El debat sembla bizantí. No hem acabat de dir metavers quan una nova disrupció tecnològica ens planteja, ara, l’obsolescència humana. La por sembla transversal entre l’equip humà que dona vida a la universitat, estudiants inclosos. És una cursa digital en la qual tothom participa, fins i tot els que no volen córrer, amb l’única certesa que aquesta finestra no es pot tancar. Més val navegar-hi.
Text: Andrea Daza Tapia
Un bot anomenat Dante Alighieri va dibuixar el desè cercle ―una versió beta― el dimecres 30 de novembre del 2022. Com a mínim aquesta és una lectura lliure ―metafòrica― feta a partir de l’infern que l’empresa estatunidenca OpenAI va desfermar amb el llançament del seu bot conversacional, Xat GPT. Llimbs a banda, un cop superat els avars i pròdigs, els iracunds i els peresosos, els violents, els fraudulents, els traïdors, és com si Dante, the bot, afegís: “els intel·ligents artificials”. Que la data gairebé coincidís amb el pont de la Puríssima sembla més causalitat que coincidència perquè totes les projeccions sobre les conseqüències de l’ús descontrolat o desregularitzat de la IA són de “dimensions bíbliques”. I això, sense fer cap paral·lelisme amb distopies hollywoodianes, que encara és d’hora o massa tard per a Blade Runner.
Tres mesos després, ja era portada de la revista Time: “La carrera armamentística de la IA ho està canviant tot”. L’analogia amb una cursa clàssica per al desenvolupament d’armes en el context d’una guerra no va ser gens tranquil·litzadora; tant com el fet que els periodistes que van signar la peça afegissin entre parèntesis que eren “humans”. Picada d’ullet o projecció apocalíptica? És possible parlar d’aquest tema sense citar el replicant Roy Batty i les seves “llàgrimes en la pluja”? Sembla que no, perquè aquest juny, la revista fa un tornem-hi amb un titular encara més esfereïdor: “La fi de la humanitat”. Riu-te’n, de Fukuyama. És una crida “apocalíptica” que, com apunten algunes veus, prové, curiosament, dels més “integrats” de la partida: els creadors o els tiets dels creadors d’aquest Frankenstein intel·ligent i artificial. De fet, ja existeix un Centre per a la Seguretat de la IA, des d’on es demana regulació i fre de mà.
Ningú no és profeta a la seva terra o sí
Mentrestant, a la seu de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL, al carrer Padilla, un professor engega el seu PowerPoint per intentar explicar, davant una aula plena de docents com ell (PDI) i personal d’administració i serveis (PAS), què en farem, d’aquest robot, d’aquesta vella i alhora nova troballa anomenada IA. Es tracta del Dr. Miquel Àngel Prats, titular de tecnologia educativa de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL. Les cares són d’angoixa, amb alguna rialla nerviosa i, en general, tensió sobre tot allò desconegut al voltant de la IA. A banda, és dilluns.
Però és que dissabte, Prats també feia de profeta al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on participava en una taula rodona dins del Festival DocsBarcelona, titulada “Què pot fer la IA per a l’educació i la creació audiovisual?”. Queda clar: tots els sectors de la societat se senten interpel·lats per aquesta disrupció tecnològica. Tothom crida a reunions, els claustres estan a l’aguait! “Sabíem que, més aviat o més tard, la IA arribaria a les nostres vides”, es diu a la presentació de la xerrada organitzada pel Consorci d’Educació de Barcelona. “El que potser no imaginàvem és que ho faria a una velocitat i a una força inusitades. La IA ja és aquí, ha arribat per quedar-se i ja està deixant la seva petjada en tots els àmbits de la nostra vida”. A l’auditori del CCCB hi ha càrrecs de direcció d’institut, mestres i encuriosits per la tecnologia. A l’escenari, la Dra. Karina Gibert, catedràtica en Data Science & Artificial Intelligence de la Universitat Politècnica de Catalunya (IDEAI-UPC), la guionista i escriptora Anna Manso i el Dr. Prats, amb la moderació de Pere Arcas, responsable del grup pedagògic de la plataforma educativa nextus, que justament connecta audiovisual i educació.
La primera cosa que el pedagog de Blanquerna-URL va dir és que el binomi educació i tecnologia són com l’oli i l’aigua. Galleda d’aigua freda! El primer es caracteritza per la lentitud dels processos i el segon, per la hiperacceleració. El problema és que algú ―potser Dante, the bot?― ha deixat una Thermomix a l’aula i l’aprenentatge, que ha de ser lent perquè es consolidi bé, es veu, de cop i volta, immers en una cursa impossible per posar-se al dia, quan l’“avui”, en termes tecnològics, sempre serà l’“ahir”, en termes educatius. Per això Prats remarca que ara més que mai cal conjugar tres verbs: “aprendre, desaprendre i reaprendre”. Manso, per la seva banda, apunta cap a un problema real: “No sabem fer preguntes, llegir ni escriure”, i va recordar “la carta dels mil” ―que ja porta més de tres mil signataris entre investigadors i tecnòlegs, com Yuval Noah Harari i fins i tot, Elon Musk (cofundador de l’empresa OpenIA)― en què demanen aturar un mínim de sis mesos l’entrenament de sistemes més potents que els coneguts fins ara. Mira, igual anar lent acaba sent tot un avantatge, sempre que ningú es quedi al darrere. En tot cas, la Dra. Gibert parla d’un canvi de paradigma, no només tecnològic sinó social: “Adéu, societat de la informació. Hola, societat digital”.
Entre Blade Runner i The Matrix
A la convocatòria de dilluns, enviada des del Deganat de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna, deien: “Molts i moltes heu manifestat la necessitat de disposar de directrius a seguir per garantir l’autoria de les execucions de l’estudiantat. Especialment, en els treballs escrits”. Això és una preocupació tant vàlida com puntual, literalment. Com qui diu “parla’m d’aquest punt, George Seurat”, mentre la tarda s’esvaeix per la finestra de laIA. Però, n’hi ha més: “Cal adonar-se que no es tracta d’una simple eina, sinó d’un canvi de paradigma vital i professional totalment inèdit que ens porta a enfilar un camí obligat, sense retorn, sense excepció possible”. És a dir, hem obert una finestra del navegador que no es pot tancar.
El Dr. Prats fa la prèvia de rigor: de nòmades a sedentaris, del vapor a l’electricitat, de la informació cap al coneixement. De totes aquelles revolucions, vet aquí la que ens acaba d’arribar. Bé, “acaba d’arribar”. Al CCCB, va recordar que el terme IA és més vell que l’arribada del color a les pantalles de televisió. El va encunyar el professor d’informàtica John McCarthy l’any 1956 durant una escola d’estiu. Ai, quina calda que fa! IA, machine learning, deep learning, Prats li treu les fulles a la ceba i anuncia entusiasta: “Benvinguts al segle XXI, ha trigat vint anys a arribar”. Però a l’aula hi ha poques ganes de festa ―i potser alguna llàgrima amagada― perquè la segona part, on explica recursos “puntuals” que generen vídeos, presentacions de classe, etc., deixen una sensació de “far west digital”, com ell mateix ho va catalogar. I diu: “Si en saps, els bots conversacionals et poden ajudar. Altrament, compte!”.
Al CCCB, el Dr. Miquel Àngel Prats va recordar que el terme IA és més vell que l’arribada del color a les pantalles de televisió. El va encunyar el professor d’informàtica John McCarthy l’any 1956 durant una escola d’estiu
El professor Xavier Cardona, especialista en bioètica i membre del Comitè d’Ètica de la Recerca a la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL, aixeca la mà i diu: “Estic una mica impactat”. De totes les innovacions que ha vist al llarg de la seva carrera i que han canviat la manera d’ensenyar i d’entendre la docència, “aquesta és grossa”. Tant com per fer-lo recordar The Matrix. Ell, després de veure-la, a la seva estrena a Europa, l’any 1999, va dir: “Una simulació virtual col·lectiva alimentada per humans? Nah, això no passarà mai”. En canvi, ara, té la sensació que aquelles crispetes se les està menjat amb patates i faves tendres. Cap problema, només vol saber com. I què hi pot fer per evitar una indigestió. Prats li diu que “el gran perill nostre és agafar-ho amb por. No oblidem el nostre paper”, insisteix. Quin? Trinity, Neo, Morfeo? El “Frankenstein educador”, diu Prats, tot recordant al pedagog Philippe Meirieu.
Dies després, Xavier Cardona fa la reflexió postfunció: “És veritat que és un salt molt important, però el que hem de fer els profes és entendre què aporta aquesta eina per saber què demanar als estudiants”. Conèixer el monstre per dins. Se’ns gira feina: “Cada cop anirà a més. Ens fa repensar com estem formant els professionals, què demanem que potser és massa rutinari”. I, un cop detectat, com canviem la dinàmica? El professor entén la por, però creu que la figura del tutor, de la tutora, sortirà reforçada, a més, sap què és allò essencial de la condició humana: “Donar la mà a un pacient, això una màquina no ho farà mai”. Sí, els robots poden ajudar amb l’anàlisi dels resultats, però l’èxit del tractament passa pels humans: “Al pacient, l’has de poder mirar al ulls, l’has de poder tocar”. I als professionals que formem amb aquesta qualitat, els hem de poder renyar: “Hi ha alumnes a qui costa molt escriure. “El Xat GPT escriu millor que vosaltres. Com és possible, això, perquè escriviu tan malament?”. Veieu, com el reclam de l’Anna Manso!
Sí, els robots poden ajudar amb l’anàlisi dels resultats, però l’èxit del tractament passa pels humans: “Al pacient, l’has de poder mirar al ulls, l’has de poder tocar”
Xavier Cardona
Píndola vermella i píndola blava
Amb l’inici de l’any, els equips directius de les facultats, el Consell de Direcció de Blanquerna i el Consell Acadèmic de la Universitat van convocar comissions, reunions i plenàries sobre l’efecte de la IA al campus ―tant virtual com real. És una amenaça o una oportunitat? En tot cas, què en fem de tot plegat? Al Raval, el Dr. Josep Lluís Micó, degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, a més de catedràtic i especialista en tecnologia des de fa anys, fa una crida a la calma: “El primer és que el professorat es familiaritzi amb aquest concepte i els qui el conceben o el veuen com una amenaça entenguin que és una eina utilíssima. Crec que hem de saber en què consisteix i cap a on avança sense que això signifiqui que hàgim d’introduir-ho en totes i cadascuna de les matèries i assignatures que fem”. No cal forçar la màquina, ni tan sols en graus com Digital Media.
Enguany, professores com la Dra. Susana Pérez-Soler s’han concentrat a mesurar el nivell d’angoixa entre els estudiants: “Els he vist amb una certa por, un cert recel. La narrativa predominant és que generarà textos capaços de substituir feines creatives com la dels guionistes, periodistes, fotògrafs. En definitiva, tots els aspirants a crear continguts. Ho veuen com una amenaça”. És a dir, creuen que la IA els ajudarà a aprovar exàmens, la qual cosa serà inútil perquè després no trobaran cap feina. Però Pérez-Soler ho descarta de seguides. Encara estem lluny de ser reemplaçats per un xatbot, n’està convençuda: “Com l’estan fent servir els mitjans? Interactuant amb la màquina, com fèiem amb Google. Amb supervisió periodística per saber fins a quin punt és veritat o mentida, perquè hi ha errors factuals”. En definitiva, ho veu com un punt de partida.
I justament això és el que ha fet el professor Joan Carreras, que vol que la IA sigui realment un eix central en el desenvolupament dels projectes a partir del curs vinent. En un seminari de primer dedicat a la narració, l’ha fet servir en el sentit exposat per Pérez-Soler: “L’ús de Xat GPT a l’aula ha tingut un caràcter més aviat experimental. L’hem fet servir però encara poc”. Han treballat amb generadors d’imatges com Dall-E o Midjourney, la qual cosa ha desembocat en un aprenentatge valuós: els estudiants van haver d’aprendre a donar instruccions via prompt ―la manera d’establir un diàleg amb el bot―, refinant cada instrucció. Han descobert que formular preguntes és encara més difícil que aventurar respostes. “Ens vam adonar que treballar amb aquestes eines”, explica Carreras, “exigeix saber què pretens obtenir, és a dir que abans de demanar ajuda a un assistent virtual has de tenir molt ben endreçat el teu projecte”. Van aprendre “que cal reajustar la conversa, que no es tracta ‘només’ de fabricar ‘xuletes’”. En resum, que cal activar la màquina de pensar. La nostra, la humana.
Ens vam adonar que treballar amb aquestes eines”, explica Joan Carreras, “exigeix saber què pretens obtenir, és a dir que abans de demanar ajuda a un assistent virtual has de tenir molt ben endreçat el teu projecte
El Dr. Micó recomana anar més enllà de l’anècdota del moment: “Crec que la IA és un element important però només una peça de la quarta i la cinquena revolucions industrials, on hi ha moltíssimes altres tecnologies o sistemes que ens incumbeixen”. Parla de la realitat virtual mixta i augmentada, la internet de les coses, la ciència de les dades. “És impossible entendre la IA d’una manera aïllada, sense relació amb aquests sistemes, perquè quan parlem d’IA hi pensem de manera aïllada, per exemple amb el famós Xat GPT, el que fem no és pensar en IA, sinó pensar en un instrument o en una proposta molt concreta”. I això forma part d’un verb que no es conjuga en futur, perquè ja és present. Tot i així, considera que és d’hora per prendre cap píndola: “L’assenyat és situar-se en una posició intermèdia. Quines eines hi ha disponibles? On no estic arribant actualment perquè no tinc prou temps, prou coneixement? Per què haig de relacionar disciplines que no domino íntegrament?”. I aquí, la IA sembla més una solució que un problema. “Senzillament és la diferència entre fer la bugada a mà o posar una rentadora, no hi ha gaire res més”. Clar, però com ell mateix diu, això sí que va suposar un xoc a les vides de les nostres àvies. El safareig va canviar, però no pas desaparèixer.
L’assenyat és situar-se en una posició intermèdia. Quines eines hi ha disponibles? On no estic arribant actualment perquè no tinc prou temps, prou coneixement? Per què haig de relacionar disciplines que no domino íntegrament?
Dr. Josep Lluís Micó
Bad Bunny al purgatori
La passió, la voluntat, el sacrifici. El professor Miquel Àngel Prats es pregunta què ens fa veritablement humans. L’atenció individualitzada, la socialització, el pensament crític, què oferim als nostres estudiants que, de debò, ens faci diferents? Quines maneres de treballar hem de canviar? El Dr. Micó ho té clar: “Si tu ets professor i formules un encàrrec als alumnes que pot resoldre un sistema d’IA, en el fons, els estàs dient que no són necessaris per a la societat”. I vet aquí l’angoixa que mesurava la professora Pérez-Soler. “Demana quelcom que només pugui filtrar-se a l’experiència, l’intel·lecte, a les persones. Això no ho farà un sistema digital”. A la xerrada del carrer Padilla, ja es parlava de reunions per replantejar els treballs finals de grau i, en general, es podia preveure el decret de mort del clàssic treball escrit, del detector de plagis ―més val saber referenciar―. En definitiva, de la pregunta memorística. Perquè potser l’estudiant d’ara té por, però el del futur ―el d’aquí dos cursos― té eines.
Alighieri ―el poeta, no el bot― va ser un autor clau en temps de la transició del pensament medieval cap al renaixentista. “Dante és la glòria d’Europa”, va escriure fa poc l’escriptor Narcís Comadira. I la Divina Comèdia, malgrat que el gironí discrepi, té un happy ending: “Dante arriba al Paradís, hi troba Beatriu”. Tant de bo, la disrupció de la IA a les nostres vides il·lumini la cerca d’allò que veritablement ens fa humans i que cap artefacte pot ni tan sols imitar. Per acabar-ho d’adobar aquest març, la revista Time va fer una altra cosa que tampoc havia fet mai abans: dedicar la seva portada a un cantant de reggaeton, posant els titulars en castellà. Què és això? Infern i purgatori? Depèn del punt de vista, però el cantant portoriqueny Bad Bunny ―ídol de masses, l’artista més escoltat a Spotify― és la banda sonora dels nostres estudiants. Com a mínim, cal parar orelles. I ja seria d’agrair que una màquina hagués transcrit les entrevistes d’aquest reportatge, això sí, signat per una humana, com els de la Time magazine.