No només la mort d’un ésser estimat ens porta a elaborar un procés de dol. Qualsevol esdeveniment que sigui viscut com una pèrdua posarà en marxa aquest procés. Avançar en el dol no depèn —com s’acostuma a dir— que “passi el temps” sinó d’allò que fem amb el pas del temps.
La pèrdua i la mort, una experiència inevitable en l’ésser humà; tan inevitable com haver de continuar vivint, fent que sigui part de la nostra història, de qui som i de com som. Quan la pèrdua esdevé una realitat, ha de ser elaborada mitjançant el que en diem procés de dol. Quan hom viu la pèrdua d’una persona estimada experimenta un dels esdeveniments vitals més estressants i, com a conseqüència, hi fa acte de presència el dolor i el patiment. Però no només la mort d’un ésser estimat ens porta a elaborar un procés de dol. Qualsevol esdeveniment que sigui viscut com una pèrdua posarà en marxa aquest procés; una ruptura sentimental, un canvi de residència, d’etapa evolutiva, la pèrdua d’un somni, de la feina, una disminució en les nostres capacitats, canvis en l’exercici de la professió, transicions en general, són alguns exemples de pèrdues que ens provoquen patiment i que, si es dóna un procés de transformació, ens condueixen cap a un creixement “postpèrdua”.
L’estudi i la investigació en l’àmbit del dol compta amb una llarga tradició. Part de la contribució teòrica als models del dol són els construïts en fases o etapes; una de les autores més reconegudes en aquest sentit ha estat Kübler-Ross. Aquest tipus de models que, indubtablement, han contribuït en bona part a la comprensió del fenomen del dol presenten també algunes limitacions; entre d’altres, subestimen el significat personal de la pèrdua i les accions que la persona afligida ha de dur a terme. Des d’una epistemologia constructivista-narrativa, compartim models teòrics que comprenen el dol com un procés actiu, dinàmic, en el qual les persones poden (i “han de”) fer el treball del dol per poder continuar amb les seves vides.
Integrar la pèrdua en la pròpia història de vida passa per una profunda revisió i reconstrucció d’aquella part del món de supòsits bàsics que ha quedat desafiat per la pèrdua. Aquesta revisió serà tan més profunda com major sigui l’impacte que la pèrdua té sobre la nostra vida i com més important sigui per a la nostra definició de qui som. Sigui com sigui, serà necessari mantenir un equilibri entre el record del passat i la inversió en el futur durant la resta de la vida, tal com expressa un dels experts internacionals més reconeguts en l’àmbit del dol i la psicoteràpia: el Dr. Robert A. Neimeyer. Alhora, també serà necessari mantenir un equilibri entre moments “orientats a la pèrdua”, en els quals ens centrem a sentir el dolor, l’enyor, l’absència…, i moments “orientats a la restauració”, en els quals siguem capaços de distreure’ns del dol i comprometre’ns de nou amb la crida que ens fa la vida (tal com proposen Stroebe i Schut en el seu model de “procés dual”). La clau d’aquest model rau, doncs, en l’oscil·lació entre aquests moments i la seva evolució al llarg del temps.
I ara que parlem del temps… avançar en el dol no depèn —com s’acostuma a dir— que “passi el temps” sinó d’allò que fem amb el pas del temps. Acceptar, amb tot el nostre ser, la realitat de la pèrdua, tot sentint el seu impacte i les seves conseqüències; treballar les emocions i el dolor de la pèrdua, (re)connectar amb la nostra espiritualitat, religiositat, creences en general; adaptar-nos al món sense l’altre, promoure canvis i desenvolupar nous rols; i reubicar emocionalment la persona estimada de forma simbòlica per poder establir noves relacions i seguir vivint són, seguint Worden, les quatre tasques del dol, el treball del dol, un treball que, tard o d’hora, tots hem de fer. I aquest “tots” significa això, “tots”. Ras i curt. I inclou infants, adolescents, persones amb alguna discapacitat, persones grans, etc. La voluntat de “protegir” els que considerem “més vulnerables” porta sovint a excloure’ls del dret a participar en els rituals, d’opinar, de sentir i d’expressar-se i, fent-ho així, els deslegitimem el seu dol, els traiem un dret i els desprotegim; perquè la pèrdua és inevitable també per a ells i elles però es veuen obligats a viure-la en la seva soledat, amb la seva fantasia. I, sovint, això fa més mal que bé perquè, entre d’altres lliçons que ens ofereix la mort d’una persona estimada, hi ha l’amor i la solidaritat i l’enfortiment dels vincles. I quan els excloem, els neguem viure aquest confort, aquest consol, aquesta companyia, aquest aprenentatge. Søfting, Dyregrov i Dyregrov ho deixen ben clar en el títol del seu article “Because I’m also part of the family”, on presenten una interessant recerca qualitativa basada en la vivència del dol en menors. La recomanació és alta i clara: incloure’ls i acompanyar-los és protegir-los, no del dolor que indiscutiblement sentiran, perquè això no els ho podem evitar, sinó protegir-los de viure i sentir aquest dolor en soledat.
Estic assumint, però no ho he fet explícit encara, que un procés de dol és una reacció normal, natural i esperable després d’una pèrdua i que, en la majoria de casos, no requereix una intervenció professional sinó l’escalf de la parella, la família, les amistats… Tanmateix, hi ha moments en els quals les persones senten que el dolor emocional de la pèrdua és superior als seus recursos (i als del seu voltant) per afrontar-la encara que vagi passant el temps; persones que experimenten dificultats des que va succeir la pèrdua i que necessiten intervenció professional per poder continuar amb les seves vides. És en aquests casos, quan la intervenció professional es fa necessària i acollim demandes en psicoteràpia per ajudar l’altre a atribuir significat a la pèrdua i a la pròpia vida amb la pèrdua, evolucionant de l’absència de significat al significat de l’absència, com titulava la tesi doctoral que vaig defensar fa ja uns quants anys.
I per treballar el propi dol, recomano als meus pacients recordar la regla mnemotècnica de les tres p, tres paraules rellevants per recordar mentre fem i ens transformem en el camí del dol: procés, permís i paciència. I una quarta, afegiria ara, dirigida a la societat: parlar. Perquè igual que les famílies, amb la millor de les intencions, poden aïllar els menors quan no els incorporen, com a societat també quedem aïllats (i aïllem els altres) quan no en parlem de forma natural i oberta.
I, mentrestant, un desig: viure amb intensitat, conscients que la mort és part de la vida.
Olga Herrero Dra. en Psicologia i vicedegana de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL