Sovint es defineix la filosofia com un saber “no acumulatiu”. Es tracta, òbviament, d’un eufemisme —d’altra banda enverinat— que situa aquesta disciplina en el context de la pura residualitat.
Totes les ciències es remunten al saber filosòfic original; la filosofia posterior a la nuova scienza, entesa vagament com un llindar entre el món antic i el modern, només és, doncs, un marge problemàtic, entranyable i fins i tot respectable, però poca cosa més. És a dir, la física sorgeix de la filosofia, com també en sorgeixen coses tan diferents com la sociologia o les matemàtiques, però resulta que aquestes han trobat “el camí segur de la ciència”, per dir-ho a la manera de Kant.
En principi, la filosofia és un saber “no acumulatiu” justament perquè no és una ciència. Aquest absurd raonament recursiu està del tot estandarditzat i per això resulta tan difícil de problematitzar, o fins i tot de matisar. La filosofia no és un saber acumulatiu per la senzilla raó que no és “un saber” (“un conjunt d’idees”) sinó una actitud davant del saber, tant si aquest està representat en un moment històric concret pels mites homèrics com si se centra en la mecànica quàntica. Una actitud, evidentment, no es pot “acumular”. El que sí que pot conjuntar-se, en qualsevol Història de la Filosofia, són els resultats tangibles d’aquesta actitud única; però aquí ja parlaríem d’una altra cosa. Des d’aquesta perspectiva, Sant Tomàs i Marx, posem per cas, no són veus discordants i “incomunicades”, per fer servir l’expressió de Michel de Montaigne, sinó que representen dues concrecions d’una mateixa actitud en relació amb el saber de l’època. Aquestes respostes, i d’altres, no es poden acumular per la mateixa raó que tampoc poden acumular-se les prediccions meteorològiques: quan l’home del temps afirma que “demà plourà” no contradiu allò que va dir fa una setmana, o fa un any (“demà farà sol”).
A quina actitud ens referim exactament quan parlem de filosofia? El logos grec no és EL logos, sinó una accepció concreta d’aquesta actitud genèrica que resulta tan difícil d’historiar com perillosa d’historitzar. Amb això no insinuem l’existència d’una munió de racionalitats diferents (en alguna de les quals, per exemple, la propietat “ser germà de” no fos transitiva), ni molt menys la possibilitat de relativitzar el logos grec en nom de consideracions historicistes. Ens referim a quelcom que sovint passa desapercebut: la primitiva racionalitat grega no inunda de sobte tots i cadascun dels àmbits de la cultura humana com si es tractés d’un esclat, d’un big-bang epistemològic. Aquesta versió pirotècnica pot resultar força autocomplaent, però és falsa de cap a peus. L’abast del logos presocràtic es restringeix inicialment a l’àmbit de la physis, al problema de l’origen i les formes de regularitat de la natura, en un moment històric, recordem-ho, en què physis no fa referència, de cap manera, a “la totalitat dels fenòmens” (en un sentit prekantià) sinó a una part d’aquests. Els grecs no passen mai del mite al logos com qui travessa una línia fronterera.
La filosofia interpel·la i, en aquest sentit, pot resultar incòmoda, i fins i tot ofensiva. Mostrar-se crític amb els llocs comuns de cada època, oferir resistència a les frases fetes que suren amb indolència enmig del mainstream esdevé, sovint, un ofici de risc.
FERRAN SÁEZ
En primer lloc, perquè no hi poden haver “cultures irracionals” en un sentit estricte (s’autodestruirien en un parell de setmanes), sinó només cultures en les quals l’irracional ocupa uns àmbits determinats, grans o petits, fonamentals o trivials —uns àmbits no coincidents, en qualsevol cas, amb els d’altres cultures. La preparació dels verins naturals que utilitzen els ianomami per pescar, per exemple, ens pot semblar rudimentària, però és efectiva i perfectament “racional”. Les cometes són inevitables, és clar. Ara bé: la inexistència d’una “teoria” que expliqui l’efectivitat d’aquest enginyós procediment de pesca no s’ha de situar en un context estricte d’irracionalitat, sinó més aviat de preracionalitat (de “pensée sauvage”, en expressió de Lévi-Strauss). En segon lloc, entre els grecs no es produeix mai cap “substitució” del mite pel logos: tots dos coexisteixen harmònicament. El confús panteó dels déus, aquell sediment de noms i gestes que ja resultava problemàtic fins i tot en l’època arcaica, no xoca violentament amb els teoremes matemàtics o amb els més depurats conceptes filosòfics dels segles v i iv; en el cas de Plató, el mateix motor del coneixement és una instància irracional. Perquè no és pas la saviesa el que activa el desig de saviesa: és justament una cosa tan obscura com la consciència de la seva absència —potser només el seu frec davant d’una endevinalla pueril.
No busquem, doncs, en la filosofia allò que la filosofia no ens pot oferir: respostes fàcils. Més aviat hi trobarem tot el contrari. La filosofia interpel·la i, en aquest sentit, pot resultar incòmoda, i fins i tot ofensiva. Mostrar-se crític amb els llocs comuns de cada època, oferir resistència a les frases fetes que suren amb indolència enmig del mainstream esdevé, sovint, un ofici de risc. No es tracta de ser crítics frívolament, perquè sí, sinó d’esgrimir aquesta actitud quan sigui necessari. Avui, però, els succedanis fraudulents que imiten el llenguatge filosòfic, i de manera especial l’inframon intel·lectual de la mal anomenada “autoajuda”, ofereixen una imatge distorsionada d’aquella actitud que ens van llegar els grecs. Parapetats rere consideracions purament adulatòries, aquest tipus d’obres generen l’efecte contrari del que busca la filosofia. L’adulació és refractària a la tensió moral, al dubte constructiu, al matís necessari. L’any 1936, quan Occident xipollejava confiadament entre els feixucs dogmes dels totalitarismes de dretes i d’esquerres, Emmanuel Mounier va forçar una mirada, en aquell moment incomodíssima, cap a la noció de persona. Anava a contracorrent, i va rebutjar la construcció artificiosa de l’home nou del comunisme o del nazisme perquè allò implicava dibuixar, de retruc, un home vell, és a dir, una persona sobrant. Els camps de concentració nazis i el gulag soviètic en van acabar saturats, de “persones sobrants”. La feina del filòsof, que té més a veure amb l’honestedat intel·lectual que amb els coneixements instrumentals, és explicar coses que, en un determinat moment, no vol sentir ningú.
Dr. Ferran Sáez Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL