’han vist més beneficiats.
La gent potser també s’ha adonat que la ciència no és unívoca en les seves respostes davant d’un repte com el de la pandèmia.
Sí, però des del punt de vista científic és espectacular que, amb menys d’un mes, ja s’hagués identificat el virus i que, amb un poc més de temps, ja se n’hagués desenvolupat el genoma. La ciència durant els primers mesos ens va dir veritats parcials, allò que s’anava sabent. Així és com funciona. Els investigadors troben uns resultats i els exposen a la comunitat científica mitjançant les revistes científiques. Altres investigadors revisen els resultats i fan les esmenes necessàries i, aleshores, avancem. El cas és que amb tot el que anàvem sabent, els mitjans de comunicació i sobretot les xarxes socials han anat fent un mal ús de la informació o bé han fet córrer qualsevol tipus de teoria o d’hipòtesi, algunes amb components a vegades molt patològics.
El grup de recerca que vostè dirigeix ha estudiat els efectes del confinament en les famílies. A quines conclusions han arribat?
El confinament s’ha demostrat una mesura molt eficaç per frenar el contagi del virus però té uns efectes secundaris que han impactat sobretot en els col·lectius més vulnerables com la gent gran. En l’àmbit familiar el que ha afectat molt els nens és el fet d’estar tancats en un moment en què necessiten moure’s, relacionar-se, etc. O els adolescents, que estan en una etapa de potenciació de les seves relacions socials. Quan vam començar el nostre estudi, coordinat per la Dra. Vilaregut i la Dra. Günther, vàrem revisar la bibliografia publicada sobre el tema i vàrem poder llegir treballs molt interessants, com un de publicat a The Lancet, “The psychological impact of quarantine and how to reduce it: rapid review of the evidence”, on es parlava d’ansietat, d’estats depressius, de situacions de violència dins de l’àmbit familiar, etc. En el nostre estudi, fet des d’un enfocament mixt quantitatiu i qualitatiu, sobre una mostra de quatre-centes persones, i unes característiques determinades com era el fet que pertanyien a una classe social mitjana-alta, vam trobar també que s’hi donaven situacions d’ansietat elevada, reaccions de tipus depressiu, etc. Ens van cridar molt l’atenció les famílies amb nens petits en què els dos progenitors teletreballaven i, per tant, havien de combinar la feina amb la cura dels fills. Aquestes famílies requerien d’un nivell i d’una capacitat de gestió de la situació molt alta. El confinament ha generat altres dinàmiques. Hem vist que el teletreball s’allarga en el temps, que no dura vuit hores i això, doncs, genera cansament, nerviosisme, impedeix dur l’exercici i la dieta adequada, etc. Tot plegat comporta una sèrie de factors biològics i psicològics negatius. En canvi, en les parelles sense fills s’ha observat que portaven millor el confinament, hi havia un una millora de la relació entre ells.
També s’han donat més divorcis, trencaments de parella…, quins dimonis desferma el confinament?
El confinament és un estressor que ens posa a prova individualment, que posa a prova la consistència del grup familiar i la de la parella. Si a l’estressor del confinament li afegeixes la malaltia d’un pare, d’un germà, d’un dels fills… En el moment en què hi ha un positiu a casa l’has de confinar en una habitació, això, suposant que la tinguis. La situació ja no és només la d’estar tancat a casa, sinó la d’estar tancat en una habitació dins d’una casa tancada. Has de desinfectar-ho tot de manera molt estricta, fer menjars a part, rentar la vaixella a part. Si, a més a més, ha mort un familiar al qual no has pogut anar a visitar a l’hospital, complica molt la possibilitat de fer un dol adequat. D’altra banda, si la parella ja tenia problemes i la tanques, això pot ser el desencadenant d’una explosió. El confinament posa en evidència les fortaleses i les febleses d’aquella parella. Abans del confinament, tot i l’existència dels problemes, la situació límit potser no es donava perquè hi havia una distància natural.
Fins a l’extrem que es produeixi violència…
Sí, és clar. La violència es pot repetir fàcilment en aquelles parelles en què aquesta circumstància ja es produïa. La nostra és una societat conscienciada en aquest sentit i, sobretot des de l’aparició el 2004 de la Llei integral contra la violència de gènere, la idea de tolerància zero cap a aquest fenomen està absolutament integrada socialment. Però, certament, la violència continua existint. I el confinament no hi ha ajudat.
Com es defensa la ment davant d’aquest estrès produït per la pandèmia? Per exemple, del confinament, de la por al contagi…
Si ja paties algun tipus de problema, necessites un alt grau de suport familiar per tal de poder encarrilar, contenir l’ansietat, la por. Contenir vol dir metabolitzar aquestes ansietats i això ho fem a través de mecanismes individuals però també gràcies a la família. Si no tenim defenses molt rígides davant l’esdeveniment vital que pot disparar les ansietats, ens podem trobar amb problemes molt seriosos. D’altra banda, si els estressors són molt importants, per bones defenses que tinguis, pots acabar tenint problemes. Hi ha esdeveniments vitals molt estressants, per exemple, la mort d’un fill, que es pot arribar a fer quasi irreparable, o el trencament de la parella. D’altra banda, la pandèmia ha afectat molt persones que ja tenien patologies prèvies com les fòbies, trets obsessius o ansietats persecutòries.
Durant la pandèmia, s’ha notat un augment de les consultes ateses per Salut Pública? Entenc que aquesta pandèmia ens deixarà seqüeles tant des d’un punt de vista individual com col·lectiu. Què ens espera?
És difícil de fer-ne un pronòstic. Per definició, un impacte com aquest ens ha de deixar seqüeles. Hi ha dues patologies molt clàssiques. Una és el trastorn per estrès agut, és a dir, com reaccionem a una situació immediatament. I l’altra, el trastorn per estrès posttraumàtic, com ho farem al cap d’un temps. Al grup de recerca tenim l’experiència d’haver investigat aquests trastorns en relació amb una catàstrofe com la d’un terratrèmol, concretament, els darrers patits a la regió Emilia-Romagna, a Itàlia. Vam tenir amb nosaltres, fent la seva tesi doctoral, la investigadora Elisa Saccinto i juntament amb la Università Alma Mater di Bologna vam estudiar les reaccions psicològiques de la catàstrofe. Reaccions com l’ansietat, la dels pensaments repetitius en el sentit de reviure el fet catastròfic, les conductes evitatives per tal d’esquivar situacions que penses que et poden posar en risc, idees obsessives, dificultats en el dormir, problemes d’alimentació. També va aparèixer, però, un altre concepte: el de creixement posttraumàtic, és a dir, la capacitat d’enfrontar-nos a situacions tan negatives i de poder-les superar.
Es diu sovint que la pandèmia també ha comportat coses bones.
Em neguiteja aquest idea. De coses bones, cap ni una. Una altra cosa és que hi hagi hagut la capacitat de reacció de la població, el que dèiem del creixement posttraumàtic. El passat mes de novembre vam tenir una trobada virtual organitzada per la Fundació Pere Tarrés amb Mans Unides i la nostra universitat en què alguns ponents de Llatinoamèrica i d’Àfrica t’explicaven com superaven situacions que per a nosaltres serien insuportables. Per a ells, aquesta pandèmia era una dificultat més. Els preocupava més la malària o la gent que es moria de gana. T’adonaves de com, amb molt pocs recursos, eren capaços de fer meravelles. Però això no vol dir que sigui bo. Només és una descripció de com resistim els efectes d’una catàstrofe que mai no pot ser saludable. En el nostre cas, hem vist com la família ha estat el recurs principal per superar els efectes de la pandèmia. Però realment, cal una pandèmia per adonar-nos que la família és clau per afrontar situacions difícils? Això ja ho vam veure el 2008, el 2009, amb la brutal crisi econòmica que va patir el país. L’atur, els desnonaments… Les famílies van ser fonamentals. Moltes persones, per exemple, van viure de les pensions dels avis.
Si tens o vius en família, d’acord, però, i passar una pandèmia confinat en soledat?
Hi ha la gent que ja vivia sola abans però que tenia contactes amb amics, amb familiars, etc. Hi ha molta gent que viu sola i els agrada, però en realitat no estan sols tot el dia. La pandèmia ha generat un altre tipus de soledat molt més profunda que, en persones no necessàriament vulnerables els ha impactat durament. I encara caldria parlar dels que en pateixen, però són incapaços de demanar ajuda. D’aquests, no en sabem res perquè no venen a les consultes.
Quins són els símptomes d’aquesta soledat més profunda?
En gent gran sol provocar-los la pregunta: quin és el sentit de la meva vida? La pèrdua de sentit vital és un dels primers símptomes que apareixen. Desencadena ansietat i depressió, trastorns alimentaris, dificultats de concentració. Solen ser símptomes reactius que desapareixen quan passa el problema. Això ens porta a la qüestió que plantejaves de les seqüeles. Hi haurà gent que en passar la pandèmia en sortirà reforçada. N’hi haurà d’altra, però, que potser desenvoluparan tot tipus de patologies, per exemple, fòbies a les infeccions. Tot depèn, sempre, de l’estructura prèvia de la persona. Com en el conte d’Els tres porquets. Si casa teva, la teva estructura psicològica era de palla, de fusta o de maons, resistirà més o menys al “llop” de la pandèmia.
Davant d’uns més que previsibles problemes psicològics deguts a la pandèmia, creu que s’hauria d’incentivar la salut mental?
S’ha d’invertir en salut mental i més en un país com el nostre, on la xarxa de salut mental pública creada per les diputacions és de l’any 80 o 81, molt recent, per tant. La xarxa no va passar al Servei Català de la Salut fins als anys noranta. Tot això és de fa quatre dies. A més hem de pensar, com dèiem abans, en l’impacte de la mal entesa austeritat, unes retallades que van frenar de cop el desenvolupament d’aquesta xarxa. Cal un bon desenvolupament de la salut mental que s’iniciï ja des de l’atenció primària, cosa que significa inversions urgents.
La pandèmia ens deixarà una societat més desconfiada, atemorida?
Podria ser. El que seria bo és que haguéssim après alguna cosa que ens ajudi a canviar dinàmiques. La pandèmia ens hauria de convertir en una societat molt més solidària. La solidaritat és allò que més ha funcionat, aquests mesos, entre veïns i entre familiars. Hauríem d’apostar per polítiques socials molt més fortes, per unes relacions humanes diferents. En aquest aspecte voldria recordar el papa Francesc i les seves encícliques, per exemple, la de Fratelli Tutti, sobre la fraternitat i l’amistat social, on incideix en aquesta idea que tots som germans. Amb tot, molt em temo que moltes coses no canviaran.
Curiosament, totes les distòpies producte de la cultura popular, quan es plantegen escenaris resultants del fet d’haver passat una pandèmia, descriuen mons molt poc optimistes. No sé si és a causa d’una estratègia comercial o perquè, en el fons, reflecteixen un temor, descriuen el nostre subconscient col·lectiu. Em refereixo a les ficcions que parlen d’un futur apocalíptic, de societats autoritàries…
El metge i psicoanalista, Wilfred Bion, a Experiencies in groups (1961), descriu com davant de les pors la societat es protegeix buscant seguretats i com aquestes seguretats les proporcionen, normalment, aquelles persones més agressives i paranoides que t’ho prometen tot. En una situació normal no els faries cas. En una de pànic, els vas al darrere. Al llarg de la història ens hem trobat en situacions com aquesta: la victòria “democràtica” de Hitler de 1933, per exemple, enmig d’una profunda crisi econòmica i social. Per què als EUA tants milions de persones han votat Trump després d’aquests quatre anys?.
Són també, entenc, les conseqüències del que anomena en un dels seus articles la societat VUCA, acrònim de les paraules en anglès, volatilitat, incertesa, complexitat i ambigüitat. Alhora fa una defensa de la família com a nucli protector. Sembla difícil pensar en la família en un context com aquest, a excepció dels països del sud d’Europa.
Al 2007 vàrem col·laborar en un estudi sobre valors basat en uns 2.500 joves entre vint i trenta anys en què participaven la nostra universitat i les de Göteborg, Munich, Milà i Porto. Cridava molt l’atenció que tant els joves suecs com els alemanys als divuit anys sortien de casa. En canvi, catalans i italians, als trenta. Les facilitats que dona el govern suec als joves que es volen independitzar són molt importants. En la nostra societat del sud d’Europa qui ajuda, però, és la família. Jo sempre dic que la família sana és el millor lloc on un nen o un adolescent es pot desenvolupar. La família malalta pot ser el pitjor, el principal entorn que genera més malalties mentals, més addiccions, més problemes. Els abusos, la violència i la negligència dels pares és molt patògena. Per tant, una família mínimament estable és el millor entorn per al desenvolupament d’un infant malgrat el tipus de societat en què vivim, més líquida, en el sentit del sociòleg Bauman.
Les parelles, però, també són més febles…
És veritat i aquí, a més, la llei permet, al contrari que en altres països com els Estats Units, que el divorci es pugui presentar sense que hi hagi cap causa, ni al·legar cap motiu. D’acord, però el que sí que sabem també és que, si les parelles estan juntes, és perquè volen.
No deixa de sobtar.
Sí. Avui els membres d’una parella tenen un grau de llibertat a l’hora d’adoptar decisions molt gran. S’ha acabat amb el sotmetiment d’un membre de la parella a l’altre. Les parelles del segle XXI poden discrepar i discutir i cal aprendre a gestionar el desacord, a comunicar-nos. Cal formació en comunicació a les famílies.
I què ha passat amb les parelles durant el confinament? Hi ha hagut més ruptures?
La nostra recerca no ha investigat sobre aquest aspecte. Estudis d’altres autors que hem consultat diuen que sí que hi hagut més ruptures. Diria que a casa nostra hi ha hagut un augment de la conflictivitat que potser no ha derivat encara en ruptures per raons econòmiques, com vam veure durant els anys més durs de la crisis del 2008.
Tothom pensava que la pandèmia estaria superada a l’estiu. Ara veiem que va per a llarg. Des del punt de vista de la salut mental tan individual com col·lectiva com hem d’afrontar-ho?
La família serà la que se’n farà càrrec, però no ha rebut el suport suficient per part de les institucions. La protecció de la família seria un dels aspectes claus, pandèmia a banda. Les famílies han donat resposta als reptes plantejats. Cal potenciar les famílies i centrar les polítiques socials i econòmiques en la protecció dels més vulnerables. Tinc la sensació que és cap aquí on s’ha d’anar. Cal fer una inversió seriosa en salut mental. Només les societats que apostin per aquests dos elements, la família i la salut mental, tindran futur.