LA CONNECTIVITAT GLOBAL ENTRE PERSONES I OBJECTES
Els humans són éssers que necessiten viure en comunitat. Amb els anys, i gràcies a les noves tecnologies, la connectivitat entre persones ha augmentat exponencialment, i no només entre persones sinó també amb objectes. Que la nevera detecti que falta llet i contacti amb el supermercat per reposar-la o que una persona tingui un infart al mig del carrer i que un dron amb equipament mèdic li salvi la vida són algunes de les coses que pot fer –i fa– “l’internet de les coses”, una tendència que ha avançat molt en els últims anys i que suposa un gran impacte en la vida diària de la gent. Però una moneda té sempre dues cares i l’emmagatzematge de tota aquesta informació planteja un problema de seguretat i privacitat que s’ha de tenir en compte.
La ciència-ficció ha aportat idees, visions i somnis que en més d’una ocasió podien semblar d’allò més extravagants i improbables però el temps ha demostrat que a vegades aquestes idees no eren tan desbaratades. Hi ha qui diria que aquest gènere cada vegada té més de “ciència” i menys de “ficció”, ja que s’ha arribat a un punt en què pràcticament tot és possible. Qui ho havia de dir que arribaria el dia en què la rentadora detectés les taques de la roba ella sola o que la nevera sabria que falta llet i ho notifiqués al supermercat perquè en comprés més… Tot això són petits avenços que fan la vida una mica més senzilla però a tothom li agrada somiar a l’engròs. Aquesta connectivitat entre informació i objectes es coneix com l’internet de les coses (IoT, de les sigles en anglès), una tendència que en els últims anys ha anat guanyant força i que s’expandeix per tots els àmbits, des del més senzill com podria ser el domèstic fins al sector mèdic, industrial, educatiu, etc. “La tecnologia ha vingut a quedar-se –diu Héctor Fuster, psicòleg especialitzat en Creació Digital i Enginyeria Multimèdia per la URL–. No podem desfer-nos-en, a partir d’aquí s’haurà de veure quins sistemes podem establir per apaivagar els mals que pugui portar.”
Héctor Fuster:
“La tecnologia ha vingut a quedar-se. No podem desfer-nos-en, a partir d’aquí s’haurà de veure quins sistemes podem establir per apaivagar els mals que pugui portar”
Dels smartwatches a l’IoT
Avui dia és impensable viure sense mòbil, sense WhatsApp o no tenir Facebook. L’evolució tecnològica ha suposat un gran avanç i la constant actualització d’aquest sector no deixa d’aportar noves eines que milloren la qualitat de vida. Fins ara el problema havia estat com fer anar el gran volum de dades que es generaven de l’activitat i l’aplicació industrial de l’internet de les coses. El concepte big data fa referència a tota aquesta quantitat de dades que pel seu volum i naturalesa –terabytes i petabytes– ultrapassen les capacitats dels sistemes informàtics habituals. Amb la superació d’aquesta barrera, es va començar a pensar en la possibilitat d’utilitzar aquesta informació en benefici dels usuaris. D’aquí va sorgir la tecnologia portable, els coneguts wearables, des de rellotges, anells i samarretes d’esport que monitoritzen la temperatura i s’adapten a les necessitats de cadascú, fins a sostenidors que detecten el càncer de mama. Tota aquesta tecnologia el que permet és monitoritzar l’activitat física per fer-ne un seguiment en temps real i d’aquesta manera ajustar-la a les necessitats del dia a dia. Segons el Dr. Josep Lluís Micó, vicedegà acadèmic de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, actualment es dóna un nou canvi, ja que “no només és que les coses estan connectades sinó que les coses comencen a pensar per si mateixes”. El concepte d’intel·ligència artificial segurament sigui més habitual del cinema i la ficció però cada vegada és una realitat més tangible. Tot i així, Héctor Fuster creu que “com a societat mai estarem en el punt de delegar-ho tot a una màquina”. Segons Fuster, “hi ha un diàleg més emocional al darrere”, que està relacionat amb la idea del lliure albir. “Això és el que és inacceptable de la qüestió i és que no podem pensar que les nostres vides estan programades”, explica.
Miquel àngel prats:
“El futur de l’ensenyament ha de passar per connectar les persones amb les persones perquè puguin socialitzar-se i aprendre, tenint internet com a base”
Un vehicle cap al coneixement
Les noves tecnologies poden fer la vida molt més senzilla, ja s’ha vist en el camp dels wearables o amb l’automatització d’activitats del dia a dia, com pot ser anar a fer la compra, i en l’àmbit de l’educació passa el mateix.
El concepte d’smart education cada vegada s’utilitza més per referir-se a un tipus de model educatiu basat en la connectivitat entre persones i centres docents. A Barcelona ja s’han començat a implantar iniciatives que van en aquesta direcció com el projecte M-Schools, en el qual es treballa amb tecnologia mòbil a classe, o el programa Smart education, que s’està provant en cinc escoles diferents.
“L’educació va rebent constantment els impactes del món tecnològic i hi va a remolc”, diu el Dr. Miquel Àngel Prats, professor i director dels estudis de Grau d’Educació Infantil a la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna-URL. Encara avui hi ha molts professionals del sector reticents a introduir canvis. “Tot el que és nou fa por, produeix vertigen i la gent no vol arriscar”, explica Prats. Malgrat aquesta postura, la unió d’aquests dos mons passa obligatòriament per una revisió del model educatiu, un sistema que està molt pressionat per la selectivitat i per les notes. El Dr. Prats és del parer que ja “es comencen a replantejar i redefinir molt els temps dels aprenentatges perquè la tecnologia ho capgira absolutament tot”.
Una de les grans qüestions que giren al voltant de l’internet de les coses és la deshumanització, la pèrdua de valor de certes persones dins les seves professions. Aquesta qüestió portada al camp de l’ensenyament es tradueix en la següent pregunta: quin serà el paper del mestre? El Dr. Prats creu que “la figura del mestre s’acabarà reconvertint en la figura d’un tutor, un mentor”, que acompanyarà l’alumne mentre la tecnologia l’ajuda en aquest procés. “Els continguts no seran importants, el que serà important és que hi hagi algú que t’ajudi a aprendre”, sentencia Prats, ja que “tindràs a l’abast totes les eines tecnològiques mentre tens algú al teu costat que t’acompanya”.
L’escletxa digital és una altra de les qüestions que comporta l’IoT, atès que “una cosa és que els joves es familiaritzin amb les noves tecnologies i l’altra és que siguin competents”, explica Prats. “Per tant, crec que aquí l’escola té un punt important pel que fa a educació digital.” I no només per part de l’alumnat sinó també per part del professorat. “Cal tenir present que la nostra professió és sempre estar aprenent”, diu Prats.
Amb el temps han anat sorgint professions que no existien. Un exemple és la figura del community manager. En aquest sentit, el Dr. Prats creu que l’internet de les coses ha d’ajudar a “preparar els infants per un futur que encara no sabem i, per tant, ser capaços de connectar idees i professions i de pensar de manera alternativa”. El futur de l’ensenyament ha de passar per “connectar les persones amb les persones perquè puguin socialitzar-se i aprendre, tenint internet com a base”.
Despersonalitzar per millorar
El camp de la salut és un dels àmbits on l’internet de les coses té més incidència i en el qual avui dia es poden veure més resultats. Malgrat això, la Dra. Carme Espinosa, infermera i professora d’E-healt a la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL, diu que, tot i tenir un gran futur, “tampoc ens hem de tornar bojos”. El màxim avantatge que la tecnologia ha aportat a la salut, segons Espinosa, és que actualment els dispositius que s’utilitzen tenen una autonomia més llarga de la que tenien fins al moment. Aquesta possibilitat, unida a la gestió del big data i a la capacitat de connectar les persones a través de la tecnologia, és el que va fer pensar en la possibilitat d’usar l’IoT en el sector de la salut. “Molta gent pensa que la utilització de la tecnologia despersonalitza l’atenció mèdica i jo crec que no”, comenta Espinosa. “Justament una de les principals finalitats des del punt de vista de les cures, és alliberar el personal sanitari de totes aquelles tasques que són mecàniques i rutinàries perquè es puguin dedicar a totes aquelles que són insubstituïbles per la tecnologia.”
L’aplicació de l’IoT al sector de la medicina i la salut es tradueix en el monitoratge i control del pacient i en la creació d’un seguiment posterior a la recepció de l’alta. Actualment en els hospitals es poden trobar llits que detecten si estan ocupats o lliures, si el pacient s’aixeca, que s’ajusten automàticament a la pressió que la persona necessita en cada moment i també disposen de sistemes que permeten controlar la temperatura de les diferents àrees o tenir localitzat el material mèdic de manera totalment centralitzada. Tota aquesta automatització planteja de nou una sèrie de qüestions al voltant del paper que juguen tant metges com infermeres. “Aquests sistemes poden resoldre el component físic, però mai podran resoldre els components emocionals”, comenta Espinosa. “Si una persona està preocupada, el que no pot fer cap sistema electrònic és ajudar-la a resoldre aquesta preocupació”, de forma que la presència dels professionals de la salut segueix i seguirà sent necessària, però també passa per una revisió dels sistemes de treball.
En els seus orígens el món tecnològic i el de la salut no podien estar més separats, però amb el temps s’han anat acostant fins a treballar braç a braç. Segons Espinosa, “és fonamental que hi hagi aquest tipus de formació tecnològica dins la formació bàsica”, ja que, “en el moment actual, els professionals de la salut i els de la tecnologia estem condemnats a entendre’ns”. Espinosa creu que en aquest context de l’internet de les coses ha de sorgir una nova figura dins el sector mèdic que serveixi de mediadora: “Necessitem professionals de la salut que siguin capaços de traduir les necessitats de la salut amb el llenguatge que puguin comprendre els professionals de la tecnologia i traduir el llenguatge de la tecnologia de manera que els professionals de la salut l’entenguin perquè hi ha un problema gran de comunicació.” Ja es poden trobar casos d’èxit, com per exemple un ós de peluix (Teddy The Guardian) que utilitzen en centres hospitalaris del Regne Unit, Bòsnia i Croàcia, que permet al personal mèdic obtenir tota la informació del nen ingressat –temperatura, ritme cardíac, nivell d’oxigen a la sang, etc.– mentre ell s’entreté jugant.
L’internet de les coses aplicat a la salut implica despersonalitzar una part del servei perquè els professionals de la salut es puguin dedicar a l’atenció individualitzada i personalitzada. “El que fan, si s’utilitzen bé, és fomentar la individualització i la humanització de l’atenció i de la cura”, sentencia Espinosa.
Hackejar el periodisme
De la mateixa manera que en la medicina l’internet de les coses té una incidència ja visible, en el món de la comunicació tot és més ambigu. Dins aquest sector hi ha dos grans vessants: els mitjans de comunicació i la publicitat.
“De la mateixa manera que en la medicina l’internet de les coses té una incidència ja visible, en el món de la comunicació tot és més ambigu. Dins aquest sector hi ha dos grans vessants: els mitjans de comunicació i la publicitat”
Pel que fa als mitjans, sorgeixen noves disciplines que se centren en els avanços tecnològics i que pretenen millorar la qualitat del producte final. Aquests nous models de periodisme estan relacionats amb conceptes com big data i M2M (Machine to Machine). Parlem del periodisme de dades –data journalism, com fan a The Guardian o Nación Data–, periodisme amb sensors –sensor journalism– o periodisme que utilitza drons –drone journalism, que ja practiquen cadenes com la BBC o la CNN–. Amb el periodisme de guerra o en un cas de catàstrofes ambientals, aquests nous models de periodisme faciliten la feina del periodista que no ha d’arriscar-se tant i que pot obtenir les imatges o informació al moment. La CNN va poder cobrir el tifó Haiyan que va arrasar les Filipines gràcies a la utilització d’un dron. Durant els jocs olímpics de 2008, l’agència de notícies Associated Press, amb la col·laboració de la Universitat de Columbia, va fer servir el periodisme amb sensors per mesurar la qualitat de l’aire i els nivells de contaminació.
Totes aquestes noves modalitats ja comencen a ensenyar-se a les universitats, ja que es consideren el futur de la professió. Fins i tot existeix una societat professional de drons especialitzada en periodisme (la Professional Society of Drone Journalism). Al final, el que pretén –o ha de pretendre– el periodista és anar incorporant petits canvis (anar hackejant el periodisme, en el sentit de reconfigurar i reorganitzar l’activitat periodística) per saber tractar les dades i com presentar-les al públic perquè resultin útils i didàctiques.
Segons un informe realitzat per la BBC, només un 43% dels britànics afirmava que llegia tota una notícia sencera, davant del 59% que deia que només llegia el titular. Aquesta realitat planteja que els mitjans han de començar a oferir informació personalitzada i productes a mida per a cada individu. Una altra cosa que també ha de canviar, si els mitjans volen aprofitar tot el potencial de l’IoT, és la manera que fan arribar la informació. Segons la BBC, el 30% dels menors de 45 anys rep les notícies a través del mòbil i aquesta xifra va en augment. Segons aquest informe, també es preveu que l’any 2030 tota la televisió es consumirà a través d’internet i, per tant, els mitjans han de començar a pensar més enllà de la pantalla (sigui la del mòbil o la de la tablet). L’IoT permet connectar objectes amb les persones i això s’ha d’aprofitar, atès que el mirall del lavabo de casa, el cotxe o una tassa de cafè podrien ser perfectament plataformes on visualitzar aquesta informació.
Tot això passa per la professionalització dels futurs periodistes, que han de tenir nous coneixements. A les universitats s’han d’instaurar estudis de comunicació per adquirir coneixements de programació informàtica, anàlisi i visualització de big data.
Per altra banda, hi ha la publicitat i, des del punt de vista d’una agència de màrqueting, la utilització de l’internet de les coses hauria de significar una cosa: dades de consum. El que permet l’IoT en el camp del màrqueting és conèixer més i saber més de la seva audiència. Això es tradueix en accions de fidelitat, ja que els usuaris cada vegada més esperen que la publicitat sigui més rellevant per a ells a títol individual. Un exemple seria una campanya que va fer una empresa de licors al Brasil que constava a regalar una ampolla el dia del pare amb la possibilitat de gravar un missatge personalitzat. D’aquesta manera, els productes no només són un suport publicitari, sinó que al mateix temps viralitzen el producte i permeten una interacció amb els consumidors.
Off line
Les coses perfectes no existeixen, qualsevol cosa que té aspectes positius té efectes secundaris i el mateix passa amb l’internet de les coses. Aquesta hiperconnectivitat també comporta punts foscos i Josep Lluís Micó creu que aquesta tendència ha portat a “una dicotomia entre la gran preocupació per l’internet de les coses quan potser ens hauríem de preocupar de l’internet de les persones”.
Actualment tornen a sorgir noves tecnologies en les quals l’accés és de nou dificultós i amb aquestes es dóna una estratificació digital entre els que són considerats “nadius digitals” i “analfabets digitals”. Segons Héctor Fuster, al grup d’analfabets digitals que ja hi havia amb la primera generació tecnològica, se li uniran els que dins el grup de “nadius” no siguin capaços de sumar-se al carro i, per tant, se’ls deixarà de banda. A aquesta escletxa digital se li ha de sumar tot aquell conjunt de la població que no tingui el poder econòmic necessari per adquirir els nous gadgets. “Les grans corporacions que mouen aquest camp de coneixement de tecnologia de consum, es preocupen del mercat de gent que poden revertir econòmicament en els seus productes”, explica Fuster, que afegeix: “El mercat amb un poder adquisitiu baix s’està menystenint.” No és fins fa poc que han començat a sorgir gammes baixes d’aquests tipus de productes i encara estem parlant de preus força alts. El problema és que el que percebem com a no vital pot acabar sent-ho. “Els smartphones no eren vitals fa 4 o 5 anys i ara ho són –diu Fuster–. Ara ens és difícil concebre la vida sense un smartphone.” És per això que Fuster espera que comencin a sorgir iniciatives de corporacions: “Amb una noció més ètica del que estan fent amb productes més adequats a totes les persones.”
Al descobert
Una de les grans controvèrsies que envolten l’aplicació de l’internet de les coses és el problema amb la seguretat i privacitat de totes les dades que es generen al voltant d’aquestes activitats. Fuster parla d’un “salt de fe” per part dels usuaris però existeix un perill real de ciberatacs que va més enllà de la confiança. “Seguretat i informàtica són dos termes oposats com podria ser intel·ligència militar –diu Carme Espinosa–. No vull dir que no existeixi la seguretat informàtica però és un concepte relatiu que es fonamenta en quant de temps un hacker trigarà a trencar les barreres de seguretat que nosaltres li posem, no en el fet que sigui impossible franquejar aquestes barreres.”
Fortinet, líder global en solucions d’alt rendiment en ciberseguretat, i ForiGuard Labs –la divisió d’investigació d’amenaces– presenten cada any un informe amb les tendències més destacades quant a malware i seguretat a les xarxes. Segons l’informe, les prediccions per a l’any 2016 no són optimistes, ja que, amb la implantació de l’internet de les coses, els mètodes que utilitzen els hackers cada vegada són més complexos i cada vegada resulta més difícil detectar-los.
La gran quantitat de dades que circulen per la xarxa és enorme. Segons dades de CISCO, el 2017 hi haurà 3,4 mil milions de persones que utilitzaran internet a través dels seus dispositius mòbils i el 2020, 212 bilions de “coses” estaran connectades a tot el món. Això multiplica les possibilitats de vulnerabilitat en la seguretat, però Fuster alerta d’un altre risc: “El principal problema que vindrà, del qual no es parla, és que la base de dades més gran que hi haurà serà una base de dades genètica.” “En el moment en què aquesta informació estigui agrupada serà susceptible que algú amb pocs escrúpols la hackegi i allà hi haurà informació de totes les patologies que té cada persona del món”, explica Fuster. La xarxa pot arribar a convertir-se en un Gran Germà mundial on tothom ho sabrà tot de tothom i on els atacs personals contra individus concrets pot ser una realitat. Segons Fuster això podria passar de cara a 15 o 20 anys vista però és una qüestió que s’ha de començar a parlar perquè pot passar a escala més petita. “S’ha de buscar l’equilibri entre seguretat de la confidencialitat i la seguretat de l’accés a aquella informació”, comenta Espinosa, que afegeix que “hem de ser prudents però tampoc ens podem tornar paranoics amb aquest tema perquè totes les coses s’han de relativitzar”.
Una realitat o un somni?
L’internet de les coses és una tendència que va sorgir per primera vegada l’any 1999 de la mà de Kevin Ashton i que s’ha anat redefinint amb el temps. Hi ha qui creu que l’IoT ja és una realitat, però Fuster discrepa: “Cada any sembla que serà l’any de l’internet of things, però mai ho és.” “Fins que no arribi una generació que només ha conviscut amb aquest tipus de tecnologia no hi haurà una integració real en el dia a dia de les persones”, explica Fuster. El que està clar és que l’internet de les coses ha vingut per quedar-se i el temps dirà fins on arriba aquesta realitat somiada.