Entrevista a la Dra. Àngels Geis Balagué, doctora en Pedagogia i directora del grau en Educació Infantil de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL
Text: Francesc Viadel
Imatges: Esperanza Maestro
La doctora en Pedagogia Àngels Geis Balagué és una ferma defensora de la idea de Neil Postman segons la qual l’escola és un espai de socialització que caldria aprofitar més i millor. Tutora de parvulari des del 1982 fins el 1992, directora d’escola infantil des del 1992 fins el 2000 i professora de magisteri des del 1997, és consultora de centres i des del 2019 dirigeix el grau en Educació Infantil de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport (FPCEE) Blanquerna-URL.
Àngels Geis ha participat en diversos projectes de recerca d’àmbit europeu i es va doctorar amb una innovadora tesi sobre els menjadors infantils, fruit d’una preocupació pedagògica sobre un àmbit massa vegades menystingut des d’un punt de vista educatiu.
L’educació infantil encara sembla que sigui una de les assignatures pendents de la nostra societat. És increïble com costa de trobar places d’escola bressol, com pot arribar a ser de car per a les butxaques de la majoria de la població…
No és una prioritat política. Tot i això, fa molts anys que els informes tant de la Unicef com de la Unesco insisteixen que la petita infància és la base on hem d’esmerçar tots els esforços, on hi hauria d’haver la gent més ben preparada, per exemple, amb màsters en atenció a la família, en detecció precoç… Si treballes en la base tens garantides les etapes posteriors i no tan sols en l’àmbit escolar. Pensem també des d’un punt de vista familiar, que és l’àmbit principal en què s’educa una criatura. Com podem ajudar les famílies?, i vull dir totes —les desestructurades, les que tenen inseguretats o problemes, les que comencen o les que demanen el teu parer, etc.—, doncs donant suport des de l’escola bressol. Això és complicat quan comptem amb ratios de vint infants de dos anys per aula amb un sol docent i un suport extern molt puntual. És cert que l’administració ha creat escoles bressol però no oblidem que la creació depèn sempre de la política de cada municipi. D’uns anys ençà s’han creat més de cinc mil noves places, el problema és que després no s’ha donat tot el suport. Cal gent molt més ben preparada, amb una remuneració justa, i aules amb dues persones. I totes aquestes condicions no han de dependre de si la titularitat és pública o privada, d’una cooperativa… Les condicions cal que siguin les mateixes.
És molt fàcil de constatar com moltes escoles bressol tampoc no reuneixen les condicions mínimes ni tan sols pel que fa a les instal·lacions.
No hi ha hagut cap govern valent que s’hagi atrevit a tancar aquells espais que es diuen escoles bressol però que ni tan sols tenen el permís per funcionar. Saben que tancar-les agreujaria l’escassetat pel que fa al nombre de places. I no n’hi ha prou, tampoc, a crear places públiques. S’ha d’ajudar també les privades, moltes de les quals funcionen molt bé. Com et deia, cal tenir en compte també que és un servei molt municipalitzat i que, per tant, la qualitat depèn molt de la política de cada ajuntament.
Normalment, tot i que en alguns llocs com a Barcelona la situació ha millorat, el problema continua sent, certament, la manca de places públiques i els preus de les privades. Com és possible que no hi hagi una voluntat política en un tema tan important?
En qualsevol cas la voluntat política és insuficient. Malgrat tot, s’han fet grans avenços. L’any que ve les aules de les escoles bressol municipals de dos a tres anys seran gratuïtes. Això és fonamental per assolir la desitjada equitat en un àmbit com el de la petita infància, amb moltes desigualtats. A l’educació infantil no se li dona la importància que té. Quan algun estudiant diu que vol estudiar educació infantil se’l mira amb condescendència perquè es pensa que farà una cosa molt fàcil. Sempre dic que és tan fàcil ser mestre d’infantil com estudiar arquitectura. Per a cada ofici cal tenir molt clara la vocació, si no es té, et costarà molt treure’t la carrera. No és gens fàcil i els futurs estudiants han de saber que la seva feina és comparable a la dels grans investigadors que han fet bellugar el món. Esdevindran grans observadors que sovint han de saber, amb només un cop d’ull, què necessiten els nens. És una capacitat que no té tothom i cal estar molt preparat per interpretar les necessitats de cada moment dels infants. A més, cal també estar formant-se constantment.
I, tot i això, socialment no es valora. Fins i tot els periodistes es refereixen encara a les escoles bressol o a les llars d’infants com a guarderies: un lloc de guardar els nens!
Guarderia certament és una paraula lletja. No dic que hi hagi alguns centres que no siguin això, però no és el cas de la majoria.
L’educació infantil també ha canviat molt. Abans, per exemple, quan un nen no seguia la lectura d’un conte no se li donava importància. Amb els anys s’han après a detectar a temps determinades disfuncions o problemes que apareixen en aquesta etapa. No ha de ser fàcil.
Els reptes dels educadors infantils són molt nombrosos. Un és l’atenció a les famílies. Però no és l’únic. Quan explico l’organització pedagògica de l’etapa infantil sempre dic que cal imaginar-la com dos grans pilars envoltats d’altres de més petits. Dels dos grans pilars un és el de les necessitats bàsiques o les situacions quotidianes, com la higiene, i que tenen a veure amb l’autonomia del nen. És un pilar carregat de molts hàbits culturals que cal consensuar a l’escola; el mestre ha de saber-lo compartir amb les famílies i, també, amb els col·legues d’altres etapes com primària, en el sentit que entenguin l’alt valor curricular d’aquest aprenentatge inicial. L’altre gran pilar és el joc. Vaig fer recerca sobre la importància del joc. Els nens, segons a què juguen, potencien unes àrees o unes altres del cervell. Els altres pilars que envolten aquests dos són el que solen denominar-se didàctiques específiques, que ajuden que el nen aprengui a descodificar el món que l’envolta. Hi ha els codis de les emocions, els dels gestos, el de la natura, el de l’art, el de la música, el de les lletres, el dels nombres… Els mestres hem d’ajudar els infants perquè aprenguin a créixer interpretant tots aquests codis. Sí, han canviat molt les maneres d’ensenyar i els mestres d’infantil, però també els de primària, ens hem convertit en investigadors constants.
També ha canviat la relació de les famílies amb el món de l’educació infantil. Hi ha moltes escoles on els pares fins i tot acompanyen els fills en bona part del seu horari al centre per possibilitar una certa transició entre l’escola i la llar. Té avantatges aquest model?
Hi ha de tot. D’una banda, tenim els models de criança de cada família i això s’ha de respectar. De l’altra, hi ha els projectes educatius de cada centre, que cal que estiguin documentats. Cada model té els seus pros i contres. Durant els anys que vaig estar treballant a l’escola bressol, vaig conèixer famílies a les quals era un problema si els demanaves que acompanyessin els seus fills durant una estona algun dia al matí. No tenien manera de combinar-s’ho amb la feina. Podies fer un plantejament per afavorir la transició de la criatura i de la família mateixa però no era factible en tots els casos. N’hi havia d’altres que s’haurien quedat tot el curs, però això tampoc no pot ser. Vam haver d’arribar a un punt d’equilibri. Cada cas era diferent. No és el mateix un nen que ve a la llar d’infants des que té mesos que el que comença a mig curs, un que fa poques hores, un que comença als dos anys… Sempre dic que allò correcte és establir un criteri de flexibilitat: escoltar i trobar una solució per a cada família. El nen ha de percebre tranquil·litat i seguretat en la seva família per tenir un bon procés d’adaptació al canvi.
És un problema de caràcter emocional.
Sí, i el mestre d’infantil ha de tenir clar com el nen viu els seus vincles.
En qualsevol cas la socialització a l’escola sempre és traumàtica, oi?
No, no ho crec. Voldria fer un matís: l’entrada a l’escola infantil és un repte, no un trauma. I està molt bé que els nens afrontin petits reptes durant aquesta etapa de la vida de cara a la seva maduració i creixement. Moltes famílies cauen en un excés de protecció dels seus fills: tenen por si hi ha pedres al pati, si hi ha escales… Els expliquem que ensenyem als nens que a la vida hi ha pedres, hi ha escales, etc. No podem tenir els nens en un entorn aïllat. Després no sabria com reaccionar fora d’aquest espai. Si l’escola reuneix les condicions de ratio i hi ha els professionals suficients per atendre els nens, tot és una avantatge per superar el repte i créixer.
La societat és molt protectora de l’infant i, alhora, administrativament no s’hi esmercen prou recursos per tenir unes escoles bressol òptimes.
La infància s’ha de protegir. Els nens han d’estar protegits dels abusos, han de poder tenir accés a una bona educació, una bona alimentació, se’ls ha de garantir el dret al joc… Però hi ha famílies que han entès malament aquesta protecció. Als nens se’ls ha de dir alguna vegada: no. Com, si no, aprendrà, de més gran, a negar-se a una situació que l’incomoda, a un perill? Són més forts del que ens pensem. Alguns autors parlen dels pares helicòpter que vigilen tothora el nen per evitar que li passi absolutament res.
Quina va ser la seva experiència?
Em va fascinar treballar amb els nens tan petits. És impressionant veure com una criatura camina d’un dia per l’altre, comença a parlar, a fer raonaments lògics. Quina meravella de despertar a la vida! És l’etapa en què els pots ajudar més i que et fan sentir feliç cada dia. És apassionant i sents com les famílies agraeixen aquesta tasca del mestre d’infantil. És sorprenent de veure com amb només dos anys els nens són capaços de parar i desparar taula i com això després ho fan també a casa.
Precisament, vostè va dedicar la seva tesi doctoral als menjadors infantils com a espais d’educació. Ha escrit que el menjador promou la salut física i psíquica i que, per tant, és també un espai d’aprenentatge. I diu també que no només és important allò que mengen sinó com ho fan.
Havia tingut l’experiència molt positiva de dinar amb els infants al parvulari i vaig veure que aquella experiència tan agradable no era una pràctica generalitzada. Fins i tot, les dinàmiques que hi havia en alguns menjadors eren molt poc instructives. Em vaig fer preguntes sobre què estava passant realment als menjadors del parvulari i vaig engegar un estudi etnogràfic. Fent la recerca vaig trobar-me que hi havia moltes coses publicades en l’àmbit de la salut física i de la nutrició i, en canvi, molt poques des de la perspectiva educativa. Això no obstant, des de l’antropologia, hi ha alguns estudis fets on ja es remarca la importància del lloc on es menja i de com es menja. Després de fer la tesi vaig pensar que caldria afegir a l’on i al com l’amb qui es menja. Per al nen és molt important aquest àpat que fa a l’escola i no és el mateix fer-lo amb un acompanyament, conversant, en un entorn adequat, amb un grup petit, que en un menjador ple de soroll on un adult potser et va donant ordres o pressionant perquè t’has d’acabar per força una ració enorme d’un aliment que no saps ni què és.
Quantes escoles va visitar per a la seva tesi?
Hi van participar catorze escoles de diferents tipus: rurals, de gestió pública, privada, grans, de poques línies, escoles amb monitors de menjador en plantilla, amb serveis de menjador externs… Hi havia tres grans àmbits a estudiar: els espais físics, la comunicació i l’autonomia dels infants. Vaig contrastar també la percepció que tenien els equips de monitors sobre la seva tasca amb la que tenien les famílies. Una part també va consistir en l’observació. Els educadors pensaven que la comunicació no era una part important d’aquest moment. Tampoc ho pensaven les famílies. En canvi, per l’observació i les dades era evident la rellevància d’aquest aspecte. Les escoles que van participar van tenir un retorn, unes pautes per poder tenir uns menjadors de qualitat.
Els menjadors infantils són iguals a totes les cultures?
Hi ha diferències. Els models culturals dels àpats no són els mateixos en els diferents països. Després de la tesi vaig participar en un projecte d’Erasmus+ amb Anglaterra i Noruega. La cultura gastronòmica de cada país és diferent però, en canvi, tots van veure que podia treballar l’aspecte de l’autonomia de l’infant i la comunicació.
Quins són els beneficis psicològics d’aquesta manera d’entendre les dinàmiques dels menjadors infantils?
És un moment de molta distensió. Abans la majoria dels nens dinaven a casa amb la família i era un moment de retrobament i d’intercanvi cultural. Ara la majoria mengen a l’escola i els nens gairebé no fan cap àpat amb els seus. L’escola ara ha de ser l’espai que abans ocupava la família.
La pandèmia, com ha afectat els més petits? L’activitat de les escoles bressol va quedar suspesa.
Encara no hi ha gaire estudis. Des de l’observació podríem dir que hi hagut aspectes tant negatius com positius. Alguns nens van descobrir què era ser a casa amb els seus pares; a mida que anaven passant els dies i els pares havien de treballar, es generaven tensions. Per a nens que vivien en pisos amb poc espai, en condicions poc òptimes, la pandèmia va ser molt dura. He vist un cert perjudici o alentiment en la maduració d’alguns nens que han passat per aquesta darrera situació. Sempre anem a parar al mateix: ha afectat més aquells nens de famílies més desfavorides. De manera més generalitzada ha afectat el llenguatge en els nens que ara tenen tres anys a causa de l’ús de la mascareta, que ha impedit la visualització dels gestos importants necessaris per entendre la conversa. Ho recuperaran, però. Com sigui, el principal problema ha estat que durant molt temps no van poder jugar amb altres nens.
Ha canviat molt la manera de jugar d’aquests infants? Com els ha afectat la irrupció de les pantalles?
En aquestes edats aprenen “fent”. Això vol dir que han de tenir el material amb què destruir, construir, moure i la pantalla no permet fer tot això. A més, en aquesta pandèmia molts pares per poder treballar posaven els nens davant de les pantalles que abdueixen, impedeixen el “fer”. Hem notat en alguns casos menys manca d’atenció. A l’inici de curs els costava fins i tot decidir quin joc escollir. Les escoles han orientat les seves metodologies al “fer” a través de l’experiència i l’aprenentatge significatiu. Els estudis de neurociència com els de David Bueno o Marta Portero també recomanen aquesta estratègia pedagògica tot i que els educadors infantils ja fa molts anys que insistim en la importància del joc.
Sí, però les pantalles…
A la petita infància les pantalles han fet mal, però no és un problema derivat de la pandèmia. Als restaurants veus famílies que tenen els nens “endollats” i aquells nens no saben ni què estan menjant, no es comuniquen amb els seus pares. Em preocupa com aquesta canalla connectarà amb l’altre, farà vincles sans…
Com és la dinàmica quotidiana d’una aula d’infantil des de la perspectiva del mestre?
Imagina una aula de zero a un any, amb una mitjana de vuit hores al dia amb nens d’edats diferents, amb necessitats diferents, i que, a més, també fan horaris diferents. La logística, doncs, s’ha d’adaptar a cada circumstància i més específicament a cada nen. A partir d’un any i fins als dos canvien una altra vegada les dinàmiques. A P3, P4 i P5 els infants ja comparteixen certs patrons de socialització i dinàmiques de grup, però igualment necessiten una atenció individualitzada. Als meus estudiants els faig fer justament un exercici que consisteix a programar una jornada. S’adonen que per a aquells moments del dia en què poden programar allò que en diem una activitat estrella, com ara pintar, la resta del temps l’ocupa el joc lliure, de rotllana, de conversa —tan important—, l’hora dels àpats… És molt important i és, òbviament, curricular.
Cal tenir unes aptituds molt concretes per conduir una aula d’aquestes característiques.
A banda de la vocació i de l’agradar-te compartir el temps amb els nens, l’aptitud és la de la curiositat pedagògica. Moltes innovacions educatives comencen a infantil. Pensa que les grans innovacions de pedagogs com Maria Montessori no són en el material que van elaborar sinó en la seva capacitat d’observar els nens i les seves necessitats. És en funció d’això, que van fer les seves propostes. I a infantil observem molt!
No és complicat saber què necessiten atès que en nens tan petits el llenguatge no està desenvolupat?
No. Els infants et parlen amb la mirada, amb el gest, amb les diferents maneres de plorar, amb tot el seu cos. Has de saber aquests llenguatges, és la feina del mestre d’infantil. Cal tenir molta preparació.
És encara una professió majoritàriament exercida per dones?
Continua sent de dones. Tot i que comença ha haver-hi estudiants que arriben al grau des dels cicles, interessats a ser mestres d’infantil. Comença a trontollar aquella idea que els nois que volen ser mestres han d’anar a primària. D’altra banda, el model de noi a infantil està molt valorat. És un tema molt cultural.
Què s’ensenya al grau?
A les sessions informatives sempre explico als interessats que, si han de fer entendre als nens el món per mitjà del llenguatge del pensament matemàtic, caldrà que aprenguin la didàctica de les matemàtiques vivint-les. Si els han d’ensenyar a interpretar el món de la música, doncs caldrà fer el mateix. Però, a més, cal aprendre com organitzar una escola en aspectes com el de la distribució del mobiliari, les reunions amb els famílies, la psicologia dels infants, la història de la pedagogia o, també, recursos com els de la comunicació oral i escrita, però també digital.
al aprendre
L’educació digital és un arma de doble tall, també en infantil.
Clar. El mestre ha de tenir la competència digital docent suficient i a Blanquerna els preparem per tal que puguin obtenir-la. Com a docents han de conèixer les apps per a la pròpia feina burocràtica però també han de tenir criteri per determinar què és millor per a l’aprenentatge dels nens. Però és que, a més, molts nens a P4 i a P5 ja estan cercant informació per Internet i fent moltes coses relacionades amb el món digital.
Què passa quan en un aula es detecta algun nen amb algun tipus de trastorn?
Al grau en Educació Infantil hi ha molts estudiants que fan moltes assignatures optatives relacionades amb aquesta problemàtica. Hi ha un interès en l’àmbit de la detecció precoç i és una prioritat de Blanquerna que els futurs mestres surtin preparats. Com sigui, a l’escola es treballa molt en xarxa i això també ho aprenen. Quan el mestre té dubtes sobre si un infant pot tenir o no algun tipus de trastorn es posa en contacte amb els serveis que ofereix l’Administració.
Entenc que aquest ha de ser un dels principals problemes amb què es troben els mestres, juntament amb tots els que genera la desigualtat social.
A la Facultat els preparem també per abordar aquestes situacions per saber quan cal contactar amb l’assistència social o altre tipus de professional especialitzat. En educació, especialment en temes de detecció precoç, es treballa sempre en equips multidisciplinaris.
Quines coses han canviat en la professió?
La professió ha evolucionat molt en l’àmbit de la innovació metodològica, el que no ha canviat, malauradament, és la consideració social cap als educadors i mestres que es dediquen a la petita infància. No hi ha dret a que els professionals que treballen amb nens de zero a tres anys i que han accedit a la feina a través d’un cicle tinguin retribucions inferiors a les dels seus col·legues de cicles superiors.
L’escola està en crisi com a institució de socialització?
No, però té altres reptes. Abans l’únic repte era que tothom aprengués a llegir i escriure per tenir accés al coneixement, no es parlava d’ecologia a l’escola, de sostenibilitat, ni s’abordaven gaire temes d’educació emocional. Ja no s’adquireix tampoc el coneixement de la mateixa manera. L’escola continua sent un espai de socialització però també una institució per formar ciutadans, per educar en les emocions, per aprendre a respectar l’altri, on fomentar l’equitat… L’escola és un lloc per aprendre a viure en el món.