El passat dia 6 d’octubre la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals (FCRI) va celebrar un acte de comiat als professors que s’havien jubilat en acabar el curs 2019-2020. Durant l’acte, la professora Caterina Molina va llegir aquest text, una reivindicació de les humanitats i una reflexió sobre l’acte d’ensenyar. Us el reproduïm a continuació.
Soc avui amb vosaltres per expressar-vos la meva gratitud, gratitud per tots aquests anys; perquè, compartint espais i contextos, hem pogut compartir també una vida feta d’afectes, de converses… i, de vegades, de sentits íntims i de neguits.
Mentre feia aquest text, em venien també espontàniament a la memòria les persones amb qui havíem coincidit al principi de la Facultat —fa més de vint-i-cinc anys—, com la Pau Bolaños, el Daniel Jones, la Montse Bofarull, la Montse Guillem, entre d’altres, com si, en tancar una etapa de la meva vida, alguna cosa dins meu els convoqués sense que ells puguin ser ja físicament aquí. I encara que sembli difícil d’imaginar, són aquí també els estudiants de tots aquests anys.
Recordaré les classes d’anglès, on era possible sentir que formàvem part d’un equip de persones diverses que podien parlar de tots els temes enriquint-se i divertint-se alhora. I la companyia i els autors de la Unitat Formativa d’Estètica, i les classes de llengua per a estudiants d’arreu. Quanta riquesa acolorida de caràcters i de vides, i de mons! I els seminaris…
I, sobretot, l’assignatura Teoria de la Comunicació i de la Informació (TCI, com diuen els estudiants), amb la Unitat Formativa de Semàntica i Pragmàtica. Heu de saber que m’ha fet sentir com a casa el lema “Ser i saber”. Aquest lema m’ha permès tenir la confiança de continuar amb els temes que m’han preocupat mentre feia la tesi i, sempre, com la mentida i la il·lusió, la comunicació i la societat…
Però aquest sentiment de gratitud no va sol. Hi ha també un sentiment de tristesa. Tristesa, perquè allò que més estimava, que era la proximitat amb aquell que vol aprendre, amb l’estudiant, ja no serà més, almenys com ha estat durant els trenta anys llargs de docència. I sé que això és, necessàriament, un dol. Perquè, què pot ser més bonic per a algú que sempre ha volgut comprendre trobar algú que vol aprendre? I encara que no sempre hagi estat fàcil aquesta relació, a causa del gran nombre d’estudiants per classe, o perquè no havien consolidat l’hàbit de l’atenció, o perquè hi havia dies difícils, sempre els recordava que comunicar-se era relacionar-se i compartir i que havíem d’aprofitar la relació perquè era un regal, una possibilitat de canvi. Un regal, sí, encara que els pares haguessin pagat molts diners. Per això mateix, potser era fins i tot un doble regal.
“Perquè, en la comunicació, tot és benvingut”, els deia. Ho podem aprofitar tot, tal com fa la directora Agnès Varda a Els espigadors, l’espigadora. I Kurosawa i Kaurismäki a totes les seves pel·lícules. I, potser, quan deia això, algú s’estava adormint o parlava o mirava el mòbil. I aleshores m’hi acostava i me’l mirava i li preguntava el seu nom. I gairebé sempre apareixia un somriure…, si no era que es posaven massa tensos. I tant si somrèiem tots dos o només jo, havíem establert un vincle, un vincle en què ens reconeixíem en una relació particular. Perquè, com diu Martin Buber, la paraula primordial jo-tu només es pot dir amb tot l’ésser. Aquest vincle creat entre éssers sempre era allí quan, per les raons que fossin, la classe costava, perquè on es diu tu, no hi ha cap mena de cosa. Això ha estat bonic… Ric perquè he pogut fer molts i molts vincles amb tanta gent i amb gent tan diferent! He constatat una vegada i una altra que, sense afecte, no hi ha vincle; sense vincle, no hi ha interès i, sense interès, no hi ha vida. I, a la classe, jo els necessitava vius!
Pedagogs com Max van Manen han parlat d’aquest vincle des de la perspectiva fenomenològica hermenèutica com una mena de maternatge. Maternatge necessari avui, que, com sabeu, les mares treballen en jornades laborals sovint extenuants mentre la masculinitat roman mig atordida entre vells hàbits i la mandra de repensar-se per por de quedar-se sense privilegis atàvics. Maternatge necessari arreu, deia, amb els nostres joves, víctimes fàcils d’una societat en què la precarietat dels vincles es tradueix en una avidesa per consumir o substituir il·lusòriament el tenir amb allò que no és cosificable: la cura, l’atenció, l’amor.
I així he anat fent… I ara que ho dic, em sembla un miracle que una cosa tan senzilla com aproximar-se amb tot l’ésser pugui fer crear una cosa tan gran com un vincle.
Doncs bé, després d’expressar-los de moltes maneres què important que era la relació jo-tu, havíem de contemplar una altra paraula primordial: jo-allò. Perquè si la paraula primordial jo-tu crea el món de la relació, el món com a experiència pertany a la paraula primordial jo-allò. I així continuàvem… I no era fàcil perquè sabem per experiència que ens costa percebre la realitat tal com és. Fàcilment, confonem les nostres projeccions amb la realitat. La famosa caverna de Plató no es dissol pel fet d’entendre’n el significat. Dissoldre les ombres que ens dificulten veure la realitat és una feina àrdua i lenta que requereix molta disciplina. A les classes, simplement provava de confrontar-los amb les seves construccions; no és fàcil quan ens identifiquem amb els nostres prejudicis, amb el que creiem de nosaltres mateixos i dels altres.
Per això era habitual que, en parlar del món com a experiència, com a experiència que havíem de reflexionar, quedessin sorpresos. Tan acostumats com estaven a memoritzar, se’ls feia una tortura veure’s confrontats amb el pensar, i m’ho deien. A vegades podien quedar fins i tot en estat de xoc, del qual alguns no es recuperaven fàcilment. Sí, alguns acabaven enrabiats amb l’assignatura, i amb mi. Em va passar el darrer curs quan els vaig dir que, amb el cos, havíem d’anar amb compte. Perquè, de la mateixa manera que, quan anàvem al mercat, havíem de passar per caixa, les tecnologies del cos s’acabaven pagant en més d’un sentit, encara que es presentessin il·lusòriament com a gratuïtes, modernes i transgressores.
Tristament, les institucions i la societat, seguint una màxima prepotent i arcaica segons la qual allò artificial és superior a allò natural, passen per alt la relació amb la natura, i amb el cos i la seva experiència. En lloc d’ensenyar-nos a coneixe’ls i a estimar-los, la natura i el cos queden cosificats, reduïts a cosa i, en fer-ho, els traiem la vida, en un acte d’orgull del qual estem patint les conseqüències ara mateix. Em refereixo, entre moltes altres coses, a les violacions col·lectives i a la pornografia que consumeixen els infants o, si voleu, al virus o verí, tant si és una quimera fabricada com si respon als canvis que lentament ofeguen els ecosistemes dels quals depenem.
En tot cas, sempre he preferit que estiguessin enfadats —un altre afecte— que indiferents. Els qui teniu fills sabeu que les criatures són capritxoses i que no és bo amanyagar-les amb capricis, perquè els malmetem el sentiment de comunitat, els dificultem el pas a la vida adulta, a la responsabilitat i al compromís.
Tots aquests anys, a més, he tractat de recordar-los una altra relació, la relació amb l’esperit, no només en el sentit que li dona Hannah Arendt a La vida de l’esperit, sinó en el sentit més transcendent vinculat al cos i a l’emoció, o, si voleu, als valors i a les virtuts. Aquest mode evolucionat de la ment que han conegut molts místics arreu del món només s’expressa quan som capaços de detectar els nostres autoenganys i d’aparcar els interessos personals i egoistes —o els nostres intents de manipulació i de control— i de vetllar pel coneixement de la veritat, pel bé de la comunitat, pel cultiu de la bellesa i de l’amor. Aquestes paraules també els xocaven.
En aquest sentit, per facilitar-los les lectures que els havia preparat i ajudar-los a la comprensió del sentit profund i ineludible que tenien, quan començava el curs, els preguntava quatre coses que ara us pregunto, per acabar, a cada un de vosaltres: Què preferiu, la pau o la guerra?, Què preferiu, la veritat o la mentida?, Preferiu que us tractin bé o que us maltractin?
Com que, com ells, segur que contesteu que preferiu la pau, la veritat i que us tractin bé, us en vull faré dues més: Que us heu posat prèviament d’acord per contestar el mateix? I si no us heu posat d’acord ni ningú us ha dit què havíeu de contestar, d’on surt aquesta resposta unànime?
Aquesta és la base comuna i l’horitzó per als quals hem de treballar els educadors i els adults sabent que trair aquest anhel profund és trair allò que tenim en comú i allò a què aspirem. Vull dir que oblidar aquests anhels profunds de veritat i de pau és trair l’amor que ens agermana: és trair el cosmos humà. Però per això som aquí, per donar exemple, perquè donar exemple tot estant atents als errors propis és, a parer meu, la garantia de la humanitat del futur.
Ara com ara, són imprescindibles els departaments d’humanitats, com el que hi ha a la nostra Facultat, per preservar allò que hi ha de més íntim en l’humà.
Caterina Molina Compte