Quatre alumni de diferents promocions i àmbits professionals de Blanquerna-URL conversen sobre la seva trajectòria com a estudiants i professionals.
Els joves han de decidir cada vegada més aviat cap a on volen dirigir el projecte professional. Aquest fet provoca força angoixes, tant als mateixos joves com als seus pares. Amb motiu del setantè aniversari de Blanquerna-URL hem volgut reunir quatre alumni de Blanquerna de diferents promocions i àmbits professionals per conversar sobre la seva experiència com a estudiants, per saber per què van triar el que ja és la seva professió i com es van inserir en el món laboral. La Mireia Bosch és la més jove, forma part de l’onzena promoció del grau en Nutrició Humana i Dietètica (2012-2016) i es dedica a la creació de noves empreses vinculades al món de la salut. En Rubèn Miramontes és de la cinquena promoció de Publicitat i Relacions Públiques (1998-2002), és strategy planner, director de New Business a VML/Young&Rubicam i docent universitari en Estratègia de Comunicació. La Sandra Poudevida va formar part de la primera promoció de Psicologia (1991-1995) i treballa com a psicòloga a la Fundació Pasqual Maragall. La conversa la condueix el quart alumni, Andreu Ibarz, que va estudiar Magisteri del 1975 al 1978; és director general de Blanquerna-URL i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació.
Andreu Ibarz: Decidir a què et vols dedicar no sempre és fàcil. Per què vau triar estudiar el que heu estudiat? En què us va marcar fer-ho a Blanquerna-URL?
Mireia Bosch: De petita era una nena malaltissa, menjava malament. Arran d’això vaig voler agafar les regnes de la meva salut i per això vaig estudiar Nutrició Humana i Dietètica. És molt interessant comprovar com, sent conscient de la teva alimentació, pots tenir un estil de vida més saludable i reduir les malalties. Quan em plantejava on estudiar, si a la UB o a Blanquerna, perquè per nota entrava a les dues universitats, el que més em va cridar l’atenció va ser el tipus de docència de Blanquerna: les classes petites, sobretot el seminari, que crec que és el valor afegit de Blanquerna. Als seminaris coneixes més els teus companys i estàs acompanyat d’un tutor durant tot l’any. Això, quan comences la universitat, és molt valuós, i a mi personalment em va agradar molt.
Rubèn Miramontes: Jo tenia clar que em volia dedicar a la publicitat, que està molt relacionada amb la sociologia, amb el comportament de les persones, i amb les motivacions humanes. M’agradava molt estudiar com les marques es poden relacionar amb les persones, i com tenen capacitat de transformar-se. I per què em vaig decidir per Blanquerna? Té molt bona fama en l’àmbit de la comunicació, per la personalització i per l’enfocament pràctic i professional. També pel fet que hi havia dos anys comuns amb Periodisme i Comunicació Audiovisual, i això et permetia no haver de prendre una decisió definitiva des del primer dia. Sobre el seminari, que és difícil de definir, el que em va agradar és que era el primer cop que em trobava en un àmbit en què jo era important com a professional, és a dir, que se m’escoltava, tenia nom i cognom, i d’alguna manera això volia dir que tot el que digués tenia impacte, representava una gran responsabilitat. No estàs en una aula gran on simplement escoltes, sinó que tot el que diràs serà jutjat o conduirà cap a algun lloc. I això té un impacte, perquè quan entres en la professió tens més seguretat en tu mateix.
Sandra Poudevida: Als dotze o tretze anys ja deia que volia ser psicòloga. El que passa és que vaig arribar a COU i la meva tutora i els meus pares van pensar que era poca cosa estudiar Psicologia i que jo “servia” per a Econòmiques. I que després, com a afició, ja faria Psicologia. I vaig començar Econòmiques. Al primer mes ja em notava buida, no li veia el sentit i no m’omplia gens. Vaig parlar amb els meus pares i vaig començar a buscar una bona universitat percomençar Psicologia. Ens vam informar i vam veure que obrien aquesta llicenciatura a Blanquerna. Tenia molt bona pinta i era una facultat amb molta experiència docent. Vaig entrar-hi i em va semblar —i encara ho penso avui dia— una formació fantàstica, perquè jo no volia una carrera teòrica. Jo volia una carrera amb més presència d’experiències pràctiques. En aquest aspecte els seminaris i les pràctiques obligatòries em van ajudar molt. Els seminaris eren un espai de discussió, de crítica, de construcció, de treball individual i en grup. El primer seminari em va marcar per tota la carrera. Els meus amics de Blanquerna continuen sent els companys del primer seminari. Vam fer un vincle molt estret. El nostre primer tutor, el prof. Carlos Moreno, va ser una inspiració per a tots nosaltres. Ens feia pensar, discutir, fer un diari amb cites significatives per a nosaltres. Jo encara el guardo, aquest diari!
Andreu Ibarz: Jo tenia la vocació, més que de mestre, d’educador. I vaig entrar a estudiar magisteri l’any 1975 perquè era la manera de canalitzar aquesta vocació. I a mi de Blanquerna em van impactar sobretot tres coses. Sempre dic que ha estat la carrera més breu que he fet, perquè llavors era de només tres anys, però la que més densitat i més incidència ha tingut en el meu perfil personal, acadèmic i professional, perquè després he estudiat altres coses. Primer, la metodologia. Els professors ens donaven unes guies amb una temporització d’unes tres setmanes o un mes, s’agafava una temàtica i tu tenies una llista de moltes activitats: lectures, visites, pel·lícules, vídeos, observacions, laboratori, entrevistes, comentaris que havies de fer… I llavors teníem alguna trobada amb el professor. Pràcticament no hi havia classes expositives i tot aquest treball acabava amb una posada en comú. No hi havia el seminari, però aquesta metodologia em va proporcionar molta autonomia i responsabilitat, i em va fer capaç de gestionar el temps, perquè tu podies treballar més o menys, fer més o menys, i sabies que la llibertat tenia unes conseqüències o unes altres. També em va donar una altra idea sobre el que és l’aprenentatge, que és una cosa molt holística, molt global. En els tres anys d’estudis de magisteri jo crec que es va combinar molt bé la mirada immediata sobre el que estava passant en aquell moment en l’educació amb una mirada cap al sentit, cap al futur, cap a l’orientació. De fet, jo vaig exercir molt poc de mestre d’EGB, però, en canvi, tot el bagatge educatiu m’ha servit per ser educador. I finalment també subratllaria molt la relació amb els professors. Cordial, amatent, molt oberta, molt acollidora.
“Magisteri ha estat la carrera més breu que he fet però la que més densitat i incidència ha tingut en el meu perfil professional, acadèmic i professional”
ANDREU IBARZ
R.M.: Que encara mantenen molts professors amb nosaltres. Suposo que no és igual amb tothom. Però jo encara conservo molt bona relació professional i personal amb molts d’ells.
S.P.: No eres un número, tenies nom i cognom i al seminari, amb catorze persones, aquesta relació era molt pròxima.
M.B.: I veus que el professor també ho gaudeix. Ens coneixen, veuen com anem creixent des del punt de vista personal i professional durant la carrera… Crec que això és molt distintiu de Blanquerna.
A.I.: Parlem, si us sembla, de què passa quan acabem la carrera. La feina en relació amb els estudis. Quines coses “teniu a la motxilla” que us serveixen, i quines mancances, com veieu el món laboral, l’evolució, les dificultats, els reptes.
R.M.: Jo vaig entrar al món laboral fent pràctiques de tercer i és l’empresa en la qual actualment encara treballo, dinou anys després. En l’entrada al món professional hi ha diferents fases. Primer et penses que no saps res, però si tens la sort —i jo vaig tenir-la— d’endinsar-te en una bona posició i tenir moltes responsabilitats, aprens la professió molt ràpidament. I no ho connectes tant amb el que has estudiat. Després sí que t’adones que tens moltes eines, i que són les que et va facilitar la carrera. En el cas de Publicitat, els dos primers anys són comuns amb Periodisme i Comunicació Audiovisual, amb una base teòrica molt de sociologia, d’ètica, etc. Mentre estudiem, no entenem per què hem de cursar certes assignatures, tots volem arribar a tercer. Però després ho valores molt. Ho resumiria en tres fases: la primera és “no sé res”, la segona és “sí, ja aplico tots els coneixements”, i la tercera és quan t’adones de totes las coses que has après i els fonaments sòlids que t’han construït. I després hi ha un tema sobre el qual no tindràs mai la seguretat de saber-ne prou: el canvis que porta el món de la digitalització i la globalització. Totes les professions i tots els àmbits canvien molt ràpid. És impossible donar eines concretes sobre les noves tecnologies, perquè al cap d’un any ja estàs caducat. I mentre estudiem diem: “No m’estan preparant per a això.” Però és que el que és realment important és l’actitud amb què fas front a totes aquestes eines, perquè les eines aniran canviant, l’important és com les gestiones i com mantens una actitud viva de curiositat constant.
S.P.: Jo tenia molt clar que volia treballar amb malalts crònics i terminals. En aquella època, fa trenta anys, aquest àmbit no estava tan consolidat, i em vaig buscar jo mateixa les pràctiques, amb el vistiplau de la facultat, és clar. Vaig anar a l’Hospital de Sant Gervasi, que atenia persones amb tuberculosi. També col·laborava un dia a la setmana al seu hospital psiquiàtric. En acabar la carrera vaig marxar a l’Índia a treballar amb malalts de sida i amb leprosos durant sis mesos. La meva sensació, actualment, és que tot el que he fet m’ha aportat alguna cosa bona i de profit. A l’Índia vaig conèixer una persona que em va facilitar el contacte amb una psicòloga de la Dexeus, la Dra. Diana Guerra. Vaig fer pràctiques amb ella durant dos anys; per a mi va ser com fer un màster gratis. Ella va crear una associació que treballava, a través de grups terapèutics, amb persones que no podien tenir fills. També va ser ella qui em va presentar en Jordi Camí (director, en aquell moment, de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica), i vaig fer el doctorat amb ell. Ara fa vuit anys que treballo a la Fundació Pasqual Maragall. Treballo en grups terapèutics amb cuidadors de malalts d’Alzheimer. Totes les experiències m’han portat a on soc. A mi m’agradaria que els estudiants entenguessin que no es poden quedar només amb l’aquí i l’ara. Hi ha coses que no tenen sentit del tot quan les estàs fent, però que, a la llarga, et porten a on tu vols.
“Els seminaris eren un espai de discussió, de crítica, de construcció, de treball individual i en grup. El primer seminari em va marcar per tota la carrera”
SANDRA POUDEVIDA
M.B.: Veient la meva etapa a Blanquerna, sobretot el que valoro molt són les pràctiques. Vaig passar per tres períodes de pràctiques obligatòries, que això és moltíssim, i eren coses que no tenien res a veure entre si. Una era restauració col·lectiva d’hospitals, una altra era clínica pura i dura i l’altra era una feina en una empresa de màrqueting nutricional. Si tu tenies molt clar des del principi on volies anar, t’obligaven una mica a provar altres àmbits professionals, perquè no et quedessis només amb una idea fixa. I això és molt important, perquè tu de vegades tens idees preconcebudes i això t’obre una mica la ment. Jo tenia molt clar que no volia fer clínica, i pensava: “Ara he d’anar a un hospital?”. Però són les millors pràctiques que he fet. I ara treballo en una empresa, res a veure! De totes les pràctiques en treus alguna cosa molt bonica. I després em va passar com a tu, Sandra, vaig buscar-me pràctiques extracurriculars a l’Institut de Trastorns Alimentaris. Perquè a mi també m’agradava molt la psicologia i ho volia provar. Vaig aprendre-hi moltíssim des del punt de vista humà.
A.I.: Però t’has quedat en el món de l’empresa…
M.B.: Sí, vaig veure un anunci a Barcelona Activa que necessitaven un nutricionista per engegar una empresa de nutrició. Buscaven algú júnior perquè no hi havia prou pressupost per contractar un sènior. I allà em vaig plantar jo, i em van agafar per fer tota la part científica de l’empresa de nutrició. El passat 2018 vam guanyar un premi europeu que ens reconeixia com una de les deu millors empreses d’alimentació. I arran d’aquesta experiència d’start-ups ara estem arrencant aquest projecte de comunicació científica amb un company que també és nutricionista de Blanquerna, mentre estudio un màster en Creació i Gestió d’Empreses Tecnològiques i Innovadores a la UB. A mi m’agrada molt la part de gestió d’empreses científiques i la direcció de projectes. Però sí que és cert que Blanquerna m’ha donat tota la base científica i també la base humanística, que és fonamental. Al darrere de tot hi ha una persona sempre. Tu tens una persona al davant, siguis fisioterapeuta, siguis nutricionista… Quan crees una empresa de nutrició els teus consumidors són persones, i sempre has d’empatitzar-hi molt. I quan ets científic de vegades et costa molt empatitzar amb la gent perquè només veus l’estudi científic.
“A mi m’agrada molt la gestió d’empreses científiques i la direcció de projectes. Blanquerna m’ha donat la base científica i la humanística, que és fonamental. Al darrere de tot hi ha una persona sempre”
MIREIA BOSCH
S.P.: Sí, això no ha sortit específicament, però crec que és una facultat on es viuen els valors. Valors humans, sobretot. I això és un llegat que també et deixa la facultat. Jo aquí vaig viure alguna cosa que després, per exemple, em va portar a crear una fundació sense ànim de lucre, al marge de la meva vida professional, relacionada amb l’Índia. S’hi respira humanitat, sobretot als seminaris. Compartir les capacitats forma part del compromís professional. Aquests valors humans crec que t’acompanyen sempre. No forma part de l’educació professional, però sí de la formació com a persona.
M.B.: De fet un lema que m’agrada molt i no és de Blanquerna és el de l’IQS, que és “Persona, ciència, empresa”. En aquest ordre. I això jo crec que és molt important de la Ramon Llull. Quan veig la imatge i l’edifici i el lema, penso: és que és així.
A. I.: La meva inserció al món laboral té molt a veure amb el fet que, juntament amb els estudis de Magisteri, vaig començar a estudiar Teologia i Filosofia. Dos anys després d’haver acabat Magisteri ja treballava com a professor de religió d’institut. Fixeu-vos-hi, que curiós. Jo havia estudiat en una institució privada i treballo en un institut públic. Havia estudiat per ser mestre d’EGB i era a secundària; era mestre d’EGB generalista i treballava com a especialista. Però, en canvi, l’experiència era que em sentia molt bé competencialment, com peix a l’aigua. Per què? Per allò que deia de la mirada a curt i a llarg termini. Les coses essencials en educació, la centralitat de la persona, que és la centralitat de l’alumne, el protagonisme de l’alumne, la importància de les metodologies, la importància de l’estructuració d’un procés d’ensenyament, d’aprenentatge, o els continguts. Tot això que havia après a Blanquerna era capaç de traslladar-ho amb flexibilitat i adaptar-ho a un altre àmbit. Jo crec que això té molt a veure amb la forma d’aprendre i de construir la formació a Blanquerna. No era exactament el mateix, era un altre escenari, amb canvis importants, però els elements de fons sí que els podia recuperar amb aquesta formació i aquesta flexibilitat apropiada per a aquells temps de formació.
A.I.: A partir del batec real de la vida professional, quin subratllats, quines remarques faríeu de cara a l’estudiant universitari contemporani de cadascuna de les vostres carreres, i també en general?
S.P.: Jo em quedaria amb la idea que la teoria és important perquè has de tenir una base, però que cal que els estudiants aprofitin molt les experiències i el treball en equip. Jo crec que avui som en una era en què, si treballes sol, la feina s’empobreix. Professionalment és molt enriquidor treballar amb un equip multidisciplinari, per poder posar en comú les tasques des de diferents punts de vista. De vegades et trobes algunes feines en les quals sembla que prevalguin els egos. S’ha de compartir, hem de construir tots junts. I als seminaris es donen eines per a això. Cal que els estudiants aprofitin molt aquests espais. I que també aprofitin molt les pràctiques, que és quan aterres a la vida laboral sense una responsabilitat forta, sabent que “no saps res”, però molt protegit sota un paraigua. La carrera també et dona una manera de pensar, una explicació del món, una crítica de com ho veus tu i com ho veu l’altre, amb respecte i voluntat d’escoltar. En psicologia això és bàsic. Hi ha gent que no sap escoltar, i escoltant s’aprèn molt. No jutjar sinó fer crítica constructiva. La carrera et pot donar eines per estar atent a aquestes capacitats, que penso que després serveixen molt per al món laboral.
“Vivim l’època de la universitat amb gran tensió, perquè hem d’escollir un camí que tindrà una gran transcencència en el nostre futur (…) Jo he après que la carrera te la marques tu”
RUBÈN MIRAMONTES
R.M.: Hi ha una cosa molt important que dic sempre als estudiants quan faig classe, i és que no tinguin por d’escollir. Vivim l’època de la universitat amb gran tensió, perquè hem d’escollir un camí que tindrà una gran transcendència en el nostre futur. Des de la carrera que fas, les assignatures que agafes i les pràctiques que esculls. Jo he après, sobretot amb la inserció laboral, que la carrera te la marques tu. No hi ha un sistema dins del qual entris, sinó que ets tu qui modula aquest sistema. Jo recordo que no tenia clar si volia dedicar-me a la part creativa o a la part estratègica, i ara dins de l’organització en què treballo soc l’estratega més creatiu. Així de fàcil. La carrera la marquem nosaltres, o, més ben dit, la marca la nostra passió interior. En el món professional conec poques persones que hagin triomfat sense sentir una vertadera passió pel que fan. És l’únic que els permetrà dedicar-hi mil hores cada dia. La passió de fer el que t’agrada. I, molt lligada amb la passió, hi ha la capacitat d’escoltar i mantenir la ment oberta. Avui dia, especialment en comunicació, s’ha de dominar l’anglès i s’han de tenir experiències internacionals. Jo he tingut la sort d’haver viscut en dues ocasions molt lluny del meu àmbit de confort, a Nova York i a Singapur, i això té influència en la teva reputació professional, en el teu dia a dia, i en el que pots aportar al sistema per sempre.
M.B.: Abans et deien: “Has d’estudiar aquesta carrera perquè té més futur que unes altres.” Això s’ha acabat. Ara ja no hi ha cap carrera (ser metge, ser advocat…) que et garanteixi una bona posició laboral. Dedica’t al que realment et fa sentir passió. A mi m’agrada molt un autor que es diu Seth Godin, autor de La vaca púrpura, que és un llibre que recomano a tothom de llegir. Una de les frases que diu és la següent: “El contrari de molt bo és extraordinari.” El molt bo és l’aptitud, és la carrera, són els màsters, tot el que puguis estudiar, els idiomes… Però el que marcarà la diferència de lluny —i això, des del punt de vista personal i al meu entorn, ho he viscut—, és l’actitud. És el que farà que els estudiants siguin extraordinaris. Jo els diria que no tinguin por d’escollir una carrera com la de Filosofia, perquè ara es necessita la filosofia per tota la intel·ligència artificial. Ara es tornen a necessitar les humanitats, però cal que siguin proactius, que tinguin passió, que vulguin dedicar-hi hores i que busquin realment el que els agradi encara que sigui el contrari del que els seus pares els diuen. No! Qui sap millor el teu futur ets tu. Encara que sigui alguna cosa que no tingui res a veure amb el que havies previst, però fes el que t’agrada, sigues molt bo, sigues extraordinari. És això, una mica des del punt de vista personal, el que he vist en el meu entorn: molta pressió per estudiar certes carreres i anar a la universitat per inèrcia en comptes de fer-ho per voluntat de coneixement… No es tracta d’això. Es tracta de viure i de fer que la teva professió sigui la teva passió i el teu hobby a la vegada. Que et paguin per fer el que t’agrada.
S.P.: Exacte. Això és l’ideal. Que la teva professió sigui el teu hobby. Els adolescents amb quinze anys se senten pressionats perquè han d’escollir entre ciències o lletres, han de treure bona nota perquè si no no podran estudiar el que volen…
M.B.: El batxillerat jo el recordo terrible, enfocat a treure una bona nota i prou. És a dir: els professors, si eres bon estudiant, et recomanaven fer ciències.
A. I.: Un titular per a un futur estudiant que no sàpiga què escollir, quina carrera. Quin titular, quina idea, quin consell li donaríeu en una frase? Més o menys ho heu dit.
M.B.: Que ara no hi ha un futur assegurat, que el futur cada cop canvia més ràpid i que ara ja no hi ha un camí establert, vivim en un moment històric pel que fa a l’evolució tecnològica, mentre que el món cada cop se submergeix més en l’anomenat “entorn VUCA” (‘volatilitat, incertesa (uncertainty, en anglès), complexitat i ambigüitat’), i que facin el que els agradi perquè després ja s’hi aniran adaptant, però almenys faran el que els agrada.
R.M.: Si quan arribes a casa a la una del matí estàs orgullós i content del que has fet, és que estàs fent el que realment has de fer. Que valgui la pena.
A. I.: En l’àmbit d’educació, per reprendre i tancar la volta que fèiem, jo diria que el món dels mestres, de les escoles, està en un moment de transició i de moltes transformacions. Vivim un moment d’incertesa mundial, de complexitat, de molta importància i d’impacte de les emocions. Jo crec que això significa que l’estudiant de Magisteri ha d’aprofitar la universitat per construir-se ell com a persona, perquè es trobarà amb molts conflictes, amb molta gestió de les emocions, amb moltes incerteses, amb molta transformació de l’escola, de les famílies, i això implica que la persona sigui sòlida des de la perspectiva de la maduresa. Hem d’aprofitar al màxim la universitat per construir-nos com a persones. I hi ha una segona qüestió, que és que en el món de l’escola avui tothom, sí o sí, ha de treballar en clau de projecte i, per tant, ha de ser capaç de fer feina en equip, de formular projectes, de treballar amb altres persones, d’assumir petites renúncies a les individualitats i de sumar, sumar, sumar… I jo crec que hi ha un element molt important, també per a l’educació d’avui, i és que el mestre ha de ser una persona que visqui i conegui el món, que sàpiga què hi passa, per recollir també un dels graus tradicionals que és el de Periodisme. El mestre ha de llegir diaris, digitals o en paper, ha de saber què passa al món, començant pel barri, per la ciutat… I ha de saber què està passant, quins esdeveniments marquen el batec, perquè també ha de preparar una mica els futurs ciutadans.
A.I: Celebrem el setantè aniversari i m’agradaria demanar-vos un propòsit, un desig per a aquesta Blanquerna, des de la vostra experiència, bé com a estudiants, en el seu moment, bé com a professionals, avui. No dic un brindis, dic un propòsit. Quin seria el desig?
S.P.: Jo voldria que els professionals se’n vagin a dormir cada dia amb la satisfacció d’haver fet una bona feina i d’haver-ne gaudit. És una mica en el sentit que dèiem: estar satisfet amb el que fem en cada moment.
M.B.: El meu propòsit per a Blanquerna seria potenciar molt més la transversalitat. Crec que tots els alumnes de Blanquerna compartim uns valors, i a mi m’hauria encantat, per exemple, estar amb un comunicador i amb una psicòloga, fer un aprenentatge compartit i veure com podem construir espais comuns entre tots.
R.M.: El meu propòsit per a Blanquerna és que cada vegada tingui més empremta internacional.
A. I.: Doncs el meu propòsit per a vosaltres és que tingueu molta sort en la vostra carrera, que ja està força consolidada, però que encara té molts més anys de trajectòria per endavant. Moltes gràcies. Ha estat un plaer escoltar-vos.
Fotografies: Pere Virgili