Podríem situar-nos als inicis de l’esport contemporani i relatar el rebuig de les institucions esportives a la participació femenina perquè es considerava que no era adient ni necessària. Podríem posar exemples de dones que han hagut d’obrir-se pas contra prejudicis, obstacles, adversitats o la incomprensió d’una societat que no creia que poguessin o haguessin de fer esport. Podríem enumerar moments de la història en què es prohibeix o es dificulta que es practiqui. Però no anirem tan lluny, ens situarem als anys vuitanta i noranta al nostre país i veurem que, des de llavors, el camí tampoc ha estat gens fàcil.
Dra. Dolors Ribalta Alcalde, professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL, exjugadora de futbol del RCDE i actualment ambaixadora d’aquest equip.
Quan una nena feia arts marcials, practicava esports de motor o futbol, entre d’altres, ràpidament se la titllava de xicotot, de rara avis, d’indecent o d’atrevida; en una societat eminentment patriarcal i androcèntrica, se’ls considerava esports d’homes i tenien unes atribucions que s’associaven amb la masculinitat. Fins i tot, quan la quitxalla d’aquella època engegava la televisió per veure dibuixos animats es trobava amb l’Oliver i Benji recorrent aquell immens terreny de joc per xutar a porteria, on els esperava el seu gran rival, però, alhora, podia seguir la Juana i les seves amigues disputant partits de voleibol mentre la protagonista estava enamorada del Sergio, un company de l’equip masculí. Així doncs, podien anar anticipant, clarament, quins esports eren més adequats a la seva condició i quina era la missió més enllà de l’esport.
“Quan una nena feia arts marcials, practicava esports de motor o futbol, entre d’altres, ràpidament se la titllava de xicotot, de rara avis, d’indecent o d’atrevida”
En aquell moment, era impossible incorporar-se a un equip de nois. Poder formar part d’un equip mixt no era ni en l’imaginari social ni en el seu propi. A més, legalment, per exemple, al futbol tampoc es contemplava aquesta possibilitat. Des de ben petites, les nenes havien de trencar estereotips i sovint eren o, més ben dit, es creien, les úniques, perquè sempre jugaven envoltades dels companys de l’escola, els amics del poble o del barri. En el seus partits infantils s’emmirallaven amb els jugadors o esportistes del moment, volien ser com Maradona, Hugo Sánchez o Tommy N’Kono…, mentre observaven per televisió la galàxia d’astres masculins en el món de l’esport.
Amb l’arribada a l’adolescència, s’adonaven que practicar el seu esport era un impossible i en començaven a practicar d’altres de considerats “més aptes” o, directament, el deixaven de practicar fins que, per atzar o fruit d’una casualitat divina, es trobaven amb un equip de noies. Un cop es produïa el miracle, podien seguir gaudint i desenvolupant la seva gran passió, això sí, fent un gran salt en l’etapa formativa: passant de jugar al carrer a endinsar-se de ple en l’esport adult, en el qual feien realitat els seus somnis, amb escassa preparació, però molta il·lusió.
Mentre els seus homòlegs masculins tenien la possibilitat de créixer i desenvolupar-se en el món de l’esport, elles el vivien com a hobbie, treballant i estudiant per tenir un futur laboral. Algunes esportistes eren afortunades, no cobraven diners però disposaven de millors condicions que la majoria de noies d’altres equips femenins contra els quals competien: el club els facilitava els desplaçaments, els allotjaments i la indumentària de joc, però, alhora havien de vendre loteria, fer rifes o anar a penjar cartells per fomentar l’assistència als partits… Amb el temps, es van anar millorant els horaris de joc i d’entrenament, es va deixar de peregrinar per diferents camps, es van anar incorporant serveis als equips tècnics i els mitjans de comunicació, abans escassos, van començar a fer-se ressò de les victòries i de les anècdotes, tot i que encara estaven lluny de l’expansió i la democratització que han permès les xarxes socials.
“Mentre els seus homòlegs masculins tenien la possibilitat de créixer i desenvolupar-se en el món de l’esport, elles el vivien com a hobbie, treballant i estudiant per tenir un futur laboral”
L’única excepció es produïa durant les olimpíades, quan l’univers d’esports minoritaris i d’esportistes femenines prenien volada. Fou així com, a partir dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, es va començar a impulsar l’esport femení d’alt nivell, l’empenta definitiva que es necessitava per començar a introduir noms propis en els quals projectar un futur esportiu en femení. Des d’aquell moment, les seves consecucions han anat ascendint i han superat l’esport masculí pel que fa a palmarès tant en els Jocs Olímpics de Londres 2012, com als de Rio de Janeiro 2016, mentre que a Tòquio els resultats van davallar lleugerament.
Més enllà del cicle olímpic, fa anys que l’esport femení genera resultats. Cada cop hi ha més dones que han anat adquirint protagonisme a les grans cites esportives —mundials, europeus, la Champions, etc.—, però sempre a l’ombra o eclipsades pel reconeixement que encara tenen els homes. El mercat de l’esport femení ha començat a despuntar, però amb diferència tant de visibilitat i professionalització com de recursos econòmics i publicitaris, en què la diferència continua sent considerable. Esperem que aquest auge tingui la continuïtat i la igualtat que es mereix. Han estat molts anys de lluita contra les adversitats, de superació d’obstacles, de trencar barreres i de recuperar i posar en valor la memòria de dones esportistes que foren pioneres, obriren camins o enderrocaren mites i falses creences.
“Actualment, l’esport femení és un nínxol de mercat nou per explotar, podem veure les dones representades en totes les modalitats esportives”
Per mesurar aquest creixement, podem posar la lupa en l’assoliment de grans fites, com la disputa de mundials, l’entrada del Reial Madrid pagant una plaça a Primera, la consecució de la Champions pel Barça, els grans èxits en tennis, handbol i bàsquet, entre molts d’altres; l’obertura d’estadis cada cop més grans com el Wanda Metropolitano, el Nou San Mamés o l’RCDE Stadium… No obstant això, els èxits assolits no han fet més que aflorar demandes històriques de l’esport femení.
Actualment, l’esport femení és un nínxol de mercat nou per explotar, podem veure les dones representades en totes les modalitats esportives. La idea d’esport com a àmbit masculí s’està dissipant, han augmentat les llicències, però encara és necessari oferir oportunitats, eliminar obstacles, equiparar salaris, continuar mostrant referents, millorar la cobertura per part dels mitjans i ampliar les oportunitats d’entrenadores, àrbitres i directives en el món de l’esport. No es tracta d’obrir l’estadi per un dia o de generar multitud de notícies només el 8 de març, fem d’aquestes anècdotes una normalitat.
Sens dubte, la popularitat i l’impacte de l’esport femení estan creixent de manera exponencial. Per tant, només ens queda dir-te: atreveix-te, l’esport femení enganxa!