El model avança cap a l’aprenentatge híbrid, col·laboratiu, continu, l’ensenyament personalitzat i els grups reduïts. Quan es pot estudiar des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, cal repensar el model educatiu de la universitat. Encara que la necessitat de transformació venia d’abans, la pandèmia ha accelerat l’exigència d’un canvi per adaptar l’educació superior als nous requeriments de la societat i dels estudiants, a les possibilitats tecnològiques i als reptes planetaris actuals. La universitat del present es basa en un model d’ensenyament híbrid en què conviuen les classes presencials i les digitals. El coronavirus ha accelerat aquesta transformació, però no hi ha marxa enrere. En aquest reportatge escoltem la veu de diferents experts que assenyalen que el model educatiu superior avança cap a l’aprenentatge híbrid, col·laboratiu i continu, l’ensenyament personalitzat i els grups reduïts; així com cap a les metodologies pedagògiques en què l’estudiant haurà de ser corresponsable del seu aprenentatge mentre que el professor exercirà de guia i transmissor de l’experiència.
Text: Susana Pérez
Fotografia: Laura Piqué i Pere Virgili
La universitat és una institució mil·lenària que mira d’adaptar-se al segle XXI preservant allò que té d’essencial i únic. La digitalització i la globalització empenyen a un procés de reflexió sobre com han de ser els nous models d’ensenyament i aprenentatge superior i quin rol tindran els estudiants i els professors per donar resposta a una societat cada vegada més complexa, longeva, global i tecnològica. El primer repte que afronta la universitat és la globalització. Les universitats del futur seran globals o no seran. Competiran per estudiants que vindran de tot el món i hauran d’oferir una formació també global. Tant els estudiants com els professors hauran de ser competitius per treballar a l’estranger i la mobilitat serà una de les claus dels mateixos graus, com ara ja passa als estudis de postgrau.
Segon repte: les universitats integraran les noves tecnologies com a veritable eix vertebrador d’un aprenentatge híbrid o blended, i no com un complement més aviat anecdòtic. “La telepresencialitat sincrònica ha arribat per quedar-se i dosificar-la segons convingui”, apunta el rector de la Universitat Ramon Llull, Josep M. Garrell. “Per exemple, abans era molt difícil convidar un professor de fora si no era com a professor visitant. Ara el podem convidar a fer una conferència en línia. O, per exemple, el professional que fa classes a la universitat i ha de marxar de viatge una setmana per motius laborals, ara pot connectar-se remotament. Això és quelcom rellevant que ha arribat amb la pandèmia i que no canviarem”.
Giorgia Miotto: “Adquirir i desenvolupar les soft skills: la gestió de persones, parlar en públic, treballar en equip, desenvolupar l’empatia, relacionar-se amb altres persones, és un procés d’aprenentatge presencial”
Un dels principals reptes serà enriquir la presencialitat
Les universitats mantindran les sessions presencials, però hauran de dotar-les de major valor afegit, ja que les classes magistrals es poden seguir des de casa a través de la pantalla. “Un dels principals reptes de la universitat és demostrar als estudiants que anar a classe val la pena. La presencialitat ha de ser una experiència en l’adquisició del coneixement, ja que absorbir contingut de manera passiva es pot fer a través de les plataformes digitals”, explica la directora general de Blanquerna-URL, Giorgia Miotto. Però com es pot enriquir la presencialitat? Quin és el seu valor afegit? “Adquirir i desenvolupar les soft skills: la gestió de persones, parlar en públic, treballar en equip, desenvolupar l’empatia, relacionar-se amb altres persones, és presencial, així com adquirir el coneixement de manera conjunta i col·laborativa amb el grup-classe i posar-lo en pràctica. De fet, a Blanquerna ja fa molts anys que ho fem a través dels seminaris, grups de dotze a quinze estudiants, un mètode en el que som pioners i que ens fa diferents de la resta”, afegeix.
“Les activitats formatives presencials més competitives seran aquelles que assegurin un aprenentatge col·laboratiu, la riquesa de les aules és aprendre mirant els altres als ulls. De fet, s’aprèn més discutint que llegint un llibre. Les classes magistrals s’aniran reduint i augmentaran les metodologies innovadores d’aprenentatge com el learning by doing, les discussions, els projectes, les pràctiques al laboratori, etc.”, explica el professor de dret de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Lluís Martí, que entre els anys 2017 i 2020 va conduir un procés de reflexió en aquesta institució per ajudar la comunitat universitària a repensar el seu model educatiu. “Aquestes metodologies ens condueixen a treballar amb grups més reduïts, de màxim quinze persones, que permeten al professor conèixer els estudiants i extreure valor afegit a la presencialitat”, afegeix. A més, l’aprenentatge digital requereix d’una autodisciplina àrdua, que no tothom té, i d’una ajuda externa per interioritzar els coneixements que no s’integren a la primera.
Josep Lluís Martí: “Les activitats formatives presencials més competitives seran aquelles que assegurin un aprenentatge col·laboratiu, la riquesa de les aules és aprendre mirant els altres als ulls. De fet, s’aprèn més discutint que llegint un llibre”
Estudiants i professors assumiran nous rols
Aquestes noves metodologies pedagògiques transformen el rol del professor i l’estudiant. “El professor haurà de posar cada cop més en valor la seva experiència i no tant el seu coneixement, perquè el coneixement és quelcom que ja es dona per suposat i el que marca la diferència és la seva experiència”, raona el catedràtic d’Educació de Blanquerna-URL, Jordi Riera, que és l’investigador principal del grup de recerca en Pedagogia, Societat i Innovació (PSITIC) i degà de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport. “El professor serà un referent per a l’estudiant en tres aspectes clau: els seus coneixements, les seves competències actitudinals i la seva experiència vital i professional, que determinarà el seu valor. Això és el que l’estudiant no trobarà mai a Internet: el guiatge, l’acompanyament. Repensar el paper del professor implica també repensar el paper de l’estudiant, que es converteix en un investigador”, continua.
“Arran de la irrupció i la implementació de les noves tecnologies i de la intel·ligència artificial, el 2050 el món serà totalment diferent i els nostres estudiants estaran a la meitat de la seva vida laboral”, explica Josep Lluís Martí. Així doncs, el professor ha d’oferir avui el que l’estudiant necessitarà el 2050. Però com podem saber quines necessitats tindran els professionals del futur? “Podem intuir que els treballadors hauran d’estar preparats per desenvolupar-se en entorns altament tecnològics. Conèixer programes i eines digitals a nivell avançat així com tenir clars conceptes vinculats a la digitalització, com ara què és un algoritme o què és la IA, esdevenen aspectes bàsics. També ho és l’adaptació al canvi, ja que està clar que les revolucions tecnològiques no cessaran. De manera que cal ensenyar a aprendre, a ser analítics, a tenir sentit crític, etc., perquè són actituds que seran claus al llarg de la seva vida laboral. Finalment, també caldrà tenir una mirada oberta, perquè el coneixement és universal i tenir nocions de diferents disciplines ajuda a ser millor professional”, afegeix.
Jordi Riera: “El professor serà un referent per a l’estudiant en tres aspectes clau: els seus coneixements, les seves competències actitudinals i la seva experiència vital i professional”
L’estudiant, per part seva, deixarà de ser un actor passiu en el procés d’aprenentatge per esdevenir un actor actiu. “La clau és la motivació intrínseca”, apunta un dels representants dels estudiants de la URL, Marc Carbonés, estudiant de quart de Psicologia. “El model en què el professor imparteix la lliçó damunt la tarima com si fos un tòtem està obsolet. Els estudiants també podem aportar coses als professors i això es carrega les metodologies pedagògiques en sentit vertical”, afegeix. “Per exemple, el model memorístic ja no serveix perquè en la societat actual tothom té un telèfon mòbil amb connexió a Internet a la butxaca per fer qualsevol consulta. En canvi, aprendre a discriminar quina font és vàlida i quina no ho és és quelcom molt útil. La classe magistral està morint perquè venia d’una visió única i unívoca que ja no serveix”.
Tot plegat fomenta l’autonomia i la responsabilitat de l’estudiant, que ha de treballar de manera activa per adquirir el coneixement, però, els joves estan preparats per coresponsabilitzar-se del procés d’aprenentatge? “Vincular les emocions i les experiències en l’educació en millora els resultats, però encara hi ha moltes resistències a les noves metodologies pedagògiques per desconeixement. El professor, com a guia d’aprenentatge, ha d’entregar confiança als estudiants i els ha de demanar coresponsabilitat. Cada cop hi ha més escoles que treballen per projectes i incorporen el learning by doing, els debats i les pràctiques en el seu dia a dia. El camí és aquest i no s’hi ha de renunciar”, afegeix Carbonés, que reconeix que els joves de la generació Z estan sobreestimulats i els costa concentrar-se, i aclareix que per a ells és molt valuós poder expressar-se per implicar-se en una assignatura.
“Quan en una classe he parlat més del 60 % del temps jo, he fracassat, perquè vol dir que he fet un monòleg sense tenir en compte els estudiants, que són els protagonistes del procés d’aprenentatge”, diu Giorgia Miotto. “El meus objectius són escoltar els estudiants perquè d’aquesta manera sé si estan connectats, i desenvolupar la seva capacitat d’anàlisi i de presa de decisions. L’experiència-classe i els coneixements que poden adquirir del grup-classe és quelcom que funciona molt bé en els estudis de postgrau, però que cal integrar més en els graus. Els estudiants han de ser conscients que formar-se a la universitat és una oportunitat que no té tothom i que han d’aprofitar al màxim”, afegeix.
Marc Carbonés: “Vincular les emocions i les experiències en l’educació en millora els resultats”
Docència i recerca en pla d’igualtat
El tercer repte que afronta la universitat, segons els experts consultats, és el de replantejar la recerca. “La universitat és una institució educativa, no només investigadora. Com a pedagog estic disposat a debatre amb qui vulgui que investigar no és essencial per ensenyar. Que allò que és essencial és estudiar”, assenyala el filòsof José Antonio Marina, que ha dedicat bona part de la seva vida a millorar el sistema educatiu espanyol. “Com que la universitat ha perdut la seva vocació educativa, sembla impertinent demanar que els professors han de saber ensenyar. Es pensa que qui no sàpiga aprendre pel seu compte no mereix ser a la universitat. Ho pensaré al revés: qui no estigui interessat que els alumnes aprenguin, a veure com progressen, a acompanyar-los en aquest procés, no ha de ser professor”, afegeix.
“Però com abordem la recerca universitària? L’hem de pensar en relació amb la docència que oferim? En relació amb les necessitats de la complexitat de la societat actual? L’hem de pensar per afrontar els reptes socials? O per fer front als reptes industrials?”, es pregunta Josep Maria Garrell. Durant segles la universitat ha aixecat murs entre la docència i la recerca, entre el món professional i l’acadèmic, entre les diferents facultats i els diferents departament, però les universitats del futur han de trencar amb aquestes barreres i han de ser obertes, flexibles, transversals, interdisciplinàries, permeables.
“La universitat haurà de reflexionar sobre les seves tres missions principals: primera, la funció formativa, que ja hem abordat; segona, la funció investigadora, que, com hem vist arran de la pandèmia, resulta més necessària que mai; i tercera, la funció de transferència de coneixement, que caldrà ajustar millor a les necessitats de la societat”, assenyala Jordi Riera.
“La transferència dels resultats de la recerca és quelcom molt complicat”, apunta Josep Maria Garrell. “Hem de fer compatibles els conceptes de recerca bàsica i recerca aplicada. A Europa es parla de recerca adaptada a reptes i, ara, amb la ràpida obtenció de la vacuna, hem vist que és un model que funciona. El desenvolupament vertiginós de la vacuna ha estat possible perquè es va treballar en el passat. Sense la investigació prèvia això no hauria estat possible. És un bon exemple. El que vull dir és que la transferència de resultats de la recerca és quelcom relacionat amb el que la universitat sap i pot fer, i el que la societat necessita. Per exemple, a Catalunya el sector biofarma el que demana és la innovació. Però hi ha altres sectors a Catalunya que no necessiten transferència. El que haurem de fer és ajustar el que la universitat fa al que demana el teixit empresarial català. Ni la universitat ho fa tot, ni la indústria ho demana tot. Caldrà mirar quina transferència funciona i quina és necessària”, afegeix. “També haurem de repensar com avaluem la institució universitària, perquè ara tots els rànquings es basen en la recerca quan les universitats fan moltes altres coses”.
José Antonio Marina: “És urgent facilitar el pas entre els mòduls professionals i la formació superior a la universitat”
Una universitat professionalitzadora i per a tota la vida
Quart repte: les universitats hauran de formar i continuar formant els ciutadans al llarg de la seva vida. És el que coneixem com a lifelong learning. “Les universitats han de ser punt de pas, de trobada i connexió, de creixement i, per descomptat, d’aprenentatge per a tothom i per sempre, és a dir, de manera permanent. No poden continuar sent reductes d’elit i bombolles de privilegi a l’abast d’uns pocs joves afortunats”, diu Martí. “Les fronteres entre l’ensenyament universitari i no universitari es diluiran. Però el repte més gran és aconseguir materialitzar aquesta expansió dels nostres públics sense perdre el compromís amb l’excel·lència”.
La universitat haurà de tenir una relació més fluida amb el món laboral per no fomentar tanta frustració entre els graduats, com passa actualment, en què molts joves que accedeixen al mercat laboral estan sobrequalificats. “La desconnexió de la universitat amb el món laboral és notable. És urgent facilitar el pas entre els mòduls professionals i la formació superior a la universitat”, diu Marina. “Hi ha programes tremendament acadèmics i d’altres de caire professional. Ho hem de combinar i hem de trobar l’equilibri”, explica Garrell. “La universitat ha de formar persones no només perquè trobin feina al poc temps d’acabar el grau, sinó perquè siguin capaces d’adaptar-se als canvis i trobar altres feines al llarg de la vida. Hi ha una bona experiència en aquest sentit que caldria aprofitar molt més: la formació dual. El doctorat industrial és aquell que es fa conjuntament entre una universitat i una empresa. És a dir, un treballador d’una empresa fa recerca en una universitat per donar resposta a un repte concret que la societat planteja. Això, que funciona bé i que hem començat a implementar en els estudis de doctorat, ho hauríem d’estendre a graus i màsters”, afegeix.
Josep Maria Garrell: “La transferència de resultats de la recerca és quelcom relacionat amb el que la universitat sap i pot fer, i el que la societat necessita”
“L’ocupabilitat és el nostre objectiu final i és el que millor fem. Les pràctiques que oferim són enriquidores tant per a l’estudiant com per a l’empresa/institució que l’acull, rigoroses i ètiques, i això és així perquè hi ha un protocol estandarditzat en què el tutor de pràctiques de la universitat i el de l’empresa treballen conjuntament per afavorir l’aprenentatge i creixement professional i personal de l’estudiant. Formem persones que tinguin criteri, valors, respecte pel medi ambient, per la igualtat i la inclusió, etc. En definitiva, formem bons professionals capaços de prendre decisions tenint en compte el seu impacte en l’entorn i en el conjunt de la societat”, diu Giorgia Miotto.
La vida universitària, quelcom preciós i essencial
La universitat afronta grans reptes per adaptar l’educació superior a les necessitats de la societat i dels estudiants, a les possibilitats tecnològiques i als desafiaments planetaris, però què ha de preservar aquesta institució mil·lenària? Què és allò essencial i únic que romandrà en un futur? “El que és irreemplaçable i insubstituïble és la vida universitària”, diu Marc Carbonés. “Com a estudiants necessitem vincular-nos i sentir-nos propers a la institució i per això una pedra angular és la vida en comunitat. Des de la representació estudiantil hem creat quatre comissions (Feminismes, Sostenibilitat, Dinamització i Reforma del Reglament) perquè els estudiants puguin implicar-se en la institució fora de les aules i el plans docents; hem creat aquestes comissions per plasmar les necessitats socials dins de la universitat”.
La universitat és un punt de trobada entre els estudiants i els professors i la resta de la comunitat universitària, un espai on el degà aprèn dels estudiants, els estudiants aprenen dels professors, i els professors ho fan dels tècnics i els estudiants al mateix temps. En definitiva, un espai on es produeixen experiències de vida que enriqueixen tota la comunitat, un espai que comparteix un propòsit: assolir la veritat per mitjà d’un mètode. Aquesta és l’essència que cal preservar. Pel que fa la resta, és el moment de repensar i reformar. Encara que la necessitat de transformació és prèvia a la pandèmia, el coronavirus ha evidenciat l’exigència d’un canvi urgent en el model educatiu superior.