Tres experts en comunicació, Joan Tharrats, Manel Lucas i Rafael Jorba, conversen sobre les línies vermelles de l’humor.
Es pot fer humor de tot i de tothom? Les caricatures de Mahoma publicades per un setmanari danès o les portades del setmanari francès Charlie Hebdo són humor o provocació? El programa de sàtira política Polònia ha banalitzat la política? Hi ha línies vermelles que marquen els límits de l’humor? Aquestes són algunes de les preguntes que s’han plantejat en la conversa que oferim en aquest número de La Revista de Blanquerna i que s’aborden també en el postgrau sobre Guió i Realització de programes d’humor per a Ràdio i Televisió que la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL imparteix conjuntament amb Minoria Absoluta. Hi participen Manel Lucas, periodista, guionista i director d’aquest postgrau; Joan Tharrats, guionista (Persones humanes, Dinamita, 13 anys i un dia…) i professor de Guió a Blanquerna-URL, i Rafael Jorba, periodista amb una llarga trajectòria a diferents mitjans de comunicació.
Joan Tharrats: Sempre que es parla d’humor, ens trobem amb el problema de definir-lo. Teniu clar què és l’humor? Perquè fins i tot els grans teòrics parlen del fet que és indefinible.
Manel Lucas: Jo crec que és qualsevol producte que busca el somriure o el riure. Però, dins d’això, també n’hi ha alguns que busquen la riallada, o la ironia matisada que fa pensar… Però, resumint-ho, jo crec que és qualsevol producte que tingui com a objectiu final provocar el riure.
J.T.: I fins i tot el riure és difícil de definir.
Rafael Jorba: I el mateix llenguatge dóna diferents accepcions a l’humor. Diem, per exemple, “avui estic de bon humor”. De manera que en el llenguatge quotidià l’humor també és un estat d’ànim.
J.T.: El que està clar és que és un camp que només tracta un tema: les persones. No ens fa gràcia res que no estigui relacionat amb el que fan o diuen les persones. No ens fa riure, per exemple, una fàbrica de ciment, sinó la crítica de l’estupidesa humana, del poder, etc.
M.L.: Sí, perquè l’humor busca una rialla que té uns referents que han de ser pròxims a la persona a la qual aquesta rialla va destinada. Per tant, el que ens fa gràcia són aspectes que estan en l’entorn humà.
R.J.: El bon humor té sentit quan s’expressa d’avall cap amunt. Aquest humor, que moltes vegades també és crítica i ironia, té el seu valor quan s’exerceix cap als poders. Riure’s del feble a mi no em fa riure, és massa fàcil. L’humor valent és capaç de capgirar la clau pròpia de l’humor cap als poders.
M.L.: Tot és humor i una altra cosa és el que nosaltres considerem vàlid i el que no, i en aquest sentit estic d’acord amb tu. Per a mi no té sentit fer humor del feble i molt menys de la víctima. Té sentit fer humor de l’agressor perquè l’humor en aquest cas és una certa forma de venjança o de defensa. Però tot l’humor existeix. Estic segur que els aristòcrates del segle XX es reien dels pagesos.
J.T.: En aquest punt arribaríem a la pregunta cabdal: es pot fer humor de tot? Jo crec que sí, però també que hi ha uns límits que ens hem de posar nosaltres mateixos, per exemple, com dèieu, no fer humor del dèbil perquè no es pot defensar. Crec que l’humor ha de ser crítica sobretot al poder i als inconvenients humans, però fer humor sobre una persona en estat de feblesa no té sentit. Aquestes serien les línies vermelles que ens posem, encara que sembla que a diversos mitjans aquesta és una qüestió que els costa. Per exemple, sembla que Charlie Hebdo no té aquest tipus de línia vermella. En aquest sentit, què seria ofensiu en l’humor?
M.L.: Jo crec que el cas de Charlie Hebdo és diferent. No crec que es tracti d’un tema de feble i fort, potser sí que és un tema de límits. Crec que Charlie Hebdo es proposa provocar més enllà de si fa gràcia o no. Jo sóc defensor de la llibertat d’expressió i crec que cada mitjà pot expressar-se com esculli, però el que ha passat amb el cas de Charlie Hebdo i algunes de les seves portades és que busquen més la provocació que l’humor, i ambdues són coses ben diferents. Tu pots provocar buscant una reacció, i aquesta no ha de ser necessàriament el somriure. Potser el que passa amb algunes portades, i no només les de Charlie Hebdo, és que busquen més provocar i escandalitzar que no pas fer riure.
J.T.: També és una cosa que passa amb aquests programes de gags, on es confon l’humor amb la gamberrada. Jo crec que l’humor ha de tenir un punt de gamberro però mai ha d’arribar a ser una gamberrada. La gamberrada busca fer mal, i moltes vegades no té cap tipus de gràcia. Esclar que tot plegat és difícil de definir, però sí que és cert que hi ha algun tipus de programes que busquen fer aquesta broma que no fa gràcia.
R.J.: L’humor té diferents estadis. Hi ha l’humor d’abans, que com que no tenia tots els recursos de què disposem ara es basava molt a fer les típiques gamberrades: el gamberro de la classe, el gamberro del poble, la novatada a la mili, etc. I això formava part d’un escenari que crec que ja no és el present. Ara la gent es distreu o s’avorreix d’altres maneres. Segueix existint la gamberrada però molt en l’espai privat. I aquí parlem de l’humor en l’espai públic, i de l’humor en clau de crítica social, política i de sàtira. Jo penso que la pregunta és sobre quins límits té l’humor i si realment en té. I sobre això diria dues coses: d’una banda, que la llibertat d’expressió és sempre, o gairebé sempre almenys, prevalent; i de l’altra, acceptant aquesta tesi, he de dir que aquesta prevalença mai és innòcua. Sobre les portades de Charlie Hebdo, hi ha algunes coses que jo no hauria fet. I no ho hauria fet no perquè em censuri, sinó perquè no m’agrada. Jo, al llarg del dia, com a periodista i com a persona, deixo de fer moltes coses no perquè em censuri sinó perquè existeixen altres béns prevalents que m’interessa més posar sobre la taula. És a dir, penso que la llibertat d’expressió preval però, en qualsevol dels casos i amb independència dels límits que hi posem, no és innòcua, i el que fem o deixem de fer té conseqüències.
J.T.: Hi ha societats que entenen millor l’humor o, almenys, un tipus d’humor concret? Fa anys existia una revista d’humor sobre futbol que es deia Barrabàs i a Catalunya va triomfar bastant perquè al culer li agrada riure’s d’ell mateix. Però quan es feia broma sobre el Valladolid o el Betis, passava tot plegat a ser un tema que no es podia tocar. Hi ha revistes com ara El Jueves que tenen un públic que les accepta, però quan tractes segons quin temes, com per exemple el futbol, sembla que sigui intocable.
M.L.: Hi ha diferents elements a tenir en compte. Un és el contingut mateix i l’altre és el missatger respecte del destinatari. Quan parlàvem dels límits de l’humor dèiem que de segons quines febleses només en pot fer broma el feble. Crec que el que passa amb el futbol i el Barrabàs és que hi ha una separació molt clara entre com es pren l’humor des de dins i des de fora. Quan l’humor es fa des de dins, tots els culers riuen, però quan es fa des de fora i l’humor és sobre el Betis, els aficionats s’ho prenen com una agressió. Potser si el Barrabàs no hagués estat editat a Catalunya sinó a Sevilla, hauria passat el contrari. D’altra banda, també pot ser que l’estil de l’humor sigui diferent d’un lloc a un altre.
J.T.: Hi ha humor català, humor belga o humor alemany?
M.L.: Jo crec que no. Però sí que és molt important que els referents amb els quals treballem els entengui tant qui crea l’humor com qui el rep. I, en aquest sentit, no és que hi hagi humor català, però sí uns temes que a Catalunya se sap que existeixen, i que són els que fan gràcia, i que segurament un públic que no sigui català no entendrà.
J.T.: Hi ha uns esquemes de l’humor que són universals i iguals, es tracti el tema que es tracti. Si l’humor es fa a Andalusia, es tractaran els temes andalusos, o belgues si es fa a Bèlgica, però l’esquema és el mateix. Crec que hi ha d’haver gent que ensenyi aquests esquemes.
MANEL LUCAS:
“el que ha passat amb el cas de ‘Charlie Hebdo’ i algunes de les seves portades és que busquen més la provocació que l’humor, i ambdues són coses ben diferents”
M.L.: Sí. Parlàvem d’humor català… Però què és l’humor català? Acudits escatològics com, per exemple, els del caganer? O l’humor dels Vengamonjas? El Terrat? Capri? No són fàcilment equiparables…
J.T.: O, per exemple, és veritat que l’humor anglès és humor fi? Perquè només cal agafar el Little Britain per saber que no…
M.L.: O veure en Benny Hill…
J.T.: Exacte. Crec que hi ha uns esquemes universals i se’ls agafa com els interessa. En el cas del Polònia, per exemple. Banalitza la política? Per això la gent l’agafa millor?
M.L.: Jo crec que no la banalitza i que tot el que la política té de banal ho porta ella des de dins. L’únic que fa Polònia és un retrat deformat de la realitat.
R.J.: En l’humor ens trobem cada cop més que parlem en formats més curts. I no només en l’humor, sinó en tot plegat, també en el periodisme: abans d’escriure la notícia pel diari ha d’estar penjada al web i si es pot dir en 140 caràcters al Twitter, millor. Aleshores, tot el que diem té riscos. Quan estava al Consell de l’Audiovisual de Catalunya vaig dir una cosa que es va entendre molt malament. Vaig dir que, per a mi, el problema del Polònia és que hauria de ser, només, la cirereta del pastís, i no la massa. La cirereta del pastís de l’oferta de debat polític i ciutadà, de l’oferta política i ciutadana d’aquell moment a TV3. I, en el moment en què ho vaig dir, a TV3 hi havia una manca d’oferta de debat polític. Jo escoltava gent dir que veient el Polònia ja en tenia prou per saber el que estava passant a la política. I això… malament rai. I en aquell moment la crítica que se’m va fer parlava de censura, quan mai vaig fer aquest comentari en clau de censura. Vaig fer una crítica més aviat a l’oferta global de TV3 en aquell moment i que es resumeix que Polònia havia de ser la cirereta del pastís però no la massa del pastís.
RAFAEL JORBA:
“la llibertat d’expressió preval però, en qualsevol dels casos i amb independència dels límits que hi posem, no és innòcua, i el que fem o deixem de fer té conseqüències”
M.L.: Jo hi estic totalment d’acord i, a més, entenc que això no és una crítica al Polònia, sinó una crítica global. El Polònia estava concebut com això que deia en Rafael, com una cara B, una alternativa de l’actualitat, per a gent que ha vist l’informatiu o ha llegit el diari. Per a gent que sap de què va el tema i, per tant, entendrà de què va l’acudit. El Polònia no explica l’actualitat sinó que la interpreta d’una manera còmica. D’altra banda, pel que fa a les reaccions dels polítics, haig de dir que n’hi ha de tot. Hi ha gent que se sent ofesa, gent que al principi li xoca molt aparèixer-hi i després s’hi va acostumant… A mi m’ha passat d’anar caminant i trobar-me amb algú que es queixa de com l’interpretem al Polònia, i fer deu passes i que el següent es queixés que no sortia al Polònia i que al seu partit l’hi retreien. Per a nosaltres, el somni és que la gent acati l’existència del Polònia com una cirereta de la informació política, un element més que està a tots els països normals i també als anormals, perquè en les dictadures aquesta cirereta moltes vegades apareix de forma clandestina i l’humor es converteix en una reacció. I la vida política segueix el seu ritme a banda que hi hagi algú que faci acudits sobre el que hi passa.
R.J.: A més, hi ha coses que s’atribueixen al Polònia però que jo no comparteixo. Per exemple, si jo fos assessor d’un polític, no li aconsellaria que anés al Polònia. Però després, els mateixos polítics que critiquen el Polònia, van a corre-cuita i fan cua perquè els convidin al programa- Jo, si fos assessor d’un polític, li diria que no hi anés perquè una cosa és la ficció i l’altra és la realitat, i no s’han de confondre gèneres. Encara que el meu consell tindria molt poc d’èxit perquè, davant la quota de pantalla, acabarien anant-hi. Evidentment, el fet que un polític hi vagi o hi deixi d’anar forma part de la seva llibertat.
M.L.: El que passa és que amb motiu de les eleccions i gairebé sempre coincidint amb campanyes electorals, se’ls ha convidat. El problema d’això és que quan dos diuen que sí, el tercer, que potser pensava com el Rafael, acaba dient també que sí. Jo encara estic sorprès que hagi vingut segons quin polític… Però si els altres quatre competidors hi han accedit, què hi pot fer?
RAFAEL JORBA:
“El problema de la política catalana és que en els darrers anys, quan mires el ‘Polònia’ i després escoltes el polític, costa de veure quin és el personatge real i quin és el fictici”
R.J.: El problema de la política catalana és que en els darrers anys, quan mires el Polònia i després escoltes el polític en una tribuna o una roda de premsa, costa de veure quin és el personatge real i quin és el fictici.
M.L.: El fet que els polítics participin en programes d’aquest tipus a mi tampoc no em sembla absolutament condemnable i, a més, crec que és un fet que depèn del país on passa. Obama va al Saturday Night Live i volta per tot el món i a tothom ens sembla bé.
J.T.: Una vegada nosaltres vam fer un pòster del príncep Felip i vam rebre una carta de la Zarzuela demanant-nos l’original. Recordo que no sabíem si posar-nos contents o deprimir-nos, perquè si els havia agradat significava que no era una bona caricatura. Està clar que cadascú s’agafa l’humor com pot. Del que no hi ha dubte és que l’humor té aquesta part de contundència que provoca que molta gent miri el Polònia per saber què ha passat. Es pren com un resum en registre humorístic que t’aclareix una mica les coses.
M.L.: Sí, encara que hauria de provocar fer l’exercici al revés: mirar els diaris perquè no s’ha entès un acudit.
J.T.: No creieu que actualment es tendeix molt més cap a la sàtira que no cap a la ironia? Està morint la ironia o és una percepció meva? Quan parlo de sàtira parlo d’un humor molt més directe, mentre que la ironia requereix una mica més de reflexió.
R.J.: Jo, com a observador i no com a expert, sí que penso que és més senzill, parlant d’humor polític, fer una caricatura del personatge, dels seus tics, de com parla, de com es mou, i és més delicat i demana més enginy fer una crítica de la política del personatge. Quan jo vivia a França i veia els guinyols al Canal+, sabia que eren una caricatura del personatge polític, però anaven lligats al programa d’informació i s’aprofitaven per fer crítica política de les decisions i actituds dels polítics. I eren molt bel·ligerants en segons quines qüestions. Amb això vull dir que és més fàcil caure en la sàtira, o en el que és la caricatura del personatge, que associar aquesta caricatura a un humor i una ironia en clau d’actualitat.
JOAN THARRATS:
“Està morint la ironia o és una percepció meva? Quan parlo de sàtira parlo d’un humor molt més directe, mentre que la ironia requereix una mica més de reflexió”
M.L.: En el cas del Polònia els personatges més potents mai seran els que provenen d’una caricatura o d’un tic, aquests rarament duren gaire. Sobretot els personatges polítics. Ara, a vegades s’ha de començar presentant el personatge a l’audiència i ensenyar-los i dir-los “recordes aquell que has vist fa una estona a l’informatiu? I t’has fixat que tenia un tic i que diu malament aquesta paraula?”. Això no és suficient, l’humor polític ha d’anar als continguts. Per tant, quan diferencies entre ironia i sàtira et refereixes a això?
J.T.: Exacte, em refereixo al diàleg. No sé si vosaltres recordeu una sèrie que es deia Sí ministre. Em pregunto si avui dia es podria fer una sèrie com aquesta que tot eren diàlegs de pensar “què vols dir”, “quina indirecta”, “que subtil”, quan ara domina un altre ritme molt més vertiginós pel que fa a l’humor, segurament propiciat per les xarxes socials. Per aquest motiu, avui dia es demana un humor molt més explícit, en detriment de la ironia, que és més implícita.
M.L.: Jo crec que un Sí ministre avui dia no es compraria i no tant pel contingut, sinó per la durada. Les cadenes trobarien que no els surt a compte el que haurien de pagar per 30 minuts. Un exemple: Siete Vidas en un inici durava 23 minuts, després 40, i ara Aída, que és la seva seqüela, dura una hora i mitja perquè fan dos episodis seguits i així ocupen més graella i cada minut de programa els surt més barat.
J.T.: Actualment el públic té un bagatge audiovisual molt més profund que fa uns anys. Per aquest motiu em sorprèn el personatge de Toni Albà representant el Papa Ratzinger encara que no s’hi assembli en res però que la gent identifica perfectament gràcies al bagatge cultural i audiovisual.
MANEL LUCAS:
“Quan una cosa no la poso en un acudit és perquè crec que no fa gràcia o que és una ofensa innecessària”
M.L.: Sí. Per exemple, quan represento Franco, la gent em diu que faig molta gràcia, i no és pel personatge que represento, sinó pel contingut cultural que molts de nosaltres recordem de quan vam viure la dictadura. I aquí entrem en un terreny complicat com és el de l’humor negre. És un humor que et fa pensar “que bèstia això que diu” però que precisament és tan bèstia que fa riure, i per això el Franco fa gràcia. No cau bé el Franco, cau bé el personatge. Se’l critica d’una altra manera.
R.J.: Precisament una qüestió que va ser molt vigilada durant el franquisme i després de la dictadura és que no es va tocar ni un pèl a cap franquista. El fet que després haguem pogut fer humor del dictador no l’humanitza gens, sinó que reprodueix amb tota la cruesa què representava i qui era. Jo recordo aquella època que només es podien fer bromes d’ell sotto voce. De totes maneres també és veritat que no tot és parodiable. Crec que hi ha determinades paròdies que sobrepassen els límits. I aquests límits són els que marquen la frontera entre l’anomenat discurs de l’odi i la resta de discursos, ja sigui contra un col·lectiu social, ètnic, religiós, etc. Per tant, el discurs de l’odi és la frontera de la llibertat d’expressió. Tant en la legislació anglosaxona com en la llatina, l’europea o la continental s’acaba coincidint que la línia vermella és el discurs de l’odi. Abans que es produïssin els atemptats de Charlie Hebdo jo ja vaig dir que hi havia alguna caricatura que es va fer al seu dia a un diari danès, i ara penso concretament en una en què Mahoma es treia de sota el turbant que duia una granada de mà, que trepitjava perillosament la línia vermella i que era molt susceptible de promoure el discurs de l’odi contra el col·lectiu musulmà.
J.T.: Des del meu punt de vista, sí que es pot fer humor de tot però no a tothom. Segons a qui et dirigeixis no li pots fer una broma concreta però l’humor com a concepte ho hauria de comprendre tot.
M.L.: Comparteixo l’opinió que s’ha de poder fer humor de tot, i això inclou fer humor dels islamistes. Però si en el teu missatge equipares els musulmans amb els terroristes, doncs això ja sí que no es pot fer. De la mateixa manera que no es pot equiparar els alemanys amb els nazis, o els jueus amb segons què. Hi ha acudits i monòlegs que es mouen en la frontera, i aquí sí que és on sorgiran problemes perquè persones especialment sensibles tindran la sensació que s’ha passat la línia vermella i altres persones pensaran que no. L’altre dia vaig veure un monòleg de Ricky Gervais que parlava d’Ana Frank, de Hitler, els nazis i de Nietzsche però jo crec que no era ofensiu per a Ana Frank, sinó per a Hitler. Per exemple, nosaltres hem fet esquetxos d’ETA, però no ens reiem d’aquell polític que havia mort a causa d’un cotxe bomba, sinó dels que van posar la bomba perquè se’ls tractava de descerebrats. S’han donat casos que el mateix humorista ha considerat que va ultrapassar la frontera i ha demanat perdó públicament.
RAFAEL JORBA:
“la vida privada no hauria de ser mai objecte dels esquetxos, si no és que la vida privada, si parlem d’un polític, entra en contradicció amb la seva actitud pública”
R.J.: Vull insistir que els actes de llibertat no són innocus. Tu pots fer o deixar de fer una cosa però no perquè t’autocensures, sinó perquè consideres que la teva tasca d’humorista també forma part de la salut social, ja sigui perquè consideres que no contribueix a augmentar la convivència com perquè l’empitjora. Ara recupero el cas concret de la polèmica de la tardor del 2005 sobre les caricatures de Mahoma. És cert que el diari danès estava en la seva llibertat de publicar aquelles caricatures, però també ho és que allò va desfermar un moviment. Les primeres manifestacions van ser al gener i van ser atiades pels integristes musulmans. Per tant, es va donar una instrumentació política d’aquelles imatges per atiar l’odi del mateix món musulmà. Com a periodista que sóc, em puc posar unes limitacions promogudes per la funció social que té el meu ofici i no per la censura. Per aquest motiu, crec que l’humor també té aquests límits associats a la seva pròpia professió.
J.T.: Amb la dictadura franquista tu havies d’intentar crear uns esquetxos que fossin dits d’una manera que fos la que s’havia d’utilitzar. Després, a l’acabar la dictadura, l’humor es va liberalitzar molt més i ja es podia dir el que es volgués. Però, no ens enganyem, si tu fas un esquetx sobre el gremi taxista se’t tiraran tots els taxistes a sobre i et dedicaran un plet. Quan ja es pot dir tot, sembla que esdevé un relaxament de la creativitat i la manera de dir les coses no és la més adequada i aleshores és quan la gent s’ofèn.
M.L.: Quan una cosa no la poso en un acudit és perquè crec que no fa gràcia o que és una ofensa innecessària. Per exemple, en el cas del Polònia, tractar un polític de curt mental o fer veure que té una amant no té a veure amb la política… si no és que sigui un polític d’un partit catòlic integrista que defensi la santedat del matrimoni, aleshores sí que seria una qüestió política.
J.T.: Com s’ensenya a fer humor? Jo crec que ho estem ensenyant bé. Sí que és veritat, i ja és bo per l’edat que tenen els nostres estudiants, que fan esquetxos rebels i nosaltres els expliquem que existeixen certs límits. També els intento inculcar que els esquetxos que fan han de tenir sentit. Si fan riure però la gent diu que no ho entén, no són bons esquetxos. L’humor en si mateix es basa en un drama, és a dir, en un conflicte, i si hi manca aquest conflicte i per això no s’entén, encara que ens faci riure, no serà un bon esquetx. Per exemple, els fem reflexionar si és la millor manera de dir el que volen transmetre, si s’estan carregant algú, si van contra el feble, si no hi ha una altra manera d’aixecar-se contra el poder, etc. I aquest exercici que fem nosaltres no es pot fer amb tots els guions, però sí amb els guions humorístics.
R.J.: Per mi, la vida privada no hauria de ser mai objecte dels esquetxos, si no és que la vida privada, si parlem d’un polític, entra en contradicció amb la seva actitud pública; aleshores sí perquè estàs denunciant un doble discurs. Crec que avui dia els diaris han trencat aquesta frontera. Jo recordo que a la universitat em van dir i repetir un milió de vegades que els rumors mai han de ser notícia i, en canvi, avui dia bona part dels rumors es converteixen en notícia. Hi influeix una qüestió més cultural que és la que anomeno “la generació crescuda del Gran Hermano”. Es pensen que podem viure les 24 hores del dia amb transparència absoluta. Jo crec que això és un error i que no és possible. La convivència privada, familiar, social, política… es vesteix també sobre espais de privacitat i de silenci perquè si no s’acaba contaminant el guió de l’humor i també el guió informatiu. La teleporqueria no és un format, és una degeneració de les pràctiques deontològiques que contaminen transversalment tots els formats. Per tant, ens podem trobar teleporqueria en un telenotícies i en canvi ens podem trobar un programa de divertiment sense teleporqueria. Ha d’haver espais de privacitat i de silenci. No existeixen programes de teleescombraries, sinó que hi ha programes que contenen teleescombraries.
M.L.: Per l’experiència que tenim en el postgrau d’humor, l’únic avantatge que tenim nosaltres respecte dels alumnes és que nosaltres tenim més trajectòria professional que ens permet ensenyar-los que determinat dia vam descobrir que ens vam equivocar amb una cosa o que tal altra no es pot fer i això en canvi veiem que sí que funciona i això altre no rutlla. Hem construït una teoria a partir de la pràctica del dia a dia. Tant per les qüestions dels límits que comentàvem fa uns instants com per aquells truquets que tenim que sabem que fan riure sí o sí la gent. Per exemple, si escrius un esquetx de més de tres minuts no anirà bé. Que com ho sé? Perquè he escrit esquetxos de més de tres minuts i no han funcionat. En certa manera, nosaltres els transmetem els nostres errors perquè ells no els cometin i els expliquem els nostres encerts perquè ells els puguin reproduir. En definitiva, els fem guanyar temps.
R.J.: Si una cosa tinc clara després de tots aquests anys de dedicació és que l’humor és molt més problemàtic quan afecta les creences i no pas les idees. I aquí entraríem en un debat molt complicat perquè és molt difícilment objectivable.
JOAN THARRATS:
“ALS ESTUDIANTS els fem reflexionar si és la millor manera de dir, si s’estan carregant algú, si van contra el feble, si no hi ha una altra manera d’aixecar-se contra el poder…”
M.L.: Ho comparteixo plenament. I aquells, com jo, que tenim menys creences ens sentim en inferioritat de condicions perquè ens podem ofendre per menys coses que la majoria.
J.T.: També és veritat que avui dia l’humor es considera un subgènere. Si no, mireu els Oscars que es donen de comèdia i veureu que són poquíssims. I aquesta és una història que ve de llarg, que es remunta ni més ni menys que a la Grècia clàssica, en què les obres literàries de tragèdies tenien molt més reconeixement i prestigi que les obres humorístiques.