Una de les primeres mesures que es va prendre per fer front a la pandèmia de la COVID-19 va ser el tancament de centres educatius i universitaris. Els universitaris han estat els darrers a tornar-se a posar en marxa. Aquest tancament ha tingut un impacte molt important en la població infantojuvenil i en els joves adults, precisament perquè estan en una etapa del desenvolupament on és imprescindible la relació social i el contacte per créixer amb salut emocional.
Dra. Carol Palma, directora del grau en Psicologia de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL.
L’escenari del març del 2020 va ser de canvi radical de rutines i dels hàbits de vida, va suposar un desbordament emocional per la por al contagi, per les múltiples pèrdues tant d’éssers estimats com pèrdues ambigües (p. ex. economia familiar). A les llars més afortunades, els pares teletreballaven mentre cuidaven dels fills, supervisaven les tasques acadèmiques o intentaven sobreviure a la situació com podien i sense l’ajuda dels cuidadors amb qui comptaven habitualment. A més, el dia a dia estava inundat de quantitat d’informació sobre la pandèmia als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, una informació que també vivien en pell pròpia, sobretot a través dels pares.
Això va significar un augment inevitable de l’estrès a la llar que, en el millor dels casos, va abocar a un malestar emocional adaptatiu. Ara bé, a les llars més desestructurades o amb més dificultats, els nens i els adolescents estaven aïllats de l’entorn social, educatiu i sanitari i només tenien contacte amb la família. Molts d’aquests nens s’han trobat exposats a situacions de negligència a la seva cura, d’abús, de violència de gènere, a conflictes parentals greus, sense la possibilitat que els professionals de la sanitat, dels serveis socials o de l’educació, que són els que normalment pivoten la detecció de casos i les intervencions pertinents de protecció, intervinguessin. Per tant, tots els factors protectors o catalitzadors de resiliència van quedar enlaire i van deixar desprotegida la població més vulnerable: els infants i els joves, però també les persones grans. De fet, molta gent gran no va superar la malaltia, i ara molts dels nostres adolescents i joves tenen una esquerda molt important a la seva salut mental.
Aquesta pandèmia ha tallat un espai crucial del desenvolupament de la relació entre iguals, cosa que ha tingut conseqüències des del punt de vista emocional i del patiment, i ha estat un terreny fèrtil per a l’aparició dels trastorns mentals en adolescents i joves.
Primària i secundària van tornar a l’escola, però els estudiants universitaris, avui, encara no han tornat a la presencialitat completa. Aquesta població està en una fase inicial del desenvolupament de la seva esperada autonomia. El seu cervell està fent un procés molt important, en aquestes etapes, a molts nivells. Aprenen continguts, però s’aprèn gràcies a una comunitat educativa que catalitza diferents processos. Compartir experiències, debatre pels passadissos i al bar forma part de l’aprenentatge i del desenvolupament mental saludable dels nostres joves.
Durant més d’un any, aquesta pandèmia ha tallat, per necessitat, un espai crucial del desenvolupament de la relació entre iguals, cosa que ha tingut conseqüències des del punt de vista emocional i del patiment, i ha estat un terreny fèrtil per a l’aparició dels trastorns mentals en adolescents i joves, alguns dels quals amb vulnerabilitat prèvia i d’altres amb vulnerabilitat adquirida, que en un altre context potser no s’hagués manifestat mai.
Els adolescents i joves adults s’han enfrontat a canvis radicals en la comunicació amb els iguals, amb els seus mestres i amb la seva família. Han hagut de fer un ús excessiu de mitjans digitals com a única via de continuació dels estudis però també de relació social i d’oci. Una pantalla al món que ha fet aquestes tres funcions i que, en una situació de normalitat, hauria estat present però no com a únic mitjà.
Conseqüències
Està clar que tot això està tenint conseqüències en aquesta població, que van tenir molts problemes per mantenir un ritme biològic de vigília-son correcte, un patró alimentari estable i que van abandonar hàbits bàsics en molts aspectes de la seva vida que tots hem vist a les connexions per videoconferència.
L’algoritme del context, l’etapa evolutiva i l’impacte pandèmic en aquesta població té un resultat molt preocupant. Avui les urgències psiquiàtriques d’adolescents han augmentat un 40% respecte a abans de la pandèmia, els trastorns de la conducta alimentària s’han duplicat i la xifra de conductes autolesives i intents autolítics és esgarrifant si el comparem amb els índexs prepandèmics.
En què hem fallat?
No es tracta de buscar culpables sinó d’aprendre de la història que hem viscut. Ningú s’havia imaginat l’impacte d’un virus que sembla de ciència-ficció. El que s’ha fet tenia l’objectiu clar d’aturar la pandèmia. Ara bé, les dades ens marquen el camí, els nostres joves són el nostre futur i han quedat molt afectats perquè les mesures han trencat la seva etapa evolutiva. Prova d’això és que, en comparació amb els índexs prepandèmics, han augmentat en una setantena els joves que busquen ajuda perquè no volen viure més. Això és molt greu i no podem mirar a un altre costat.
Com podem ajudar?
Els adults els devem un acompanyament de qualitat perquè tinguin una recuperació saludable del que han viscut. La societat ha d’invertir molt seriosament en aquesta població. Actualment, els serveis públics no donen l’abast, no arriben ni a la detecció dels casos i molt menys als tractaments de qualitat. Tenim una sanitat amb professionals excel·lents que humanament no poden fer front a aquesta realitat. És necessari fer un pla estratègic en els nuclis naturals de detecció de casos: atenció primària, sector d’educació i serveis socials i d’atenció a la família. És necessari que els serveis d’intervenció psicològica tinguin la disposició en recursos humans per poder portar-ho a terme amb qualitat. Ja tenim les dades, no esperem més, siguem conscients de l’escenari, donem-hi prioritat i actuem per salvar el nostre futur.
Acompanyem
La millor eina per ajudar amb petites-grans accions és facilitar una diversificació en els canals de comunicació, sobretot face to face, sense pantalla: els professors han de començar a apropar-se als espais de convivència no acadèmics; les famílies han de dedicar temps als seus fills i filles; i els metges de referència han d’explorar la salut emocional en visites reals (la e-consulta serveix per a una ferida física, però l’emocional no es veu). S’han d’aplicar les mesures de seguretat que calguin, però siguem conscients que no hi ha res que doni més informació que mirar als ulls de l’altre i el llenguatge en directe. Hem de reobrir el canal de comunicació més antic que hi ha i demanar una atenció de qualitat als que seran els professionals del futur.