Conversa entre Josep Maria Carbonell, Josep Maria Vallès i Ferran Sáez
Les darreres eleccions generals van dibuixar un mapa polític inèdit a Espanya, el sorgiment de noves forces polítiques que van trencar el bipartidisme. Intensos mesos de negociació han abocat a unes noves eleccions el 26 de juny. Com han influït la crisi econòmica, els casos de corrupció i la vella política en el sentiment de cansament de la ciutadania? I els mitjans de comunicació? Existeix una nova manera de fer política? Està en crisi la vella política? Per respondre a aquestes qüestions el degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, Dr. Josep Maria Carbonell, al Parlament català durant molts anys, condueix aquesta conversa entre el Dr. Ferran Sáez, assagista i professor del Màster Universitari en Comunicació política i social de Blanquerna, i el Dr. Josep Maria Vallès, catedràtic emèrit de la UAB, fundador dels estudis de ciència política a Catalunya, també exdiputat al Parlament i una de les persones que van donar suport a Barcelona en Comú.
Josep Maria Carbonell: La política no ha estat sempre en crisi? O creieu que ara vivim una crisi del sistema polític que és diferent d’altres etapes?
Josep Maria Vallès: Jo diria que la política no està mai en crisi. La nostra societat necessita política. Sempre n’hi ha hagut, i n’hi ha a Corea del Nord, a la República centreafricana, i n’hi ha a Europa. El que estem notant és la crisi de la política democràtica, que té problemes, i greus. Convé distingir entre el concepte de política, que és la forma que té la societat de gestionar els conflictes, i la política democràtica, que és l’intent de fer-ho amb la mínima violència i el mínim de coacció possible. Aquest tipus de política sí que està en crisi des que es va trencar el pacte entre principis democràtics i capitalisme, un pacte que s’havia fet després de la Segona Guerra Mundial i que va començar a fer aigües perquè al capitalisme ja no li convenia. Vam entrar, ja fa dècades, en una crisi de la política democràtica.
J.M.C.: Des de la liberalització econòmica dels 90 comença a Europa un cert qüestionament del pacte polític dels anys 50?
J.M.V.: Si volem posar-hi data, podríem dir que és aquesta, però els indicis són anteriors. Hi ha tres grans llibres de començaments dels 70 que, d’una forma o una altra, fan referència a la crisi de la democràcia representativa: La crisi fiscal de l’estat, de James O’Connor; La crisi de la governabilitat de les democràcies, que és un estudi signat per Crozier, Huntington i Watanuki, i, finalment, La crisi de la legitimació, d’Habermas. Es van publicar entre els anys 73 i 75 i ja s’especulava que el sistema presentava deficiències importants. I a partir d’aquests tres llibres origen, durant finals dels 70, 80 i 90, a les ciències polítiques hi hagut desenes de llibres sobre la crisi dels partits, del parlament, de la representació, de les administracions, etc.
Ferran Sáez: Però, de tots aquests llibres que preveien l’enfonsament d’alguna cosa, l’únic que va encertar va ser el d’Emmanuel Todd amb relació al socialisme. L’any 76 deia que el socialisme no tenia cap mena de recorregut i que era aritmèticament impossible que aquest sistema funcionés, i l’any 89 aquesta profecia es compleix i el socialisme real s’ensorra. En canvi, del que preveien els altres, no s’ha ensorrat res del tot. Jo crec que val la pena tenir memòria sobre els projectes que sí que han fracassat i diferenciar-los d’altres que tenen problemes gravíssims, com és el nostre, però que són d’aquells malalts que van tirant endavant.
J.M.V.: Els llibres dels 70 no vaticinen el col·lapse de les democràcies representatives sinó que registren defectes importants. No tenen una vocació profètica. I en aquest sentit és cert que la democràcia i el capitalisme han donat proves de tenir bona salut malgrat les crisis que van patint.
J.M.C.: Podem acordar que a Europa fa almenys 20 anys que vivim una certa crisi de model de la democràcia representativa. Però em pregunto: i els Estats Units, que no han viscut els anys 50, ni el pacte post-Segona Guerra Mundial i, en canvi, tenen la Constitució més antiga i han gaudit de molta estabilitat? Podríem dir que els Estats Units també viuen una crisi de les seves institucions democràtiques?
J.M.V.: Europa i els Estats Units són dues societats amb una història, estructures socials i institucions polítiques molt diferents. La democràcia representativa americana s’ha basat històricament en l’exclusió d’una part molt important de la població que no va a votar i que es fa tot el possible perquè no voti. A base d’això, han mantingut un sistema polític que podríem considerar estable, però basat en l’exclusió. En les eleccions en què participa més gent, que són les presidencials, es mouen entre el 50 i el 60%, i hi ha eleccions locals de grans capitals en què participa entre el 5 i el 7%; les eleccions parlamentàries tenen una participació entorn del 25-30%. Un sistema muntat sobre aquestes bases és poc comparable amb una democràcia representativa europea en què la participació sempre està per sobre del 50% i en alguns casos ha arribat al 70 i el 80%. Hi ha una implicació del conjunt de la ciutadania.
FERRAN SÁEZ:
“A Espanya existeix una cosa molt significativa a la qual no es dóna importància: a diferència de França, la classe treballadora no s’ha passat a l’extrema dreta”
F.S.: Jo sempre he pensat que una de les grans diferències és que per a molts nord-americans la idea de democràcia forma part de la identitat nacional, i això és molt important. Per a ells la democràcia és una qüestió identitària. Existeix un acudit referent a la comparació entre Europa i els Estats Units que diu: “Certament, als Estats Units sempre està planant l’ombra del feixisme però, curiosament, aquest helicòpter sempre acaba aterrant a Europa.” Allà no hi ha aterrat mai, el feixisme.
J.M.V.: És cert que han tingut alguns moments però mai s’ha arribat a consolidar una estructura política del tipus de partit únic com la de Franco o Mussolini. Però de partit únic n’hi ha hagut als Estats Units; hi ha hagut estats en què han tingut partit únic durant molt de temps i també estructures caciquistes, autoritàries i corruptes. Però per això no m’agrada comparar ni dir qui és millor. Ells se n’han sortit d’una manera i nosaltres d’una altra.
J.M.C.: En les primàries actuals, amb l’emergència de Trump i de Bernie Sanders, es demostra també una crisi de representació i de política dels dos partits bàsics. I també és una crisi de l’establishment del Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que ha fet emergir dues personalitats molt extremes.
J.M.V.: Sí. Es van polaritzant posicions i alguns estan dient que potser sí que caldria anar cap a un sistema més parlamentari i menys bipartidista. El bipartidisme sempre ha funcionat perquè hi havia una part dels estats que tenien una clara hegemonia d’un partit o de l’altre, però això potser ja no és funcional.
J.M.C.: Passem, si us sembla, a Espanya. Podem afirmar que Espanya viu una crisi política molt forta i, fins i tot, jo m’atreviria a dir de legitimació de les seves institucions. Hi ha una certa similitud amb la crisi de finals dels 80 d’Itàlia, en què pràcticament va produir-se una caiguda del sistema republicà i del sistema de partits?
F.S.: El cas d’Itàlia presenta unes extravagàncies que a Espanya s’han donat però de forma molt marginal, amb Jesús Gil, per exemple. Jo crec que els casos de corrupció que hi ha hagut a Espanya no són comparables amb la infiltració de la màfia dins de la política italiana, però des del punt de vista de la percepció que pot tenir qualsevol persona sí que podrien arribar a ser equiparables. El que va passar a Itàlia va ser un col·lapse total del sistema, i el d’ara és més aviat una reformulació. El fet de repetir unes eleccions crec que representa simplement un moviment magmàtic, un algoritme que es mou però que encara no s’ha redefinit. Donar per morts els partits tradicionals em sembla molt precipitat. Molts nous partits van aflorar arran de problemes relacionats amb la crisi i la corrupció, però poden marxar també per la mateixa raó. Jo crec que en el moment en què la taxa d’atur se situï en la normalitat, molts partits que ara tenen molt predicament deixaran de tenir-ne.
Josep Maria Carbonell:
“La crisi institucional de la política democràtica té una arrel important en el model de desenvolupament econòmic que hem viscut”
J.M.V.: La crisi italiana i l’espanyola que s’assemblen són les d’avui i no les dels 80. Els anys 70 i 80 a Itàlia es jugava la Guerra Freda i allà hi ha moltes coses que encara no acabem de saber i que van portar a la implosió del sistema de partits; hi havia molts moviments subterranis, terrorisme de dretes, un terrorisme d’esquerra molt dubtós, un context històric molt especial… En canvi, en la crisi actual sí que hi veig paral·lels tant amb Itàlia com amb França. Estem en una crisi de la democràcia representativa a Europa que es manifesta de formes diferents i amb més o menys intensitat, però que guarden relació. Aquí fem una crítica a la Transició i els que l’hem viscut sabem el punt des d’on l’arrencàvem i sempre l’hem considerat beneficiosa, però és cert que en aquell moment es va haver de comprar un model que ja donava símptomes de crisi. En els anys 78, 79 i 80 adoptem el model de partits i democràcia parlamentària, i ja hi havia autors que alertaven que aquest model no acabava de funcionar. Vam comprar un model una mica antiquat ja aleshores.
J.M.C.: Però hi havia altres models per comprar?
J.M.V.: No, no n’hi havia cap altre. Vam acabar abraçant el model que hi havia, i les possibilitats realistes que teníem eren només la democràcia parlamentària i respectar el benestar, el capitalisme regulat i una constitució que preveia una economia social de mercat. I amb allò hem anat tirant però d’una forma cada cop més insatisfactòria. Hi ha uns vicis interns en el model que s’han manifestat. Jo no comparteixo la idea que, passada la crisi econòmica i social, el model polític es recompondrà. Crec que la crisi deixa un impacte, uns estralls i un paisatge en ruïnes no solament econòmic sinó també en termes de pautes de socialització que farà que les generacions que l’han viscut no reaccionin de la mateixa manera que van reaccionar les generacions que van viure la Transició o la Guerra Civil o la República. Per a ells, és diferent l’impacte de la precarietat laboral, del treball pagat amb salaris de pobresa, de la incertesa, dels drets laborals que comencen a ser vistos com un privilegi.
F.S.: Jo crec que a Espanya existeix una cosa molt significativa a la qual no es dóna importància: a diferència de França, la classe treballadora autòctona no s’ha passat a l’extrema dreta. A França sí. I això és una cosa de la qual ens podem sentir orgullosos.
J.M.V.: Això és un mèrit del PP perquè va ser capaç de xuclar una capa sociològicament molt de dretes i la va integrar en aquest partit que coneixem ara. I és cert que és una característica positiva, però no oblidem que en el PP es manifesta de tant en tant aquesta inclinació.
J.M.C.: Entenc, doncs, pel que dieu, que la crisi institucional de la política democràtica té una arrel important en el model de desenvolupament econòmic que hem viscut, és a dir, un capitalisme menys regulat que comporta una liberalització de serveis i un cert desmantellament del que havia estat l’estat del benestar.
Josep Maria Vallès:
“La crisi deixa un impacte, uns estralls i un paisatge en ruïnes no solament econòmic sinó també en pautes de socialització”
J.M.V.: Quan Aristòtil es refereix al model polític que funciona bé diu que és aquell en què la riquesa i la propietat estan ben repartides, perquè els rics ni saben ni volen obeir i els pobres adopten posicions massa submises. Si no hi ha una equiparació relativa de recursos socioeconòmics, el sistema no s’aguanta. I jo crec que estem justament aquí: en termes europeus, fins als anys 60 havíem anat cap a una equiparació relativa de recursos i a partir d’un determinat moment comença a establir-se aquesta escletxa de desigualtat que és el que provoca la inestabilitat de les institucions de la democràcia representativa.
J.M.C.: Una de les primeres raons d’aquesta crisi és precisament el desenvolupament del model econòmic a Europa en els darrers 25 anys. Gradualment, podem veure com la separació entre rics i pobres augmenta notablement des de la Gran Bretanya a Espanya o Itàlia. També, però, jo voldria analitzar els mecanismes de la democràcia parlamentària. Són millorables? I, si ho són, quines haurien de ser les mesures a prendre? Des del sistema electoral, el Parlament, el poder executiu, el judicial? Quines haurien de ser les prioritats en aquest procés de reforma per millorar la democràcia parlamentària?
F.S.: Jo intueixo que hi ha un problema de percepció externa. La percepció que pot tenir qualsevol persona sobre el que passa dins del Parlament és misteriosa. Té un punt enigmàtic. Per no parlar del funcionament del sistema judicial. Jo crec que hi ha un punt estructural: hi ha aspectes que es poden millorar perquè la llei electoral és manifestament millorable o perquè un Parlament no ha de millorar només a base de comissions. Però també hi ha una qüestió perceptiva: a mi em fa la impressió que la tendència ha estat a la informalitat, que la gent es tregui la corbata en el Parlament. Hauríem d’aprendre dels anglesos i, en aquest cas, acceptar que l’autoritat s’ha de revestir d’una certa dignitat, però no per subratllar el punt autoritari, sinó per allò que Montaigne anomenava la “mística de la llei”. És a dir, la gent obeeix la llei perquè existeix una mística. I jo crec que com més informal s’ha fet una institució, menys credibilitat ha acabat tenint.
J.M.C.: Si volem un Parlament que representi menys els partits i més la gent i en què el diputat tingui contacte amb el ciutadà, hem d’anar cap a circumscripcions uninominals. Però per evitar les conseqüències negatives del model britànic o americà, crec que el camí és anar cap al model francès, és a dir, en què s’elegeixi un candidat a cada circumscripció. Per exemple, el districte de Ciutat Vella elegiria el seu propi representant. Crec que hauríem de tenir un Parlament més representatiu de la gent, amb un diputat que cuidés dels seus representants i que fes d’intermediari entre els representats i els poder polítics. D’altra banda, si féssim una reforma electoral, quin sistema triaríem?
J.M.V.: Jo no començaria mai pel sistema electoral. La pregunta no és com elegim uns representants sinó quina funció volem que facin i com volem que la facin i, en funció del que volem que facin, aleshores els elegirem d’una manera o una altra. Jo crec que la funció del Parlament en una societat com la nostra és controlar que el Govern ha fet el que va dir que faria, i no intentar que faci el que li agradaria al Parlament. Si el Govern té majoria, té un mandat per fer un programa, i el que cal és controlar si està complint el que va dir que faria. Totes aquestes mocions i declaracions parlamentàries que s’aproven comporten hores i hores de transaccions, debats, esmenes i votacions, i no serveixen per a res. Quin Parlament imagino? Un amb pocs diputats però ben dotat d’experts tècnics al servei dels diputats i molt ben dotat en sistemes d’informació online amb allò que està fent el Govern. I, a partir d’aquí, controlar que compleixen el que van prometre.
Josep Maria Vallès:
“La funció del Parlament en una societat com la nostra és controlar que el Govern ha fet el que va dir que faria, i no intentar que faci el que li agradaria al Parlament”
F.S.: Crec que, en cas que fos així, tots els líders dels partits dirien “el meu programa electoral diu que us farem feliços i repartirem les coses millor”. És a dir, en un context així, tot els partits, per un mínim d’astúcia, farien programes electorals d’una vaguetat extraordinària perquè no els poguessin retreure que no han fet el que havien promès…
J.M.C.: Josep Maria, em fa l’efecte que tu parles molt des d’un Parlament petit amb poques competències reals. Però pensa en un Parlament amb plenes competències que té com a funció de legislar però, a més, representar la gent. El Parlament ha de tenir cura de la gent que l’ha votat. Si un diputat és elegit pels ciutadans, ha de retre comptes del que ha fet per aquesta gent.
J.M.V.: D’acord, depurem el discurs. El Parlament català, òbviament, s’esforça per trobar espais per legislar, però fins i tot els parlaments estatals d’avui dia han perdut capacitat de legislació. I això és el que em porta a dir el que dic. Donem capacitat sobretot de control sobre compliment de decisions promeses o compromeses però no pretenguem donar-los intervenció en allò que avui ja no poden fer. Quan es demana un diputat de districte més proper al ciutadà, cal evitar pensar en termes localistes. Això funciona on el govern local és molt feble. A Anglaterra, per exemple, amb un govern local feble perquè és un estat completament centralitzat, o a França, on ha funcionat històricament la figura d’alcalde diputat, perquè l’alcalde és el diputat i el diputat és l’alcalde. Atenció a convertir el Parlament en un “consell d’alcaldes”. Crec que a un parlament nacional li corresponen eines i instruments d’avaluació de les polítiques públiques d’interès general.
F.S.: Només un matís. També es pot mirar al revés, això, i veure que aquí hi ha una sobretendència dels governs municipals a fer legislacions i a transformar la declaració universal dels drets humans. Dos exemples. Fa poc a Manresa es van posar a parlar sobre la menstruació. A banda de grotesc, mostra fins a quin punt el poder municipal aquí moltes vegades està sobrelegitimat per ell mateix. És a dir, hi ha com una mena de superioritat moral del poder local, del poder municipal, amb relació als altres poders. Jo no crec que hagi de ser l’ajuntament de Barcelona qui obri el debat sobre la monarquia i la república.
J.M.V.: Però aquest és un altre problema. Quin és l’àmbit que reconeixem en el poder de l’autonomia municipal? L’esquerra, en tota la lluita del segle XIX, entre progressistes i conservadors, una de les banderes que té és la de l’autonomia municipal. Si s’usa bé o no, seria una altra cosa.
J.M.C.: Un altre tema que tenim sobre la taula és la corrupció. Jo no crec que n’hi hagi més que abans. El que sí que tenim és una transparència i uns mecanismes de control superiors. Com veieu vosaltres aquest tema?
F.S.: Jo el que faria, encara que soni lleig, és relativitzar-ho en aquesta direcció que ara apuntaves. Hi ha gent que pensa que en l’època del franquisme no hi havia corrupció, però el fet és que n’hi havia molta més, el que passa és que no sortia a la llum. Associar la democràcia a la corrupció és un mal negoci i molt perillós. El problema és com fer entendre a la gent que el discurs de l’augment de la corrupció potencia el descrèdit de les institucions polítiques i de la mateixa democràcia. La gent ha d’entendre que ara veiem coses que abans no vèiem però no per això hem de pensar que la democràcia parlamentària sigui intrínsecament corrupta, perquè era molt més corrupta la dictadura.
Josep Maria Carbonell:
“No crec que hi hagi més corrupció que abans. El que sí que tenim és una transparència i mecanismes de control superiors”
J.M.V: Fins i tot, en algun moment ens podem preguntar per què, si més o menys tothom diu ara que ja ho sabia, ens escandalitzem tant i abans no ho fèiem? Per exemple, a l’època del govern de Pujol, molta gent deia que sabia que els fills anaven amb comissió, però la diferència és que abans la gent no s’escandalitzava. Es tendia a donar-ho relativament per tolerable i, en canvi, ara ens entra l’escrúpol extraordinàriament social. Compartim que la corrupció no és sistèmica en aquest país si ho compares amb aquests països que has d’anar pagant a tothom per poder obtenir una plaça a l’escola o un servei a l’hospital. Dic que no és sistèmica. Sí que convé augmentar el control i la transparència de l’acció pública. És veritat que ja es treballa amb temes de claredat en les transaccions públiques i en els patrimonis dels polítics, però s’ha d’avançar més. I també també s’hauria de guanyar en diligència judicial quan s’hagin iniciat processos de corrupció, perquè si hi ha retard en el procés es perd l’efecte exemplar de l’administració de justícia.
J.M.C.: Cal obligar el poder polític a ser més transparent, però també penso que hem d’exigir transparència a determinats poders privats que tenen molta incidència en l’esfera pública, com per exemple els mitjans de comunicació, la banca o les companyies de serveis. Passem a un altre tema. Una de les paradoxes que viu el món de la comunicació és que ara, com mai, la humanitat té la possibilitat de crear finestres de comunicació, però els estudis posen de manifest que mai com ara s’ha produït una concentració de mitjans, sobretot pel que fa als continguts de prime time, és a dir, els informatius que arriben a la gran part de l’opinió pública. Això ens porta a preguntar-nos si és necessària una regulació que tingui en compte la concentració de la propietat dels mitjans, l’accés a l’esfera pública o el millor és deixar que s’autoreguli?
F.S.: Crec que on s’ha de posar la lupa no és en l’espai de la informació, sinó en el de la ficció. El que realment té una major influència no són els telenotícies sinó els serials. Per exemple, en la normalització i acceptació social del col·lectiu de gais i lesbianes, pesa més que en un serial surti un personatge gai, que és un bon jan i que no enganya ningú, que no pas que en un telediari et donin dades sobre aquest tipus de qüestions. El problema és com, a partir de la diagnosi, es combaten estereotips negatius i distorsions majúscules. Això és política pura. Forma un tot, perquè hi ha una cosa que per a mi és important: abans de les ideologies hi ha un territori enigmàtic, que es diu mentalitat. La mentalitat ni es crea ni es destrueix, sinó que només es transforma, però ningú sap exactament com. Aquestes coses generen mentalitat i a partir d’aquesta mentalitat es desprenen conductes econòmiques, etc.
J.M.V.: Sóc molt crític amb els mitjans, tant amb els públics com els privats, i per desgràcia no tinc solució. L’autoregulació és un fracàs total. No es pot deixar que els mateixos protagonistes i professionals s’autoregulin. Hem d’admetre que hem fracassat i que els mitjans públics són partidistes i manipuladors, tant els estatals com els autonòmics, i ho són tant en les notícies com en altres tipus de programes. Quan parlem de la manca de qualitat del sistema institucional de la democràcia, els mitjans de comunicació en formen part, no són una cosa externa al sistema polític. Sobre les diferències entre els nous i els vells mitjans, no ho tinc tan clar. Hi ha canvis importants d’hàbit en la manera d’informar-se per part de les noves generacions i no em queda clar si els defectes vells de la comunicació política es traslladen als nous mecanismes de comunicació, o si els eliminen i els substitueixen per d’altres.
J.M.C.: Això ens du a preguntar-nos si podem parlar d’una nova manera de fer política. Hi ha partits nous, com Barcelona en Comú, en què la relació entre els polítics i els seus electors principalment es troba a la xarxa i és allà on troben la seva interrelació. Podem dir que Podem o Barcelona en Comú representen una nova forma de fer política?
F.S.: Que és una novetat resulta evident. També ho és la forma amb què s’han expandit i també amb la qual s’han generat els lideratges. Pablo Iglesias s’ha fet el seu nom a través de La Sexta, però no només allà, sinó també a les xarxes socials. Ara bé, si ens fixem amb el que programàticament diu Podem o altres grups d’aquesta nova esquerra i ho comparem amb idees de la dècada dels 70, s’arriba a la paradoxa que aquesta nova política es basa en unes idees que avui en dia haurien de semblar obsoletes. L’esquerra alternativa que surt a finals dels 70, i que alguns van qualificar d’estetització de la política, ha tornat a sorgir de partits com Podem. No per figures com Pablo Iglesias, sinó per la centralitat del gest amb relació al programa. Em dóna la impressió, quan veig la diputada Carolina Bescansa amb el nen petit al Parlament o Pablo Iglesias i Xavier Domènech fent-se un petó al Parlament, que aquella gestualitat de la vella política dels anys 70, no la que es vivia aquí precisament, sinó la que es vivia en aquell moment a Europa, ha ressorgit. L’estetització de la política ha tornat per aquesta via probablement perquè la majoria d’aquests nois són fills de la generació que va protagonitzar la política de finals dels 70. La nova política voldria dir, per exemple, prescindir completament dels conceptes de dreta i esquerra i jo diria que l’actualment anomenada nova política no en prescindeix.
FERRAN SÁEZ:
“Hi ha gent que pensa que en l’època del franquisme no hi havia corrupció, però el fet és que n’hi havia molta més, el que passa és que no sortia a la llum”
J.M.V.: Tot i això, es tracta d’una gestualitat diferent de la de l’època de finals dels 70. Avui veiem que aquesta gestualitat s’ha traslladat a les institucions i això ja és diferent. A més dels gestos, hi ha elements centrals en el plantejament més programàtic. En l’àmbit polític, pretenen més intervenció de la ciutadania i desconfien més de la representació. En l’àmbit econòmic afirmen que entre la intervenció clàssica del sector públic i la privada del mercat i del benefici hi ha l’espai del comú que se situa en un terreny intermedi, on la ciutadania pot resoldre els problemes per la via de l’economia cooperativa, del tractament de la cura organitzada de forma ciutadana, etc. No creuen en allò mercantil o, si més no, que no resol tots els problemes, però tampoc que la intervenció regularitzadora estatal, com s’havien pensat en un inici, seria el secret per resoldre-ho tot. El govern dels comuns i la gestió dels comuns s’ha elaborat una mica però encara està en fase d’exploració pràctica. Així, doncs, no podríem parlar d’una nova manera de fer política, sinó que no es renuncia a estar a les institucions per fer el que es pugui fer des de dins i no es renuncia a estar al carrer quan pensen que és el que convé. Això és, si més no, el que procuren fer, ara bé, és massa aviat per saber si funcionarà. Personalment, he donat suport a aquesta opció perquè penso que val la pena explorar-ho. A més, recordem que el nivell de perplexitat general no es redueix només a l’ajuntament de Barcelona o al Parlament de Catalunya: el desconcert és a nivell europeu, per no parlar d’Amèrica. Les formes de la socialdemocràcia i de la democràcia parlamentària estan molt desgastades; el capitalisme financer ens ha portat socialment i econòmicament fins on som ara. Cap a on hem d’anar? Jo no tinc la resposta, però sí que sé que seguint el que hem fet fins ara no ens en sortim.
Josep Maria Vallès:
“El govern dels comuns i la gestió dels comuns s’ha elaborat una mica però encara està en fase d’exploració pràctica”