En els últims anys els sistemes sanitaris dels països desenvolupats s’han adonat que calia evolucionar en l’àmbit de la salut, passant d’un procés d’atenció ‘paternalista’, en la qual el pacient és ‘obedient’ al que se li diu, a una relació col·laborativa/participativa, en la qual el pacient és protagonista i gestor de la seva salut. La gran quantitat de coneixement disponible a la xarxa ha comportat un increment del nombre de persones que contrasten informació.” Això ho escrivia fa cinc anys el Dr. Màrius Duran, en un article que explicava l’evolució de la Facultat de Ciències de la Salut, de la qual en aquells moment era el degà. Un canvi que ha suposat actualitzar plans d’estudi, passar de les antigues diplomatures de tres anys als graus, que són de quatre, però sense perdre l’aposta que va fer Blanquerna des del primer moment: la formació d’uns professionals que entenen la persona com un tot, que tenen una visió holística, global, de l’esser humà.
Blanquerna-URL va iniciar la titulació de Psicologia l’any 1991, i el 1992 va crear l’Escola Universitària d’Infermeria i Fisioteràpia. Més endavant es van iniciar els actuals graus en Logopèdia, Nutrició i Farmàcia.
Psicologia. Entre el retorn a la filosofia i els reptes de la tecnologia
El Dr. Josep Castillo Garayoa és professor d’Avaluació Psicològica en l’Àmbit Clínic a la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Esport i ensenya també Història de la Psicologia. “La psicologia”, comenta, “fins als anys setanta encara es veia com una branca de la filosofia i ni tan sols existia a les universitats. La implantació acadèmica dels estudis de Psicologia és, doncs, relativament recent”.Després hi va haver un moment en què es practicava sobretot en l’àmbit educatiu i en què fer Psicoteràpia, per exemple, estava estigmatitzat. La psicologia, recorda Castillo, “estava mig subordinada a la psiquiatria. No entrava en el terreny de les patologies més greus, es percebia fins i tot com una rival de la psiquiatria. Avui psicòlegs i psiquiatres treballen plegats”.
La psicologia, però, ha trencat moltes més barreres. “Des de fa vint-i-cinc anys, els problemes derivats de la salut mental han adquirit més importància. Alhora, la psicologia ha entrat en altres àmbits, com el del desenvolupament organitzacional, amb l’objectiu de millorar el funcionament de les empreses, amb un enfocament cap al rendiment, amb la intenció d’aconseguir el millor de cada professional”, explica. Una orientació que també s’ha vist reflectida a les aules, on se cerquen estratègies per superar les dificultats d’aprenentatge.
“Fins als anys setanta la psicologia encara es veia com una branca de la filosofia i ni tan sols existia a les universitats. La implantació acadèmica dels estudis de Psicologia és, doncs, relativament recent”
JOSEP CASTILLO
Així mateix, a hores d’ara la psicologia clínica ocupa un lloc important en la societat. La gent acudeix al terapeuta per millorar la qualitat de vida i, alhora, a través de la xarxa pública les institucions brinden cada vegada més serveis especialitzats en àmbits com el de les disfuncions sexuals o les addiccions. “El psicòleg ara mateix està molt més valorat socialment, té més visibilitat”, assenyala.
No és una professió fàcil. El psicòleg d’avui en dia ha de tenir un gran rigor teòric i tècnic i, sobretot, “una gran capacitat per a la proximitat emocional, per a l’empatia”. L’empatia, afegeix Castillo, “implica un interès general per les persones, per establir un diàleg profund amb l’altre, i això en els temps actuals és complicat. Hem de tenir en compte que la tecnologia està afectant la conversa, el diàleg íntim, que continua sent el gran terreny de la psicologia”. Aquest diàleg, essencial en la pràctica de la psicologia, cada vegada rep més el suport de l’anàlisi empírica, de l’avaluació de les intervencions. Així mateix, Castillo explica que també hi hagut un retorn a la filosofia: “En aquests darrers quinze anys, a banda de la popularització de tècniques com la del mindfulness, basada en la meditació budista, alguns psicòlegs han tornat a aproximar-se a la filosofia, en la mesura que és una font de reflexió sobre el sentit de la vida.”
La tecnologia també forma part de les novetats: “Tot i que el cara a cara encara és la base principal del psicòleg, la tecnologia certament és de gran ajut per al tractament de fòbies, trastorns de l’alimentació… També disposem d’aplicacions per a mòbils, mitjançant les quals el pacient pot adoptar hàbits saludables.” La psicologia, subratlla Castillo, és fonamental per comprendre la irracionalitat humana i també per contribuir a la millora d’una societat en la qual imperen les desigualtats socials i els prejudicis.
Logopèdia. Una professió en creixement
El Dr. Jesús Valero Garcia també és psicòleg, professor titular de la facultat i membre del grup d’investigació sobre Discapacitat i Qualitat de Vida dirigit per Elisabeth Alomar. La seva especialitat és la logopèdia. Fet i fet, Valero fa trenta anys que es relaciona amb persones sordes, primer com a logopeda del Departament d’Educació de la Generalitat, treballant amb infants sords escolaritzats en centres ordinaris i, des de 1995, com a professor i investigador. Blanquerna té estudis de Logopèdia des del curs 1995-1996, moment en què es va detectar més demanda.
“Fa vint anys”, explica Jesús Valero, “la logopèdia s’exercia sobretot en l’àmbit educatiu. Amb tot, al principi dels anys noranta només hi havia uns trenta logopedes contractats pel Departament d’Ensenyament. Avui són cap a quatre-cents, els professionals que s’hi dediquen”. Però l’educació ja no és l’únic àmbit en què trobem logopedes, ni tampoc un professional dedicat quasi de forma exclusiva al diagnòstic. El professor Valero comenta que “el logopeda, a més de diagnosticar, avui en dia ajuda a recuperar funcions que s’han perdut o no s’han adquirit. Paral·lelament, hi ha més reconeixement social i una ampliació del nostre àmbit d’actuació. Fa deu anys, per exemple, els gabinets d’audioprotèsics no hi comptaven, amb els logopedes… Durant els anys vuitanta la sordesa en els infants es detectava cap als tres o quatre anys; avui, gràcies a les noves tecnologies i als professionals, podem fer-ho quan el nadó tot just té vint-i-quatre hores de vida, amb la qual cosa podem avançar enormement en la solució de molts problemes. La gent gran també se n’ha beneficiat, i això és molt important en una societat molt envellida, en una societat de gent gran que no vol renunciar a una vida activa.” A més a més, la logopèdia és especialment útil en el món del cant i en el de la comunicació. Molts cantants i periodistes de ràdio o televisió s’han posat en mans de professionals de la logopèdia per tenir cura de la seva veu.
Infermeria. Agents del canvi social
La Dra. Isabel Pérez Pérez té una llarga experiència en l’àmbit de la infermeria. Professora, des de 1992, del que va ser l’Escola Universitària d’Infermeria, ha estat també directora del Grau en Infermeria entre el 2003 i el 2013, i des del 2013 fins al 2017 ha estat vicedegana de la Facultat de Ciències de la Salut.
Per a Isabel Pérez la infermeria és vocacional, una professió molt important en la vida de les persones: “Acompanyem la persona en els processos vitals, l’atenem quan neix i també en el moment de la mort. La part humanística de la nostra formació és fonamental. No és en va, perquè ajudem a fer que les persones morin amb dignitat i les acompanyem en moments d’un dolor que també pot ser psíquic.” Isabel Pérez recorda que cada dia més infermers s’incorporen a empreses tecnològiques que fabriquen utillatge per a unitats de cures intensives, atès que coneixen millor que ningú la resposta humana i poden aportar-hi la seva experiència. De la mateixa manera, també contribueixen a la recerca i el disseny d’aplicacions per a pacients que no poden comunicar-se, o en la investigació d’objectes com llençols intel·ligents que canvien de temperatura en funció de la situació del pacient.
Amb una llarguíssima tradició, durant els darrers quaranta anys els canvis en la professió han estat radicals: “De l’ATS ajudant del metge al diplomat en Infermeria, més autònom, amb més capacitat per prendre decisions. De la diplomatura als estudis de grau, màster i doctorat. De fet, el canvi en els estudis ha permès també que els infermers puguin prendre decisions, puguin prescriure, i que treballin conjuntament amb els altres professionals, amb un sentit de corresponsabilitat”, explica.
L’infermer té un paper essencial en l’atenció al pacient, perquè, segons Pérez, “passa les vint-i-quatre hores del dia al seu costat, en veu l’evolució i decideix en funció d’allò que veu.” Amb l’atenció primària el paper de la infermeria s’ha ampliat molt més: “Els infermers atenen els malalts crònics, els controlen la medicació, els fan el seguiment. La seva visió de la persona és global. És una tasca complexa i el professional ha de tenir capacitat de raonament.” A més, Isabel Pérez recorda que l’infermer també juga un paper molt important pel que fa a la prevenció, en el sentit de mantenir les persones tan sanes com sigui possible: “L’infermer té la funció de vetllar pel manteniment de la gestió de la salut de les persones.”
Com en el cas d’altres professionals vinculats a les ciències de la salut, els infermers ja estan fent una funció importantíssima en una societat amb una proporció de gent gran cada vegada major. També intervenen, però, com agents de canvi amb capacitat per detectar i prevenir problemes greus vinculats a la desigualtat o a la violència de gènere, entre d’altres. “Com a professionals, avui en dia tenim un paper rellevant a les escoles, estem en contacte amb les famílies, tenim recursos per detectar situacions de violència de gènere, o problemes associats a la solitud, al maltractament de la gent gran”, afirma. “Tenim una societat amb gent molt vulnerable: la crisi econòmica, l’estrès, les famílies desestructurades, etc. generen entorns patològics que afecten majoritàriament els nens i les persones grans. Ens enfrontem a nous reptes de futur, a nous escenaris molt importants, com el de la salut escolar”, afegeix.
“La societat s’està adonant que la medicina no ho cura tot perquè en molts casos l’origen de les dolències és mecànic. S’ha d’estirar una musculatura, fer uns moviments per millorar la respiració, etc.”
JORDI VILARÓ
A més, la professió ara mateix es troba davant d’un repte demogràfic. “Tenim”, explica, “una de les ràtios d’infermers més baixes d’Europa, per sota de Grècia. D’aquí a cinc anys s’hauran jubilat entre 4.000 i 5.000 infermers a Catalunya, molts dels quals avui treballen en grans hospitals. Si s’acomplissin tots els plans d’ocupació encara en faltarien 18.000. Passa el mateix amb els metges”. Amb tot, Pérez és optimista i assenyala també una demanda alta coberta a Catalunya per disset centres universitaris, on cada any entren 2.000 estudiants i d’on surten anualment 1.500 graduats.
Fisioteràpia, cap a l’evidència científica
Des del 1992, Blanquerna també prepara fisioterapeutes. La fisioteràpia, reconeguda des de fa molt temps a països com França i Anglaterra, a casa nostra havia estat castigada pel prejudici i la desconfiança dels metges, fins al punt que no va començar-se a estudiar acadèmicament fins al 1984. Els treballs del Dr. Jordi Vilaró, vicedegà de la Facultat de Ciències de la Salut, en l’àmbit de la recerca científica relacionada amb la fisioteràpia respiratòria han contribuït, sens dubte, al seu prestigi. El Dr. Vilaró és especialista en la rehabilitació de pacients amb malalties respiratòries cròniques. Explica que “abans del 1984 hi havia una especialització que es cursava durant dos anys dins dels estudis d’Infermeria. Realment, la fisioteràpia no tenia un fonament científic gaire profund en el nostre entorn i, en alguns casos, s’aplicaven tècniques sense tenir uns criteris gaire clars. Així, doncs, quan els resultats no han estat bons alguns metges han aprofitat l’ocasió com a pretext per negar-ne l’efectivitat.”
Les coses, però, han canviat molt durant els darrers anys: “La societat s’està adonant que la medicina no ho cura tot perquè en molts casos l’origen de les dolències és mecànic. S’ha d’estirar una musculatura, fer uns moviments per millorar la respiració, etc., i en cap d’aquestes situacions la farmacologia, per exemple un antiinflamatori, no t’ho soluciona.A més, durant els darrers deu anys el fisioterapeuta s’ha preocupat molt d’investigar quins són els fonaments científics de les intervencions que fa. La qualitat de les tècniques d’intervenció és cada vegada millor. En altres països, com els del nord d’Europa, la societat té molt clar que hi ha qüestions de salut que tenen un abordatge purament mèdic, d’altres fisioterapèutic i, també, que en moltes ocasions la solució ideal és una combinació d’ambdós vessants. Aquí el pes de la tradició mèdica encara és molt important. Amb tot, a còpia de trepitjar hospitals he observat que hi ha un inici de canvi de mentalitat, sobretot entre els metges més joves. S’adonen que no són omnipotents i que hi ha altres professionals de la salut amb qui poden col·laborar i millorar, en definitiva, la salut de la persona, la qual cosa és l’objectiu principal.”
Jordi Vilaró creu que en la propera dècada la situació canviarà radicalment: “Ara mateix estem molt vinculats a les societats científiques mèdiques, de les quals els fisioterapeutes han començat a formar part des de fa aproximadament deu anys, i hi treballen braç a braç amb els metges.”
El Dr. Vilaró defensa que un pas de vital importància seria que la fisioteràpia fes un canvi de paradigma: “Fins ara ha estat molt basada en l’aplicació de tècniques manuals molt específiques, però cal que incorpori tota la part de l’activitat física i la vinculi al tractament de les malalties cròniques. Són un tipus de malalties que estan creixent, i el nombre de població que les pateix és molt elevat… Diabetis, hipertensió, asma, malalties cardíaques, fibromiàlgia, insuficiència renal… Les facultats universitàries comencen a veure-ho i a treballar en aquesta direcció, també els col·legis professionals i fins i tot l’administració, que reclama la nostra intervenció. Hem d’estar preparats, formats per a aquest canvi que de ben segur es produirà, que ja s’està produint.”
Nutrició humana i dietètica. Del menjar i el viure
La nutrició i la dietètica formen part d’aquelles disciplines de les ciències de la salut que fins fa ben poc havien estat relegades a un segon terme, que eren satèl·lits de la medicina. La Dra. Imma Palma Linares és directora del rau en Nutrició Humana i Dietètica de la Facultat de Ciències de la Salut des del 2014, i ha viscut professionalment tot el procés d’enlairament de la nutrició fins a convertir-se en uns estudis i en una professió socialment molt valorats. El 2002, Blanquerna va iniciar els estudis en Nutrició Humana i Dietètica.
“Fins fa no gaire, dels aspectes nutricionals se n’ocupaven els infermers o els metges mateixos. D’altra banda, era difícil establir uns estudis, perquè hi havia una pugna entre sectors. Molts nutricionistes s’han format des d’Infermeria o són metges, i en tots dos casos sovint han hagut d’estudiar a l’estranger”, comenta Palma.
Imma Palma explica que l’interès per la nutrició i la necessitat de disposar d’uns estudis sobre la matèria va coincidir amb l’aparició d’estudis epidemiològics que relacionaven alimentació i malalties, estudis sobre població i patologies molt esteses. “Aquest estudis posaven sobre la taula l’evidència científica de malalties relacionades amb hàbits alimentaris. Un altre esperó va ser la publicació, durant els anys vuitanta, d’estudis que relacionaven la dieta mediterrània i la salut cardiovascular”, explica. “Països de Llatinoamèrica, o d’altres com França o Portugal, ens portaven molt avantatge. Finalment, el 1993 tres universitats espanyoles van decidir iniciar estudis de Nutrició i Dietètica com a títol propi”, afegeix.
La Dra. Palma constata que la preocupació pels aspectes relacionats amb la salut pública ha impulsat també l’interès per la nutrició, junt amb altres aspectes més socials, com una sobreoferta alimentària, l’aparició d’aliments ultraprocessats molt nocius o el ritme de vida actual. “Tots aquests aspectes afecten la salut, i el paper del dietista-nutricionista, format en microbiologia, toxicologia, bromatologia i fisiopatologia, entre altres matèries, és el d’orientar cap a una alimentació correcta. Cal no oblidar que aquest professional té un bon coneixement dels riscos en l’alteració dels aliments”, argumenta la doctora.
Palma creu que les sortides professionals dels dietistes-nutricionistes en aquests moments són moltes. En primer lloc en l’àmbit clínic, perquè poden proporcionar un pla d’alimentació adequat als pacients per tal que millorin la salut i la qualitat de vida; en segon lloc, en la salut pública, perquè poden fer prevenció i promoció de la salut; també en la indústria alimentària, dissenyant nous aliments, i en l’àmbit del màrqueting i de l’etiquetatge nutricional. També, però, en els menjadors públics, tenint cura de la seguretat alimentària o de la planificació de menús saludables i/o adaptats a patologies. I fins i tot en àmbits com el de l’esport, en el qual una bona alimentació pot representar una millora en la condició física dels esportistes i un índex més baix de lesions.
Farmàcia. De l’oficina tradicional a la farmacogenòmica
El 2014 l’Institut Químic de Sarrià i Blanquerna iniciaven conjuntament el Grau en Farmàcia. La doctora i investigadora Concepció Mestres Miralles té un coneixement molt directe de la complexitat i els reptes de l’àmbit de la farmàcia. Exdirectora de Farmàcia del Grup Mutuam, des del 1984 fins al 2012 també va treballar a l’Hospital Sant Rafael de Barcelona, del qual va ser adjunta del Servei de Farmàcia i, posteriorment, coordinadora de Qualitat i Seguretat del Pacient.
“En alguns països, com el Regne Unit, els farmacèutics poden prescriure medicaments. Aquí encara som molt lluny d’això. Cal tenir en compte que la preparació acadèmica en l’àmbit assistencial en alguns d’aquests països és molt potent”
CONCEPCIÓ MESTRES
Concepció Mestres destaca que hi ha molta distància en el grau de desenvolupament de la farmàcia entre els diferents països europeus i, sobretot, en comparació amb els Estats Units, on els farmacèutics tenen un alt grau de responsabilitat. Explica que “la tendència és que el farmacèutic estigui més implicat amb el pacient. A l’oficina tradicional ja hi estava, d’implicat, de fet. Ara mateix el farmacèutic treballa molt en col·laboració amb els metges de primària i els infermers. Als hospitals tradicionalment s’ha treballat en col·laboració amb els altres professionals, ara també s’està ampliant la integració a l’atenció primària.
L’augment del marge de responsabilitat dels farmacèutics és un dels canvis més necessaris a hores d’ara: “En alguns països, com el Regne Unit, els farmacèutics poden prescriure medicaments. Aquí encara som molt lluny d’això. Cal tenir en compte que la preparació acadèmica en l’àmbit assistencial en alguns d’aquests països és molt potent.”
Les tecnologies i els avenços científics també han afectat la farmàcia: “Avui en dia s’estan desenvolupant àrees com la farmacogenòmica, útil per preveure si, en funció de la genètica, un pacient respondrà bé o no a un medicament. S’està aplicant al tractament de malalties molt complexes en psiquiatria o en el tractament del càncer. Els canvis també s’estan produint en la indústria, que té reptes com el de la fabricació de medicaments biològics.”
La Dra. Mestres no vol passar per alt, però, altres aspectes importants necessaris en la formació dels farmacèutics, com el de l’habilitat de comunicar. “El farmacèutic ha de tenir coneixements dels tractaments, d’allò que ven, i ha de saber comunicar-ho”, afirma. Així mateix, Mestres defensa que els farmacèutics hauran d’exercir cada vegada més una atenció personalitzada, en un context on es poden comprar medicaments per Internet o fins i tot en supermercats: “Ningú com un farmacèutic pot saber i valorar què està prenent un pacient, ja que té una visió global del tractament i dels seus problemes de salut. Paral·lelament, també pot tenir un paper en la prevenció de malalties.”
Text: Susana Pérez Soler i Francesc Viadel
Fotografies: Pere Virgili