Text: Francesc Viadel
Il·lustracions: Esperanza Maestro
Politòloga per la Universitat L’Orientale de Nàpols i doctora en Sociologia i Sociologia Política per la Universitat de Florència, Valeria Bello (Benevento, 1976) és actualment una de les investigadores i professores de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL amb una major projecció internacional. És especialista, entre d’altres, en identitat i seguretat en les relacions internacionals, securització de la migració, migracions i canvi climàtic, racisme, prejudicis i extremismes.
Entre 2003 i 2009 va treballar al Jean Monnet European Centre of Excellence de la Universitat de Trento, d’on també va ser professora. Ha fet recerca, entre d’altres, a l’Institut de Barcelona d’Estudis Internacionals, amb la prestigiosa beca postdoctoral Marie Curie de la UE, i a la United Nations University Institute on Globalization, Mobility and Culture de Tòquio, i ha participat en diversos projectes de recerca com a investigadora principal relacionats amb la migració i els prejudicis a la Unió Europea. Autora de diversos treballs, el seu llibre International Migration and International Security. Why Prejudice is a Global Security Threat (Routledge 2017) ha estat un dels més llegits a la Biblioteca Hammarskjöld de les Nacions Unides el 2018. És membre del consell científic de la European International Studies Association (EISA) des de 2017, de la qual és cap de la secció d’International Migration, Nationalism and International Relations des de 2015.
Fou membre també des de 2018 fins el 2021 del comitè científic de la principal revista europea dedicada a les relacions internacionals, la European Journal of International Relations. Darrerament ha publicat a la revista Journal of Ethnic and Migration Studies un número especial sobre l’espiral de la securització (protecció davant del fenòmen migratori) de la migració i dos articles que, gràcies a les més de deu mil visualitzacions que ha tingut, s’ha publicat en forma de llibre a la prestigiosa editorial Routledge.
Els experts en migració apunten que des de la fi de la Guerra Freda hi hagut molts canvis pel que fa al fenomen de les migracions. Es diria que al llarg de la història totes les migracions s’han produït de la mateixa manera i atenent unes causes similars. Com siga, quins han estat aquests canvis?
Sí, és la conclusió a la qual s’arriba atès que després de la Guerra Freda el que ha canviat és l’àmbit des del qual s’han gestionat les migracions des del punt de vista dels estats i de les seues polítiques. Amb anterioritat, les migracions es gestionaven més aviat des de l’àmbit polític o social i, en canvi, des dels anys noranta els estats han optat per abordar el fenomen des de la seguretat. Una de les raons per les quals ha estat així és perquè els experts en seguretat, les empreses que s’hi dedicaven un cop acabada la Guerra Freda, han hagut de reinventar-se, de generar un mercat per continuar les seves activitats i el seu negoci. Cal pensar que totes les inversions dels estats en matèria de seguretat estaven relacionades amb l’enfrontament entre potències i la seva esfera d’influència. Amb la finalització d’aquest conflicte tot aquest aparell de seguretat deixa de considerar-se tan indispensable i la inversió estatal decreix. Fins i tot, molts estats redueixen el nombre d’experts que treballen als seus exèrcits. Llavors, comencen a proliferar els actors privats que han trobat en el fenomen de les migracions un mercat molt lucratiu. Moltes d’aquestes empreses es dediquen a controlar les fronteres. Fins i tot, en continents com Àsia o Àfrica, han sorgit exèrcits privats contractats pels estats. En aquest punt la migració se securitza i, com a conseqüència, s’estableix una relació entre seguretat i migració perquè aquesta és vista com una amenaça, amenaça que es pot percebre contra la identitat i la cultura d’un país o en termes de criminalitat. Aquest és el context en què es fa l’associació entre criminalitat i migració des del punt de vista del discurs polític. A partir de 2001, amb els atemptats de les Torres Bessones, aquesta associació s’ha aguditzat. Es fa, llavors, una altra associació: terrorisme i migració. Finalment, la migració irregular s’acaba percebent com un crim quan, en realitat, viatjar sense documents a un altre país només podria conceptuar-se com una infracció administrativa; d’aquí, també, que els centres d’internament dels migrants s’hagen convertit a la pràctica en presons. He arribat a la conclusió que la securització s’ha donat com una espiral i no d’una forma lineal, com asseguren alguns politòlegs.
Per què una espiral?
Bé, doncs, perquè el procés de securització es retroalimenta i creix de manera exponencial reforçant les percepcions de què parlàvem.
Estem parlant de molts diners en obra pública i, també, en tecnologia per poder impermeabilitzar les fronteres. Només cal pensar en el mur de Trump a Mèxic o el reforç de la frontera sud a Melilla…
Certament, i la tecnologia ha jugat un paper enorme, per exemple, en el control de la frontera líquida que representa el Mediterrani. El mar entès ja no com un element que uneix sinó que separa. Sigui com siga, el control sempre és només possible fins a cert punt ja que l’ésser humà troba sempre les maneres per a superar tots els límits i sobretot si el que està en risc és la seva vida. Tornant als avenços tecnològics de les darreres dècades caldria subratllar que també han jugat un paper en la concepció de la securització com un afer econòmic privat al qual recorren els estats. Pensem en els drons que controlen les fronteres. Contractant les empreses els governs no tan sols s’estalvien la inversió en tecnologia sinó també el fet d’haver de preparar experts que sàpiguen utilitzar-la. A hores d’ara, la gran majoria dels estats han privatitzat el control de la frontera fins i tot el de les fronteres interiors com ara els aeroports.
I les estacions de trens.
Sí, en el cas d’Espanya si més no com a conseqüència dels atemptats de 2004.
D’acord, però la percepció entre migració i inseguretat està molt generalitzada. On acaba la percepció i on comença la realitat? Aquest estiu passat hi ha hagut moltes notícies de casos a Barcelona relacionats amb migrants i actes delictius. O podem recordar també el que va passar fa uns anys a Colònia la nit de cap d’any, l’assetjament a noies per part de refugiats. Bé, aquest és el relat mediàtic.
Vaig fer una recerca sobre els centres d’acollida de migrants en Itàlia que il·lustren molt bé com se crea socialment la percepció entre migració i inseguretat i com aquesta és potser una conseqüència de com es gestiona la migració. Les polítiques que parteixen dels prejudicis limiten molt els migrants, que a penes tenen marge per a desenvolupar qualsevol activitat sense caure en il·legalitats.
Com ara el control burocràtic?
Per una banda, aquest control de què parles i que continua una vegada s’ha passat la frontera. El control s’hi dona també dins dels centres d’acollida. Vaig analitzar dos centres que en teoria haurien de funcionar exactament igual, segons unes mateixes normes, atenent la legislació. En un dels centres el gestor era molt racista i en l’altre era més inclusiu. En el primer cas es van desenvolupar dinàmiques criminals a partir de la situació viscuda pels interns i, també, la retroalimentació d’una percepció molt negativa de la població que vivia a l’entorn. És lògic que en els centres es visquin situacions complexes: gent de diferents cultures en un espai limitat, etc. Si qui gestiona el centre és un racista que considera els interns com animals, els conflictes s’agreugen. En el cas que vaig estudiar el gestor no mediava i emplaçava els interns a resoldre les seves diferències fora, uns interns que vivien en condicions pèssimes fora del centre i que acabaven per reaccionar de manera de vegades violenta. A l’altre centre, en canvi, la mediació, l’ajut d’educadors, psicòlegs, evitava les situacions límit, que es resolien internament i pacíficament. La percepció dels migrants per part de la població quan eren fora canviava totalment. És un exemple local però molt indicador de com això pot arribar a ser una espiral de polítiques i gestions negatives del fenomen globalment.
Hi ha la idea comuna, però, que els països tenen una capacitat limitada d’absorció de gent de fora i una altra, molt arrelada entre les classes populars, que és on creix l’extrema dreta, que els nou vinguts competeixen laboralment amb ells: treballen per menys diners i en pitjors condicions. Passa el mateix amb l’accés a l’escàs habitatge públic, on els migrants, per lògica, sovint tenen més avantatges que la població autòctona.
La securització també ha influït en la percepció de les societats que veuen riscos per al seu benestar en l’ordre d’allò quotidià. Té un gran impacte en les qüestions sobretot laborals. És veritat que els migrants pel fet de tenir menys drets són més susceptibles de ser explotats laboralment. No tenir drets els converteix en la part més vulnerable i alienable de la societat. Tampoc poden verbalitzar la pèrdua dels seus drets ni en poden demanar més perquè no estan políticament representats. És una cadena. En un moment de baixa ocupació la població autòctona pot tenir la preocupació de sortir perjudicada encara que els estudis d’economia ensenyen que, en el món laboral, entre un migrant i un nacional, sovint es prefereix contractar el nacional. Però, emprenedors sense escrúpols s’aprofiten de la condició d’explotació dels migrants en aquells treballs que els nacionals no estan disposats a acceptar. Els migrants acaben fent la feina que els altres mai farien. Però en el discurs de l’extrema dreta, el nouvingut esdevé el boc expiatori de la disminució dels drets laborals i dels serveis i l’ajuda social, quan aquests en realitat han baixat abans per la precarització del mercat laboral i les retallades a la política del benestar a Europa que ha començat en els anys noranta. Hi ha un fons de manca de solidaritat general. És un problema que podem solucionar anant a l’arrel, és a dir, eliminant les pràctiques discriminatòries i augmentant la política del benestar. Tenir clar, també, que un major control de les fronteres es tradueix en una major afluència de migració irregular, que augmenta el nombre de les persones sense drets. Migrar hauria de ser una decisió lliure de les persones que volen millorar les seves condicions de vida.
Però molts polítics diuen que, si no controles les fronteres, provoques un “efecte crida” i, per tant, tornem a la idea inicial de la limitació dels països a l’hora d’acceptar gent de fora.
El control de fronteres genera migració irregular i els irregulars estan dins de la categoria de persones desprotegides que afecten els drets de la resta de la societat que els acull. És l’excusa per a alimentar els prejudicis. L’única manera és incrementar els drets dels migrants i de tothom. Però si tens una població que ja està en contra dels drets, llavors no és possible.
Fins i tot alguns dirigents com l’alt representant de l’UE per als Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, insistia en la necessitat de protegir “el jardí d’Europa” de l’amenaça de la jungla, dels migrants. Ningú no vol deseguritzar les fronteres per por a un allau migratori.
Es pensa que menys control representa més migració però més control equival a més migració irregular, més vulnerable a l’explotació que la migració laboral. I tornem al principi. La solució passa també per facilitar un major accés de la migració regular, que té els mateixos drets que els dels ciutadans del país que l’acull.
Establint polítiques de “quotes”?
Però és que la migració es regula per si mateixa. Ningú no se’n va del seu país per millorar les seves condicions de vida a un altre on no hi ha feina. El Pacte Global sobre les Migracions de la ONU volia justament fer entendre això als estats per als quals és molt complicat entendre aquest procés. El problema és que entre els estats d’origen dels migrants, els de trànsit i els de destí no comparteixen els mateixos interessos. Cal veure a través d’aquest Pacte com podem augmentar la migració regular. Es pot aconseguir però hi ha el problema dels discursos extremistes que fan ús de la retòrica antimigratòria per generar malestar social. Un bon exemple d’això són els Decrets de Seguretat de Matteo Salvini de finals de 2018. Un d’aquests decrets establia que una vegada obtingut el dret a refugi havies de sortir del centre d’acollida i fer vida normal. Però clar, trobar feina, requereix un temps. D’un dia per l’altre, milers de persones, alguns amb les seves famílies, foren expulsades dels centres i se’ls va deixar desemparats al carrer. La població ho va visibilitzar com un problema de seguretat pública: gent vivint al carrer o en condicions indignes, etc. Alhora, Salvini, quasi simultàniament, va emetre un altre decret segons el qual viure en el carrer era delicte. Això va permetre expulsar o irregularitzar els refugiats que vivien al carrer perquè en el moment que comets un delicte perds el dret de refugiat.
I cal afegir encara el desacord europeu sobre polítiques migratòries. Ho acabem de veure amb el govern de Giorgia Meloni, que no ha deixat desembarcar els migrants rescatats per l’Ocean Viking i que ha hagut d’acceptar sense cap convicció França. Hem vist també problemes similars a Hongria…
Efectivament, és una espiral sense fi. Les polítiques de securització no generen dinàmiques positives. Pensem, si vols, en termes filosòfics: si concebem l’ésser humà com una amenaça per a l’ésser humà mateix mai no podrem sortir del bucle. Tenim la idea preconcebuda de la naturalesa violenta de les persones, que en particulars condicions existeix, sí, però no podem pensar exclusivament en aquests termes. Cal canviar la perspectiva. Cal considerar la vida humana des de la no-discriminació. Quina és la ideologia que hi ha al darrere segons la qual alguns éssers humans són violents i uns altres no? És una visió que va més enllà fins i tot de la problemàtica de la migració, que, a la pràctica, es tradueix en una jerarquització de la societat on uns són inferiors i més violents que altres. Obeeix a una lògica que no posa l’ésser humà en el centre d’un discurs que advoca per la igualtat humana, una lògica en contra d’una societat on tots tinguem els mateixos drets.
Hi ha països més predisposats a aquest tipus de discurs per raons culturals, polítiques, etc.? Penso en països molt homogenis com Polònia, on, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, es va expulsar les minories que hi convivien, fins i tot els jueus, que van tornar dels camps d’extermini a les seues ciutats.
Hi ha països més racistes però és perquè en aquests s’ha practicat una política d’homogenització social. En aquests països tot allò que és diversitat, alteritat esdevé problemàtic. Quan no existeixi el migrant el substituirà una altra alteritat com a perill per a la nació ; aquest perill podrà ser la dona treballadora, les persones amb discapacitats, etc. Una societat mai no pot ser homogènia. En el fet d’entendre l’alteritat com una amenaça hi ha l’origen del feixisme. L’amenaça exterior o interior, el boc expiatori pot unir la població al servei d’una idea. No ens ha d’estranyar que els que estudien el fenomen de la migració també estudien la igualtat, la desigualtat, la discriminació, l’alienació de les persones. L’enemic es pot crear de moltes maneres.
Quina és la situació en aquestx moments dels refugiats sirians? El problema pràcticament ha desaparegut dels mitjans de comunicació.
És una bona pregunta. Què passa amb els refugiats sirians? El discurs polític s’ha mogut cap a una altra categoria de migrant, de refugiat. Ara mateix tenim el problema dels refugiats ucraïnesos; en esclatar la guerra a Ucraïna, han desaparegut de l’enfocament mediàtic, els sirians. Continuen existint, però. Un altre exemple el tenim en el cas dels iraquians o dels afganesos. Durant tota la crisi siriana hi arribaven també refugiats d’Afganistan i d’Iraq que també fugien de conflictes i de situacions de violència però, d’ells, ningú no en parlava. El gran desafiament que suposa per a Europa la guerra a Ucraïna i els seus refugiats ha invisibilitzat el problema dels sirians, encara que els fluxos migratoris continuen.
A més, els ucraïnesos ja arriben per raons evidents amb un estatus diferent. A Europa ja són 3.700.000 refugiats ucraïnesos, molts dels quals acollits a Polònia. A Espanya a principis d’octubre de 2022 n’eren 30.000, en novembre ja n’eren 150.000, la majoria viuen a Catalunya i al País Valencià. Sembla difícil que aquests refugiats, un 80 % dones i nenes, puguin retornar mai, fins i tot encara que Ucraïna guanyés la guerra. Què creu que passarà a mitjan termini amb aquests refugiats?
A mitjan termini ens trobarem amb un problema en el sentit d’un canvi de l’opinió pública, que inicialment s’ha mostrat molt favorable. Va passar també al principi de l’arribada dels sirians. Encara que hi continuen havent moltes persones solidàries amb els refugiats hi ha una part de la societat que discrimina el de fora. Inicialment el fet que siguin blancs i cristians pot ajudar perquè hi ha un racisme biològic latent però, com deia, a mitjan termini poden esclatar conflictes relacionats amb qüestions més de caràcter social i econòmic. Es preveu un futur complicat per la inflació, la crisi energètica, etc. Què passarà amb la percepció dels ucraïnesos establerts a Polònia? No ho sabem.
Polònia és, a més, un país, com hem comentat, molt i molt homogeni.
Sí, encara que de moment, per qüestions polítiques, estratègiques, els ucraïnesos han estat ben acollits. Però què passarà en un parell d’anys? Ens ho hauríem de preguntar.
Hi ha algú amb poder de decisió? Què en pensa?
Per desgràcia els que avancen el problema són els que se n’aprofiten i els que haurien d’avançar-se per a resoldre’l positivament sovint estan intentant gestionar les qüestions urgents. Tanmateix, vull ser optimista. Vull pensar que els aspectes negatius d’aquestes realitats no deuen fer-nos oblidar tot el que hi ha també de positiu. El 2017 i fins avui, malgrat tot, malgrat els prejudicis, la gran majoria de la població europea continua sent solidària.
Aquest tema dels agents externs solidaris és un aspecte en què ha incidit molt en la seva recerca.
Sí, tot i que desafortunadament aquests agents externs no són notícia. Els mitjans tenen sempre més audiència si es centren en allò negatiu. No veiem aquesta part de la solidaritat perquè no és en el centre de la política. Caldria que considerarem més aquest aspecte de la solidaritat.
Ha estudiat també l’impacte del canvi climàtic en els fluxos migratoris. Com està afectant?
Fa alguns anys un article de Nature va publicar unes projeccions molt alarmants. El problema és que no podem quantificar els fluxos i, sobretot, en quin moment exactament es donaran. L’ésser humà és molt complex a l’hora d’analitzar-lo, té una característica extraordinària que és la seva resiliència. De vegades tenim més resiliència enfront d’una gran dificultat en comparació a la resiliència que tenim en la gestió de les dificultats quotidianes. Així doncs, no sabem què passarà en el moment que empitjori la situació climàtica, quanta gent serà resilient i en quin nombre. El canvi climàtic comportarà que alguns s’hi adapten, d’altres no podran fer-ho per manca de recursos i d’altres es veuran forçats a moure’s. Com sigui, el que és segur és que augmentarà la migració. El canvi climàtic ja està afectant en aquest sentit també països desenvolupats. Tots podríem ser migrants climàtics en un moment donat. Ningú no està pensant en això i ens veurem de nou obligats a gestionar des de l’emergència. Al llarg de la història de la humanitat la gran estratègia davant dels reptes climàtics ha estat migrar. Les primeres migracions es van produir durant la glaciació i la vida humana mateixa li la devem, a la migració. Tots som migrants en aquest món i, de fet, ens adaptem millor quan ens barregem, quan ens movem.