El 2020 ha vingut marcat pels efectes de la COVID-19. Com assenyala la filòsofa Marina Garcés, ens trobem davant d’una cruïlla plena d’incerteses on es poden visualitzar molts dels problemes que caracteritzen la nostra vida en comú, alhora que ens enfronta a nous reptes.
Xavi Martí, professor d’Economia Política Internacional del grau en Relacions Internacionals Blanquerna-URL
Aquest article aprofundeix en la dimensió econòmica precisament a partir d’un esquema de noves i velles dinàmiques reflectides en el context actual. Plantegem que, si bé la COVID-19 i l’escenari postpandèmic que es dibuixa permeten identificar canvis en l’estructura econòmica i la geoeconomia mundial, també reprodueixen i activen alguns fenòmens sistèmics vinculats a la globalització presents des de fa dècades.
Les conseqüències més visibles de la pandèmia econòmica són la gran caiguda de la producció, l’ocupació i el comerç global. El 2020, segons el Banc Mundial, el PIB global s’ha reduït un 4,4%; l’OMC estima que el comerç mundial ha caigut un 6%; i, segons l’Eurostat, a la UE l’atur ha crescut en 1,79 milions de persones fins a situar la taxa en el 7,5%, i la davallada de la inversió i el consum s’ha traduït en una deflació interanual del 3%.
La caiguda dels ingressos fiscals i les necessitats de despesa creixents han disparat els dèficits públics a nivells impensables fa un temps, superiors a l’11% a la zona euro, cosa que ha fet saltar pels aires el principi de consolidació fiscal en els plans d’estabilització macroeconòmica d’inspiració neoliberal. El deute públic s’ha enfilat per sobre del 100% en moltes de les principals economies. El caràcter ultraexpansiu de les polítiques fiscals i monetàries contrasta amb l’austeritat imperant després de la crisi del 2008.
Es preveu una certa reversió dels processos de deslocalització, en els quals la garantia de les cadenes d’abastiment esdevingui un dels objectius estratègics, encara que sigui a costa d’una taxa de benefici menor.
La pandèmia també ha incidit en processos estructurals de la globalització. La dificultat per revaloritzar els excedents als anys setanta feu que les grans corporacions deslocalitzessin els segments del procés productiu intensius en mà d’obra a països perifèrics per revertir la tendència decreixent de la taxa mitjana de guanys. Això ha donat lloc a les cadenes de valor global, impulsades per la liberalització de mercaderies i capital, la producció flexible i les TIC. Des de la dècada passada el fenomen presenta signes d’alentiment i, fins i tot, un cert retorn de la inversió cap a les economies centrals per la reducció de la bretxa salarial des d’un punt de vista internacional, l’escalada proteccionista i l’aposta de la Xina pel mercat interior. La irrupció del coronavirus i les restriccions a la mobilitat mostren els riscos d’aquest model, amb disrupcions en la fabricació i escassetat en els subministraments. Per tant, es preveu una certa reversió dels processos de deslocalització, en els quals la garantia de les cadenes d’abastiment esdevingui un dels objectius estratègics, encara que sigui a costa d’una taxa de benefici menor.
Un altre fenomen estructural que s’ha accelerat en aquest darrer any ha estat la digitalització de l’economia. L’anomenada quarta revolució industrial consisteix en l’automatització total dels processos i s’articula entorn de l’aprofundiment de la robotització, d’internet, de la intel·ligència artificial, la tecnologia 3D o la realitat virtual. Aquesta acceleració, si bé ha tingut com a traducció més visible el desenvolupament de les plataformes de serveis —a més de penetrar amb força en les esferes d’oci i les relacions socials—, també té efectes en les formes d’organització empresarial i en la robotització dels processos productius. Sota el mantra del progrés tecnològic, aquest fenomen planteja reptes profunds respecte a la flexibilitat laboral. Si la taxa de guany es mesura per la relació entre la productivitat laboral i el cost salarial, i l’increment de la productivitat ha sigut baix en els darrers anys (1-2%), la desregulació del mercat del treball esdevé el factor compensador. L’economia digital aprofundeix aquest procés, amb nous models laborals flexibles i la precarització dels contractes, sobretot en algunes activitats terciàries i àmbits altament robotitzats. Un estudi recent del World Economic Forum reconeix que l’efecte net de la robotització en les principals economies del món serà la destrucció d’uns cinc milions de llocs de treball.
Aquest fet incideix en un altre aspecte central de la dinàmica econòmica dels darrers anys i que la pandèmia també està reproduint: l’augment de les desigualtats. A més de la devaluació salarial abans esmentada —temporalment continguda mitjançant els ERTO i l’expectativa d’una renda mínima vital—, la basculació de l’economia vers les finances en els darrers temps, a banda de generar una inestabilitat creixent en el sistema, desplaça l’acumulació cap als dividends i guanys d’actius financers, cada cop més desvinculats de l’economia productiva. És paradoxal com el 2020 s’han assolit rècords històrics de caiguda del PIB (economia real) i de pujada dels valors dels actius en els mercats de capital (economia financera). El pes creixent de la renda financera dels agents econòmics esdevé un reproductor potent de desigualtats entre les elits, amb gran capacitat d’accés al crèdit, i les altres capes de la societat, cada cop més empobrides. Territorialment, tal com mostren els informes d’OXFAM, dels 9,8 bilions de dòlars gastats en el món per fer front a la COVID-19, el 83% correspon a trenta-sis països rics (amb una mitjana de 700 dòlars per persona) i només el 0,4% als cinquanta-nou països d’ingressos baixos (amb una mitjana d’entre 28 i 4 quatre dòlars).
La pandèmia també està precipitant canvis en la geoeconomia mundial. El 2021 s’espera que la Xina creixi a una taxa superior al vuit i que, juntament amb Corea del Sud i Taiwan, liderin el dinamisme de l’economia mundial. De fet, la Xina està en ple procés de reorganització del seu model econòmic vers el mercat intern i la reducció de la dependència de les exportacions, i mostra una voluntat decidida de doblar la seva participació en el PIB mundial durant la pròxima dècada.
El coronavirus sembla haver arraconat, en part, la lluita contra el canvi climàtic. L’eclosió d’iniciatives socials que reclamaven més acció pel clima, moltes de les quals liderades pels joves, ha estat desplaçada a un segon terme en l’agenda internacional. Si bé l’alentiment de la producció, el transport i el comerç mundial han reduït lleugerament l’emissió de CO2, la seva concentració atmosfèrica no ha deixat d’augmentar. La COVID-19 ha posat en entredit l’omnipotència que semblava conferir-nos la modernitat tecnològica i la societat del coneixement, embolcallada per la capacitat d’acumular i gestionar dades. Citant de nou Marina Garcés, la major consciència de la nostra vulnerabilitat, també desigual, ha vingut acompanyada d’una major consciència d’allò que ens és comú i compartim. Una bona oportunitat per construir una economia menys depredadora i competitiva i més cooperativa, que miri a una nova normalitat.