Educar en el diàleg

“Què ha passat amb el diàleg en tots els àmbits de la vida pública i de la privada?”

Tornar a veure, ara, el 2018, un debat de «La Clave» (es troben a les
xarxes
), aquell programa moderat per José Luís Balbín en què sis experts parlaven durant dues hores i mitja sobre un tema, és un bon
exercici per saber on som ara. El programa es va emetre del 1976 al
1985 a l’UHF, la 2 actual de TVE, i anava precedit d’una pel·lícula sobre el tema escollit. S’hi van tractar assumptes controvertits, però de
plena actualitat, com Catalunya, l’avortament, la legalització del Partit
Comunista o l’atur. El convidats hi anaven amb documentació, preparats, amb dades, demanaven respectuosament el torn de rèplica aixecant la mà cap al moderador i les intervencions eren llargues. Tothom
s’escoltava. I, al final, s’oferia bibliografia sobre el tema per si algú en
volia saber més. És evident que els temps han canviat, però assistir ara
a un debat d’aquesta profunditat és gairebé impossible. S’han imposat
el crit, l’insult i el tertulià que pot parlar de tot. Què ha passat amb el
diàleg en tots els àmbits de la vida pública i de la privada?
Hem deixat
de parlar perquè és més fàcil viure en la nostra bombolla confortable,
sense haver de sentir res que pugui contradir-nos? Les noves tecnologies aïllen les famílies i els amics, que ja només es comuniquen a través
de missatges curts de WhatsApp?


Els experts que entrevistem en el reportatge de La Revista de Blanquerna asseguren que el diàleg entre persones amb posicions oposades
està en vies d’extinció. Dialogar implica l’acceptació d’un altre que
pensa de manera diferent. El Dr. Ignasi Boada explica que «el diàleg
no és innat, ans al contrari. El més fàcil és no escoltar, insultar l’altre,
deprestigiar-lo. L’educació és el camí per empatitzar amb l’altre
». Per
dialogar sobre un tema cal tenir-ne informació i saber argumentar,
però també aprendre de qui contraargumenta el que hem dit. Educar
en el diàleg és també la responsabilitat de la Universitat. Els joves han
de saber que en un debat no tot s’hi val, i que s’ha de parar atenció a
aquell que és capaç de presentar un argument raonat.

En una societat immersa en les noves tecnologies, en la vida pública, laboral i personal, com podem fomentar l’escolta activa de l’altre i
estar disposats a ser interpel·lats pels seus arguments
? Aquesta és una
de les preguntes que intentem respondre en el reportatge que oferim
en aquest número de la revista