Joan Ars Ricart. Alumni de la promoció 2019 del màster universitari en Activitat Física Terapèutica per a Persones amb Patologia Crònica, Envelliment o Discapacitat de Blanquerna-URL
És fisioterapeuta, però, fa temps, no s’ho hauria imaginat. No tenia clar què volia estudiar. I als vint-i-tres anys, quan treballava com a zelador d’un hospital d’aguts, se li va despertar la necessitat de formar-se en el món de la salut. Fil a l’agulla. Va estudiar el grau en Fisioteràpia i, en acabar-lo, va començar a treballar en una residència geriàtrica. Actualment exerceix com a fisioterapeuta al Parc Sanitari Pere Virgili. El curs passat va acabar el màster universitari en Activitat Física Terapèutica per a Persones amb Patologia Crònica, Envelliment o Discapacitat de Blanquerna-URL. Així mateix, està immers en un projecte del Grup de Recerca en Envelliment, Fragilitat i Transicions del Parc Sanitari Pere Virgili i, ara, ja comença a donar forma a la seva tesi doctoral dins d’un projecte de l’hospital relacionat amb l’exercici terapèutic en geriatria.
Li agrada treballar amb gent gran.
M’agrada molt. Et fan aprendre molt, i sovint tenen moltes ganes de treballar. Quan treballava de zelador a l’hospital tenia clar que volia treballar amb aquest tipus de població. Pots aportar-los molt i són pacients molt agraïts. M’ho passo molt bé!
Per això va fer el màster?
Vaig decidir seguir formant-me en menció geriàtrica, que és un dels sectors on vaig veure que hi havia més necessitats. M’interessava especialitzar-me en l’exercici, un camp que cada vegada adquireix més importància. Hi ha pocs estudis en exercici terapèutic per a fisioterapeutes i vaig decidir fer el màster en Activitat Física Terapèutica per a Persones amb Patologia Crònica, Envelliment o Discapacitat de Blanquerna-URL. Això em va permetre crear un projecte d’exercici terapèutic dins de l’hospital que actualment està funcionant molt bé.
Per què a Blanquerna?
Crec que hi ha molt poques formacions en exercici. De fet, crec que a Catalunya és l’única formació en aquest àmbit. Hi ha alguna formació específica però de poques hores. Cada vegada més, els fisioterapeutes s’adonen que l’exercici és una eina que han d’utilitzar. Blanquerna em va permetre tractar tota mena de patologies, ja siguin respiratòries, cardíaques… i així ja no m’havia d’especialitzar en cap curs en concret.
Quina és la seva rutina a la feina?
Faig una mica de tot, sobretot treballo amb els pacients. Fins ara, dins del projecte que he comentat, anava a les diferents plantes per realitzar un treball d’exercici en grup en píndoles de trenta minuts basades en treball de força, adaptades a cada pacient i la seva patologia.
Quin tipus de pacients són?
Treballem amb el pacient geriàtric, però tenim pacients amputats, neurològics, cardíacs, respiratoris, amb davallades funcionals… També amb pèrdua de massa muscular fruit de l’envelliment o de la manca d’exercici per un període d’inactivitat prolongat durant l’ingrés hospitalari. Aquí hi ha els pacients que fan rehabilitació amb nosaltres, amb els terapeutes ocupacionals, amb logopedes, infermers… Hi ha moltes figures que treballem de manera multidisciplinària, que és el més important.
Es parla molt de multidisciplinarietat però, en la pràctica, el pacient nota que estan intentant abordar el seu problema des de diferents punts?
Jo crec que sí. És com s’ha de treballar. Sempre amb comunicació entre tots els professionals. Fem reunions setmanals interdisciplinàries i parlem dels pacients. I tots intentem seguir un full de ruta, un camí comú, també consensuat amb el pacient i d’acord amb els seus objectius. No hem d’oblidar mai què és el que vol el pacient.
Sovint la gent veu el fisioterapeuta com un massatgista…
És una idea equivocada. El físio no és massatgista, però això no vol dir que no pugui utilitzar el massatge quan creu que és necessari. Hem tingut pacients que han patit una paràlisi parcial del cos i han de tornar a aprendre a caminar literalment. Treballem per tornar a augmentar la seva funcionalitat i el seu retorn al domicili. I hem de fer moltes coses: treballar la marxa, l’equilibri, mobilitzacions passives i actives, un bon treball aeròbic, de força i, si hi ha contractura, també fem teràpia manual i massoteràpia. Per això, a Blanquerna, em vaig especialitzar en exercici terapèutic, perquè m’he adonat de la importància de l’exercici en la rehabilitació.
I per què no Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport?
L’actuació d’un fisioterapeuta terapèutic és clau en fases més agudes de la malaltia o amb pacients multipatològics. En algunes fases és el fisioterapeuta qui ha d’aplicar l’exercici, i en altres, el graduat en CAFE. Tot i així, el treball multidisciplinari sempre resulta la millor solució. Sempre he volgut estar en contacte amb el pacient hospitalitzat i això ho podria haver fet en tots dos casos.
Creu que manca una mica de suport des de les administracions públiques?
Sí, crec que sí. La piràmide de població s’està invertint. Cada vegada hi haurà més gent d’edat avançada i, alhora, la gent jove cada cop té més dificultats per ajudar-los. Per molt que els ensenyi els exercicis, si a casa no hi ha ningú que els animi a fer-los, perdem molta feina feta. Calen recursos en l’àmbit primari per realitzar exercici i poder fer un seguiment d’aquestes persones. Crec que aquest servei, com a mínim, hauria d’existir.
Hi ha signes d’alarma en la nostra generació?
Per descomptat! Crec que serem molt més sedentaris i que tindrem molts més problemes de salut dels que hi ha ara. I encara que sembli una contradicció, això és així per l’excés de comoditat en la feina. Estudis científics ens estan dient que no és tan important fer una hora d’exercici al dia condensat sinó que cal trencar aquest patró sedentari. Què passa ara? T’aixeques, agafes el patinet elèctric i vas a la feina. Seus a la cadira, hi estàs vuit hores quiet i tornes a agafar el patinet per tornar a casa. Resultat: dels 10.000 passos que hauries de fer en un dia, en fas 3.000, si arriba. I després vas al gimnàs i fas una classe d’spinning d’alta intensitat, però això no és el més adequat. Hem de començar a forçar-nos a moure’ns i a trencar aquest patró sedentari. Segons l’Organització Mundial de la Salut, el sedentarisme és la quarta causa de mortalitat.
El que semblava que ens havia d’ajudar a viure millor…
Però el moviment és vida. Això segur. També l’alimentació i altres hàbits. S’ha vist que la velocitat de la marxa condiciona la teva salut. Una marxa més lenta portarà més problemes i risc de patir davallades. Què s’ha vist? Doncs que amb l’exercici es pot revertir aquest estat de fragilitat. Avui dia l’exercici és una de les claus de l’envelliment saludable.
Creu que el màster li ha servit per agafar més experiència?
M’ha donat més eines. M’ha obert un món nou i m’ha permès entrar en contacte amb els professionals que hi treballen.
I en un futur, què vol fer?
Ara mateix, continuar treballant com a fisioterapeuta. Fer el doctorat, intentar estar vinculat en algun projecte més… M’agradaria compaginar la meva feina actual amb la docència i continuar formant-me en l’exercici i en la fisioteràpia en general.
Text i fotografia: Maria Girona