El sociòleg francès Pierre Bourdieu va dir una vegada aquesta frase: la “joventut no és més que un mot”. Amb aquesta expressió volia subratllar l’arbitrarietat de les divisions d’edat. En totes les societats, la frontera entre joventut i vellesa ha estat objecte de lluites. Els més grans atribueixen als més joves una sèrie de trets caracterials, virtuts o maneres de viure, per tal de mantenir per a ells els que els interessen. Bourdieu posa l’exemple de Florència al segle XVI, on els més grans proposaven als joves ideals de virilitat i de violència per tal de reservar per a si mateixos el de la saviesa. Els filòsofs també han assignat a cada etapa de la vida una passió específica: per exemple l’amor als adolescents, l’ambició als adults. Bourdieu apunta que la divisió per edats és una forma d’exercici de poder. Es tracta d’imposar, i sobretot perpetuar, un ordre on tothom trobi el seu lloc.
Dra. Anna Pagès, professora de la Facultat de Psicología, Ciéncies de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL
En el context del món postpandèmia, aquesta reflexió de Bourdieu fa pensar en els protocols de les autoritats sanitàries. L’objectiu fou regular l’activitat de les generacions: als inicis del desconfinament progressiu, l’alternança de les passejades es feia estrictament en termes d’edat. Aquesta pràctica va produir una presa de consciència especial de les etapes de la vida, que havien estat menys evidents en el període prepandèmia.
Els joves que han viscut l’experiència del confinament han patit molt la reclusió i la distància dels cossos. En la joventut, la vivència del cos es col·loca en un primer pla de gran intensitat. El professorat ha començat a definir els grups més indisciplinats o difícils com “els que van viure de ple la pandèmia” i estan més tocats. Això els ha fet més fràgils i més reactius. Les gravíssimes conseqüències de la crisi sanitària en l’àmbit de la salut mental dels més joves s’han constatat. Es fa molt difícil poder ajudar alguns estudiants amb condicions mentals, físiques (i m’atreviria a dir que espirituals) molt complexes. Saber trobar els límits per ajudar-los sense sobreactuar és un dels reptes quotidians del professorat.
En general, però, malgrat les enormes dificultats i els obstacles vitals dels darrers anys, hem de dir que aquests joves són una gent magnífica. Parlar d’una generació com els centennials, és a dir, els nascuts entre el 1994 i el 2010, sense generalitzar, és gairebé impossible. Fora millor parlar del contacte quotidià que hi mantenim a l’aula, al bar, als passadissos de la Facultat, a l’hora de tutoria.
En general, però, malgrat les enormes dificultats i els obstacles vitals dels darrers anys, hem de dir que aquests joves són una gent magnífica.
Aquests joves són d’una gentilesa i una bona actitud extraordinàries. Són afables, tranquils, bona gent. No criden gairebé mai. Caminen amb parsimònia i accepten amb docilitat atenta les indicacions que els fa el professorat. Són gent pacífica, disposada, que escolta quan t’hi adreces personalment. No accepten ni entenen la violència o l’exasperació. La gent amargada de la vida no els interessa en absolut. També és veritat que el seu llindar d’atabalament és baix. Quan no entenen alguna cosa s’angoixen molt. La perplexitat davant d’un problema els resulta insostenible. Necessiten de l’acompanyament i el suport d’amics, companys de classe, professors i professores. Fa falta una tribu per acotxar-los. Davant de l’acceleració de tasques es bloquegen de seguida, l’agenda a la mà. Si un dia a classe recomanes una pel·lícula o una exposició, sempre estan a punt de preguntar: “Per quan ho vols”?
Qüestionen amb raó l’arbitrarietat amb la qual tantes vegades els plans docents decideixen competències i continguts de guies de treball. Enraonar, aquesta paraula tan bonica de la llengua catalana, és a dir, pensar junts alternant arguments, judicis i exemples, és una activitat que els mou.
Enraonar, aquesta paraula tan bonica de la llengua catalana, és a dir, pensar junts alternant arguments, judicis i exemples, és una activitat que els mou.
El jovent que coneixem diàriament ens dona moltes lliçons: saben com acompanyar-se quan algú plora als lavabos per un desengany amorós. Van a buscar de seguida un got d’aigua quan algú s’ha marejat a l’examen. Tenen clar qui ha d’assumir la responsabilitat del lideratge i de la representació del grup.
En canvi, la política no sembla interessar a una majoria. Aquesta és una qüestió que ens hauria de preocupar. La lògica de les institucions i els seus criteris d’autoritat no els emocionen gens ni mica. Prefereixen el contacte directe, encara que sigui mediatitzat per la tecnologia. La connexió permanent, a mòbils i ordinadors, configura una atenció flotant.
Saben com treure imatges de tot: l’esquema que ha apuntat a la pissarra el professor, el llibre que ha portat i que circula per l’aula. Saben posar davant la càmera com si ho haguessin fet tota la vida (que sí que ho han fet tota la vida). Responen amb entusiasme a les propostes humanes del dia a dia. Amb motiu de la visita de Francesca Valls, que té cent anys i fou antiga alumna de l’Institut-Escola Pi i Margall, l’interès i l’emoció va commoure totes les mirades a l’Auditori Cardenal Jubany.
Aquesta gent són nostres. I no els deixarem perdre. Ens retornen una imatge honesta del que som avui i del que vam ser un dia. I ens ensenyen que fer-se gran no vol dir ser pitjor.