COVID-19: noves amenaces per a l’equitat educativa?

A Espanya, segons l’Institut Nacional d’Estadística (2018), es calcula que el 21,5 % de la població es trobava per sota del llindar de la pobresa relativa abans de la COVID-19.

Dr. Jordi Longás, Doctor en pedagogia, professor de Blanquerna-URL i membre del grup de recerca PSITIC

Això significa que una cinquena part dels espanyols disposaven de menys de 8.871 euros anuals en llars unipersonals i menys de 18.629 euros en llars amb dos adults i dos infants. A efectes pràctics, la situació d’aquest segment de població es tradueix en la incapacitat per fer front a despeses imprevistes, condicions d’habitatge indignes per amuntegament, incapacitat per pagar els subministraments, dificultats per comprar roba i material escolar o, fins i tot, necessitat de recórrer a la caritat per alimentar-se. El mateix estudi confirma que la pobresa relativa afectava el 26,2 % dels infants menors de setze anys, és a dir, més de 2,3 milions d’alumnes de l’ensenyament obligatori. No cal tenir els estadístics derivats de la recessió associada a la crisi sanitària per imaginar un increment significatiu. Tal com va succeir amb la crisi financera del 2007, s’agreuja la precarietat de les persones situades en els estrats econòmics més baixos i, novament, els infants i adolescents d’aquestes famílies esdevenen un dels grups més vulnerables. Per a aquests conciutadans amb rendes baixes, el confinament suposa l’eixamplament de la bretxa educativa o la distància que separa el seu rendiment escolar i les expectatives educatives de la resta de població.

“Alguns estudis afirmen que els infants i adolescents d’entorns desfavorits obliden més coneixements al llarg de les vacances d’estiu, cosa que confirma la contribució positiva de l’escola en relació amb l’acompanyament, l’educació d’hàbits i l’establiment de rutines”

JORDI LONGÁS

Seria simplista reduir aquesta problemàtica a la falta de maquinari, per altra banda, resolta de manera lenta i insuficient per les administracions. La bretxa digital va més enllà de no disposar dels recursos per adquirir ordinadors, tauletes tàctils o telèfons intel·ligents. És, també, la limitació de la connectivitat per falta d’accés a la xarxa en condicions mínimes per seguir l’ensenyament en línia, i no pot quedar invisible la manca de competències digitals, tant per part dels adults del nucli familiar com, sovint, dels mateixos alumnes. Segons la investigació que estem desenvolupant des del grup de recerca PSITIC dins del projecte d’assessorament al programa CaixaProinfància, a l’inici del confinament l’“aïllament tecnològic” afectava més del 35 % de les famílies amb infants de primària i secundària que participen en el programa.

A més de la bretxa digital, altres situacions derivades de la pobresa agreugen els dèficits socials i educatius. Alguns estudis previs afirmen que els infants i adolescents d’entorns desfavorits obliden més coneixements al llarg de les vacances d’estiu, cosa que confirma la contribució positiva de l’escola en relació amb l’acompanyament, l’educació d’hàbits i l’establiment de rutines. Aquesta és una altra possible bretxa que ha incrementat pel confinament, condicionada per les diferents competències parentals que permeten una convivència i organització familiar saludable, a més del mínim acompanyament de les tasques escolars. Caldria afegir-hi la dificultat de molts escolars per disposar d’un lloc físic amb condicions per estudiar o de material bàsic com tisores, colors, cartolines o pega. Aquestes limitacions són barreres importants per connectar-se degudament a l’escola i, també, per portar a terme les activitats d’oci que es puguin proposar des de l’escola o les entitats socials.

L’accés a una alimentació saludable de cost mínim és una altra dificultat afegida que afecta gran part d’aquest col·lectiu. La supressió dels ingressos, sigui per pèrdua de feina o per la impossibilitat d’accedir a recursos dins l’economia informal, s’ha combinat amb el tancament dels menjadors escolars. Càritas ha calculat un increment de més del 20 % d’usuaris fins ara desconeguts que han cercat ajuda en els serveis del banc d’aliments. Haver de patir dificultats per menjar comporta riscos de malnutrició i un estrès intrafamiliar sobrevingut que condiciona negativament el seguiment mínimament regular de la vida escolar virtual.

Una darrera bretxa que anem descobrint amb certa claredat és la incapacitat de moltes escoles per apropar-se a l’alumnat que viu en situació de pobresa.

JORDI LONGÁS

Finalment, una darrera bretxa que anem descobrint amb certa claredat és la incapacitat de moltes escoles per apropar-se a l’alumnat que viu en situació de pobresa. A vegades són els mateixos equips docents els que no tenen els coneixements ni les competències necessàries, més pròpies dels educadors i treballadors socials, per connectar i establir un vincle amb aquestes famílies i alumnes. A vegades són els mateixos infants i adolescents els que se senten avergonyits de la seva situació i no volen deixar “entrar” virtualment a casa seva els docents o els companys. I, així com s’observa, en molts adolescents, la necessitat de sortir i recuperar les relacions socials, també és notable l’efecte cabanya en moltes famílies i infants, passada l’angoixa inicial i instal·lats en una certa rutina d’autoexclusió, per por o inseguretat davant el reingrés a la vida social. Tanmateix, a més d’analitzar què està passant amb l’educació dels més desfavorits socialment i econòmicament, cal preguntar-se pel futur. El més immediat ja és aquest estiu, davant la necessitat de recuperar terreny en l’educació per impedir que l’aturada tècnica del curs sigui precedida d’un estiu pobre d’estímuls i aprenentatges. Sis mesos de desconnexió fins a l’arribada del nou curs poden tenir un efecte massa devastador. A mitjà termini, fixem la mirada en el curs 2020-2021, davant la possibilitat de combinar docència presencial amb docència virtual o nous períodes de confinament. Caldrà activar tots els recursos necessaris per assegurar el dret a l’educació de tots els infants i adolescents, així com aprendre de les experiències positives que han emergit en aquest temps. En molts casos, la solidaritat entre ciutadans ha funcionat de manera sistemàtica, ja que, per exemple, han compartit recursos tecnològics com l’accés a la xarxa wifi. També, moltes escoles han mostrat un compromís radical pel fet de no deixar cap alumne de banda, inventant contra rellotge activitats i estratègies. I, sobretot, ha estat clau el rol d’intermediació de moltes entitats socials entre famílies, escoles, recursos comunitaris i Administració per no deixar cap infant de banda. De tot plegat, en podem extreure una lliçó que ens pot ser molt útil: quan s’activen les xarxes de corresponsabilitat socioeducativa entre institucions, entitats i persones d’un territori, és més factible superar inclusivament les adversitats.

Il·lustracions: Hedawong i Molitsukipm7