Entrevista a Alejandro Calvo, estudiant de 4t d’Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL
L’Alejandro Calvo va ser un dels molts estudiants de 4art d’Infermeria que va respondre a la crida per fer suport als hospitals en plena pandèmia de la COVID-19. “M’ho vaig pensar amb el cap i amb el cor, el cap em frenava una mica, però va decidir el cor”. No li va costar gaire tampoc. Va descobrir la seva vocació quan als divuit anys va començar a treballar com a tècnic d’ambulàncies després d’estudiar un grau mitjà d’emergències. Però volia saber-ne més, fer més, intervenir més. Es va plantejar estudiar Medicina, però explica que, quan arribaven a l’hospital, el primer contacte era amb les infermeres, i era exactament això el que ell volia fer, viure la relació amb el pacient. Ha combinat el grau en Infermeria amb la feina com a tècnic d’ambulàncies i delegat del seu curs.
Què has après a la Facultat? Tu ja coneixies el món sanitari.
He après a tractar amb el pacient d’una altra manera, veient-lo com un ésser holístic, com un tot. He après a veure altres aspectes de la persona que potser, sense haver-ho estudiat o sense haver-ho treballat, poden passar desapercebuts. He après a tractar amb la família; he après que ens hem de centrar no només en els pacients sinó en tot el que els envolta.
T’has especialitzat en urgències, era el que volies?
Des de primer, jo volia fer urgències. Quan vaig poder escollir pràctiques, vaig anar a un CUAP (centre d’urgències d’atenció primària), que atenen urgències petites. I quan se’m va presentar aquesta oportunitat de fer les pràctiques de pediatria a urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti, no m’ho vaig pensar dos cops.
Arribes a 4t. Som al mes de gener i ja es parla que a la Xina hi ha un virus… Com ho viviu a classe, amb els vostres amics, amb la família?
Jo sempre intento, suposo que és per l’experiència que tinc treballant en el món sanitari, buscar informació que estigui contrastada, no fiar-me del primer diari que em passa per davant o només basar-me en el titular. Intento informar-me bé i, a partir d’aquí, intento explicar també a les persones que conec el que jo penso i la informació que he trobat. És molt important, això. Com a sanitari i com a professional de la salut, també comparteixes la informació per ajudar. Al principi veia el que passava a la Xina però que tampoc havia causat tant impacte perquè la grip, per exemple, infectava i matava més persones l’any. I, és clar, com que això ja ho havíem normalitzat… Però, quan ja arriba a Itàlia i a la feina ja comencen a donar-nos els EPIS, ens van demanar posar-nos les mascaretes pertot arreu, el tema comença a preocupar.
Al mes de febrer eres a urgències pediàtriques de Can Ruti fent les pràctiques…
Sí, i recordo que una nit, de les últimes, van venir un pare i una mare amb el seu fill i els van entrar a un box especial, els van entrar a urgències d’adults, on tenien un box preparat per a aïllament, per si arribava algun cas. El protocol era que, si hi havia un nen, hi havia d’anar una infermera de pediatria. Aquella nit vam tenir una infermera de pediatria menys perquè estava en aquell box.
És a dir que ja estaven preparats.
Teníem un protocol, sí. Els van aïllar en aquell box i d’allà no van sortir fins que es va decidir donar-los l’alta.
Com ho vas viure? Tenies por?
M’ho prenia com un virus més que, per la propagació que tenia, potser era una mica més virulent; veia que tenia molta capacitat per propagar-se. No tenia por, perquè a mi no m’agrada tenir por de les malalties, però sí que tenia respecte: estar atent i, si et trobaves amb un cas de simple dificultat respiratòria, prendre mesures. Posar-te la mascareta, la pantalla, el vestit de protecció, o el que calgués, ja anaves amb aquesta precaució des d’un principi. De fet, a l’ambulància sempre anàvem amb la mascareta i amb la pantalla posada quan es va començar a saber. Primer unes ulleres, després unes pantalles…
“No hem de tenir por, hem d’aprendre a conviure amb aquesta malaltia perquè possiblement es quedarà com una grip més; que és molt virulenta però que tampoc ens podem amagar. Hem d’afrontar-ho”
ALEJANDRO CALVO
A finals de febrer acabes les pràctiques de pediatria i al març comences a la presó de dones, a Wad-Ras.
Sí, havia d’estar un mes a pediatria i un mes a penitenciaria o psiquiatria. I vaig començar pràctiques a Wad-Ras. Però no les vaig poder acabar.
Una experiència interessant.
Sí, molt enriquidora, vaig aprendre molt. Mai havia estat en una presó. Jo era amb la infermera en un despatx, com en un CAP; funciona tot igual que a l’atenció primària. Les preses demanen visita i els donen un dia i una hora.
Què et va impactar més?
Em va impactar, a l’inici, el respecte amb què et tracten, tant als professionals de la salut com als de seguretat, als funcionaris de presó. Vaig veure que estava tot molt protocol·litzat, molt tranquil. Et tracten de vostè i et fan cas. Però el més impactant de Wad-Ras és que és l’única presó que té un àrea per a mares, on conviuen amb els seus fills, em sembla que fins als cinc anys. Va ser una mica estrany perquè, al final, no saps si és bo per a la mare, per al nen. No saps si el nen se’n recordarà… Em va fer pensar molt. I després, el que em va impactar molt positivament és que fan molts programes socials. Per exemple, elles s’encarregaven de cuinar per a grups. S’anaven tornant. Unes s’encarregaven de mantenir neta la presó, les altres de cuinar…
Fer activitats els ajuda a passar aquest temps.
Sí. De dilluns a divendres realitzaven tallers de cuina, de costura, i guanyen diners, pocs, però les ajuda. Durant el cap de setmana no hi ha tallers. Llavors, quan el dilluns arribaves a la consulta, veies les persones com més decaigudes, amb pensaments poc positius… Durant el cap de setmana tenien massa temps per pensar.
I arriba el 14 de març.
De fet, ja abans, a la presó, les infermeres amb qui estava em deien “però què fas aquí?, tu has d’anar cap a casa!”. Elles tenien por perquè a la presó és molt més complicat poder aïllar les persones, no poden sortir. Conviuen en cel·les de fins a quatre persones.
I us envien a casa…
Sí. Em van enviar a casa. No recordo el dia. Aprofito per fer el TFM i continuava treballant a l’ambulància. Aleshores ens va arribar informació que permetien contractar els alumnes de 4t de Ciències de la Salut. Jo ja tenia clar on volia treballar. En un principi volia anar a la Vall d’Hebron i vaig preguntar si hi podia anar com a infermer. Però vaig pensar en Can Ruti, que també em va agradar molt durant les pràctiques, i vaig preguntar a la infermera amb qui havia estat: “M’estan arribant informacions per contractar-me com a auxiliar sanitari, però d’aquí de Can Ruti no m’ha arribat res. Us interessa que hi vagi? Necessiteu ajuda?”. Van passar les meves dades a la supervisora i ella em va trucar el mateix dia i em va dir que hi anés, que començava al cap de quatre dies. Em van trucar un dimarts i el divendres ja era allà.
“Aquesta crisi ha sigut una experiència negativa, perquè és una situació molt dura i greu, ha sigut una pandèmia. Però, per una altra, com sempre intento treure el costat positiu de la vida, he pogut tenir més opcions per començar a treballar al lloc on vull”
ALEJANDRO CALVO
Ho tenies clar, que volies anar a primera línia?
El meu cap em deia “tens el TFM, estàs treballant, tens una feina estable, les tasques de les pràctiques…”. I és clar, això no deixa de ser sumar-hi una feina més. Però el meu cor em deia “has d’ajudar. Ajuda perquè et necessiten”. Llavors el cor va tenir més força i vaig anar a Can Ruti.
I com ha anat?
Doncs bé. Els primers dies va ser impressionant. Des que he entrat a Can Ruti mai no he estat a planta. Sempre he estat a l’àrea d’urgències. Durant l’estat d’alarma, van venir infermeres dels CAP, d’altres serveis i d’altres centres; van tancar quiròfans i van reubicar les infermeres de quiròfan. Jo vaig començar en una àrea d’observació que pertanyia a urgències, que era l’hospital polivalent, un espai per a pacients amb COVID-19. Des del primer dia vaig estar en contacte amb pacients amb COVID lleus que estaven pendents de ser ingressats a planta, de ser donats d’alta o de ser portats a l’Hotel Sant Rafael, que és el que estava utilitzant Can Ruti. Aquí vaig estar bé perquè érem dos i teníem un auxiliar; jo portava cinc pacients lleus, persones totalment autònomes. No donaven problemes. Però, és clar, ja després em van passar a la unitat de curta estada, que és també on van els pacients que potser estan una mica més greus, no tan estables, pendents d’ingrés o que necessiten uns dies per acabar de passar l’antibiòtic o d’estar en observació. Els primers dies estava com de suport o per donar un cop de mà. Però després vaig passar dos o tres dies a urgències, em van dir: “Tu, avui, has de ser l’ombra de d’aquesta infermera…”. Vaig fer exactament això. Aprens molt, intentes espavilar-te perquè saps que al cap de quatre dies estaràs sol. I efectivament, van ser quatre dies comptats. Em van posar a la UCE, a la unitat de curta estada, i vaig portar jo sol nou pacients.
Un aprenentatge ràpid.
Érem només dos infermers per a divuit pacients, i la cosa canviava. Ho vaig passar malament, francament. Al final vaig aconseguir sortir-me’n perquè em vaig calmar, em vaig tranquil·litzar, em vaig concentrar i em vaig dir: “Això ha de sortir endavant, ho haig de fer bé”. Vaig tenir la sort de tenir una infermera molt competent al meu costat, que em va ajudar molt
Humanament com ho has viscut? El contacte amb els pacients. Tu has vist gent amb COVID i, per tant, imagino que gent amb por, lògicament.
Sí, he vist moltes persones, sobretot a l’àrea polivalent eren persones joves, amb una mitjana de quaranta o cinquanta anys, no més. I veure persones joves quan et deien que la COVID només afectava la gent gran pluripatològica… No! Hi havia moltes persones malaltes que només prenien una pastilla per a la tensió o cap. Recordo un home jove que tenia molta por perquè la seva dona també havia començat a fer febre i estava amb tos, i em va preguntar què havia de fer. Jo li vaig explicar que havia d’estar tranquil, que, si feia febres altes, que truqués al 061 i que l’ajudarien des d’allà. O que, si es començava a ofegar, que truqués a urgències o anés a algun hospital. Però que estigués tranquil. Que podia ser COVID o una altra cosa. Estava molt angoixat. Al final, aquest senyor va anar a l’hotel. Però recordo que després d’haver parlat amb mi es va quedar bastant tranquil.
He vist gent gran morir sola. Veure la gent sola és molt dur. Usuaris que es quedaven sense bateria al mòbil i no havien portat un carregador i tu buscant un carregador com un boig perquè almenys estiguessin en contacte amb els familiars. També he hagut de sortir a parlar amb la família d’algun pacient meu per dir-li que estigués tranquil·la, que li havien fet la prova i que estàvem esperant resultats però que estava bé. De moment no m’ha tocat donar cap notícia dolenta. Has d’adonar-te que els usuaris estan més sols, que no poden estar amb els familiars.
S’ha parlat molt també de les conseqüències per als sanitaris des del punt de vista emocional. T’ha afectat a tu?
Jo intento viure el present, no m’agrada pensar en el futur ni en el passat. De vegades fas una anàlisi per estar una mica serè. Però jo de moment ho estic portant bastant bé. Amb els companys de classe tenim un grup de WhatsApp i allà ens expliquem coses i penso que també és una eina molt bona per compartir vivències, experiències; amb la família també.
Com ho ha viscut la teva família? Devien patir.
La meva parella és fisioterapeuta i ho entén perfectament. Els meus pares, els meus sogres i la meva àvia són els que estaven més espantats. Però jo sempre els dic que no hem de tenir por, que hem d’aprendre a conviure amb aquesta malaltia perquè possiblement es quedarà com una grip més; que és molt virulenta però que tampoc ens podem amagar. Hem d’afrontar-ho.
Seguiràs treballant a can Ruti?
Sí, en un principi tinc contracte fins el 30 de juny i a partir d’allà m’han dit que podria ser prorrogable, suposo que quan tingui el títol. Per una banda, aquesta crisi ha sigut una experiència negativa, perquè és una situació molt dura i greu, ha sigut una pandèmia. Però, per una altra, com sempre, intento treure el costat positiu de la vida, he pogut tenir més opcions per començar a treballar al lloc on vull.
Text: Maria Girona
Fotografia: Cedida