Entrevista a Anna Arrieta Salayero
Des de ben petita volia ser mestra, era la seva vocació, i l’esport era la seva manera de viure. Va fer patinatge artístic des dels sis fins als vint-i-nou anys. Per això va fer Magisteri d’Educació Física, per treballar a primària, i després va estudiar CAFE.
Text i fotografia: Maria Girona
La seva vocació, ser mestra, i la seva passió, l’esport, l’han convertit en una professora excel·lent d’educació física a l’Escola IPSE, on posa en pràctica allò que va aprendre a la Facultat i a les pràctiques a les escoles: que a través de l’esport s’aprenen coses tan importants com en altres assignatures, com les matemàtiques o la llengua, que s’adquireixen uns valors que serveixen per a la vida, i que l’esport ajuda l’educació emocional dels nens.
Vas fer diversos períodes de pràctiques. A on vas ser?
A primer curs vaig ser a la meva antiga escola, als Jesuïtes del Clot, a primer de primària. L’any següent vaig ser a una escola pública, a l’Ítaca —a Blanquerna et demanen que combinis la privada i la pública—, amb els de cinquè. I em va agradar més; ho recordo com una experiència molt positiva. I a tercer, que és quan agafaves les pràctiques d’especialitat, les vaig fer totes d’educació física al Sagrat Cor del carrer Diputació. Tenia un company que s’havia graduat l’any anterior i amb qui havia estudiat alguna assignatura a la universitat. Vaig aprendre molt. Per a ell va ser el seu primer any com a professor, i per a mi, l’últim de carrera i pràctiques; entenia perfectament en quina situació estava jo i vam tirar el curs endavant entre els dos, vam construir l’educació física conjuntament.
Però vas voler seguir estudiant.
Era l’any 2010, veníem d’una crisi econòmica forta, ja s’havia omplert la sisena hora de l’escola pública i les opcions de feina eren relativament complicades. Veient el panorama, vaig decidir continuar estudiant i fer CAFE. A Blanquerna passaves a tercer de CAFE directament, tinc companys que anaven a altres universitats i el pont per fer una altra titulació no era igual, les convalidacions no estaven ben casades. En dos anys, ja tenia una segona titulació.
Per què vas triar Blanquerna?
Després de mirar-les totes, és la que més confiança em va donar entre tota la resta de propostes d’altres centres. Suposava un esforç econòmic, però sabíem que era una de les facultats de més renom i, a més, la que afavoria un millor accés al món laboral. Continuo creient que és la millor.
Vas fer pràctiques de CAFE?
Sí. Hi ha diferents àmbits, de salut, de gestió, d’educació, d’entrenament… Em vaig deixar les de l’últim any d’Educació per què pensava que potser al centre on les fes els interessaria agafar-me per l’any vinent. Les primeres les vaig fer a la Fundació del Barça. Vaig fer un estudi de mercat de com l’esport podia ser inclusiu, veure quines propostes s’estaven fent en l’àmbit esportiu en centres oberts per integrar nens que fossin nouvinguts i com l’esport podia ajudar a integrar aquests nens a la comunitat.
A l’esport es creen lligams, un ecosistema propi amb uns objectius totalment diferents de la resta d’escenaris de l’escola…
L’esport t’aporta molts valors. Amb el joc hi ha molts nens que es transformen, tant per la banda positiva com la negativa. Hi ha molts nens que acadèmicament poden tenir moltes dificultats i fent esport destaquen i creixen, se senten bé i per això també cal ajudar-los a compensar aquesta part.
I finalment vas fer les pràctiques d’Educació.
Vaig triar molt bé de qui volia aprendre. Als Jesuïtes del carrer Casp hi havia el projecte d’una noia, la Irene Pellicer, que treballava l’educació emocional a través de l’educació física. Jo volia això, volia veure-ho. Vaig tenir molta sort i vaig aconseguir el que volia.
Com ha canviat l’assignatura d’Educació Física? No sempre ha tingut bona fama, sobretot antigament.
Jo he viscut una educació física molt global, un canvi de paradigma on el joc és el protagonista. L’educació física concep el joc molt globalment, no ens dedicarem tota l’estona a botar la pilota amb la mà esquerra o la dreta. Amb un joc tan simple com el pilla-pilla ja no només et centres en la tècnica sinó que s’intenta globalitzar al màxim aquest aprenentatge. Es treballa la tècnica mentre se socialitza amb els companys.
Per què ha d’haver-hi educació física a les escoles?
Per a mi és essencial per la quantitat d’hores que passen asseguts a classe. Necessitem moviment i activitat física per a la salut. Hi ha nens que només la fan a l’escola, i són només dues hores a la setmana, no hem aconseguit més hores. Malauradament, és una matèria que encara està molt desprestigiada. A l’educació física també hi ha uns continguts, uns valors a treballar i unes rutines que són molt importants per a l’educació emocional dels nens. Per això és fonamental que els mestres del claustre es creguin la importància de l’educació física. Moltes vegades demano a companys meus d’altres matèries que vinguin a la meva classe perquè ho entenguin, sobretot aquells que porten més anys fent classe i no han conegut aquesta nova educació física.
Què feu?
Hi ha una sèrie de continguts que s’han de treballar: el salt, el desplaçament, els girs, el control dels objectes… Per exemple, treballar el salt és un avorriment perquè és molt teòric i molt analític. Ho fem saltant a corda, amb el repte que al final de la unitat didàctica de quart de primària, han d’aconseguir fer deu salts seguits a corda. Amb aquests exercicis treballes el salt i la coordinació però també el companyerisme, perquè aquesta unitat va per equips heterogenis, amb nivells diferents i, per tant, el que més en sap, que potser no és el que sap més mates o català, té la gran responsabilitat d’aconseguir que l’equip aconsegueixi saltar a la corda. El treball consisteix a cooperar, o tots o ningú. I així la implicació del nen és molt superior. De sobte, comencen a aparèixer cordes al pati i tothom salta a la corda. Això canvia la manera d’entendre l’educació.
Són diferents els comportaments a l’aula i a la classe d’Educació Física?
Sí. Completament. I moltes vegades surten conflictes. A Educació Física veus des del nen que té una baixa autoestima i espera que els altres facin per després fer-ho ell; qui és un líder, positiu o negatiu… A la classe, quan estan tots asseguts a vegades és molt més difícil veure-ho perquè estan continguts. No es dona la interacció entre tota la classe. L’educació física a vegades consisteix a resoldre molts conflictes i per a mi és molt important la gestió del problema, per això aturo la classe i en parlem. Veus nens amb una autoestima molt baixa, nens que sempre tenen la necessitat de cridar l’atenció i ser els primers, nens que no es creuen capaços de fer els exercicis, el que fa trampes, el que perd el respecte, el que té por, el que no sap perdre, el que sempre té una bona actitud per a un company, que sempre vol ajudar… Es veuen moltíssimes coses i tots aquests comportaments estan relacionats amb l’estat emocional dels nens.
El que parlava abans de l’educació emocional a través de l’activitat física.
Evidentment. Dir-ho a la reunió final del curs no té sentit. S’ha de treballar des del principi i a mi m’agrada molt també tenir la tutoria de l’educació física, per què allà és on jo conec els nens. Hi ha molts tutors que no descobreixen els interessos o altres dimensions dels nens fins que van de colònies o veient com es comporten als diferents entorns… Els tenim tan continguts que, clar, quan són a l’aire lliure són feliços i això es veu. Per això a mi m’encanta poder compaginar les dues coses.
Què en penses del nou doble grau que ofereix aquest curs la Facultat, Educació Primària més CAFE?
Jo l’hauria fet, perquè t’obre moltes portes. Hi ha moltes escoles concertades que necessiten aquest perfil. Si tu et vols dedicar a l’àmbit d’educació, és fantàstic, però també t’obre moltes portes en l’àmbit de la gestió, del rendiment… A vegades també m’ho plantejo: estaré fent de professora sempre? Fins que em jubili? Doncs no ho sé, però puc estar tranquil·la perquè tinc més possibilitats. De fet, fins que no vaig entrar a l’IPSE, vaig fer durant dos anys moltes suplències i no va ser fàcil, però les vegades que a mi em van trucar va ser perquè tenia els dos títols, on podia fer primària i secundària.
Com t’imagines el teu futur?
A mi m’agrada molt el que faig, em sento molt realitzada i no espero gaire més perquè soc feliç amb això que faig. En el moment en què no m’agradi ja buscaré una altra cosa, però el que estic fent era el meu somni.
Quines coses de la Facultat et van quedar guardades?
El seminari. És molt útil i pràctic. Una de les coses que em van decantar cap a Blanquerna és que ets una persona no un número. Jo continuo tenint contacte amb alguns professors, he fet col·laboracions amb alguns d’ells i fa anys que em continuen cridant per parlar amb els alumni i això és gràcies al vincle que tens amb els professors. També tota la part pràctica i les instal·lacions d’Eucagest, va ser meravellós, hi havia dies que em passava quatre o sis hores fent esport.
Quin consell donaries a una persona que està pensant de fer el mateix recorregut?
Ha de tenir molt clar que l’educació és la seva vocació. Ho pots estudiar, però treballar d’això és una altra cosa. Se n’ha de tenir ganes per gaudir del dia a dia de l’escola; no és transmetre coneixements, és molt més, és educar persones i això ha de ser part de tu i dels teus valors i ideals. Magisteri s’ha vist com una carrera fàcil de “pinta y colorea” i que teòricament tothom es pot treure, però el més complicat són les pràctiques, on t’adones si és allò, el que t’agrada i omple. Els nens passen moltes hores a l’escola, és la seva segona casa i han de ser feliços. He viscut nens que de cop i volta han fet una baixada de rendiment acadèmic espectacular i això és pel seu estat emocional. Un nen que no és feliç no rendeix. Després, quan la seva situació millora, el nen treu excel·lents. Tot això és amb nens, però evidentment és extrapolable a adults.