La pandèmia provocada per la Covid-19 ens ha fet adonar que vivim envoltats de perills. Ho sabíem i, tanmateix, no n’érem prou conscients. Hem despertat sobtadament del somni d’una seguretat plena, vinculada a una expectativa de progrés il·limitat. A finals del segle xx, el sociòleg alemany Beck va descriure l’escenari vers el qual ens hem encaminat: la societat del risc global. L’avenç tecnocientífic ha reportat grans guanys a la humanitat, en qualitat de vida i coneixement de la realitat, però també ha propiciat nous desafiaments. Així, hi ha perills en la mobilitat i el treball, i en la convivència social quan es debiliten els lligams entre les persones i s’accentuen els problemes; en l’alimentació i el consum d’estupefaents, i en el camp de la salut, per les epidèmies actuals i les futures que haurem d’afrontar; en l’ús d’energia nuclear, en el canvi climàtic i en els nivells de contaminació amb què convivim. El terrorisme fonamentalista n’és, també, un bon exemple: un perill que es mou en la penombra i actua arreu, mortífer en la seva cruel disposició a sacrificar vides.
Dr. Lluís Font i Espinós, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL
La consciència del risc i de la pròpia fragilitat esdevé el millor antídot davant d’aquesta realitat plena de clarobscurs, amb el benentès que no hi ha una correspondència exacta entre la percepció de risc i l’existència objectiva d’aquest risc. Reduir els perills a la mínima expressió té molt a veure amb la prevenció i amb unes polítiques públiques compromeses amb el benestar de les futures generacions. Tanmateix, la pregunta rellevant és la següent: podem aspirar a viure absolutament segurs, eliminant els perills de la nostra existència? Suposa, aquesta pretensió, una limitació de la llibertat, en la mesura que es controla la conducta humana i tot queda regulat fins al més petit detall, com un gran germà orwel·lià? Algunes de les distòpies del segle passat han donat una resposta clara a aquest dilema: seguretat a canvi de llibertat. Un món feliç d’Huxley així ho reflecteix. En un context postapocalíptic com el descrit a la pel·lícula de Ridley Scott Blade Runner, Gianni Vattimo ens invita a rellegir grans obres de la tradició cultural per trobar-hi saviesa. Aquella saviesa que ens ajudarà a afrontar, sense dogmes, el desafiament d’intensificar la seguretat, tot preservant la llibertat.
“Hem despertat sobtadament del somni d’una seguretat plena, vinculada a una expectativa de progrés il·limitat”
La crisi financera global del 2008, a partir de l’ensulsiada, el 2007, de les hipoteques subprime als Estats Units, i el crac mundial derivat dels efectes del coronavirus, amb els consegüents reptes sanitaris, econòmics i socials, obliguen a repensar la realitat existent arreu del planeta, i obliguen a fer-ho en termes de complexitat sistèmica, diu Innerarity. Més que mai, el món esdevé un tot articulat. Entendre la relació d’aquesta totalitat amb cadascuna de les seves parts, i d’aquestes parts entre elles, és cabdal per aprehendre la realitat, diu Edgar Morin. Els grans desafiaments d’avui atenyen tothom i afecten molts àmbits d’actuació alhora. S’imposa una visió holística. La perspectiva administrativista, que consisteix a catalogar i tractar els problemes en compartiments estancs, d’acord amb les estructures organitzatives existents, resulta empobridora. En el mateix sentit, la linealitat que pressuposen les relacions causals queda sovint en entredit. La causa genera l’efecte, sí, però l’efecte actua sobre la causa. Es produeix un tirabuixó retroactiu. En definitiva, les decisions que es prenen tenen conseqüències, i aquestes conseqüències determinen noves decisions, i així successivament, en una relació dialèctica que desborda els paràmetres clàssics.
No hi ha un consens entre els experts sobre la magnitud del cataclisme que estem patint, i sobre els efectes que tindrà de cara al futur. Es parla d’assolir una nova normalitat, d’un canvi de cicle o, fins i tot, d’una revolució estructural. Sembla evident, però, que viurem immersos en una gran incertesa. I la incertesa genera perplexitat, victimisme i intolerància, tal com acredita l’experiència històrica. El corol·lari previsible: prendre com a cap de turc l’estranger pobre. Parafrasejant Gramsci, serà un temps en què allò nou no acaba de néixer, i en què allò vell no acaba de morir. Innerarity apel·la a no conformar-nos amb les categories tradicionals per interpretar els esdeveniments cabdals. En els conflictes d’avui es combinen interessos i valors materials i postmaterials. Precisament a Pandemocracia defensa la conveniència d’una intel·ligència col·lectiva per entendre els escenaris emergents en un context en què la capacitat estratègica i de previsió resulta limitada. Saber identificar els problemes, emparaular el malestar, recórrer a nous conceptes per definir les necessitats peremptòries i partir de les experiències contrastades per trobar solucions, constitueix un elenc d’elements clau per gestionar la inestabilitat i l’acceleració, diu a Política para perplejos. I sobretot voluntat d’aprendre, dels errors i dels encerts, propis i dels altres.
“Els qui pensen i actuen com si fossin infal·libles, pel fet d’excloure la possibilitat d’equivocar-se, perjudiquen els altres i a si mateixos”
Davant de la complexitat creixent del món i de la incertesa que ens envolta, hi ha la temptació de seguir líders que prometen solucions simples i de “sentit comú” per resoldre els problemes. El discurs té un rerefons antiestablishment, tot i que sovint el predica algun representant de la classe privilegiada, en plena metamorfosi oportunista. Fent-ho, explota la pulsió de ressentiment d’aquells que han vist trontollar el seu món. Ferran Sáez ha estudiat a fons aquest fenomen social. En el seu llibre Populisme, assenyala els trets característics d’un llenguatge sense matisos que commou moltes persones. Més que un ideari o una ideologia política, el que caracteritza el populisme és, precisament, el llenguatge emprat per contraposar les elits i la gent del carrer. Prescindint i criticant les mediacions existents en la societat, el líder entra en una mena de comunió espiritual amb el poble, que ja no és el demos de la Grècia clàssica sinó una massa que s’autoreferencia com a dipositària de les essències pàtries. Líder i poble comparteixen uns referents i una iconografia, un vocabulari planer i unes obsessions; els uneix una emotivitat que fonamenta una confiança mútua difícil de trencar, fins i tot amb arguments racionals. Parafrasejant El manifest comunista de Marx i Engels, si hi ha avui un fantasma que recorre el món, aquest té el nom de populisme. En cap país els ciutadans són immunes a l’atractiu d’un fals regeneracionisme transvestit de nova política; alguns moviments i grups emergents l’exploten en benefici de la seva causa.
“El discerniment personal resulta imprescindible. Per això les societats madures han de protegir els dissidents i les minories”
La consciència de la pròpia fal·libilitat és un atribut a conrear, comú a les societats democràtiques de tradició liberal. John Stuart Mill emfasitza la seva importància a Sobre la libertad. Els qui pensen i actuen com si fossin infal·libles, pel fet d’excloure la possibilitat d’equivocar-se, perjudiquen els altres i a si mateixos. Ningú està exempt de l’error, en cap ordre de la vida, per més ben fonamentades que estiguin les pròpies idees o decisions. Assumir-ho reclama no tancar mai del tot la porta al dubte i ser sensibles, alhora, a la part de raó, petita o gran, de les opcions alternatives. El despotisme de l’estat, de les organitzacions o dels individus és la màxima expressió d’una impunitat que s’hi fonamenta, i de l’arrogància en l’exercici de la responsabilitat. El pensament crític n’és l’antídot, i el gran actiu per atansar-se al coneixement de la veritat. El discerniment personal resulta imprescindible. Per això les societats madures han de protegir els dissidents i les minories. Precisament el progrés floreix allà on es formen individualitats originals, en l’afortunada expressió del filòsof utilitarista: fortes en la defensa de les seves idees. És la secular lluita entre Castellio i Calví, tan ben narrada en l’obra de Zweig. En definitiva, com deia Orwell, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari.