La immensa majoria de la gent associa la fisioteràpia exclusivament al tractament de dolències musculars, un punt de vista molt limitat que no té res a veure amb la realitat. Fins i tot, en l’àmbit mèdic, no falten els metges que mostren cert escepticisme. Al darrere hi ha qüestions culturals però, sobretot, les conseqüències d’una activitat que fins fa poques dècades s’havia desenvolupat al marge de la recerca científica i dels seus resultats. Aquesta ha estat, precisament, l’obsessió del doctor Jordi Vilaró (Vic, 1965), aconseguir que la fisioteràpia guanyés la credibilitat que es mereixia mitjançant la recerca científica. Vilaró defensa l’efectivitat de tècniques que han estat científicament provades, la importància d’aquestes en l’èxit en el tractament de les malalties cròniques de tot tipus. D’altra banda, aquest professor de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL afirma que la fisioteràpia no tan sols repercuteix positivament en la qualitat de vida dels malalts sinó que estalvia, també, molts recursos al sistema de salut públic.
Entrevista al Dr. Jordi Vilaró, investigador de la Facultat de de Ciències de la Salut Blanquerna-URL
Diplomat en Fisioteràpia l’any 1991, és també des de 1998 llicenciat en Pedagogia per la Universitat Ramon Llull i doctor en Ciències de la Salut i la Vida per la Facultat de Biologia Humana de la UPF des de 2007. Especialista en la rehabilitació de pacients amb malalties respiratòries cròniques, ha estat també un precursor a l’Estat espanyol en la recerca científica en l’àmbit de la fisioteràpia. Investigador del Grup de Recerca en Salut, Activitat Física i Esport (SAFE) de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL, col·labora en diferents projectes en hospitals com el Clínic de Barcelona, el Santa Caterina de Girona o en centres de referència com ara el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL). A Espanya ha estat el continuador de l’aplicació de les tècniques de rehabilitació respiratòria per auscultació assajades pel prestigiós professor belga Guy Pontiaux.
Encara hi ha metges que es resisteixen a considerar la fisioteràpia com una disciplina amb efectes reals, comprovables, sobre la salut. Per què aquesta reticència?
Sí, certament. D’entrada aquesta és una professió molt nova a casa nostra. Com a carrera universitària va nàixer l’any 1984. El que hi havia abans era una especialització que es cursava durant dos anys dins dels estudis d’infermeria. En realitat, la fisioteràpia no tenia un fonament científic molt profund en el nostre entorn i, en alguns casos, s’aplicaven tècniques sense tenir uns criteris gaire clars.
Bona part de les tècniques a Espanya devien tenir un origen en la cultura popular.
Sí, encara que no sempre. Qui marca el camí de la fisioteràpia mundialment és Anglaterra. En aquell país ja es fa fisioteràpia el 1890 i des de 1905 ja n’existeixen escoles. Fins als 80 del segle XX van ser els que van marcar les pautes. França és l’altre país de referència. A Espanya tot això tardarà més. El 1967 va arribar June Nymstrong, una professional americana de pares suecs, casada amb un metge català. Ella va ser la gran introductora de moltes de les tècniques de la fisioteràpia més estudiades, als inicis de la fisioteràpia espanyola, que van conviure encara durant molt temps amb altres de tradicionals que, val a dir, en alguns casos també tenien efectes beneficiosos. La influència anglesa entrarà molt forta a partir dels setanta i canviarà la perspectiva que en teníem, fins i tot la de l’administració mateixa. Aleshores, es desvincularà la fisioteràpia dels estudis d’infermeria per tenir estudis propis. Bé, això no suposarà que la recerca científica fos l’eix vertebrador de la fisioteràpia atès que encara era escassa i, en el nostre entorn, totalment nul·la.
“Qui marca el camí de la fisioteràpia mundialment és Anglaterra. En aquell país ja es fa fisioteràpia el 1890 i des de 1905 ja n’existeixen escoles. Fins als 80 del segle XX van ser els que van marcar les pautes. França és l’altre país de referència”
Els estudis propis entenc que contribuirien a canviar coses.
Tota la fornada de fisioterapeutes que sortirà a partir de 1984 estarà molt influenciada pels francesos. Comença a haver-hi un intercanvi de coneixements, unes relacions professionals. França és un país on la gent acut al fisioterapeuta davant de qualsevol problema articular o muscular sovint abans d’anar al metge. No és només per l’arrelament d’una certa cultura sinó perquè l’Estat també ho ha facilitat fent que el cost dels tractaments realitzats a les consultes privades vagin a càrrec de la sanitat pública. Aquí estem lluny d’això com també ho estem d’aspectes com el tractament mitjançant la fisioteràpia de les malalties respiratòries infantils com les bronquiolitis, bronquitis, pneumònies… En general, aquí és estrany que et derivin a un fisioterapeuta en un cas així; en canvi, a França, existeix tota una xarxa de fisioterapeutes especialitzats encarregats de tractar aquestes patologies. Per a molts pares aquesta serà la primera opció per valorar quin tractament cal seguir en el cas que el seu nadó pateixi una bronquiolitis. De fet, és el que recomana la Société Française de Pédiatrie; primer que valori el fisioterapeuta. A Espanya el recurs per tractar la bronquiolitis sol ser sempre l’hospitalització, el tractament farmacològic… El més probable és que el pacient mai no arribi a veure cap fisioterapeuta.
Amb tot, cada vegada hi ha més gent reticent als tractaments farmacològics perquè els considera agressius.
Sí. La societat s’adona que els medicaments no ho curen tot perquè en molts casos l’origen de les dolències és mecànic… Vull dir, s’ha d’estirar una musculatura, recol·locar una articulació, fer uns moviments per millorar la respiració, etc., i en cap d’aquestes situacions un antiinflamatori no t’ho soluciona… De vegades, els resultats són espectaculars i en dues o tres sessions se solucionen problemes que potser s’arrossegaven des de feia dos o tres mesos. D’altra banda, durant els darrers deu anys el fisioterapeuta s’ha preocupat molt d’avaluar, d’investigar, quins són els fonaments científics de les intervencions que fa. La qualitat de les tècniques d’intervenció és cada vegada millor. A altres països, com els del nord d’Europa o com Austràlia o el Brasil, la societat té molt clar que hi ha qüestions de salut que tenen un abordatge purament mèdic, d’altres fisioterapèutic i, també, que en moltes ocasions una combinació és la solució ideal. Aquí el pes de la tradició mèdica és encara molt important. Amb tot, he observat, a força de trepitjar hospitals, que hi ha un inici de canvi de mentalitat, sobretot entre els metges més joves. S’adonen que hi ha altres professionals de la salut amb qui poden col·laborar i millorar, en definitiva, la salut de la persona, que és l’objectiu final.
És tot, doncs, una qüestió de canvi cultural.
En deu anys tot es veurà molt diferent. Ara mateix estem molt vinculats a les societats científiques mèdiques, on des de fa uns cinc anys comencen a formar-ne part també fisioterapeutes que treballen colze amb colze amb els metges.
Quins són els seus inicis en la professió?
Vaig acabar els estudis el 1991 i me’n vaig anar a Las Palmas de Gran Canaria, en un hospital d’aguts, el Virgen del Pino. En aquest tipus de centre, els malalts són tractats durant un curt període de temps, entre una setmana i quinze dies com a màxim. Els tractaments que es feien, bàsicament, tenien a veure amb complicacions respiratòries de pacients que venien d’una cirurgia de cor o abdomen, unes complicacions, val a dir, que poden causar la mort del pacient. En aquest hospital tenien molta relació amb un altre de Boston amb molts coneixements sobre tècniques de fisioteràpia aplicades a aquesta problemàtica concreta. Vaig descobrir tot un món. Allà vaig aprofundir sobre els problemes respiratoris dels malalts ingressats en cures intensives. Són uns pacients que passen molt de temps connectats a un ventilador mecànic i perquè el ventilador es pugui desconnectar primer han d’haver recuperat la capacitat de respirar sense l’ajuda de la màquina i, per tant, han de tenir la musculatura respiratòria en òptimes condicions. Aquí el fisioterapeuta té un paper molt important preparant el malalt perquè es pugui desconnectar com més aviat millor. Tenir un ventilador respiratori és molt útil en moments determinats però representa un risc perquè és una via d’entrada d’infeccions. Al cap de dos anys vaig tornar a Barcelona i em vaig incorporar a l’Hospital de Sant Pau, que era també un hospital de referència en la meva especialitat justament pel vincle que el centre havia mantingut amb els coneixements aportats principalment per Nystrom.
“durant els darrers deu anys el fisioterapeuta s’ha preocupat molt d’avaluar, d’investigar, quins són els fonaments científics de les intervencions que fa”
Allà continua, doncs, la mateixa tasca iniciada a les Canàries.
No ben bé. En arribar, la meva sorpresa va ser que els fisioterapeutes mai no entraven a intensius, els metges no hi confiaven. Això ara mateix està canviant. En qualsevol cas, però, vaig treballar molt durant dos anys més amb els malalts respiratoris crònics i, de mica en mica, vaig aprendre noves tècniques, no per recuperar la respiració d’aquests malalts, que ja no es pot, sinó per millorar la seva qualitat de vida. I en l’entremig vaig començar la docència a Blanquerna.
I també la investigació.
L’any 1998, quan ja era a Blanquerna, un pneumòleg del Clínic, el doctor Josep Roca, buscava fisioterapeutes per engegar un projecte de recerca consistent a estudiar com millorar la capacitat d’exercici i la qualitat de vida dels malalts respiratoris crònics mitjançant l’entrenament, l’exercici físic. Aquí pràcticament mai no s’havia investigat en aquesta direcció. Abans de fer res vam marxar a Bèlgica, on hi havia un grup que era referent en l’exercici en malalts d’aquest tipus, i vam estar aprenent les diferents tècniques. La primavera de 1999 vam començar a treballar amb els malalts. És d’aquí d’on sorgiria tota una línia nova d’investigació i de tractament. A partir de 2010 la crisi, malauradament, va afectar el projecte de recerca en rehabilitació pulmonar i de sis investigadors que hi treballàvem en aquest moment només continua un.
Quins han estat els resultats obtinguts?
Doncs són paradoxals i, alhora, espectaculars. El primer que penses és que, amb l’aplicació de les tècniques, els malalts respiraran millor però això no és cert. Respiren igual. Vull dir que la seva funció pulmonar està tan deteriorada que ja no es pot canviar. Ja ho sospitàvem atès que alguns estudis fets a Bèlgica i als Estats Units apuntaven en aquesta direcció. Ara bé, ens adonem que aquestes persones milloraven molt el que és la seva capacitat de fer exercici i que, per tant, en les seves activitats quotidianes s’ofegaven i es cansaven menys, i tot això tenia una repercussió enorme en la seva qualitat de vida. En altres estudis posteriors hem vist també que en aquests malalts disminueix molt el nombre de visites que fan al metge així com el d’ingressos hospitalaris que tenen al llarg de l’any i que solen ser entre tres i quatre. Amb els exercicis passem a una mitjana d’entre un ingrés i cap. Això té una repercussió directa en els costos si ens atenem que un dia d’hospitalització pot costar entre 400 i 450 euros.
Col·labora també amb el servei de rehabilitació cardíaca de l’hospital de Santa Caterina de Girona.
Des de l’administració van veure que més enllà del tractament mèdic de les malalties cardíaques hi havia una part de rehabilitació mitjançant l’exercici i ens varen proposar fer un programa pilot de dos anys. Vam crear un servei de rehabilitació cardíaca. Aleshores, durant dos anys, tots els malalts que ingressaven a l’hospital Doctor Josep Trueta per un infart de miocardi, quan rebien l’alta, automàticament se’ls citava al Santa Caterina, on entraven a formar part del programa de rehabilitació cardíaca. Els resultats sempre han estat molt bons. Entre els cardíacs i els respiratoris hi ha una diferència molt important, i és que el cor és un múscul i com a múscul es poden obtenir bons resultats si l’entrenes. Milloren, doncs, físicament, però també millora la funció del cor. Al cap de dos anys el CatSalut va decidir continuar i es va perllongar el programa de forma indefinida. Això ha convertit Santa Caterina en un centre de referència en rehabilitació cardíaca a tot Catalunya. Amb tot, la meva preocupació és que aquests malalts continuïn entrenant-se quan surten dels hospitals. Ara treballo en un projecte de recerca per a la utilització de la xarxa de parcs de Girona creats per la Diputació per tal que aquests pacients puguin entrenar-se de forma segura i controlats. Ja ho hem fet a Barcelona des del CREAL amb resultats molt bons amb un grup de més de 600 malalts que pateixen una malaltia respiratòria crònica. Des de Girona, i a instàncies de la Generalitat, també col·laboro en la definició del model de rehabilitació cardíaca que hauria de ser d’aplicació a Catalunya.
Sembla un projecte ambiciós.
S’han trobat amb la paradoxa que a Catalunya som pioners a nivell mundial en la intervenció en infarts de miocardi però que, en canvi, estem a la cua en tot allò que té a veure amb la rehabilitació. La rehabilitació ha d’estar en el centre dels tractaments. Afortunadament, hi ha un canvi de cultura. Ho veiem en els metges, però també en l’administració. I dins del nostre àmbit professional. La fisioteràpia durant molt temps s’havia associat quasi exclusivament a les malalties musculars i ara això ja no és així. Es pensa també en la seva utilitat en el tractament de les malalties cròniques. El fisioterapeuta en aquest punt és fonamental. Té el coneixement de les patologies que ha adquirit en la carrera universitària i coneix també les tècniques de rehabilitació, com intervenir en els malalts.
La impressió de tot plegat és que la fisioteràpia ha guanyat molta credibilitat gràcies al camí recorregut en l’àmbit de la investigació aplicada.
Fa molts anys que vaig tenir clar que la fisioteràpia havia de canviar, que era fonamental que es recolzés en la investigació, que o tenia uns resultats científicament vàlids i fiables o no aniria enlloc. Part de la meva feina ha estat aconseguir que les noves generacions de fisioterapeutes creguin en aquest model. Això ha significat apostar molt per la investigació i fer canvis en el model d’ensenyament. Els nostres alumnes de Blanquerna ja fa temps que saben que cada intervenció que practiquen o tècnica que apliquen ha d’anar avalada per uns resultats científicament demostrables.
“els beneficis de la implementació de la fisioteràpia basada en l’activitat física, tal com confirmen els nostres estudis, tenen també una repercussió positiva sobre la gestió de la salut pública”
En quins projectes treballeu ara mateix?
Fa uns quatre anys a Blanquerna vam crear un grup de recerca en fisioteràpia (GREFIS). Va ser un dels primers grups de recerca específica en el nostre àmbit creat a l’Estat espanyol. Ara el nostre grup s’ha fusionat amb el grup Salut Activitat Física i Esport (SAFE) de la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, que és un grup consolidat i reconegut per la Generalitat. Estem treballant en diverses línies. Una, liderada per la Dra. Núria Massó, que és metgessa de l’esport, que està relacionada amb l’activitat física i discapacitats com la síndrome de Down, la ceguesa, etc. La Dra. Massó estudia com la dansa pot millorar la qualitat de vida d’aquestes persones. Alhora, és una activitat molt vinculada al treball de la Dra. Míriam Guerra, metge especialista en Medicina de l’Educació Física i l’Esport. Hi ha un altre grup dirigit per la fisioterapeuta Dra. Mercè Sitjà, que s’ocupa de problemes associats a l’envelliment com la prevenció de les caigudes en persones grans. La idea és estudiar com poder evitar les tan problemàtiques fractures. I després, jo mateix, estic dedicat als problemes dels malalts respiratoris dins de la meva línia de treball habitual. Ara mateix, a més, estem també en fase de desenvolupament d’un projecte d’intervenció en persones grans amb fases inicials de demència, Alzheimer o algun tipus de patologia crònica. Això ho fem en col·laboració amb el Club Sant Jordi, que compta amb una xarxa de centres on solen acudir persones amb aquesta problemàtica. L’objectiu és que el 2016 es pugui iniciar ja la intervenció amb els malalts.
Quin ha de ser el paper de la fisioteràpia en l’àmbit de la salut pública?
La fisioteràpia en primer lloc ha de fer un canvi de paradigma. Fins ara ha estat molt basada en l’aplicació de tècniques manuals molt específiques, però cal que incorpori tota la part de l’activitat física vinculant-la al tractament de les malalties cròniques. Són un tipus de malalties que creixen i el nombre de població que les pateix és molt gran… Diabetis, hipertensió, asma, malalties cardíaques, fibromiàlgies, insuficiències renals… Les facultats universitàries comencen a veure-ho i a treballar en aquesta direcció, també els col·legis professionals i fins i tot l’administració, que reclama la nostra intervenció. Hem d’estar preparats, formats per a aquest canvi que de segur es produirà, que ja es produeix. A més, els beneficis de la implementació de la fisioteràpia basada en l’activitat física, tal com confirmen els nostres estudis, tenen també una repercussió positiva sobre la gestió de la salut pública. No tan sols millora la salut dels pacients sinó que això representa un estalvi important per al sistema sanitari. La fisioteràpia del segle XXI no serà hospitalària. Les malalties cròniques s’han de tractar a la comunitat, en els centres d’atenció primària, en un gimnàs, en un centre social on es reuneixen les persones grans. És aquí on el fisioterapeuta ha d’anar a lluitar, l’indret on pot tenir un rol i on hem de demostrar la nostra vàlua davant d’altres professions.
La seva gran batalla ha estat, si m’ho permet, la batalla per la credibilitat de la fisioteràpia des de la investigació científica.
(Somriu) Sí. En efecte, aquest ha estat el meu repte. Sé que si no seguim aquest camí no ens en sortirem. Hi ha molt per fer encara. Ara mateix estem impulsant a la facultat un màster sobre activitat física terapèutica per incorporar tots aquests coneixements de què hem parlat, aquesta visió. Cal que estiguem preparats.