Tres experts conversen sobre models de gestió esportiva i de la necessitat de formar nous professionals en aquest àmbit
Els Jocs Olímpics de Barcelona’92 van marcar un abans i un després, no només per la projecció internacional que van donar a la ciutat sinó en el boom que va generar per a la pràctica esportiva a tots nivells. La pràctica de l’esport va motivar la necessitat de nous perfils professionals que ara es formen en el Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, però la creixent professionalització de l’esport i els esdeveniments esportius amb vincles amb el turisme, l’entreteniment o el benestar han provocat el requeriment de nous professionals experts en gestió esportiva. D’aquesta realitat parlen tres experts: Eduard J. Scott, director d’operacions d’Euroleague Basketball; Joan Fontserè, director del Circuit de Barcelona-Catalunya, i el Dr. Sixte Abadia, professor de Blanquerna-URL i director del nou grau en Gestió Esportiva (Sport Management) que el curs vinent impartirà Blanquerna-URL, l’única universitat catalana que ofereix aquest grau.
Sixte Abadia: Quina és la vostra impressió, a nivell nacional i internacional, sobre el boom de l’esport? Hi ha algunes dades que m’agradaria posar sobre la taula: l’esport a Catalunya representa el 2% del PIB, ocupa més de 95.000 persones i el 46% d’adults fa esport. Per exemple, aquest percentatge del PIB que genera l’esport a Catalunya és cada cop més similar al 3% de mitjana de la UE. Com ho veieu?
Joan Fontserè: D’entrada cal dir que, socialment, s’ha produït un canvi d’hàbits en tots els sentits. L’esport no ha estat immune a tots aquests canvis, en benefici de les persones. Cada vegada la gent és més conscient de la transversalitat de l’esport; i ja no només en el sentit de fer esport, sinó que també és fer salut. S’afegeixen altres conceptes com la integració, la internacionalització… Aquesta transversalitat és un eix que les civilitzacions modernes han integrat molt en el seu full de ruta. L jove per tenir hàbits de vida saludables. Històricament l’esport i la salut han tingut una connexió molt òbvia, però avui dia a Europa es comença a tenir indicis d’obesitat o malnutrició i històricament s’ha pensat més en l’aspecte mèdic com a solució i no tant en l’esport. Ara, l’esport té el deure d’assegurar la prevenció de moltes malalties i per tant abaratir les despeses en salut.
S.A.: Barcelona és un referent claríssim a nivell esportiu, sobretot pel vessant d’esdeveniments esportius que sorgeix arran de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. Ho percebeu d’aquesta manera quan aneu arreu del món? Els responsables d’equips o federacions esportives veuen Barcelona d’aquesta manera, és a dir, com una mena de Silicon Valley de l’esport?
J.F.: Jo vaig ser voluntari olímpic el 1992, amb 18 anys acabats de fer. Va ser en aquell moment quan se’m va despertar la passió per la gestió esportiva. Tota la vida he estat un mal practicant de qualsevol esport, però vaig pensar que tota l’organització que hi havia al darrere d’uns jocs olímpics requeria una estructura organitzativa molt sòlida i solvent. Va ser en aquest moment que vaig veure que podia participar-hi, no com a esportista sinó com a organitzador. Però abans que jo persones com Sandro Rossell, Beto Agustí o Pere Miró ja havien consolidat aquesta línia de negoci. Es tracta de gent que va estar vinculada amb els Jocs Olímpics i van fer que es consolidessin com a referents en el món de la gestió esportiva. I sí, Barcelona és una referència no només pels Jocs, sinó perquè es va definir un model que amb els anys s’ha consolidat i que, probablement, acadèmicament l’hem estudiat poc. Abans parlàvem del sedentarisme i és que els darrers anys ens ha arribat una onada tecnològica que fa que la gent sigui més sedentària que abans. Però aquesta tecnologia també ens ha fet millorar en el nivell organitzatiu. Jo no em canso mai de repetir que la indústria de l’esport és fonamental per a la societat. L’organització d’esdeveniments és important, no ens quedem només amb la part de la gestió esportiva sinó que s’inclouen tots els nous elements tecnològics que han sortit, com per exemple les aplicacions mòbils, ticketing o la gestió de l’aforament de les instal·lacions i de la comunicació. Abans, com a usuari d’un esport rebies una informació i com a espectador una altra, i en canvi avui és completament diferent. Els canals de comunicació, gràcies o per culpa dels smartphones, han canviat moltíssim. Aquí hi ha una via a construir amb una base molt sòlida que són els Jocs del 92.
SIXTE ABADIA:
“Des del vessant dels esdeveniments esportius, tot i el lideratge de Barcelona i de Catalunya, semblaria que en els darrers temps hem perdut potencial”
S.A.: És molt interessant, això que comentes del model de gestió. Quan pensem en els Jocs Olímpics, pensem en el model Barcelona, però és que també va haver-hi un model Barcelona pel que fa a la gestió esportiva que va fer escola. De ben segur que per als Jocs de Sydney, Londres o Rio de Janeiro, Barcelona va ser un gran referent.
E.J.S.: És una obvietat dir que els Jocs del 92 –de fet des del 86, el moment en què es va designar Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 92, fins a la seva realització– van transformar la ciutat i el model de gestió esportiva. Va tenir un impacte molt positiu en una ciutat que fins aleshores havia donat l’esquena al mar i ara s’obria cap a la façana marítima. Realment es va aprofitar aquella oportunitat. Han passat 25 anys d’aquells Jocs i en canvi es recorda molt més que altres seus posteriors que no han sabut aprofitar tan bé la seva oportunitat com va passar a Barcelona. Abans del 92, molta gent de fora d’Espanya i de fora d’Europa no coneixia Barcelona i no la ubicaven. Tot això quan tenim un club esportiu, el Barça, que és més que centenari i que l’any 92 ja és una referència, però els Jocs Olímpics van suposar un punt d’inflexió que va permetre que la resta del món conegués Barcelona pel seu model esportiu, el model de gestió, Catalunya i el català. Totes aquestes coses, avui dia, quan vas fora la gent les coneix.
S.A.: Els professionals que l’any 92 van ocupar càrrecs de responsabilitat han anat fent escola i ara hi ha una massa crítica de professionals molt qualificats i amb experiència que per exemple poden anar a Londres i ocupar càrrecs de responsabilitat en esdeveniments internacionals.
J.F.: Més enllà d’aquesta projecció internacional també hi ha una part vinculada a la gestió interna i és la conscienciació, com a país, com a societat, de la importància de l’activitat física. Ha passat a ser un eix principal del nostre sistema de benestar. Parlem de salut i d’ensenyament, i parlem d’un pilar fonamental que és l’esport. L’esport és transversal. Els governs, i en general tots, van saber incorporar en aquell moment la gestió d’aquelles instal·lacions per tal de democratitzar-les i fer que la gent incorporés l’esport com a hàbit diari. I això, al final, ha acabat sent no només l’essència de la pràctica esportiva, sinó un agent pel desenvolupament d’unes estructures -no només infraestructures-, amb una base molt sòlida a nivell de practicants. Alhora, et permet generar el 2% del PIB i a més dóna una gran projecció internacional molt interessant.
S.A.: Gerard Figueras, com a secretari general de l’Esport, està presentant les línies mestres del nou model de governança de l’esport català. En aquest sentit, des del vessant dels esdeveniments esportius, tot i el lideratge de Barcelona i de Catalunya, semblaria que en els darrers temps hem perdut potencial. Òbviament hi ha un gir cap als països emergents que són els que tenen diners i possiblement menys control democràtic. Què en penseu? Creieu que hauríem de ser més proactius desenvolupant polítiques que potenciïn l’organització d’aquests esdeveniments internacionals?
E.J.S.: És difícil respondre aquesta qüestió. Hi ha una realitat i és que molts països democràtics han d’invertir grans recursos per optar a ser la seu d’esdeveniments de gran escala. I el recursos que es necessiten avui no són els mateixos que fa 20 anys. Ara hi ha unes prioritats socials, lícites, i els esdeveniments han de ser sostenibles amb la infraestructura que es construeix, utilitza o gestiona i igualment amb les ajudes públiques per acollir l’esdeveniment. Es tracta d’un equilibri difícil. És cert que l’esport representa el 2% del PIB català però no només és això, sinó també tot l’impacte indirecte que l’esport genera. Quan parlem de subvencions públiques, ajudes o esforços per atraure esdeveniments sempre s’ha de trobar aquest equilibri. Honestament, no crec que cap de nosaltres tingui la resposta o la fórmula perfecta, perquè no existeix. És la forma de gestionar aquests equilibris en un moment donat, assegurant-se que hi ha una implicació de les institucions públiques, que és imprescindible per tal que es pugui optar a l’organització d’esdeveniments internacionals com els Jocs Olímpics, el Gran Premi de Catalunya de la Fórmula 1 o MotoGP. Són esdeveniments que acaben tenint un impacte positiu en la societat i, per això, convé que les institucions públiques s’hi impliquin.
J.F.: Tots dos teniu molta raó, però hi ha una raó de ser d’això que deies, Sixte. Estem perdent el tren? No. Es tracta de dos models completament contraposats. Un és un model de gestió pública al 100% i, en canvi, el que nosaltres treballem és un model de gestió publicoprivada. A casa nostra les federacions són entitats privades. L’Eurolliga, al final, és una institució privada. El Circuit de Catalunya és publicoprivat, 80% públic i 20% privat.
S.A.: Però segur que reps crítiques. En un context de crisi com el que hem viscut, algú pot pensar que no cal recolzar el Circuit de Catalunya. Segur que en algun moment heu hagut de justificar aquesta ajuda.
J.F.: Això és cert, però si ens comparem amb els països emergents amb grans recursos, el seu és un model de projecció internacional. En el seu dia, a Espanya, hi havia comunitats autònomes que es dedicaven a això, però avui dia aquest model ha desaparegut. En canvi, el model català suma els dos vectors. El Circuit neix com a instal·lació esportiva, passa a ser un component de la indústria del sector de l’automoció i finalment s’acaba incorporant a la indústria del turisme i, avui dia, és una consecució d’aquests tres fets, però no d’un de sol. El model de la nova governança que el secretari general de l’Esport presenta defensa no posar tots els ous en el mateix cistell. La nostra és una societat plural i hem de procurar donar vida a tots els agents, justament igual com es va fer l’any 92. Per als Jocs es va construir un seguit d’infraestructures necessàries perquè la ciutat i el país poguessin acollir els Jocs i posteriorment es van fer concessions a agents privats per tal que les gestionessin. Això ens ha portat a tenir l’escenari que tenim avui.
S.A.: Aquest model de col·laboració pública i privada és molt particular de Catalunya. D’altra banda, parlem de globalització i d’un context esportiu cada cop més complex i que té clares connexions amb altres àmbits. En el cas del turisme és evident, però també en el cas del negoci i la salut. Des de la gestió esportiva, quins creieu que són els reptes als quals hem de fer front? Ja sigui des del punt de vista de les vostres organitzacions com des d’una perspectiva més general.
JOAN FONTSERÈ:
“Estem perdent el tren? No. Es tracta de dos models contraposats. un DE gestió pública al 100% i el NOSTRE, de gestió publicoprivada”
E.J.S.: Des de l’òptica de l’Euroleague Basketball i del món del bàsquet europeu, a Europa hi ha una manca de formació acadèmica si ens comparem, per exemple, amb el model esportiu nord-americà. Ells ja fa molts anys que tenen un grau de formació, especialització i de compartir els coneixements que permeten que llegim molts models i esports i que molta gent tingui un grau elevat d’especialització en la gestió esportiva. A Europa encara estem en una fase inicial. En l’àrea esportiva, tècnica i tàctica sí que Europa ja té un nivell i una competència equiparables a la resta del món, però quan passem a parlar específicament de gestió esportiva aleshores hi manquen professionals, com per exemple en el món del bàsquet. A nivell d’altres esports a Europa encara tenim moltes oportunitats d’expansió perquè encara estem molt verds en aquesta disciplina.
S.A.: És una disciplina relativament jove que als EUA en canvi està molt més arrelada.
E.J.S.: Als EUA hi ha una visió diferent. A Europa fonamenten la gestió esportiva professional en el resultat i, per tant, aquí tothom està content perquè el Barça va guanyar el clàssic al minut 92. En canvi, el model nord-americà també busca guanyar sobre el terreny de joc. Però, independentment del resultat esportiu, intervenen tants factors que afecten el resultat esportiu que prioritzen que passi el que passi en l’àrea esportiva hi hagi una estabilitat al darrere que mantingui la continuïtat en l’accés, la venda d’entrades i l’entreteniment que a Europa encara manca. Per exemple, quan parlem de l’aficionat el confonem amb el consumidor. L’afició a l’esport és bona i necessària i cal fomentar-la, però quan parlem de la gestió i de l’esport professional també hem de fomentar els consumidors o clients perquè les noves tecnologies han canviat la realitat i, per tant, nosaltres ja no competim amb un altre esport o activitat de lleure, competim amb el seu mòbil, amb el cinema o qualsevol cosa que aparegui el dia de demà. L’esport el 2017 és al centre del món, però no només del món esportiu, sinó de la societat. Aquest és un gran repte de futur molt il·lusionant i la nostra tasca és trobar solucions a aquests nous escenaris.
J.F.: Des del meu punt de vista tenim tres reptes que hem de treballar en paral·lel. El primer és la pràctica esportiva. Quan jo tenia 8 anys va haver-hi una campanya a les escoles perquè els nens ens rentéssim les dents cada dia abans d’anar a dormir; ara és impensable que un nen vagi a dormir sense rentar-se les dents. Necessitem que el canvi d’hàbits en la pràctica esportiva vingui donat des de la base, és a dir, igual que es va fer una campanya per explicar que t’has de rentar les dents, ara cal fer una campanya que fomenti la pràctica de l’activitat física perquè esdevingui un hàbit diari. Avui dia a les escoles els nens només fan dues hores a la setmana d’activitat física i això és clarament insuficient. Si volguéssim aprendre un idioma amb dues hores setmanals dins d’una etapa de formació no seria suficient. Per mi aquest és el primer repte. El segon repte és incorporar a la gestió de l’esport una part d’analítica que és possible gràcies a les noves tecnologies. Els anglesos, per exemple, gairebé analitzen més l’entrenament que els partits. I el tercer objectiu és la creació d’aquesta nova indústria de l’entreteniment vinculada a l’esport. La gestió dels grans esdeveniments, i amb gran esdeveniment no em refereixo a una qüestió de quantitat sinó de qualitat. Per exemple, l’organització del campionat del món d’escacs implica molt més que gestionar dues persones jugant en un tauler. És un gran esdeveniment. Per tant, hauríem de sortir del paradigma de la gestió esportiva a través de la formació de tècnics esportius.
S.A.: El concepte d’indústria de l’esport, per exemple, amb l’INDESCAT com a clúster, exerceix aquesta funció i sacseja. Segurament ens hem orientat excessivament cap a l’àmbit federatiu i associatiu, deixant de banda tot un àmbit, aglutinat sota la denominació d’indústria de l’esport, que és igualment important. De segur que d’ara endavant seran les organitzacions de caràcter privat comercial les que seguiran creixent, dimensionant encara més el teixit empresarial vinculat directament o indirecta a l’esport.
J.F.: Tenim el Barça, que és un club organitzatiu; l’Eurolliga, que és una entitat organitzativa; Dorna, que és organitzador del Mundial de MotoGP; Tennis Barcelona o un IMG, que són organitzadors de tornejos d’ATP; RPM, que organitza la Marató de Barcelona… A mi em genera impotència quan ve algú i em pregunta on pot fer un màster en organització d’esdeveniments esportius. I no tinc resposta. No hi ha un enfocament que entengui l’esport com una indústria de l’entreteniment. I la meva resposta, al final, és “el millor màster a què pots accedir és col·laborar amb una empresa que organitzi un gran esdeveniment esportiu”.
EDUARD J. SCOTT:
“Confonem l’aficionat amb el consumidor. EN LA gestió i l’esport professional hem de fomentar els consumidors perquè les noves tecnologies han canviat la realitat”
E.J.S.: Jo en aquest sentit acostumo a tenir opinions contradictòries. Per una part, estic totalment d’acord que s’aprèn i es millora estant en contacte amb la realitat, però també crec que sempre cal partir d’una formació prèvia en aquest sentit. I estic completament d’acord amb el que deia el Joan sobre l’excés de focalització en la figura del tècnic esportiu. És a dir, crec que s’ha fet molt bona feina durant molts anys, i tenim boníssims entrenadors i personal científic de l’esport, i Catalunya i Espanya són referents en aquest àmbit. Però el vessant de l’entreteniment és buit, i encara hem de dedicar-hi esforços per tal de compartir els coneixements de la gent que ha viscut tot això i obrir la visió a la gent de cara enfora, d’altres països i zones, altres formes de treballar i pensar, per créixer com a persones. Perquè, al final, quan ens hem trobat en situacions al límit i difícils, és quan avancem. I això és completament aplicable al sector esportiu.
J.F.: Exactament. Jo no vull dir que l’única forma d’aprendre és estant en contacte amb la realitat, però sí que és cert que no existeix un currículum complet en aquest sentit.
S.A.: Aquest nou Grau en Gestió Esportiva el dissenyem conscients que existeix una necessitat en el mercat de professionals preparats en gestió esportiva.
J.F.: I quan parlem de gestió esportiva, parlem més enllà de l’àmbit dels gimnasos. A INDESCAT, per exemple, tenim tota una sèrie de socis que, al final, es redueixen a aquest àmbit. És cert que és el més quantitatiu. I està bé formar-se en aquest camp, però hi ha una dimensió de l’esport que va molt més enllà i és aquí on disposem d’un coneixement que hem de transmetre. I el coneixement de l’Enric Truñó, on anirà a parar? Ha fet més formació fora de casa nostra que aquí, perquè no existeix un marc on ell pugui esplaiar-se. I el mateix passa amb l’experiència de Joan Porcar o de Joan Cuscó. Hem de posar ordre acadèmic a tot això.
S.A.: L’esport evoluciona tan ràpidament que, des del punt de vista formatiu, hem de ser capaços d’avançar-nos a tots aquests canvis. I qualsevol model dissenyat als 70 o 80 és totalment obsolet. Canvia el model i canvia l’esport com a hàbit ciutadà. Ja només amb el vincle entre tecnologia i esport es presenta un gran recorregut. Existeixen altres reptes, però, des del punt de vista de la gestió esportiva. Hi ha institucions que són referents per a tothom amb dirigents que poden estar implicats en casos de corrupció o de males pràctiques. I també des de l’àmbit de la gestió esportiva hem d’entomar certa crítica al respecte. I passa el mateix des del punt de vista de la gestió d’alguns esdeveniments, per basar-los no tant en la idea de l’eficiència sinó de l’eficàcia. Fins ara s’ha tingut una concepció que gira més cap a un “que l’esdeveniment surti bé, i si hi ha pèrdues, que les assumeixi l’administració”. Per tant, hem de tendir cap a una gestió més eficient i no només eficaç.
J.F.: Jo aquí trenco una llança a favor d’aquesta dinàmica de l’Administració Pública respecte a la rendibilitat d’un esdeveniment. No només ens podem centrar en la rendibilitat econòmica. Us en poso un exemple: quant costa una medalla de l’Ona Carbonell o la Gemma Mengual? El que costa és poc en comparació a allò que ens aporta. Abans que la Gemma Mengual tingués cap medalla, hi havia 30 llicències de sincronitzada a tot l’Estat. Avui, n’hi ha més de 800, en una disciplina minoritària però que ens dóna projecció i teixit associatiu. És molt difícil esbrinar quina és la rendibilitat dels esdeveniments, tenint en compte a més aquest model tan nostre de participació publicoprivada. La part pública també ha de deixar clar que no busca la rendibilitat tan sols en el compte d’explotació i balanç final, sinó que hi afegeix altres qüestions com la integració en el territori, programes socials, etc. Penso en el cas de les patinadores d’Olot, el piragüisme a la Seu o el rem a Tortosa. I és aquí on les administracions realment han d’exercir la seva funció socialitzadora. Al final, els grans esdeveniments sempre són miralls.
S.A.: Hem viscut uns anys de molta competitivitat entre ciutats de cara a organitzar grans esdeveniments esportius, i sovint els criteris amb els quals s’optava a acollir determinats esdeveniments no eren gaire clars pel que fa a aquest encaix entre el territori i el mateix esdeveniment. Abans d’organitzar-ne un hem de valorar si existeix la necessitat, el seu impacte potencial, i si serà concebut com una festa ciutadana.
E.J.S.: Tornant a la qüestió sobre la corrupció i la imatge i del fet que el món de la gestió esportiva ha d’enfrontar-ho, crec que l’esport en global requereix que cada entitat ocupi i entengui clarament quin és el seu rol i contribueixi a la millora de l’esport. Posant un exemple proper: en el món del ciclisme, l’atletisme o el futbol, últimament han aparegut molts casos de corrupció. I això no significa que les federacions siguin dolentes, sinó que el sistema de fiscalització és antiquat. Les federacions tenen un paper molt important en el joc; en el cas que comentàvem de la sincronitzada, per exemple, és molt important que hi hagi 800 nenes, i si en algun moment n’hi ha més, molt millor per al món de l’esport. Però és important que aquestes federacions entenguin i juguin el seu rol, igual que les entitats professionals, els gestors d’espais i infraestructures, les agències de notícies, televisions, empreses de màrqueting, i les institucions públiques i acadèmiques, incorporant els diversos factors per oferir un producte que s’ajusti a la realitat en què tots vivim. I considero que aquesta qüestió, en el sector esportiu i en d’altres, tendeix a ser tractada amb proteccionisme. De vegades una part vol assegurar que la seva estigui ben feta i protegida quan, perquè l’esport segueixi realment millorant, cal que cadascú executi al millor nivell possible el seu rol. Per tant, en aquest cas, el món acadèmic ha de seguir fent una integració adequada i equilibrada del món professional. I si ens movem massa a l’extrem de fer-ho tot experiència, podem perdre de vista la necessitat d’establir unes bases en els professionals que s’hi dediquen. Hem de trobar l’equilibri amb el món que tenim. L’Euroleague Basketball, des de l’any 2000, és una empresa privada que té activitat d’alt nivell però també d’àrea social i participativa. I un dels conceptes que ha defensat al llarg dels anys és el de formació sostinguda, ja sigui amb màsters, amb cursos a distància, amb clínics, sessions de tecnificació, ponències, etc. Qualsevol tipus de formació continuada és necessària per a la gent del sector professional.
J.F.: Penso que ara, en el moment de nova definició de governança de futur de l’esport a Catalunya, hi té molt a veure aquest encaix de cadascuna de les peces que configuren aquest ideari. Tinguem clar, després d’aquesta maduració, on som i quin rol desenvolupa cada agent que hi participa. I, coneguts i sabuts, ens podem posicionar on toca. Era diferent als anys 80, quan es partia d’un paper en blanc. Però ara partim d’un escrit i d’unes conseqüències conegudes, en la majoria de casos positives, que ara podem endreçar. Penso que aquí les entitats formatives tenen una feina molt important.
S.A.: Ens trobem, doncs, en una transició des del punt de vista esportiu? Atenent els nous reptes i tota aquesta revolució que suposen les noves tecnologies, el big data, etc.
J.F.: Jo crec que no. El que hem de fer és incorporar aquestes noves eines en la base sòlida que ja tenim. Les noves tecnologies, per exemple, ens permeten una millor capacitat d’anàlisi. Penso que, més que en un moment de transició, som en un moment de perfeccionament. Com dèiem abans, hem de treure l’esport de la zona de confort per perfeccionar-lo. La zona de confort seria seguir en el model que tenim ara. Si ja hi ha unes realitats que tots identifiquem, no val girar-nos-hi d’esquena, sinó avançar-nos en aquest escenari.
S.A.: Com a persones joves que ocupeu aquests càrrecs de responsabilitat a nivell de gestió, quin missatge podríeu donar a les persones que es volen dedicar en un futur a la gestió esportiva? Quin és el perfil que penseu que han de tenir aquestes persones? Han de tenir uns coneixements tècnics de gestió però, sobretot, una actitud…
JOAN FONTSERÈ:
“No només ens podem centrar en la rendibilitat econòmica. quant costa una medalla de l’Ona Carbonell o la Gemma Mengual? El que costa és poc en comparació a allò que ens aporta”
J.F.: Jo crec que ha de ser una persona amb una visió àmplia. A part d’empresa, de comunicació i organització, ha de conèixer una part molt metodològica en aquest camp. A més, ha de comptar amb un punt de partida que ha de ser la passió per l’esport. Nosaltres som afortunats perquè hem fet del nostre hobby la nostra professió. La passió, convertir la disciplina que t’apassiona en la teva professió.
S.A.: Nosaltres com a lema del grau utilitzem l’expressió “talent per la gestió, passió per l’esport”. I creiem clarament que en la gestió esportiva hi ha un professional que té al davant un llarg recorregut formatiu. Haurem de comptar amb formacions molt específiques de cada disciplina per compensar la formació més genèrica de què partim.
E.J.S.: Jo només afegiria qüestions òbvies com la necessitat de formar-nos en anglès, tant si preveiem quedar-nos a Catalunya com sortir fora. O el domini de l’ofimàtica i la voluntat de buscar l’experiència més variada possible de qualsevol forma: per exemple, sent voluntari en un club del poble o en un gran esdeveniment o en una classe esportiva setmanal per a gent de la tercera edat. Cal buscar una varietat en les experiències que són les que finalment contribueixen a la formació d’una persona. Hem d’aconseguir sentir-nos còmodes davant de qualsevol situació que se’ns plantegi gràcies al fet que ja hem estat davant de moltes durant la nostra formació.