Helena López Matas, alumni de la Facultat de Ciències de la Salut, es va graduar en Fisioteràpia a Blanquerna-URL el 2006 i es va especialitzar en fisioteràpia neurològica i fisioteràpia pediàtrica. Actualment treballa com a especialista clínica a ABLE Human Motion, una start-up de Barcelona que ha desenvolupat un exoesquelet per a persones amb dificultats motrius. L’apassiona el que fa i li agradaria poder fer més recerca en fisioteràpia, una professió que permet millorar la salut i la qualitat de vida de les persones.
Text: Lluc Salvadó
Fotografia: Pere Virgili
Per què va estudiar Fisioteràpia? Era vocacional?
Sí, era molt vocacional. A mi m’agradava la medicina i també l’educació física; en el seu moment entenia la fisioteràpia com la medicina de l’esport. També hi va influir que vaig veure una pel·lícula, A Propòsit de Henry, on apareix un fisio molt a l’inici de la pel·lícula i, sense saber què era exactament la fisioteràpia, vaig pensar “jo de gran vull fer això”.
I es va especialitzar en neurologia i pediatria.
Sí, jo sentia que volia treballar els problemes neurològics, em vaig adonar que hi havia gent jove pel carrer amb cadira de rodes, no sabia què era una lesió medul·lar. I em vaig dir “jo vull treballar amb aquesta gent”, ajudar-los a tenir una millor qualitat de vida. Em motiva la neuro i la pediatria, que van molt de bracet, perquè al final el més greu de pediatria no deixa de ser una patologia neurològica, com una paràlisi cerebral, una síndrome de Down… I és aquella sensació d’ajudar algú que té tota la vida per davant i que et necessita al seu costat sempre. Hi ha altres branques de la fisioteràpia, com la geriàtrica o la traumatologia, en què el tractament és més curt i no tornes a veure aquell pacient. A mi m’agrada el contacte més llarg.
Per què va escollir fer Fisioteràpia a Blanquerna?
Soc de Barcelona, Blanquerna té un prestigi, quan jo vaig haver de triar no hi havia tantes facultats com ara. Quant a prestigi hi havia Blanquerna i la Gimbernat. Vaig triar Blanquerna pel prestigi i per la proximitat.
Quins records en té? Què li va aportar la carrera?
Molt curta, se’m va fer molt curta. En el seu moment Fisioteràpia eren tres anys. Em va passar molt ràpid. Recordes més les pràctiques, els primers pacients, que no és el mateix que t’expliquen a classe. Recordes pràctiques de pacients que et marquen, que fins i tot t’ho fan replantejar tot, fins i tot vaig estar a punt de deixar la fisioteràpia perquè no em veia capaç. Per sort vaig tenir un professor, el Xavier Vidal, que em deia: “Frena, ets molt jove, com a mínim acaba la carrera”. I per sort vaig seguir els seus consells. La universitat és un món paral·lel, és un parèntesi de la teva vida en la qual t’ho passes molt bé, durant la qual aprens molt però, quan surts, sents aquesta sensació de, per on començo?
La universitat és un món paral·lel, és un parèntesi de la teva vida en la qual t’ho passes molt bé, durant la qual aprens molt però, quan surts, sents aquesta sensació de, per on començo?
Quan fa que treballa amb l’exoesquelet ABLE Human motion?
Jo feia més de deu anys que treballava en una fundació a Barcelona que es diu Fundació Step by Step. Allà treballava amb pacients neurològics, bàsicament lesionats medul·lars; va ser el primer centre a Espanya i dels primers a Europa de començar a treballar amb exoesquelets. A mi m’agradava molt la sanitat i m’agradava molt la tecnologia, em vaig plantejar de fer un màster en enginyeria biomèdica o alguna cosa així. En un moment en el qual necessitava un canvi a la meva vida, en el qual ja portava molts anys fent el mateix, em va aparèixer aquesta oportunitat a LinkedIn. La fisioteràpia no és un sector que es mogui molt per LinkedIn, però com que era per a una empresa d’enginyeria va sortir una oferta en què buscaven un terapeuta, preferiblement un fisioterapeuta, que hagués utilitzat la robòtica, amb anys d’experiència en neuro, per desenvolupar un nou exoesquelet.
Ells ja estaven en marxa, jo no vaig entrar al projecte ABLE des de l’inici, però fins a aquell moment no havien tingut un especialista clínic. Els enginyers havien anat fent el desenvolupament. Així que em vaig oferir i els vaig encaixar per tot el meu coneixement previ amb exoesquelets, que no és un dispositiu que sigui molt habitual en clíniques, per desgràcia.
Com va començar el projecte ABLE Human Motion?
Va començar fa uns quatre o cinc anys com un projecte d’investigació de la UPC, entre un professor i un alumne. No va començar inicialment com una empresa. El projecte va anar creixent i creixent, fins que es va veure la necessitat de crear una empresa, una start-up, que és un spin-off de la UPC. Ells van començar agafant uns bitutors, trencant-los i posant un motor al genoll, així va començar el projecte.
Per a què serveix aquest exoesquelet? Quins beneficis té per als pacients?
Un exoesquelet és un dispositiu mèdic que reprodueix la marxa amb persones que pel que sigui tenen dificultats per caminar, que no caminen gens o que caminen una mica. Aquestes persones a les qual els costa mantenir la marxa o es cansen molt o no la reprodueixen bé, amb el temps, agafen certs vicis que a la llarga comporten complicacions secundàries, com dolors o patrons que pel que fa a cost energètic no són gens eficients. Un bon exemple d’això són els pacients amb ictus, que poden caminar un carrer però s’acaben cansant, perquè caminen malament, caminen desalineats, se’ls carrega l’esquena i acaben desistint. Un exoesquelet és un dispositiu mèdic que et permet caminar amb un patró fisiològic més bo, mantingut en el temps. El benefici no és només per al pacient sinó que també és per al terapeuta. Fer caminar una persona amb cadira de rodes és físicament dur per al terapeuta. No pots fer aquesta activitat més de deu o quinze minuts, és impossible. Tu et fas mal, necessites segurament més d’un terapeuta. Amb aquest tipus de dispositiu pots fer caminar la persona durant una hora tranquil·lament, el terapeuta no es cansarà, necessitaràs un terapeuta només, no dos o tres com en d’altres sistemes més convencionals.
També està demostrat que per al bé del pacient necessites repetir la mateixa activitat durant molt de temps, que no hi hagi una variabilitat, és el que se’n diu una tasca específica d’alta repetició. Quan jo et faig caminar en una cinta, si cada vegada soc jo qui t’avança la cama, t’ho faré de maneres diferents, encara que jo intenti reproduir-la de la mateixa manera, i això clínicament no aporta un gran benefici.
Quan es podrà aplicar a les persones que ho necessiten?
Actualment el dispositiu ja està acabat. Durant el seu desenvolupament s’ha provat amb més de tres-centes persones amb lesió medul·lar, tant voluntaris que han vingut a les nostres oficines com als diferents estudis clínics que s’han fet en centres com l’Hospital d’Asepeyo de Sant Cugat, l’Institut Guttmann a Badalona o l’Hospital Universitari de Heidelberg, a Alemania. En aquest moment ens trobem en fase de certificació, ja s’ha presentat tota la documentació necessària a les autoritats europees i esperem obtenir el marcatge CE durant els pròxims mesos per començar a vendre-ho a institucions clíniques al més aviat possible i fer que es pugui aplicar en la pràctica clínica habitual ben aviat.
En aquest moment ens trobem en fase de certificació, ja s’ha presentat tota la documentació necessària a les autoritats europees i esperem obtenir el marcatge CE durant els pròxims mesos