Entrevista a Georgina Léger, alumni de la 20a promoció del grau de Periodisme i Comunicació Corporativa de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL
El periodisme era la seva vocació més gran, però no l’única. Li agraden coses molt diverses: la música, la ciència, les matemàtiques, l’aviació, l’esport, etc. Però es va decantar per l’última, concretament, pel futbol. L’ha viscut a casa des de petita, de fet, volia fer un programa sobre el Barça i ha passat tal com s’ho havia imaginat, excepte per un petit detall: el títol del programa. Ara fa quatre anys que treballa al Barça, els dos últims creant continguts que es distribueixen a les xarxes, tot i que els primers vuit mesos van ser unes pràctiques que no tenien res a veure amb això.
La teva és la història d’un somni fet realitat…
De petita m’imaginava fent això, però quan vaig entrar a la carrera ja no tenia tots aquests pardals al cap. Malgrat que em veia treballant en un mitjà o cobrint l’actualitat esportiva d’un club, m’atreia molt la ràdio, era el mitjà que més m’interessava. I, de fet, les meves primeres pràctiques les vaig fer a la Cadena Ser. El primer període de pràctiques a informatius no em va agradar i vaig demanar una beca per passar a cobrir la secció d’esports durant un estiu. Allò s’apropava més al que volia fer. Em sentia molt a gust amb l’equip, em valoraven molt.
Vas donar-li la volta a la situació.
Efectivament. Potser una altra persona s’hauria plantejat una reorientació de carrera… Però jo conec les meves capacitats i trobava que tenia marge d’aprenentatge. Va acabar l’estiu i la beca es va acabar. Vaig començar quart i vaig voler fer un altre període de pràctiques. Tenia molt clar que volia aprendre sobre el terreny. Vaig mirar quines ofertes hi havia, però cap de les pràctiques de ràdio m’encaixava per horari. I em va cridar l’atenció una plaça de comunicació corporativa al Barça. Mai abans m’ho havia plantejat. Les meves segones opcions eren tele o premsa i, en últim lloc, la comunicació corporativa.
Està infravalorada la comunicació corporativa?
Sí. Crec que està mal explicat. És una professió molt polivalent. Si parlem de xarxes socials, per a mi són un mitjà com a tal.
Què eren exactament aquestes pràctiques?
Era una beca a l’àrea de Mèdia del Barça, concretament a una subàrea que gestiona els mitjans. Els dies de partit hi ha mil periodistes i algú s’ha d’encarregar de gestionar-los. Em donaven un Excel i un correu on arribaven les peticions d’acreditacions i jo havia d’afegir les dades dels periodistes al document, acceptar-los o no i contestar els correus. Per a mi va ser un infern perquè soc molt desorganitzada. El primer dia vaig pensar que no duraria ni dues setmanes, em sentia incapaç de gestionar-ho. Pensava que m’havia equivocat de pràctiques. Però mentre feia això pensava en possibilitats de millorar el procés. Vaig aconseguir que aquests llistats es deixessin d’imprimir. Per a mi era molt més fàcil gestionar-ho tot així. Crec que aquesta actitud es va valorar molt i vaig renovar amb ells quatre mesos més.
Cada dia, en les meves estones lliures, quan acabava la meva feina, anava creant un PowerPoint amb idees de les coses que jo hauria fet si hagués estat a l’equip de creació de continguts. No l’hi vaig dir a ningú
Aquesta beca et va obrir la porta. Com t’ho vas fer?
Vaig detectar que calia fer una neteja del llistat de mitjans. Aquell estiu, després d’acabar la carrera, em van contractar per ordenar-lo. Vaig fer una base de dades. I, alhora, vaig començar a fer altres coses com un article per a la revista del Barça, enviar les notes de premsa als periodistes o traduir-les, etc. I quan es va acabar aquest contracte, em van contractar tres mesos més per fer suport a l’àrea d’Internacional. Quan el Barça estava de gira, jo era a la redacció donant suport als mitjans des d’aquí. Això em va permetre conèixer més els companys. Em quedava a dinar, ja no era la becària, formava part de l’equip, vaig conèixer l’equip de xarxes socials i els vaig començar a donar idees.
El gener del 2018, el Barça va contractar una eina de social listening i em van preguntar si volia encarregar-me’n. No era el meu somni, però vaig acceptar i vaig fer molt més del que se’m demanava, però al cap de tres mesos ja me n’estava penedint. Jo soc bona amb tasques creatives. Per això, cada dia, en les meves estones lliures, quan acabava la meva feina, anava creant un PowerPoint amb idees de les coses que jo hauria fet si hagués estat a l’equip de creació de continguts. No l’hi vaig dir a ningú. Sovint els ajudava en alguna coseta, però havia d’estar per la meva feina, que era l’analítica.
Què t’imaginaves mentre feies això?
M’imaginava que arribaria un dia en què els diria: “Mireu, jo faria això o allò altre”. Però això s’escapava de les meves funcions perquè jo estava contractada per fer una altra cosa. De totes maneres, jo explicava el que a mi m’agradaria fer de veritat. I a l’abril va passar una cosa màgica. En aquell moment es feia Inside Barça, un programa per als EUA amb Verizon que presentava la Sara Canals, alumni de Blanquerna, amb qui havia coincidit. I un dia que, per circumstàncies personals, ella no va poder fer el programa, em van proposar substituir-la per fer una peça d’un minut en anglès.
Això ja es comença a assemblar al teu somni…
Va ser un dia fatídic, feia molt mal temps, no em va sortir gens bé. Però va funcionar. I quan em van trucar per donar-me les gràcies, vaig aprofitar i els vaig dir que m’encantaria treballar en aquest programa i que tenia algunes idees aplicables. Vam anar a dinar, vaig treure el meu PowerPoint i el les vaig explicar. I vaig aprofitar per dir el que jo volia fer. Dos mesos després, vaig fer el meu primer vídeo per al Barça i al juliol vaig marxar de gira amb l’equip per fer un vídeo blog diari presentat, un format de contingut que cap club havia fet. Explicava el dia a dia de l’equip, però en comptes de fer-ho d’una manera formal, gravava els jugadors com d’amagat, com sortien de l’aeroport, els objectes que duien a la maleta… Va ser una experiència brutal. Vam tornar, i vaig continuar amb la meva feina analítica. Però al novembre va començar un nou projecte, un programa una hora abans de cada partit que es va dir Barça live, i em van demanar que el presentés jo. Tenia zero experiència a presentar davant d’una càmera i en anglès, que no és en absolut el meu idioma matern. No sabia ni com es deia fora de joc perquè tot el futbol que havia vist era en català. Però vaig mirar molts partits del Barça en anglès per anar agafant expressions i vocabulari i vaig fer aquest programa. Al gener ja em van fer un contracte per fer només contingut. I ara continuo amb aquest programa, curació de continguts digitals, faig formats nous, penso idees noves, les moc internament, les executo, penso la distribució a escala d’estratègia digital. La meva tasca és molt transversal.
Creus que a la Facultat et van formar per fer una cosa com aquesta?
No és que el grau no m’hagi format perquè no estigui ben plantejat, simplement és que les eleccions que vaig prendre al grau no es corresponen del tot amb el que he acabat fent. I estic segura que, si ho hagués fet, hauria sigut molt millor. Però bona part d’aquesta feina costa molt que te l’ensenyin a la universitat. Això passa amb totes les feines. No saps com és treballar amb un equip de futbol fins que no ets allà. Però no hauria tingut aquesta feina si no hagués entrat com a becària gràcies a les pràctiques, per tant, era un pas necessari.
És una feina relativament nova…
Sí, i no hi ha gaires referents. A aquells que s’acaben de graduar els diria: si aneu a una entrevista d’una feina com la que faig jo i us demanen deu anys d’experiència, és mentida. No trobaran ningú. Perquè fa deu anys no existia Instagram. I la persona que fa deu anys que treballa amb xarxes, segurament no tindrà el nostre valor afegit, perquè som gent jove que hem viscut amb això des de petits. Jo amb tretze anys tenia Facebook. No l’he après. Facebook ha crescut amb mi. I ara passa el mateix amb TikTok. Jo estic aprenent a fer-lo anar. Però hi ha nois de tretze anys que tenen molta més habilitat que jo. Tant de bo pogués contractar-los! Perquè, per molt que a mi m’agradi, sempre ho estaré aprenent. No ho hauré viscut.
Text i fotografia: Maria Girona