Durant els primers dies del 2023 es va viralitzar un text publicat a LinkedIn pel professor de la Universitat de Granada i economista Daniel Arias Aranda. L’entrada, titulada Estimat alumne universitari de grau: t’estem enganyant, enumera una sèrie de raons per les quals l’educació universitària s’ha fet malbé. La llista és llarga, però entre aquestes raons hi ha la suposada addicció dels alumnes als mòbils, la manca d’interès, la incapacitat verbal, el desconeixement dels idiomes estrangers; s’encorben en parlar i balbucegen. No és sorprenent que el text corregués com la pólvora en aquestes mateixes xarxes socials que l’autor menysprea, perquè suposa un dels millors exemples del que es pot anomenar nostàlgia intel·lectual i que podria definir-se com trobar a faltar una època en què tothom era més culte, més intel·ligent, en què llegia més, estava més preparat i, en definitiva, sabia moltes més coses que els joves d’avui. Una època que segurament mai no va existir.
Héctor García Barnés és periodista i autor del llibre Futurofobia. Una generación atrapada entre la
nostalgia y el apocalipsis (Plaza y Janés, 2022).
Entre tot el que acostuma a oblidar aquesta nostàlgia hi ha Aristòtil, que lamentava que els joves de fa més de dos mil·lennis havien perdut “tota educació”. Des de sempre, cada generació és infinitament pitjor que l’anterior, així que hom podria pensar que hem tocat fons ja fa temps. Tanmateix, és probable que d’aquí a trenta anys un d’aquells universitaris que avui no saben expressar-se escrigui la seva pròpia variació de l’article acusant els seus successors dels mateixos pecats que li van recriminar a ell. Hi haurà qui matisi que aquests joves són encara més joves que els d’abans, que no es van haver d’enfrontar als mateixos enemics (l’aniquilació de la capacitat de concentració que han propiciat les xarxes socials, la devaluació de l’educació superior, el desprestigi de la cultura), però ningú no podrà mesurar-ho mai: podem atendre criteris superficials com les puntuacions dels exàmens PISA, que apunten a una millora dels alumnes espanyols de dues dècades ençà, o a l’augment clar de l’alfabetització en un país secularment àgraf . La memòria és selectiva, especialment si la deformem per defensar tesis que no serveixen més que per aposentar-se en una trinxera determinada d’aquesta guerra cultural que enfronta generacions de manera injusta, sense atendre factors econòmics o socials.
El que irònicament no sol aparèixer en aquestes expressions de la nostàlgia intel·lectual és l’autocrítica, ja que passa per alt que aquesta generació que tant es critica és la que han criat els seus adults, i la universitat on estudien, la que ells han construït. No hi ha cap factor biològic que expliqui per què els xavals són més ganduls i estúpids que els seus pares i els seus avis. Per tant, s’hauria d’atendre una altra classe de motius que, junts, apunten que són el producte de les decisions de la gent gran. Sovint, l’únic raonament que segueix la nostàlgia intel·lectual és que les coses abans es feien d’una manera i ja no es fan així; la tradició com a argument. La nostàlgia intel·lectual crea homes de palla, caricatures que intenten oferir una imatge unívoca i esperpèntica del jove actual, un salvatge capritxós que només s’informa a través de TikTok i que és incapaç ni tan sols de cordar-se les sabates.
El que irònicament no sol aparèixer en aquestes expressions de la nostàlgia intel·lectual és l’autocrítica, ja que passa per alt que aquesta generació que tant es critica és la que han criat els seus adults, i la universitat on estudien, la que ells han construït.
L’experiència m’ha demostrat, tanmateix, que els centennials són molt més sensibles, estan més conscienciats i han sabut sobreposar-se a les dificultats d’un món en crisi constant (econòmica, social, sanitària) malgrat tenir-ho tot en contra. És un altre retrat de brotxa grossa, és clar, com sempre ho són els relats generacionals. La nostàlgia intel·lectual, en última instància, el que busca és protegir-se a si mateixa davant d’un món canviant que ja no es pot entendre amb els criteris del passat, sinó que requereix un esforç que molts no estan disposats a fer. ¿No és aquesta nostàlgia intel·lectual dels Pérez Reverte, quan es queixen que els joves d’avui dia no saben res, precisament el mateix que els retreuen, una manca d’interès per acostar-s’hi? ¿No és el mateix el pare que acusa els fills d’inútils que l’adolescent que menysprea la saviesa del seu vell per pollavieja? ¿No és aquesta desídia davant la possibilitat d’entendre una mica millor els joves el mateix acomodament acrític que retreuen als fills?
El discurs de la nostàlgia intel·lectual, defensat de vegades per qui té molt més de nostàlgic que d’intel·lectual, es cola per tot arreu perquè resulta tranquil·litzador, còmode i fàcil. Tan tranquil·litzador, còmode i fàcil com estirar-se al llit a capbussar-se en converses infinites de WhatsApp, només que amb molta més reputació cultural. Tot fill ha de matar figuradament el pare, però no hi ha res més terrible que els pares que desitgen assassinar, encara que sigui figuradament, els seus fills, sense haver fet abans l’esforç d’entendre’ls.