L’obsessió per la salut s’ha convertit en una nova cultura? Tres experts dialoguen sobre aquest tema.
El menjar sa, l’esport, el canvi d’hàbits i, en definitiva, el wellness ocupen un espai important als mitjans de comunicació i en la vida diària de moltes persones, i són també una font d’ingressos important per a moltes empreses i multinacionals. Vivim més preocupats per cuidar-nos, ara? Per tenir una bona salut? Per incrementar la qualitat de vida? L’accés infinit a la informació ens fa ser més curosos amb la salut? Hem reunit tres professors de Blanquerna-URL per conversar sobre tots aquests aspectes des d’àmbits diferents: Víctor Curto, publicitari i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals; Josep Castillo, psicòleg i professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport, i Rafel Guayta, metge i professor de la Facultat de Ciències de la Salut.
Víctor Curto: Començaré amb una pregunta directa: creieu que en el món actual la salut ha adquirit una centralitat que abans no tenia? Hi té un paper més predominant? Ens importa més que abans?
Rafel Guayta: Si mires la història de la medicina, la salut, al principi, és una cosa evidentment màgica. Perdre-la és conseqüència, almenys en la cultura judeocristiana, d’haver pecat. La pèrdua és un càstig. Però actualment tot això ha anat evolucionant, perquè el biologisme hi treu aquest component. Tothom sap que hi ha agents externs que et fan emmalaltir. Ara la salut ha deixat pas al wellness, a l’estètica, al benestar. La gent està molt més preocupada per estar bé en tots els sentits que no pas per estar sa, entenent que estar sa és molt complex.
Josep Castillo: El que no sé és si predomina una visió holística de la salut. Tinc la sensació que molts ens centrem en un aspecte, per exemple en l’alimentació, o en l’exercici físic, però poques persones arriben a tenir una perspectiva global de la salut, una cerca de l’equilibri entre cos i ment.
V.C.: Estem d’acord que es pot viure des d’una posició assenyada. Però estem detectant que, per un costat, es viu amb un cert integrisme. D’una banda hi ha la gent que d’això en fa una religió, runners que es deixen els genolls corrent i gent que arriba a extrems de culte al cos excessiu; de l’altra, hi ha una banalització, el que els anglesos anomenen self-indulgence, és a dir, allò que «avui m’excedeixo menjant, demà faré règim; em passo el dia al gimnàs i després m’afarto de xocolata».
R.G.: És que la noció de salut té uns components objectius que són molt mesurables, però també té un component subjectiu molt important. Un es considera sa segons un prisma subjectiu, segons la seva escala de valors, segons els seus objectius, segons la seva pròpia sensació psicològica de benestar. Ara, també passa que molta gent pren d’exemple persones que biològicament o fisiològica són molt diferents de la mitjana, i aquesta gent no està sana perquè està anant més enllà de les seves capacitats, o perquè s’està fixant uns objectius que no són del tot saludables.
V.C.: També és un tema de classe social i de nivell econòmic. Un estudi recent de l’ajuntament de Barcelona diu que entre el barri més ric i el barri més pobre de la ciutat hi ha onze anys de diferència d’esperança de vida. No cal anar al tercer món per detectar aquestes diferències. Permeteu-me introduir un altre tema: és cert que vivim en una societat molt racional, però no detecteu també un retorn al pensament màgic? S’estan tornant a crear productes miraculosos, dietes miraculoses, productes que curen sense cap evidència. Segons una enquesta recent del CIS, més d’un 53% dels espanyols creu en temes de salut no científics; el que és més preocupant, però, és que la immensa majoria d’aquesta gent són universitaris, són gent de nivell intel·lectual alt, i creuen en sistemes acientífics o no demostrables com l’homeopatia.
J.C.: La racionalitat no és el fort de les persones. De vegades som animals racionals, és cert, però només de vegades. Les emocions i els biaixos cognitius són intrínsecament humans, i sovint ens costa trobar el punt d’equilibri. L’ésser humà reflexiu i racional seria un ésser humà funcionalment òptim, però tendim a anar cap als extrems: o la falta de reflexió i la negligència en molts aspectes de la vida, fins i tot en el de la salut, o el pol contrari, el de la hiperreflexivitat (com assenyala el psicòleg Marino Pérez), en què les persones es queden fixades, obsessionades per l’exercici físic, per l’alimentació o pel que sigui. D’altra banda hi ha el tema de la biometria, de la quantificació. Ara tot es quantifica, fins i tot quan vas al metge et diuen allò de «com puntuaria el seu estat de salut del zero al deu?» i tu en fas una valoració numèrica, però basada en una percepció absolutament subjectiva. Aquesta subjectivitat, inherentment humana, contrasta amb el fet de comptar calories, comptar passos, i al final resulta que menjar o caminar poden perdre bona part de la riquesa com a experiència i convertir-se només en una acumulació de xifres. Sobre el que comentaves del retorn a un pensament màgic, jo crec que hem de parlar del paper de la cièn- cia en l’actualitat, de la pèrdua de prestigi i d’autoritat. Trobem, de nou, la dificultat de posicionar-se en la moderació: d’una banda hi ha un cert corrent d’autoritarisme científic —com assenyala Javier Peteiro—, que té la pretensió omnipotent d’explicar tot allò que és humà només des de la ciència; de l’altra, hi ha moltes persones que es poden sentir atretes per creences i pràctiques pseudocientífiques.
“El 70% o el 90% de notícies sobre salut que hi ha a la xarxa són falses, però segons qui les diu la gent les agafa com un dogma. Són els influencers”
RAFAEL GUAYTA
R.G.: El risc és una probabilitat. Vol dir que no hi ha ni la probabilitat cent que una cosa succeeixi ni la probabilitat cent que la puguis evitar fent el contrari. Aleshores, quan l’evidència científica no et pot resoldre aquest risc, la gent té tendència a buscar quelcom que pugui reduir-lo o que el pugui fer desaparèixer. El 70% o el 90% de notícies sobre salut que hi ha a la xarxa són falses, però segons qui les diu la gent les agafa com un dogma. Són els influencers. Quanta gent llegeixi The Lancet? Doncs quatre avorrits com jo, no la gent del carrer.
V.C.: És la cultura del titular, la cultura de Twitter, més enllà dels cent caràcters i escaig la gent ja no llegeix. La gent creu que en sap però realment té una intuïció del que creu que sap. Perquè aprofundir és molt complicat. No hi ha temps ni ganes d’aprofundir.
J.C.: Els que fem algun tipus d’investigació científica sabem que és molt difícil concloure amb una afirmació forta a partir d’unes dades i uns procediments que no són mai perfectes. Sobre l’oli d’oliva o sobre l’alvocat… Com es pot fer metodològicament un estudi que pugui garantir que consumir-ne allarga la vida? No hi ha ningú que consumeixi únicament oli d’oliva o alvocat, pot ser que camini més o menys, que mengi més peix o més carn o el que sigui. Per tant, aquest estudi científic acaba convertint-se en un titular que diu que hi ha un superaliment, i la gent s’agafa a això. Clar, una cosa que potser no hem dit al principi és que cuidar la salut és saludable. I que és adequat. Però de moment no podem esquivar la mort, tot i que la immortalitat atrau amb força.
V.C.: Jo recordo una anècdota d’un cuiner català que vivia a Nova York que explicava que això de la salut ho vivien amb tanta intensitat que quan anaven a un tanatori a vetllar algú que s’havia mort, tothom arrufava el nas i preguntaven: «què ha fet malament, aquesta persona?» És a dir, si ets mort és que ets ximple.
R.G.: Jo tenia un professor de salut pública, un dels meus mestres, que deia: «La vida és una malaltia crònica de llarga durada i mal pronòstic.» Per tant, això s’ha d’acceptar. És difícil acceptar-ho en una societat com la nostra, que vol que siguem eternament joves, eternament guapos, eternament capaços, sexual- ment actius fins al final i que, a més a més, aquest final arribi molt tard i ens enxampi amb plena salut. Per a la gent de ciències de la salut això és molt difícil, perquè és una probabilitat. Tradicionalment, qui s’alimenta bé, fa exercici físic, activitats preventives i cribratges preventius, està ben vacunat i és potent intel·lectualment i socioeconòmica… estarà més sa. Hi ha un discurs de l’any 1790 de John Peter Frank a la Universitat de Pàdua que es diu «Miseria populorum morboram genitrice». És a dir, «la misèria del poble engendra totes les malalties». Per tant, avui això és una realitat. Quin és, doncs, el concepte? Els meus estudiants sempre diuen: «Vostè sempre acaba parlant d’economia.» És que és una variable importantíssima. L’economia i l’educació. Perquè tot és més reflexiu, més crític…
J.R.: La qualitat de la relació de parella també té un efecte enorme sobre la salut. Les relacions amb l’entorn, la companyia…
V.C.: És més, a Gran Bretanya acaben de crear la Direcció General de la Solitud, perquè és un problema d’estat. A Catalunya tenim 300.000 persones majors de seixanta- cinc anys que viuen soles. És a dir, que la vellesa serà un problema de salut. El 2040 tindrem tres majors de seixanta-cinc anys per cada menor de vint-i-un. En lloc de fer carrils-bici, haurem de fer carrils per a les cadires de rodes. I encara estem molt poc preparats; aquí és on volia entrar en l’àmbit del màrqueting. La visió que hi ha és la de l’eterna joventut. La vellesa està desprestigiada. Sí que hi ha països que la valoren, com el Japó, o cultures com la Roma clàssica, en la qual el senat era un tema d’edat. Avui en dia això és una rèmora. Ara amaguem la mort, amaguem la decrepitud. El benestar és com un camp de batalla, i hi participen farmacèutiques, grans empreses d’alimentació, multinacionals de la salut…
R.G.: Acabem d’introduir un tema molt important: l’educació. Quan tu augmentes el nivell de cultura i d’educació d’una societat, aquesta societat inevitablement esdevé més sana, perquè té més capacitat de judici crític. Té més capacitat d’entendre els missatges i les informacions, de descodificar-les i aplicar-se-les, perquè de vegades el que a un li va bé no em va bé a mi i potser a tu tampoc.
“La racionalitat no és el fort de les persones. De vegades som animals racionals, és cert, però només de vegades. Les emocions i els biaixos cognitius són intrínsecament humans”
JOSEP CASTILLO
V.C.: Ara la Unió Europea regula molt aquest tipus de publicitat. Hi ha una marca de iogurts molt coneguda que ara ja no pot dir que «millora el teu trànsit intestinal», ara diu que «tot comença a dins». En aquest cas, la Unió Europea adverteix que si vol dir que és un medicament ha de seguir el procés: investigar durant deu anys per poder-ho demostrar. La publicitat és molt respectuosa amb la llei. Als jutjats hi ha moltes més causes per temes de medicina que per temes de publicitat. I tenim més de quatre-centes normes europees, espanyoles… i les complim. Jo he treballat molts anys en health care i el primer que et posen al costat és un advocat que et diu: «Això ho pots dir i això, no.» Està molt legislat. I, d’altra banda, la publicitat és un mirall de la societat i a més va endarrerida. Quan es va començar a parlar d’ecologia? Doncs quan va començar a ser un negoci. La publicitat no va mai més avançada, sempre espera que un tema sigui mainstream i després l’incorpora. Fins que parlar d’ecologia no és negoci, no se’n parla.
R.G.: Estareu d’acord amb mi que la societat ens està creant una necessitat perpètua que ens provoca infelicitat. Si no tinc aquest cotxe, malament. Si no estiuejo a no sé on, malament. Si no he fet un viatge transatlàntic, malament. Si no he pujat a l’Everest, malament… És a dir, soc infeliç constantment.
V.C.: I per què tenim l’obligació de transformar la felicitat, que hauria de ser plaer, en una mena d’obligació? En aquest sentit, volia introduir un altre tema. Vaig llegir fa poc que una associació de metges deia: «Quedar-se calb no és una malaltia. Estar trist quan tornes de vacances a l’estiu no és una malaltia…» Si medicalitzem tots els temes, el que hi ha al darrere és negoci. Fins i tot pèrdua de la capacitat de resiliència.
R.G.: És que fins i tot la societat t’ho demana. La gent vol medicació en situacions de dol, d’una pèrdua. El metge explica que la tristesa és normal, que el dol, el procés d’acceptar una pèrdua, dura dotze mesos. Si recepta un antidepressiu o un ansiolític, la pèrdua serà la mateixa i la recuperació serà igualment d’un any.
J.C.: La medicalització de la vida quotidiana per eliminar el dolor, el patiment i la pena és un problema. Penso que convindria fer una campanya publicitària amb l’eslògan «deprimir-se és sa», o «entristir-se és saludable». Entristir-se és un sentiment absolutament humà que afavoreix que reflexionis sobre el que et passa i el que has viscut, per prendre decisions i continuar la vida a partir d’aquí. En la societat actual la tristesa té molt mala fama i de seguida s’associa amb la depressió. En sis dècades el DSM, el manual de classificació de trastorns psicopatològics, ha passat de poc més de cent categories diagnòstiques a aproximadament cinc-centes, en la darrera versió.
R.G.: El sentiment és una cosa absolutament natural. És tan natural estar trist com estar alegre. Una persona que no tingui aquesta capacitat paradoxal d’estar un dia trist i l’endemà, content no es pot considerar normal. La gent que se separa i es queda igual, a qui toca la loteria i es queda igual, que té un gran èxit i es queda igual, que pateix un gran fracàs i es queda igual… Diguem que té una conducta estranya. Això posa en evidència la falta de tolerància del fracàs. El fracàs es concep com un pecat, i no ho ha de ser. L’home experimenta, i a vegades l’encerta i a vegades fracassa. I quan fracassa n’aprèn i d’aquí se’n desprèn la capacitat de resiliència. El fet que quan tu neixes ja saps que has de morir: no hi ha fracàs més gran que això? Per què neixo si he de morir? Això és la vida. Ens equivoquem quan algú està trist i li diem que no ha d’estar-ho, quan ens diu que s’ha engreixat i li diem que no ha d’estar gras, quan ens diu que avui no té ganes de fer res i li diem que ha de sortir a córrer.
V.C.: Parlem de l’accés a la informació. Com veieu la persona que ara té certs coneixements, llegeix coses a Google i arriba a la consulta sabent determinades coses del món de la salut, amb la sensació que pot prendre determinades decisions? I que fins i tot pot qüestionar el diagnòstic d’un professional?
R.G.: El pacient que participa en la presa de decisió sobre els seus objectius i el seu pla terapèutic té un pronòstic millor que aquella persona passiva que es deixa fer. Una altra cosa és aquell que ve i et treu un full d’Internet —i que, a més a més, tracta el tema com si fos una evidència— i diu «jo vull que em facin això perquè aquí diu que si em fan això tinc més probabilitat de curar-me». Aquest segon tipus de conducta és molt complicada de gestionar, perquè a vegades has de dir-li: «Disculpi’m, però la seva font d’informació és absolutament errònia i vostè està prenent una decisió molt dolenta.» Jo tenia un professor que sempre em deia que no hi ha malalties, sinó malalts. Per tant, la mateixa malaltia pot afectar pacients diferents de manera molt diversa.
J.C.: Aquí convé recuperar la idea que la informació no és coneixement. Tothom pot accedir a la informació, però cal tenir coneixements per poder fer-ne un ús adequat. Això també té a veure amb el temps que tenen els metges per atendre un pacient. Si un pacient arriba a una consulta amb una informació d’Internet que el metge considera que és inadequada, potser convindria dialogar vint minuts amb calma, explicar què és correcte i què no, potser recomanar-li algunes pàgines web en les quals pugui llegir informació sobre la qüestió… El fet, però, és que els metges no tenen aquests vint minuts. El temps que es pot dedicar a un pacient és bàsic per determinar la qualitat de la visita.
R.G.: Els metges no estudiem publicitat ni comunicació. Potser seria molt convenient introduir aquests coneixements dins de les ciències de la salut, per saber com transmetre una idea als pacients.
V.C.: A curt termini la publicitat és una eina molt bona per a l’educació social. A llarg termini ho són la família i l’educació. Però la publicitat és una eina força més neutral del que s’acostuma a pensar. En termes més mèdics, som un bisturí. Depenent de qui agafa el bisturí podem obtenir resultats diferents; si l’agafa un metge per curar és bo, i si l’agafa algú per matar és dolent. Els publicitaris podem incitar a beure molt o a deixar de beure, a fumar molt o a deixar de fumar, a fer esport o a no fer-ne, etc. Però quan ho fem ho fem molt bé, perquè tenim una tècnica molt perfeccionada i perquè hi ha molts diners al darrere.
J.C.: Clar, depèn del tipus de desig que genera la publicitat. Si genereu un desig de cuidar-se i de no fumar, per exemple, o si genereu un desig de tenir un cos escultural i perfecte. Aquí suposo que és on han d’intervenir els vostres propis mitjans de control i ètics.
“A curt termini la publicitat és una eina molt bona per a l’educació social. A llarg termini ho són la família i l’educació. Però la publicitat és una eina força més neutral del que s’acostuma a pensar”
VÍCTOR CURTO
V.C.: Posaré un exemple. En un judici es demostra que l’acusat és un assassí en sèrie i aleshores el jutge dicta sentència: «Vostè, que ha acreditat que és un assassí en sèrie, queda en llibertat. I vostè, l’advocat defensor, condemnat a mort.» Això, per exemple, ha passat amb el tabac, cas en què han matat l’advocat defensor, quan el problema en si és el tabac. L’associació americana d’agències de publicitat té un axioma, que jo comparteixo bastant, que és que tot allò que és legalment produïble ha de poder ser legalment publicitat, amb les restriccions i limitacions que calguin. Si és legal produir tabac, també ha de ser-ho fer-ne publicitat. I, de fet, no és només que produir tabac és legal, sinó que, a més, la Unió Europea subvenciona les plantacions de tabac de les Canàries. Es pot conrear el tabac, es pot cultivar i recollir, es pot posar en caixes, es pot transportar i es pot vendre, però, alerta, no se’n pot fer difusió. Això és el que no té sentit: matem el missatger amb una doble moral farisaica. I crec que la solució no és prohibir-ho. Als llocs on s’ha prohibit, amb un desconeixement total de la naturalesa humana, el tabac s’ha fet més atractiu precisament perquè està prohibit; han reeditat una «llei seca» i a causa d’això entre els adolescents n’ha augmentat el consum.
R.G.: Al final tot condueix allà mateix: a l’educació i la capacitat reflexiva. Cadascú decideix voluntàriament fumar o prendre alcohol o no fer exercici o no fer-se un calibratge de càncer de còlon. Una altra cosa és el dilema, que ara no voldria encetar aquí, que és el bonus malus i la responsabilitat col·lectiva sobre la teva decisió individual. Si jo decideixo voluntàriament espatllar-me el cos, això m’ho ha de pagar el diner públic? Aquí entraríem en un debat ètic. A l’estat li interessa que estiguem sans per no haver de pagar diners. Jo crec que hem de treballar la manera de fer que la gent accepti i concebi la salut com un valor. Per tant, hem d’inculcar aquest valor en la consciència individual i en la col·lectiva.
“Si jo decideixo voluntàriament espatllar-me el cos, això m’ho ha de pagar el diner públic? Aquí entraríem en un debat ètic”
RAFEL GUAYTA
V.C.: L’educació és un tema recurrent. L’educació entesa des d’un punt de vista profund. Entesa com la capacitat de modelar persones. L’única solució és que la gent tingui el cap «ben moblat», és a dir, que tingui sentit comú. Parlem ara de l’última qüestió, que és la gran assignatura pendent: l’envelliment. És un tema del qual en el passat no s’havia parlat gaire i que ara, amb el tema de les pensions, preocupa. El 80% de la despesa mèdica d’una persona es produeix en els dos últims anys de vida, que és el moment en què les asseguradores no et volen renovar la pòlissa o t’incrementen el preu de l’assegurança de manera desmesurada; per tant, gairebé tothom acaba arribant a la mort a través de la sanitat pública. Què hem de fer amb tota aquesta massa crítica de la societat quan envelleixi, i quines conseqüències tindrà?
R.G.: Idealment tothom hauria de tenir un envelliment com el d’Okinawa, una illa del Japó que té la taxa de longevitat més gran del món. Aquest model d’envelliment es basa en la idea que el vell roman integrat en la societat, que és útil fins a l’últim moment, és el gestor de la seva vida; la gent gran està ocupada amb l’hort, parlant i comunicant-se amb els amics i veïns. D’aquesta manera les persones se senten actives, útils, estimades, confortades i part d’una societat fins al final. El problema és quan es tipifica això com un problema de salut pública, perquè no ha de ser així. L’envelliment és natural. El que sí que és un problema de salut pública és quan hi ha malaltia i quan no se sap què fer amb la gent gran. Cal potenciar la longevitat activa, que la persona gran se senti útil i, encara més important, que se senti integrada, encara que estigui malalta.
“No podem considerar problemàtica una etapa de la vida. Durant la vellesa pots sentir-te plenament vital, fer una revisió del passat i gaudir del present amb creativitat i llibertat”
JOSEP CASTILLO
J.C.: No podem considerar problemàtica una etapa de la vida. Durant la vellesa pots sentir-te plenament vital, fer una revisió del passat i gaudir del present amb creativitat i llibertat.
V.C.: El que dius podria ser una bona cloenda per a la xerrada: fer de la salut només un problema és un problema en si mateix. Tenim més eines que mai per viure-la amb equilibri i, paradoxalment, potser ens costa més que mai gaudir-ne. Gràcies per les vostres aportacions. Servirien per fer moltes altres xerrades. Això prova l’interès i la centralitat del tema.
Fotografies: Pere Virgili