Mai havíem viscut una època en què fos tan necessari el coneixement, però que al mateix temps el qüestionéssim tant. Des que vivim immersos en aquesta pandèmia, hem assistit al triomf del coneixement científic, que ha investigat per desenvolupar la vacuna; del coneixement polític, que ha gestionat la transmissió de l’epidèmia; i del coneixement tecnològic, que ha permès un confinament hiperconnectat que ha evitat majors problemes en els àmbits econòmics i de la salut mental. Malgrat el triomf evident del progrés, els negacionistes, que qüestionen l’existència de la pandèmia o que n’atribueixen l’origen a teories conspiranoiques, són més visibles que mai i mobilitzen centenars de milers de persones arreu del món. De fet, l’OMS, conjuntament amb l’UNICEF, la UNESCO i altres institucions mundials, va alertar d’un excés d’informació falsa i incorrecta sobre el virus i la seva cura el setembre del 2020. Hem perdut la confiança en la ciència, les institucions i els mitjans? I, si és així, com podem recuperar-la? Quin futur espera als nostres joves en una societat dominada per la incertesa?
Text: Susana Pérez Soler
Fotografies: Pere Virgili
La pandèmia de la COVID-19 es podria haver evitat. Així ho conclou l’informe elaborat per un grup independent d’experts a petició de l’OMS, presentat el març del 2020, que reconeix els errors que van cometre els països i els organismes supranacionals perquè un brot víric sorgit en un racó de la Xina es convertís en una crisi mundial. L’informe assenyala que la declaració d’emergència internacional va arribar tard i que al mes de febrer es va perdre; si les limitacions de les comunicacions amb la Xina s’haguessin activat des del mateix 20 de gener, dia en què la Xina confirma que el virus pot contagiar-se entre les persones, l’escenari actual seria ben diferent.
Les declaracions de l’OMS aguditzen la crisi de confiança en les institucions que ja arrossegàvem des d’abans de la pandèmia. “La crisi del coronavirus ha sacsejat la confiança pública com no ho havia fet amb anterioritat cap esdeveniment, ni tan sols la passada crisi econòmica”, diu el filòsof i escriptor Daniel Innerarity, que acaba de publicar Una teoría de la democracia compleja. Gobernar en el siglo XXI. “Malgrat tot, considero que les institucions han resistit millor del que era previsible, amb una acceptació molt alta de les decisions polítiques, algunes d’una gran duresa, com el confinament-. La confiança en la ciència ha sortit reforçada, de vegades fins i tot diria que exageradament perquè no sé si la gent és conscient que la ciència és un àmbit de grans incerteses”.
“Els líders polítics no han justificat bé les decisions que han pres, de manera que han resultat autoritaris. En canvi, els científics han argumentat les seves postures amb dades i evidències científiques”, rebla el científic Salvador Macip, que recentment ha publicat Lliçons d’una pandèmia. Idees per fer front als reptes de salut planetària. “Per exemple, la decisió d’obrir-ho tot al Nadal quan les dades deien que el millor per a la salut pública era tancar, o recomanar una segona dosi Pfizer enlloc d’Astra Zeneca quan no se sap com pot reaccionar el cos a la barreja de dues vacunes. En un moment en què la informació circula tan ràpid i en què les veus expertes són a les xarxes, els polítics no es poden permetre el luxe de no argumentar amb dades i evidències científiques les seves decisions”.
“La crisi de la COVID-19 comença amb una opacitat informativa, perquè encara hi ha dubtes al voltant de l’origen de la pandèmia per les dificultats que imposa la Xina als investigadors, i acaba amb la racionalitat científica de la producció de diverses vacunes en un període de temps irrisori. És la cara i la creu. El descrèdit de la gestió i el triomf de la ciència”, afegeix el filòsof i professor Ferran Sáez Mateu.
En l’any de la pandèmia, la ciència guanya confiança al mateix temps que la política la perd. També surten perjudicades les pseudociències. En només dos anys l’homeopatia ha passat de seduir el 25% dels ciutadans a quedar-se amb la confiança del 17%. La reputació a la baixa d’aquestes pseudoteràpies contrasta amb el fervor ciutadà a favor de la investigació científica: al costat de metges i professors, els científics són els professionals més valorats pels espanyols, segons dades de l’última Enquesta de Percepció Social de la Ciència, elaborada per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT), que ha recollit l’opinió de gairebé vuit mil ciutadans entre el juliol i l’octubre de l’any 2020.
El negacionisme com a resposta
La ciència surt, en línies generals, reforçada, però en un món cada vegada més complex i caòtic en el qual els ciutadans senten que les institucions públiques els han fallat, les teories conspiranoiques també agafen força, perquè són una fórmula màgica per endreçar fàcilment la cacofonia informativa i crear una narració a mida. De fet, l’OMS, conjuntament amb l’UNICEF, la UNESCO i altres institucions mundials, va alertar d’un excés d’informació falsa i incorrecte sobre el virus i la seva cura al setembre del 2020. “Quan tu no tens ningú en qui confiar, caus en la paranoia. Creus que els altres et volen fer mal. Els negacionistes qüestionen la ciència. Els totalitarismes d’extrema dreta temen i castiguen l’immigrant”, explica la professora de la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna-URL, Anna Pagés. “Quan no hi ha confiança, apareixen aquests fenòmens. Les institucions, des de l’escola fins als partits polítics, passant per l’església, donen seguretat i confiança”.
Respecte dels canals pels quals circula aquesta desinformació, la preocupació se centra, sobretot, en les xarxes socials. De mitjana, el 30% dels ciutadans assegura haver vist “molta” o “bastanta” informació falsa o enganyosa sobre el coronavirus en aquestes plataformes, segons una enquesta elaborada pel Reuters Institute amb dades d’enquestes recopilades l’abril del 2021 per documentar i comprendre com persones de vuit països diferents (Argentina, Brasil, Alemanya, Japó, Corea del Sud, Espanya, Regne Unit i els EUA) van accedir a notícies i a informació sobre la COVID-19 més d’un any després que esclatés la pandèmia. “Amb Internet donem la mateixa credibilitat a un mitjà centenari que a un de creació recent, a un expert que a un usuari. Encara no hem resolt la jerarquització ni la credibilitat de les fonts en l’entorn digital”, explica la doctora i professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, Alba Sabaté. Pel que fa les fonts d’informació falsa, la preocupació dels ciutadans se centra principalment en els actors polítics, cosa que agreuja la crisi de confiança institucional. De mitjana, el 35% dels enquestats dels vuit països diuen haver rebut “molta” o “bastanta” informació falsa per part de líders polítics, com ara, Donald Trump, Jair Bolsonaro o Boris Johnson. El descrèdit de la política, de nou.
La preocupació sobre la desinformació provinent de mitjans està menys estesa que la relacionada amb gent comú, xarxes socials, aplicacions de missatgeria i, en alguns països, personatges polítics. De tota manera, preocupa a un nombre significatiu de persones: de mitjana, prop d’un quart dels enquestats desconfia de la informació dels mitjans. Tot i així, una majoria assegura que els mitjans han ajudat a comprendre la COVID-19 i a explicar què es pot fer al respecte. No obstant això, aproximadament un de cada tres també creu que els mitjans han exagerat la pandèmia. “Els mitjans de comunicació i els periodistes també hem contribuït a la infodèmia amb una producció d’informació massiva per fer viables les empreses a Internet. Hem deixat de banda prioritzar la qualitat per damunt de la quantitat per tal de produir informació massiva i de poca qualitat per seguir el ritme de la digitalització”, assenyala Alba Sabaté.
Ara bé, en línies generals i tret d’algunes excepcions com la polèmica aparició del cantant Miguel Bosé al programa Salvados de Jordi Évole, els mitjans han estat claus per donar a la ciència el protagonisme que mereixia. “Els mitjans de comunicació han ajudat a amplificar les veus dels experts i els científics”, explica Macip. “Han ajudat que predomini la veu de l’expert i han ajudat els ciutadans a destriar la informació correcta i contrastada d’aquella que no ho està. De negacionistes n’hi ha de dos tipus: els irrecuperables i els que dubten. Els primers no s’enfronten d’una manera lògica a la realitat i els podem donar per perduts. Són els que afirmen que la Terra és plana, malgrat que hi ha fotografies que mostren el contrari. Els segons, poden canviar d’opinió amb la informació adequada. Ho hem vist amb les vacunes. Al principi, gairebé la meitat de la població es negava a vacunar-se. Ara són una minoria. En aquest sentit, és important el paper que juguen els mitjans de comunicació, perquè si donen veu als irrecuperables, els que dubten poden acabar comprant aquest relat”, afegeix.
Com es recupera la confiança en les institucions?
L’autocrítica és bàsica per reaccionar millor davant d’una futura epidèmia. En aquest sentit, l’OMS entonava el mea culpa el març del 2020. La investigació, que inclou recomanacions perquè no es repeteixi una emergència similar i fa una crida per accelerar la vacunació als països en desenvolupament mitjançant l’alliberament de patents, conclou que el sistema actual va fallar a l’hora de protegir-nos de la pandèmia de la COVID-19. “I si no actuem per canviar ara, no ens protegirà de la propera amenaça pandèmica, que podria ocórrer en qualsevol moment”, en paraules de la copresidenta del panell d’experts i expresidenta de Libèria, Ellen Johnson Sirleaf.
Com han d’actuar les institucions perquè la ciutadania recuperi la confiança? “Als polítics els demanem argumentar les decisions amb dades i evidències científiques i una major transparència, com fan els científics. No hem arribat a conèixer qui va conformar el grup d’experts que assessorava el govern, per exemple. Aquesta pandèmia és un assaig general. És probable que vinguin crisis pitjors, així que val més fer autocrítica i aprendre. Organitzacions supranacionals com l’OMS han fet un bon exercici en aquest sentit, però els governs no”, assenyala Macip.
El testimoniatge és clau per recuperar la confiança, segons la professora Pagès. “Les institucions han fet el que tocava: normes i protocols, transatlàntics que volen perdurar en el temps, però les normes no ho són tot i algunes persones no han estat prou valentes per saltar-se aquestes normes i donar una resposta excepcional en un moment excepcional. Per exemple, alguns departaments de recursos humans no han permès als treballadors anar a posar-se la vacuna en jornada laboral. Això aprofundeix la crisi de confiança en la qual ja ens trobàvem. Algunes escoles no van permetre que els estudiants poguessin recuperar els seus llibres i llibretes per estudiar durant el confinament; les caixeres dels supermercats i les dones de la neteja no han estat considerades professionals essencials per rebre les vacunes en primera instància”.
Com han d’actuar les institucions perquè la ciutadania recuperi la confiança? Als polítics els demanem argumentar les decisions amb dades i evidències científiques i una major transparència, com fan els científics.
“En un moment excepcional com el que hem viscut, l’actuació de les persones a títol individual, més enllà de les normes i els protocols establerts per les institucions, ha estat fonamental per superar la crisi”, afegeix Pagés. “La incorporació de bons professionals és clau per recuperar la confiança en les institucions”, rebla la professora de la Facultat de Ciències de la Salut Olga Canet. “El sistema sanitari català compta amb professionals molt ben preparats que seran fonamentals de cara a la gestió postpandèmia que s’inicia amb aquesta legislatura. En els pitjors moments de la crisi, el sistema es va desbordar, però va seguir funcionant”.
La confiança en el futur
Sovint veiem que hi ha més confiança en iniciatives populars o a títol individual que treballen al marge del sistema, però, com s’ha de generar aquesta confiança des de dins? “Moltes vegades aquesta confiança no es genera de manera directa, insistint en la fiabilitat, sinó de manera indirecta, sent capaços de comunicar les pròpies incerteses i inseguretats d’una manera apropiada. El ministre de Salut d’Alemanya així ho va fer en un moment determinat de la pandèmia i amb això va generar més confiança que els que han exhibit unes seguretats que no tenien”, apunta Innerarity. “Ara bé, jo diria que una dimensió que guanya importància amb aquesta crisi és la lògica institucional. Em sembla detectar una comprensió general de la ciutadania cap als seus representants perquè qualsevol és conscient de la dificultat de decidir enmig de la crisi. Com a regla general crec que s’ha debilitat la confiança en aquells països en què el lideratge era molt personal i s’ha reforçat allà on ja hi havia una confiança en els serveis públics o on el lideratge era més col·laboratiu”, afegeix.
“La realitat que ens envolta podria portar-nos a ballar animats xarlestons consumistes com a la dècada del 1920. Això no té per què degenerar en una etapa obscura, ans al contrari. Després de la grip espanyola, es va viure un període de molta diversió. Molt probablement aquesta vegada també hi haurà una revifada del consum i de l’economia”, assenyala Ferran Sáez. “Davant d’una crisi hi ha molt per construir. La meva generació va acabar la carrera en plena crisi econòmica de 2008 i, malgrat tot, hem tirat endavant. Això sí, no hem de mirar el món com el miràvem abans. Ara hi ha unes altres maneres de fer i unes altres eines, però cal mantenir la confiança, la determinació i la bona feina”, apunta Alba Sabaté.
“La realitat que ens envolta també podria portar-nos a materialitzar temptacions malsanes de balls de bastons, com a la dècada del 1920”, continua Ferran Sáez. “De fet, no és descartable que ambdues coses acabin coexistint, com va passar en aquells feliços anys vint del segle passat. Aquesta mateixa setmana hem rebut notícies d’alegria econòmica i a la vegada hem vist com uns joves han trencat la cara a un altre pel simple fet de ser homosexual. La dècada passada, la realitat es va anar complicant políticament i això que, com ara, els partidaris d’extrema dreta eren una minoria, però al final Hitler va arribar al poder per mitjà del vot popular. No es poden fer simetries idèntiques, però compte amb les coincidències. M’agradaria pensar que llavors vam aprendre alguna cosa”, conclou.