Tres experts en educació, psicologia i publicitat dialoguen sobre la manera que tenen d’estimar-se, de relacionar-se, els joves nadius digitals, els centennials.
Com són els joves que van néixer a l’entrada del nou segle? Ha canviat la seva manera d’estimar, de relacionar-se? Tenen com a molt vint anys i no han conegut el món analògic, són nadius digitals que evolucionen amb simbiosi amb les tecnologies de la informació i la comunicació i fan un ús intensiu de les xarxes socials, que són part de la seva manera de viure, de consumir, de treballar, d’estudiar… Els centennials formen l’anomenada generació Z, que ha seguit els millennials, la generació del mil·lenni o generació Y. Pilar Dotras, Dra. en Psicologia, experta en adolescència i professora de Blanquerna-URL; Pepe Menéndez, amb una llarga trajectòria com a educador; i Eduard Vidal, Dr. en Comunicació i Publicitat i professor de Blanquerna-URL dialoguen en aquesta conversa sobre els canvis generacionals des del punt de vista dels joves però també del paper de les famílies a l’hora d’acompanyar el procés vital dels fills.
Pilar Dotras: Quins valors defineixen la nova generació d’adolescents? Quins canvis s’observen? Com expressen la seva afectivitat? Com estimen?
Pepe Menéndez: Quan em pregunten si els valors dels nostres fills són els mateixos que els nostres sempre dic el mateix: “Els valors són els mateixos, les formes no”. I aleshores la pregunta sempre és la mateixa: nosaltres què volem, valors o formes? Perquè des del punt de vista dels valors, la lleialtat, la sinceritat, la fidelitat en el sentit de compromís, sí, són els mateixos. Ara bé, les formes no. No tenen res a veure. Clar, després de tota una vida de debats amb els meus pares, jo he heretat d’ells els seus valors, però no les seves formes. I els nostres fills han fet el mateix.
Eduard Vidal: Hi coincideixo absolutament, també hi ha un tema del context. Hem anat evolucionant i, sobretot, la irrupció digital ha fet que les formes evolucionin i canviïn a una forma que mai havíem vist. I la sensació és que nosaltres, sempre que mirem cap a les noves generacions, posem les nostres formes en comparació. Segurament aquest és un dels errors que estem cometent: pensar que les formes seran les mateixes per a totes les generacions que venen quan en realitat el que hem de veure és on és el fons, perquè ara el concepte és que tot és molt més ràpid i ho volem ara. Sempre hi ha aquest punt extra, que això ve amb els nous temps. Nosaltres no ho teníem.
P.D.: No només estem en un context canviant sinó també molt variat, hi ha moltes adolescències. Els entorns familiars i socials són determinants. És molt difícil fer generalitzacions “al voltant de” determinades realitats dels joves. Però a partir d’aquests valors sí que veiem que, com diu el Dr. Pau López, els adolescents són el mirall de la societat dels adults. Els adults traspuem pors, dubtes, preocupacions, angoixes pel futur incert, etc., però també traspuem tendresa, solidaritat, el valor de l’esforç i la recerca del sentit, com diria V. Frankl. I des d’aquesta realitat complexa ho lligava una mica amb el context que deies tu i el sentit o manca de sentit que promociona aquest context actual, mediàtic i social. Torna a aparèixer el fantasma del buit de futur i una part important dels joves es mobilitza. Això és nou, oi?, però no sé si és un reflex directe dels valors que realment es fomenten o no es fomenten des de l’escola i des de l’educació en general, amb el testimoniatge i en la pràctica.
P.M.: Al final l’educació és un bumerang, ja no pel que dius sinó pel que fas. Tu llences una manera de fer, una manera de pensar i d’actuar, ja sigui de manera explícita com implícita, i el bumerang et torna. Eduques més amb l’exemple i la referència que no amb el que dius. I jo com a educador penso que els nostres joves són el reflex del fet de ser la generació més preparada professionalment però amb pitjors sortides. De vegades és molt dur explicar que Espanya va ser font d’immigració de persones de poca qualificació que buscaven sobreviure i que ara exportem els millors perquè a dins no tenen capacitat de desenvolupament. Però, tot i aquesta realitat, de cara a pensar en educació, no hem de fer missatges d’un optimisme exacerbat, però hem de ser cautelosos perquè és el seu món i la seva vida i és el seu futur i no en tindran un altre.
P.D.: Voldria recuperar una mica el tema inicial que ens ha reunit, quan preguntava sobre l’estima. Reflexionàvem al voltant dels canvis generacionals, de la seva realitat. El que sí que veig —i detecto treballant amb ells— és com han normalitzat i com han incorporat la diversitat. La globalització ens ha portat moltes facilitats. Per això el perfil del jove és un perfil viatger, i això és aprenentatge: aquestes iniciatives, aquestes ganes de voluntat de fer, sortir, de veure, aquest tremp els genera aquesta visió de la diversitat com una cosa normal. Em fa l’efecte que en dècades anteriors hi havia més estereotips, posicions més fixes davant de la interacció amb altres persones diverses i ara ells normalitzen més la diversitat i els diferents col·lectius.
P.M.: De fet ho entenen com un fet de dret i justícia. Per ells l’homosexualitat, la transsexualitat, etc., són temes de dret i justícia i són molt lluny de l’educació moral més tradicional que podem haver rebut nosaltres. Abans ens deien: “L’homosexualitat va en contra de la supervivència de l’espècie humana”. I ara ja no som en aquest punt, potser estem arribant al final, però la moral humana ja no pensa en aquest factor. Està pensant en l’exercici dels drets i llibertats i la justícia.
E.V.: Sempre estan buscant aquella experiència que els confirmi la seva identitat. Han après que poden triar la identitat que volen i la defensaran fins a l’últim extrem. Ara, en els qüestionaris, quan has de dir el teu sexe hi ha l’opció “altres”. Ja hem fet el pas i ja s’ha incorporat com a normal. Ells creuen que tot és possible i que tenen l’oportunitat de fer-ho si ells hi creuen realment. Aquella mirada més postmoderna que semblava que estava caient, ells l’han tornat a recuperar des d’un vessant més bonic basat en el “Tinc un ideal, vaig a lluitar”.
“Les dones estan introduint elements d’anàlisi dins de les interrelacions humanes diferents de la idea d’igualtat”
PEPE MENÉNDEZ
P.M.: És aquella expressió que a vegades verbalitzen de “Jo no vull identificar-me com a gai, jo estic enamorada de l’altra persona”; això ho he vist més en les noies. “Ara estic enamorada d’una altra noia però em puc enamorar d’un noi”. Això està passant en els que tenen entre quinze i vint-i-tres anys, els de trenta no tenen aquest marc o no hi entren amb tanta força. Està passant a tot arreu i està impactant molt en escoles religioses. Jo ja no sóc capaç de formular científicament com s’ha d’entendre, això. Però sí que penso que en general les dones estan introduint elements d’anàlisi dins de les interrelacions humanes completament diferents de la idea d’igualtat, i apareix la reivindicació del dret a disposar d’un perfil propi. Per això dic que les dones no volen ser iguals als homes, les dones volen tenir la mateixa dignitat, però no volen ser iguals. I aquí hi ha l’aparició d’un altre rol en les relacions entre homes i dones que és molt interessant per a l’evolució humana.
E.V.: Sorprenent, perquè jo també crec que el feminisme té una entrada molt important aquí. Aquest punt d’igualtat ja no és igualtat, és un “Jo vull decidir on vull ser, què vull fer, perquè em vull sentir lliure”.
“Els joves sempre diuen que aquestes converses, les que provoquen la crisi, les prefereixen entre iguals més que amb els pares”
PILAR DOTRAS
P.D.: Voldria introduir dos aspectes nous: fins a quin punt hi ha més diàleg a la família que facilita desenvolupar la seva identitat i fins a quin punt les famílies estan més obertes a l’escolta. Sempre hem de pensar que una cosa és l’inici d’aquesta construcció d’identitat i l’altra com això també va evolucionant. James Marcia parla d’aquesta construcció amb l’anàlisi del canvi en dues variables: crisi i compromís. Tenint en compte la capacitat de replantejar-se les coses (crisi) i l’actuació real (compromís), així es defineixen les identitats en moratòria, hipotecada o aconseguida. Però, parlant amb ells i preguntant, veig que encara falta l’actitud. Els joves sempre diuen que aquestes converses, les que provoquen la crisi, les prefereixen entre iguals més que amb els pares.
P.M.: Hi ha una cosa que sempre ha passat. La vida de cadascú comença amb el nostre naixement, i considerem vell tot allò que succeí abans. Jo crec que els pares i mares anem darrere els fills, és com aquella imatge dels que porten un gos lligat que els estira amb tanta força que són ells els que van al darrere del gos. Veus com els fills estan formant la seva vida, construint la seva identitat, i tu sovint estàs amb la contradicció de “Soc el pare o la mare, tinc unes obligacions i unes responsabilitats envers ells però alhora l’he de deixar créixer”. Per a mi això és positiu. L’important és que caminin sols però que sàpiguen que hi ets. No es tracta de fer una homilia diària pensant que això canviarà les coses sinó que tu siguis allà. En la meva experiència com a tutor de nois i noies d’entre quinze-divuit anys els pares dels quals són un referent més que explícit, sempre estan parlant dels seus pares.
P.D.: I a més estan satisfets dels seus pares. Però als pares els fa la sensació que no és així. Un altre tema que aflora com una queixa bastant freqüent és quan el jove, en la seva construcció de la personalitat, no troba la possibilitat real del contrast amb un adult o hi ha un buit i es viu com un conflicte permanent amb els pares.
P.M.: Aquí la idea clau és l’estima. Si els teus fills senten que tu com a pare els estimes, has resolt el 70% del conflicte. Perquè encara que discuteixis, després queda això. El problema és quan hi ha trencaments de percepcions d’aquesta estima.
E.V.: La meva sensació és que els pares ens estem transformant en mentors, mantenint la part de pare, és clar. Els estem dient: “Tu tira, que si necessites qualsevol cosa, jo estic darrere”. Al final és el mateix que fem a les classes, som mentors.
P.D.: Visualitzar-nos amb ells com a autònoms, com a persones amb el seu criteri, i que els podem acompanyar.
P.M.: Els nostres fills sempre s’assemblen a nosaltres. Quan algun pare o mare es queixava de la manera de ser del seu fill, jo sempre els deia: “Si és vostre, a algun dels dos s’assembla, eh? Al comportament d’algun dels dos”. Amb això volia dir que havien de ser més capaços d’entendre’ls i ajudar-los a créixer.
P.D.: Perquè l’aprenentatge també consisteix en el que veuen. Però anem cap al tema de les tecnologies, de la publicitat, dels mitjans, i al paper i a la influència que tenen. I ho podem centrar un altre cop en aquests vincles afectius i en les formes, com dèiem a l’inici d’aquest col·loqui.
E.V.: Jo crec que vivim en un món sobreestimulat on per una banda hi ha la part del postureo, però després hi ha la part real, la necessitat que tenen d’expressar-se. I aquí hi ha molts punts, és clar: des dels seus propis referents fins als instagramers, influencers; els imiten. Però dintre del grup de classe també hi troben referents. Tinc diferents seminaris i en uns hi ha una actitud molt més amorosa entre ells, i un altre que és una mica més fred. És curiosa la diferència. El mòbil i les xarxes ajuden molt, els han fet més visibles, però també tenen la possibilitat de poder desconnectar quan volen.
P.D.: Creus que decideixen desconnectar? En quins moments o situacions penses que ho fan?
E.V.: En moments claus sí. Per exemple, si hi ha ruptures i punts de mal rotllo, es deixen de seguir, ja no interactuen, o allò que feien junts ho deixen de fer. Desconnecten. No és que el deixin de banda, sinó que deixen d’interactuar. I en aquest punt sí que es nota que hi ha un canvi.
P.D.: I la influència de la publicitat, dels models, dels mitjans, de la TV…?
E.V.: La publicitat, en aquest sentit, crec que va un pas enrere de la societat. Pel que fa als estereotips, la sensació és que anem un pas enrere. Veus els joves de la Facultat i els compares amb els quals surten als anuncis i són bastant diferents. La visió del creatiu de trenta, trenta-cinc i quaranta anys no està del tot ben relacionada amb la realitat d’ara. Estem recurrent a estereotips que cada vegada encaixen menys amb ells. Per exemple, amb la sèrie La casa de papel, a la qual estan tots enganxadíssims, hi connecten, s’hi reconeixen. Però els anuncis no els enganxen. Ells perceben que “no m’estan parlant a mi. Estan parlant a una noia que té la meva edat però que no sé qui és”. “Si no aporta res, si no t’hi sents representat amb la teva manera de fer, aparta-te’n”. “Si no aporta, aparta-te’n”, em diuen. I al final t’adones que tot són conceptes molt ràpids. La publicitat ja no és un referent per al jovent, els busquen a un altre lloc.
P.M.: Em fa la impressió que l’impacte de la publicitat ha baixat a la franja d’edat de tres a catorze anys. Hi ha un moment de trencament amb la publicitat que potser abans era als vint anys, i ara coincideix amb el moment de deixar l’institut; és en aquest moment que deixa de tenir tanta importància. El moment d’influència més gran de la publicitat és a l’etapa de primària i secundària, especialment en l’àmbit de l’acceptació del propi cos i dels rituals de pertinença al grup d’amics i amigues. I els pares i els educadors cal que ho tinguin present.
E.V.: Tot va una mica relacionat amb el rol de la televisió. Fins als catorze anys, la televisió té un gran interès per a ells perquè hi ha programes en els quals se senten representats. Des del moment que volen el mòbil, el portàtil, que volen sortir ja de l’escrutini diari de la pantalla al menjador, i que diuen que allò que veuen ho volen a l’habitació amb el seu espai personal, és quan tot allò que realment influenciava deixa de fer-ho. I tot ja passa a ser les xarxes socials i els seus reptes, i aquests són els que comencen a agafar rellevància.
“Els anuncis no els enganxen. Ells perceben que “no m’estan parlant a mi. Estan parlant a una noia que té la meva edat però que no sé qui és”
EDUARD VIDAL
P.M.: Segons algunes dades publicades, comencen a veure pornografia als vuit anys. Quin és el moment d’edat que determina fins i tot el nou concepte de la sexualitat? Perquè ara sabem que alguns dels joves, nois, entre catorze i vint-i-dos anys tenen un comportament que és una reproducció de la pornografia. Però aquesta construcció psicològica i mental, quan s’ha fet? Jo tinc la teoria que s’ha fet abans dels catorze anys. Potser no han provat res, però ja han vist imatges que construeixen una manera d’entendre la sexualitat.
P.D.: En l’hipotètic cas que fos així, que jo crec que també va per aquí, per l’accés obert, etc., què els diríem, als pares?
P.M.: Els pares hem d’atrevir-nos a una cosa que ens costa molt a tots, que és parlar obertament de la sexualitat amb els nostres fills i filles. Ni l’escola, ni les famílies en general, han entomat la sexualitat amb una aportació de valor educatiu perquè a tots ens fa por. “No fos cas que li digui als catorze i llavors s’interpreti que ja dono per fet que… o al revés, no fos cas que…”. I llavors es va endarrerint la conversa. I mentre vas endarrerint la conversa, ells la van tenint entre iguals. La sèrie Vida perfecta de Leticia Dolera em va semblar molt interessant perquè, més enllà del divertiment, és un trencament espectacular de tabús. Podria ser un exemple de la influència que la televisió té en els nostres comportaments i creences. Jo tinc uns amics holandesos que tenen els fills de la mateixa edat que els meus. Quan tenien entre setze-divuit anys, un dia era a casa seva i vaig anar al lavabo i em trobo que hi havia estris de neteja i preservatius. És a dir, compraven els preservatius per als seus fills.
P.D.: Cal crear uns espais de comunicació entesos com a “espais” de diàleg. Però és clar, a vegades els pares hi estan d’acord, però no saben com fer-ho. La pregunta és, entrem en el tema del sexe al mig del sopar d’avui?, com si hagués de ser un tema més? El fet interessant és anar-los acompanyant segons l’interès que ells vagin desenvolupant segons la seva etapa madurativa.
P.M.: Fem una caricatura. Imaginem una escena domèstica en què el pare està amb nens de sis-vuit anys veient una pel·lícula i, davant de l’actitud d’un noi que es vol aprofitar d’una noia, la mare diu: “Els nois sempre estan pensant el mateix!”; o el pare diu: “Mira aquest com se les lliga a totes”. Aquestes frases són molt més potents per a la creació de la identitat que no pas el típic “Avui parlarem de sexualitat”. I si compartim aquests moments, quan arriben a l’adolescència, ja porten un màster d’entendre què he de fer jo des del meu paper de noi o de noia. En el fons penso que en aquesta idea de la mentoria la clau és que des de ben petits aquestes converses o comentaris siguin constructius perquè el nen o nena vagi entenent què són les relacions, l’afecte.
E.V.: Hi ha moltes esferes. La primera és l’esfera pública, la més dura i la que acaba generant el patró. També t’adones que en l’esfera cultural hi ha molts temes que no acaben entrant mai. Si no es parla de sexe, ells el busquen a les xarxes. I un cop comences a jugar amb els cercadors sense supervisió, entres en la roda de trobar coses sense cap criteri. Amb tan sols vuit o nou anys estan entrant en temes com l’amor i la pornografia de forma superficial, però ja el tenen al cap. I als catorze ja porten un màster, no ho han explicat a ningú, només entre ells, però el màster ja el tenen. Un màster totalment deformat, perquè no tenen cap altra referència que no sigui la pornografia, perquè ni l’escola ni els pares en parlen. A l’escola potser no han de ser els professors, els que en parlin, però potser alumnes més grans perquè es puguin arribar a sentir entre iguals. Crec que els estem perdent i malauradament cada vegada més aviat.
P.M.: La infància és com l’aigua, que sempre busca la sortida. De fet, la curiositat i l’exploració de la infància sempre busca la seva sortida. Si l’evolució psicològica diu que hi ha un enamorament cap als quatre o cinc anys —de fet molts nens i nenes de parvulari es fan petons, molt ingenus però petons—, nosaltres hem d’intentar ser-hi en el moment just perquè, si no, la tecnologia ens avançarà per tot arreu. La solució és aturar la tecnologia o gestionar-la? Governem-la! Als vuit anys has de tenir un mòbil amb connexió? Això és com si tens la porta de casa oberta a les màfies o als lladres o a la droga. Però nosaltres ens fixem normalment en l’ús de la tecnologia en els joves, i aquí ja fem tard. Hem de pensar que el moment d’influència més fort és entre els quatre i els dotze anys. És aquí quan no hem de prohibir però sí acompanyar.
P.D.: De fet, quan algunes vegades els pares han plantejat la dificultat que tenen per fer desconnectar el nen, pensen que per fer-ho li hem d’agafar el mòbil quan van a dormir, fet que genera una reacció d’incomprensió de l’infant que es pregunta per què hem de desconnectar si som a casa. Potser no es tracta tant del fet de desconnectar sinó de buscar activitats alternatives i de desconnectar-nos entre nosaltres mateixos. Hi ha l’art, el teatre, la música… Després ells ja triaran. Perquè la tecnologia també ens ha aportat beneficis en la comunicació entre pares i fills, cal esmentar-ho. Hi ha moments en què ens ha unit, perquè tant pares com nens tenen un mitjà comú.
P.M.: La meva mare, que té noranta-un anys, comparteix el grup de Whatsapp amb els seus fills i amb els seus néts. I això li permet tenir connexió amb el món. Hi ha una escena de la pel·lícula Sorry. I missed you en què en un moment donat el pare li treu el mòbil al seu fill com a càstig i la mare li diu al pare: “En aquest mòbil ho té tot: els deures escolars, els dibuixos… no hi té només l’oci!”. El resultat és que el pare li ha tret la seva ànima!
E.V.: Tot el que estem dient té molt de sentit però crec que estem creant dos tipus de rol: un en què la dona es veu empoderada i vol veure el món diferent; i un altre en què el noi segueix amb una visió masclista a través de la pornografia. Això està provocant que quan en tenen dinou, no s’entenguin. Perquè hi ha una col·lisió de valors i hi ha una manera de fer tan diferent que diuen: “No encaixem, no ens entenem, ho deixem”. I porto molts dies pensant què hauríem de fer; potser hauríem d’impulsar un canvi en la manera com es genera el contingut pornogràfic. Començar a introduir algun tipus de pornografia diferent en la qual no hi hagi aquesta visió tan masclista en el sexe, perquè si, al cap i a la fi, és l’eina amb la qual s’eduquen els nostres joves, seria preferible que no tinguin aquesta versió tant hardcore sinó que tinguin una visió més humana amb les dones en què no se les tracti com un objecte. Com que a Google hi seguirem anant, hem de canviar el contingut pornogràfic que es consumeix.
P.D.: I ho creus possible? Penseu que, des de la família o des de l’escola, es pot lluitar contra les xarxes socials per on circulen totes aquestes informacions i imatges?
E.V.: Estan començant a crear-se una sèrie de tendències…
P.M.: Ho he sentit en algun programa però la pornografia no canviarà fins que no hi hagi un mercat que la vulgui canviar.
E.V.: Seria més profriendly cap a la dona, però malauradament no ho estan aconseguint.
P.M.: De fet la sèrie de la Leticia Dolera va per aquí. Hi ha un marc de gaudir del sexe que és propi de la dona, però que no es troba en els mitjans habituals de continguts sexuals.
E.V.: Clar, però més enllà d’aquest model propi de la dona hauria d’haver-n’hi un que fos un marc per gaudir els dos, un win-win. El que s’hauria de transformar és la indústria perquè a poc a poc es vagi descafeïnant aquesta visió masclista del sexe.
P.M.: També té a veure amb la manca d’ubicació dels homes. Hi ha un sector dels homes que no han sabut adaptar-se a la igualtat. Com si continuessin tenint en el seu ésser un llenguatge de la violència. La nostra ubicació no pot reduir-se a dir: “No, no, jo et respecto”. No, no, no! Has de treballar molt internament com a home! I molts ens adonem, potser, que les nostres reaccions espontànies són masclistes. Per exemple, és el famós debat de les imatges de dones que es treien la camisa als Sanfermines, moment que aprofitaven alguns joves per tocar-los els pits. I clar, la primera reacció és “Noia no te la treguis!”. Però, a veure si no es podran treure la camisa sense que això signifiqui que l’instint salvatge dels homes ens porti a tocar-los els pits. Hem de deixar de pensar amb la frase “Doncs no provoquis, no et treguis la camisa” i començar a pensar més en les nostres reaccions. I tot això com a homes significa un “Atura’t”, i s’ha de treballar molt més. Has de pensar no en la idea de reprimir-te sinó de tornar-te a ubicar.
E.V.: El problema és que la societat s’està movent, la dona es mou, i ningú pensa en com s’ha de moure l’home. Hi ha molts homes que s’afegeixen al feminisme perquè hi creuen però, bé, i tu com a home on et poses?
P.D.: És una crisi d’identitat per a l’home. Potser per primera vegada els homes es troben en una “cruïlla” d’identitat? O són les dones les que estan canviant?
P.M.: Com que els temps són tan ràpids i canvien tant, quan acabem d’entendre una situació, ja ens ha canviat i ja hem de tornar a pensar d’una altra manera. I això és molt estressant.
P.D.: Una cosa és parlar de l’home com a adult però també hi ha el nen, l’adolescent que reprodueix els actes dels adults. En aquestes circumstàncies l’interessant és el canvi generacional, i estem constatant que no hi és. És esfereïdor que encara hi hagi nois controlant el mòbil de les seves parelles. I elles, en alguns casos, ho acaben acceptant i, d’aquesta manera, sembla que res canviï…
P.M.: És normal. Per això crec que la clau és entre els zero i els deu anys, quan són esponges. A partir d’aquesta edat el que fan és executar i repetir allò que han anat integrant com a esponges i la construcció d’identitat que han fet.
PD.: Per acabar aquest col·loqui, i per emfatitzar algunes idees-marc que han anat sorgint, em fa l’efecte que la perspectiva d’anàlisi psicosocial d’Erik Erikson ha estat molt present al llarg de tot el diàleg. Em refereixo a la importància clau dels missatges que van rebent els infants i els adolescents des del món dels adults, de manera directa (preocupacions, dubtes i esperances) o més subtil, a través de les diferents formes de publicitat (valors comercials imperants, modes, etc.). I sembla que queda clar que quan mirem i analitzem què fan, què pensen i com són els adolescents, i a més intentem treure’n alguna conclusió, és molt possible que estiguem fent una autocrítica necessària de tots nosaltres, els adults. Ells són el nostre mirall.
Pepe Menéndez 
Pilar Dotras 
Eduard Vidal
Fotografies: Pere Virgili