Entrevista a la Dra. Sue Aran, investigadora de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL
Text: Francesc Viadel
Fotografies: Esperanza Maestro
Les noves tecnologies han transformat radicalment la nostra manera d’entendre el món. No hi ha àmbit que no n’hagi quedat sacsejat: la medicina, l’economia, l’educació, la comunicació… Les nostres percepcions sobre les seves conseqüències encara no han estat prou contrastades empíricament o bé s’enfronten a molts prejudicis. Així, doncs, s’obre tot un camp a recórrer per a la recerca científica.
Aquest, el de l’impacte de les noves tecnologies en la societat i, concretament, en l’àmbit de la comunicació, és només un dels molts centres d’interès de la professora de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals i investigadora Sue Aran Ramspott (Barcelona, 1965). Aran és llicenciada en Filologia Hispànica (UAB), doctora en Comunicació Audiovisual (URL) i màster en Comunicació Audiovisual i Publicitària (UAB) i en Producció en Cinema i Televisió (UPC). Després de treballar en televisió, publicitat i cinema, la seva recerca en l’àmbit de la comunicació es va iniciar amb l’estudi de la interpretació dels infants de la violència en la ficció televisiva, guardonat amb el Primer Premi a la recerca en comunicació (CAC, 2009). Aquesta temàtica va ser com a punt de partida del primer grup de recerca de la Facultat de Comunicació, Violència i televisió. Ha estudiat també la representació de l’amor en les sèries de ficció televisiva i la seva relació amb la percepció de les relacions amoroses entre el jovent. Especialista en Media Literacy, en aquests moments lidera un equip de recerca sobre la plataforma Youtube i els valors aspiracionals amb què poden identificar-se els adolescents. Actualment és també membre del grup de recerca DIGILAB, Strategy, Media and Regulation de la Facultat de Comunicació.
El psiquiatre alemany Manfred Spitzer comentava recentment en una entrevista al diari La Vanguardia que els aparells tecnològics endarrerien la maduració dels nens i dels adolescents i n’impedien la concentració i l’aprenentatge. Tothom no pensa igual, però. Amb aquest qüestió sembla que passa el mateix que amb la mirada que es té sobre el futur mediambiental. No hi ha terme mitjà. Optimistes o apocalíptics…
Per experiència tendeixo a situar-me en posicions menys apocalíptiques. Encara és aviat per saber a nivell empíric quines són les conseqüències de l’ús de les tecnologies de la comunicació (TIC) o de l’aprenentatge i el coneixement (TAC), com també s’anomenen. Ben sovint veiem en la realitat allò que estem esperant veure. James Potter diu que la quantitat de violència que un veu a la pantalla està determinada pel que un mateix considera com a violència en la seva pròpia ment. Tot plegat, es tracta de no conformar-se amb una relació de causa-efecte sinó més aviat a interpretar contextualment aquesta relació entre l’ús de la tecnologia i les potencialitats cognitives d’infants i adolescents. Hi ha una altra mirada que és, com diria Héctor Borrat, comprendre (interpretativament) la realitat en comptes d’explicar-la (causalment).
Però la dispersió dels estudiants a les aules a causa de les tecnologies sembla evident…
Aquesta sensació jo també la tinc. També el dubte de si és bo o no l’ús a les aules de mòbils, portàtils… Ara mateix col·laboro en un R+D+i on el que es fa és observar com s’aprofiten aquests nous dispositius a l’hora de millorar l’educació en l’àmbit universitari. Resulta paradoxal, estem envoltats de tecnologia però encara hi ha una infrautilització des del punt de vista educatiu. Ara bé, també hem de tenir en compte que molts professors vivim, per qüestions generacionals i de com ens hem educat, com una amenaça aquests dispositius, tot i desconèixer encara les seves potencialitats a l’aula. Competim com a docents amb un mòbil. Això ens obliga a replantejar-nos com hem d’incorporar la tecnologia digital i ubiqua a una nova manera d’ensenyar.
Podríem dir que hem perdut la capacitat de mediació entre el coneixement i la transmissió d’aquest coneixement?
Exactament. Ja no som estrictament transmissors, ara som també tutors, guies i en allò en què podem ajudar és en la cerca de criteris, a destriar fonts, a fomentar un pensament crític.
Però això ha estat sempre una mica així, no? Vull dir que sempre s’ha distingit entre el professor i el mestre.
Sí, però a la universitat tradicionalment s’ha considerat més el rol de professor especialista que no pas de mestre. Quan et trobes amb unes generacions que amb un clic tenen accés a la informació que necessiten, una informació que abans era molt difícil d’aconseguir, significa que la funció de l’expert d’una temàtica i aquesta nova realitat per força han de conviure. L’expert ha d’esdevenir també un mestre i l’aula ha de ser un espai no només de transmissió de coneixements sinó un indret on dialogar, argumentar, construir pensament. La configuració de l’aula ha de canviar, perquè el món ja ha canviat. Ara es parla de knowmads, és a dir, de nòmades del coneixement, un terme empresarial vinculat a les tecnologies i a la capacitat de les persones d’innovar. Això justament és el que se’ns demana als professionals de no importa quin àmbit, que siguem knowmads.
Ja fa molts anys que el pedagog Neil Postman advertia dels riscos de la televisió i de les tecnologies per a la cultura en el sentit que acabarien per banalitzar-la, per aniquilar els llibres fent bona aquella profecia d’Aldous Huxley segons la qual en el futur no es prohibirien els llibres –com pensava Orwell– perquè, de fet, acabarien per no interessar a ningú.
Amb els anys m’he obligat a posar el llibre de Postman en quarantena tot i compartir la seva preocupació per la pèrdua de presència de la cultura escrita. Si el món canvia no sé fins a quin punt l’actitud de resistència ens serveix de res. Hem de ser crítics amb tot allò que pot tenir de negatiu el món digital perquè hi ha problemes com el de la distància moral que apunta Silverstone, però, també, hem de veure-hi totes les possibilitats. Personalment i per formació, no puc enfrontar la lletra a la imatge. Cal trobar un camí de confluència. Em preocupa molt aquesta sensació que s’obre un abisme entre nosaltres, els docents, i els nostres interlocutors, els estudiants. Cal trobar camins de diàleg els quals no es poden establir des d’una posició hermètica. També em preocupa, òbviament, la pèrdua de pes de la literatura, de la filosofia… en l’educació. Com sigui, cal mirar el context on estem, el d’un món on ens comportem hiperactivament, també els adults. No podem demanar als joves que es comportin diferent de com ho fem nosaltres.
Hi ha potser també la impressió que no hi ha qui sigui capaç d’educar aquestes noves generacions més enllà del domini tècnic de la tecnologia. Què es fa en el nostre entorn per educar realment els joves en l’àmbit de la competència digital?
La Media Literacy, l’educació mediàtica, sovint s’ha entès com el coneixement de les eines quan és molt més que això. Cal educar no només amb els mitjans sinó, com assenyalen Buckingham o Ferrés, “en” i “sobre” els mitjans com a portadors de corrents de pensament, explicar com aquests poden perpetuar estereotips o al contrari renovar o, encara més, superar determinats prejudicis. La ficció audiovisual, per exemple, és un instrument molt poderós.
Altrament, les xarxes socials han esdevingut el mirall en què es miren les noves generacions. Quin tipus de societat veu reflectida en aquest mirall virtual?
La meva mirada reconeix en aquestes xarxes socials una hipervisualització de les intimitats, per exemple. Puc veure que estem en la societat de la hiperconnectivitat més que no pas en la del coneixement. Les xarxes reflecteixen aquesta necessitat d’estar connectats contínuament però amb un tipus de comunicació que normalment és bastant superficial –no dic supèrflua–, relacionada amb àmbits d’intimitat que fa que, de vegades, es confongui el valor de les emocions amb l’espectacle de l’emotivitat, el que alguns autors com Ferran Sáez defineixen com el “narcisisme ploraner”.
Aquesta sobreexposició sentimental de què parla, quin efecte creu que té a nivell col·lectiu?
Més que un efecte parlaria del reflex d’un tipus de societat. Una societat on s’han trencat les antigues fronteres entre allò que consideràvem espai públic i privat.
Fa gràcia recordar que Josep Pla encara feia aquella distinció entre amics, coneguts i saludats.
Tot això ha canviat. Mira la noció d’amistat a Facebook! Tinc la impressió que és un cicle.
Tornarem al vell concepte de privacitat?
No exactament. Tot i que molts joves ja comencen a revalorar la comunicació cara a cara
És una bona notícia.
Tant de bo!
Treballa des de fa poc en una recerca sobre Youtube i els valors aspiracionals amb què poden identificar-se els nois i les noies d’entre 10 i 12 anys. Amb què s’ha trobat de moment?
Aquesta recerca parteix ja de molts interrogants. Què els fascina tant dels youtubers? I això que els atreu, serà beneficiós o perjudicial? Encara estic en la fonamentació teòrica i en el disseny de la part empírica. Amb l’equip amb què treballo ens hem trobat que hi ha molt poca literatura científica sobre Youtube. Ens preocupen temes com ara el del fantasma de l’èxit, un valor molt difós a través d’aquesta plataforma en consonància amb el tipus de societat que construïm. També és veritat que a Youtube no tot és negatiu. Cal pensar en com aprofitar a les aules les seves potencialitats.
Tot això ens ha agafat de sorpresa…
Sí, estem encara enmig de tots els canvis. Voldria insistir que la posició de resistència, del negativisme, no ens afavoreix gens però tampoc no hem de caure en la ingenuïtat. Cal no oblidar les repercussions ètiques d’aquestes transformacions. Com diu Adela Cortina, podem aspirar a construir una societat amb una ètica de mínims o de màxims. La primera apel·la a la justícia, mentre que la segona ho fa a la felicitat. Segurament, hem viscut en una societat que aspirava a la felicitat, una aspiració personal del tot legítima!, però potser primer hem d’establir un consens sobre el que ha de ser una ètica de mínims. De moment, comencem per intentar construir un món just.
Com usen aquests tipus de plataformes els joves? Entenc que a diferència dels seus grans no en fan un ús passiu o de simples espectadors…
Sí, nosaltres som consumidors o públics, en un sentit més tradicional. Ara, però, ja es parla també de prosumers, d’aquells espectadors que, a més, estan facultats per produir continguts. És la manera en què les noves generacions interactuen a la xarxa.
Un canvi radical.
Sí… però, tornant al principi, no crec com Spitzer que les tecnologies endarrereixen l’aprenentatge. Reconeixem els avantatges en la medicina, ens emmirallem amb les smart cities, però quan pensem en l’àmbit educatiu apliquem unes prevencions d’ordre moral que responen a prejudicis sobre la relació entre tecnologies i educació. Una altra cosa és la immaduresa de què parlava Spitzer, la qual té molt a veure amb la gestió de les emocions i on intervenen també factors socials com l’endarreriment de l’entrada a l’edat adulta. És veritat que les noves generacions són més immadures? Doncs és possible. La cultura de la immediatesa, el pas de la societat del benestar a la crisi… tot això va configurant un tipus determinat de societat. I l’entreteniment pot actuar com a refugi davant de tantes incerteses.
Ha estudiat a fons la representació de l’amor a les sèries de ficció televisiva i la percepció de les relacions amoroses entre la joventut. Suposo que ara mateix deu seguir la sèrie de ficció Merlí… Creu que l’èxit que té entre la gent adulta és potser perquè reflecteix una realitat privativa a la qual els pares només poden accedir a través de la ficció televisiva?
Parteix d’una premissa com és que té molt d’èxit entre els adults atesa la franja horària en què està programada i això té la seva lògica. Però, ¿és veritat que encara que es programi a partir de les deu de la nit la veuen adults? Sembla que la veu gent molt jove, i ho dic pel que m’arriba del meu entorn. (Les dades d’audiència indiquen que entre les franges d’edat de 13 i 24 anys Merlí obté un share del 41,2%) Per què? Doncs perquè parla de les relacions humanes en un entorn acadèmic de convivència entre joves i adults on ens podem reconèixer còmodament. Parla bàsicament de l’amor, en aquesta segona temporada molt centrada en un dels seus aspectes: el del sexe. Parla de la figura del mestre… D’un mestre transgressor, que pot recordar El club de los poetas muertos.
Bé, hi ha una idealització evident.
I també una confusió. Molts estudiants volen tenir ara un Merlí enrotllat, antinormatiu… Això, no obstant, estic segura que hi ha molt més Merlins i Merlines que no ens pensem, molt més batalladors en el dia a dia, però no caracteritzats per les maneres d’un Peter Pan. Hi ha tòpics, però, que persisteixen. En una recerca sobre la representació de l’amor en algunes sèries de televisió vam trobar amb la Dra. Medina que la majoria de nois i noies en edat universitària, de carreres diferents, tenien molt assumida la normalització necessària de temes com el de l’homosexualitat. Amb tot, curiosament ens vam trobar també que encara hi ha un model d’idealització de la relació amorosa en parella, d’un romanticisme del tot convencional. Això encara perviu entre la joventut i, de vegades, la ficció ho reflecteix o ho alimenta.
Encara hi ha relats molt convencionals.
Molt, per no dir-ne conservadors. Quan preguntes als espectadors joves (els quals estan molt sensibilitzats pel que fa al respecte de les diferents identitats sexuals) per què els agrada mirar sèries en què les relacions amoroses es mostren com una guerra entre sexes o amb elements de submissió, descobreixes que hi ha com un cert distanciament que pot generar la ficció però sobretot l’entreteniment. Això té un punt inquietant per les seves implicacions socials. Em preocupa que al darrere de tot això, d’aquest tipus de relat, hi pugui haver un màrqueting de les emocions i en clau retrògrada. D’unes emocions que encara remeten a una idea simplista de l’amor que, a més, ja no s’hauria de correspondre als nostres temps.
Alhora les sèries tendeixen a ser més hiperrealistes, deformant la realitat com passa, per exemple, en el cas de Merlí.
Hi ha un hiperrealisme formal que conviu amb la fantasia, amb el regne del no-possible. Una tendència també gore…
Un altre àmbit de la seva investigació ha estat la representació de la violència en la ficció televisiva i la seva influència en els infants.
Quan vam estudiar aquest aspecte ens vam trobar que és molt diferent la interpretació que fa un espectador nen o nena, entre els 6 anys i els 12, de la que fem nosaltres com adults o de la que fan els analistes de continguts, que són els qui a l’última decideixen si Merlí es pot emetre abans o després de les 10 de la nit. El que més incomodava en la ficció els infants, a diferència de la quantificació estricta de gravetat, no era una representació d’un personatge mort per un tret. Per a ells era molt pitjor una discussió entre un pare i una mare presenciada per un personatge infantil de dibuixos animats! Tot plegat, intervenia el factor de la percepció de la proximitat d’una situació i per això vaig proposar com a paràmetre intensificador la noció de “violència de proximitat”.
Bona part de la producció de ficció infantil especialment de la de l’animació és violenta i això potser té com a conseqüència una sobreprotecció dels infants encara que sembla que saben prou bé distingir entre realitat i ficció.
Sí, distingeixen molt més del que ens pensem entre realitat i ficció i inclús entre graus de formalització d’aquella representació. També discriminen entre violència intencional o reactiva. Ara, entre la sobreprotecció dels infants –tan present en la nostra societat– i la consideració que els continguts mediàtics no tenen cap influència, personalment optaria per un terme mitjà. Sí que tenen influència però el problema no és tant que un nen pugui veure uns continguts violents com que només vegi aquells tipus de continguts o que la seva interacció amb la realitat només s’emmarqui en una pantalla.
No creu, d’altra banda, que hi ha una certa insensibilització entre les noves generacions davant de les imatges de violència?
És preocupant aquest possible efecte del que podria ser una habituació, que pot comportar una insensibilització a la violència. Respon al fet que vivim en un entorn, sobretot les noves generacions, de saturació d’imatges i fins i tot d’informació de determinades realitats només a través dels mèdia. El que no pot haver-hi és la impunitat del desconeixement. Els que treballem en l’educació i la comunicació tenim una gran responsabilitat en aquest sentit. Pot haver-hi, certament, un efecte no desitjat de distanciament moral, que seria una mena d’impunitat del coneixement.
Això ens aboca a una societat insensible…
Bé, és una mica ja la societat que tenim, una societat individualista amb moltes dificultats per arribar a un consens col·lectiu sobre les seves aspiracions ètiques, que aspira a l’ètica de màxims quan encara no té resolta l’ètica de mínims, la justícia. També és veritat que les noves generacions són solidàries, amb una major consciència ecològica, sembla que amb menor compromís polític però amb un major compromís social… Com a docents i investigadors, estem obligats a formar futurs comunicadors amb assumpció de responsabilitats i alhora hem de projectar optimisme en la joventut amb qui treballem.